Un món desorientat, unes tradicions afeblides

Estem vivint unes dècades de transformacions tan frenètiques que tot el que succeeix sembla inevitable o massa poderós per frenar-ho o canviar-ho de sentit. En aquest context, la desesperança i l’individualisme són els millors suports dels poders imperants, siguin polítics, econòmics o tecnològics. La idea que el progrés, com un déu-ex-machina, és imparable té un bon terreny per arrelar, perquè el desànim reflexiu queda reemplaçat per la idolatria de l’artefacte. Poques vegades es veuen les tradicions espirituals com una guia re orientadora, degut segurament a les implicacions històriques de les institucions sagrades al costat de tota mena de poders injustos i tirànics.

No pensem que el sistema modern, hegemònic els darrers cinc-cents anys, sigui l’únic que ha seguit el camí de la puixança material. El mateix mite bíblic de construcció de la Torre de Babel (Gn 11,1-9) per arribar al cel, ja indica que el somni de l’omnipotència humana és ben antic durant els darrers mil·lennis. Però com totes les aventures fora-senyades, la Torre va quedar inacabada i la gent es va dispersar perquè fracassada la prepotència humana ja ningú entenia els altres. Aquesta ha estat, en la història que ens és coneguda, les ascensions imperials arreu del món, una energia fundacional, un desplegament material i una dissolució final. En contrast, els profetes jueus van parlar del Regne, de l’ordre just i harmoniós, mesurat, certs de la transcendència universal com a contrapunt a l’imperi. La modernitat no és molt diferent de Babel i els imperis, però és ben cert que està en fase d’exasperació, de confusió i amb risc de destrucció humana.

Podríem fer, sense gaire esforç, una lectura apocalíptica d’aquest segle XXI de l’era cristiana, però no ens cal perquè aquesta feina ja l’estan fent ecologistes de tota mena, moderns però espantats d’on va aquest imperi que tothom veu descontrolat. A nosaltres, de tradicions espirituals diverses, ens toca assumir que el model dominant fa malbé tot allò que toca i ens cal ajudar a trobar camins per sortir d’aquestes coordenades suïcides: ens cal senyalar, sense estridència i sense pausa, que sense retorn a la sacralitat de la terra i l’existència, sense sentit metafísic de la vida, la confusió destructiva, babeliana, del paradigma modern acabarà amb l’espècie, potser no físicament, però sí com fills conscients de la terra i de la divinitat. Com deia el cap amerindi Si’Ahl (Seattle), nosaltres som una part de la terra.

Infortunadament, una espècie conscient de la sacralitat del món i d’ella mateixa, ha generat desordres naturals i morals durant mils anys. Hem d’admetre que el sentit de transcendència ha aportat molt a l’estabilitat dels pobles, però mai ha pogut establir la perfecció, perquè l’ús fosc de la llibertat humana obre portes als trencaments ecològics, comunitaris i existencials. Des d’antic, l’individualisme ha afavorit la disgregació psíquica entre humans, manifestació còsmica i divinitat. La modernitat, als darrers segles, només és una acceleració paroxística d’aquesta tendència dissolvent, potser amb la particularitat de teoritzar com axiomes els suposats beneficis de la ruptura existencial de la gran tríada sagrada humans-terra-Déu.

D’aquí l’estructura del número 3 que teniu entre mans. La proposta és una singladura, les etapes de la qual corresponen a qüestions fonamentals per al consell editorial de Pelle Maha. Ens tocarà parlar, ara i tot el que calgui, tant dels errors i col·lusions polítiques de les tradicions espirituals, incloses les religions abrahàmiques, com de la ideologia racionalista moderna que ens ha dut a una nova fase terminal de l’última Babel. Per al passat dels vells imperis i per al present de l’imperi modern ens haurem de plantejar com s’ha pogut errar tan escandalosament en la ruta humana. Quines poden ser les raons que han permès globalitzar la doble idea d’individualisme i progrés? En què estaven fallant les tradicions -sobretot la cristiana a Occident- perquè el nou paradigma modernitzador, colonial i democràtic s’imposés en només cinc segles? Quins aspectes de valor aporta l’humanisme i per què moltes persones tradicionals pensem que és ideologia moderna, dissolvent? Què han fet -bé i malament- arreu del planeta les antigues tradicions per variar el rumb del racionalisme i què aporten avui enmig del desgavell?

La voluntat de la revista és promoure la reflexió des de tots els camps tradicionals i obrir el diàleg entre sectors i personalitats diverses, donant també a conèixer les activitats presencials que s’organitzen i les persones que l’hi donen vida. D’aquí, la crònica sobre la presentació de Pelle Maha a Barcelona el 3 d’octubre del 2019 dC. i les entrevistes a Sylvie Payette de Pelle Maha Quèbec i Mabye dels Mouride de Barcelona que tanquen aquest tercer número. La idea que vertebra La Casa dels Fonaments o de Tothom és molt més que una publicació, però tant en WEB com en paper, aquesta revista és una eina que fa de vehicle a idees i suggeriments.

Pelle Maha és una minúscula xarxa de tradicionals agermanats, pocs i allunyats en tres continents: sabem que la tasca és immensa i nosaltres insignificants, però sabem també que tenim tota la força de la justícia, de l’honestedat i de la urgència en què es troben avui els pobles de la terra. No volem enderrocar res ni inventar nous paradisos, no pretenem incomodar els poders moderns ni els seus moderns opositors, només de forma senzilla i autèntica recordar-los que per ajudar els humans van més despullats que el rei vanitós del conte, perquè no es basen en cap harmonia ni en cap veritat profunda i això anirà obrint-se pas, ho sabem. Busquem, amb moltes altres fraternitats de tradicionals inquiets un canvi de model, un retorn a valors de sempre, una revitalització de les tradicions, una ideologia basada en l’Esperit, un nou paradigma que preservi la terra, retorni la fe als humans i retrobi la identitat divina. No és un programa, és una forma tradicional d’existir, arrelada en cada antiga tradició i agermanada amb totes les altres. En qualsevol cas, fent el que estem començant a fer, ja estem afavorint l’obertura del temps nou.

Consell Editorial, Gener de 2020