Sylvie Payette neix a Montreal i ha viscut a Catalunya entre 1996 i 2003. Diplomada en ciències de la informació (Universitat de Montreal) i en psicosociologia de la comunicació (Universitat de Quebec a Montreal), treballa actualment a Montreal a prop persones immigrants i sobre els envits interculturals, en tant que bibliotecària i per tant agent de connexió entre persones d’orígens diversos. Ha treballat al l’Institut Interculturel de Montreal (IIM), posteriorment ho va fer a la revista Caravanne, una publicació de l’Aliança per a un Món Responsable, Plural i Solidari (http://www.alliance21.org/2003/index_es.html), durant la seva estada a Catalunya. Actualment és membre del Casal Català del Quebec.

Entrevista

PM- En les relacions interculturals, queda rastre del que va ser l’hegemonia catòlica al món quebequès?

Després de l’adopció el 2019 de la Llei 21 sobre la laïcitat de l’estat del Quebec, seria temptador respondre que s’acaben d’esborrar els darrers rastres d’hegemonia catòlica al Quebec. Però al meu parer, no ho és. L’adopció d’aquesta llei va polaritzar fortament la qüestió del lloc de la religió en l’àmbit públic del Quebec. El fet de portar símbols religiosos ara està prohibit per a persones que tinguin autoritat, que treballin en institucions governamentals, així que alguns respiren alleujats davant la presència d’altres religions percebudes com a inquietants, sobretot de l’islam. Per a d’altres, inclosa jo, aquesta llei és una il·lusió que té com a principal efecte reduir la llibertat dels quebequesos. No canvia res de substancial ja que fa temps que la religió catòlica (o qualsevol altra religió) no està associada al poder polític.

Sembla que l’omnipresència del catolicisme al Quebec, fins i tot després de més de 50 anys de distanciament crític, encara genera una gran emotivitat, especialment pel que fa a les dones musulmanes velades que es veuen sotmeses als dictats de la seva religió. Per a molts quebequesos, això els porta records dolorosos, un passat al qual ja no volen tornar. Aquesta situació té un impacte important en les relacions interculturals, ja que són viscudes massa sovint a través del prisma de patiments que encara fan mal i, a vegades, alimentat també pels immigrants que han fugit de països on hi ha formes de govern molt repressives. Dit això, afortunadament, l’aspecte invers també és cert. La nostra pròpia història i els valors cristians que tenim en patrimoni poden aportar una gran tolerància i hospitalitat.

PM- Què queda de les teoritzacions del capellà Lionel Groulx sobre catolicisme i francofonia en la identitat nacional quebequesa?

Sense conèixer molt bé l’obra monumental de Lionel Groulx que, a més de ser prevere, ha estat també escriptor, professor i historiador, penso que la seva visió de la identitat nacional quebequesa era audaç i pertinent (primera meitat del segle XX). Home de poder i intel·lectual, cap mossèn quebequès no podria avui beneficiar-se de la tribuna i de la popularitat de la qual ha gaudit, ja que la religió catòlica és ara d’àmbit privat. Crec que paradoxalment la Revolució Tranquil·la (anys 1960), que va suposar un punt d’inflexió en l’apropiació dels canadencs francesos del seu destí polític i econòmic, es va nodrir dels escrits i les paraules de Lionel Groulx. Tanmateix, com aquest passatge incloïa la fi de l’hegemonia catòlica al Quebec, la figura de Lionel Groulx es manté ambivalent i fins i tot desacreditada. Segons el meu parer, el temps jugarà a favor seu i el reconeixerem com havent fet una contribució important al despertar nacional”, com va dir l’antic primer ministre del Quebec, René Lévesque.

PM- Com veus la situació de les tradicions al Quebec (indígena, europea, africana, asiàtica,..) i la relació entre elles?

Les tradicions al Quebec tenen certa popularitat actualment. Hi ha molta confusió entre tradicions i folklore, alguna cosa entre “els bons vells temps” i el record que els quebequesos eren un poble sotmès i conquerit, on només teníem la tradició per sobreviure. Fins a cert punt, “vam llençar el bebè amb l’aigua del bany!” Però no ens alliberem de les nostres tradicions, sinó que formen part de la nostra genealogia col·lectiva. De fet, actualment hi ha un interès que emergeix sobretot cap a les tradicions de les Primeres Nacions. Arran de la descolonització i dels reptes mediambientals als que hem de fer front, la saviesa tradicional dels nadius interpel·la cada cop més els quebequesos.

Pel que fa a tradicions diferents de les europees i indígenes, vull destacar el caràcter especial de Montreal, on la diversitat etnocultural és molt important en comparació amb la resta del Quebec. Malgrat la realitat de la Llei 21, que he esmentat anteriorment, Montreal és una metròpoli que mostra una gran obertura on s’expressen lliurement diverses religions (llocs de culte, pràctiques religioses) i tradicions, totes marcades per una gran tolerància i curiositat per conèixer els altres.

PM- I al Canadà? En un context de modernitat neoliberal.

Comentar les tradicions al Canadà gairebé sembla una pregunta trampa. Ni tan sols puc definir una identitat cultural canadenca. La proximitat històrica i geogràfica dels Estats Units ho explica en part. Destaco també el model de societat basat en la multiculturalitat, un mosaic cultural que encaixa bé amb un model de modernitat neoliberal on tot sembla possible per a tots en una convivència tolerant on, a més, la folklorització cultural troba un terreny fèrtil. Des d’aquesta perspectiva, el Canadà és una terra de migrants on les tradicions acompanyen les maletes.

Dit això, destacaria que la nordicitat és una realitat que compartim, que ha configurat qui som, i que porta tradicions i coneixements.

PM- Es diu que al Quebec, el model de relació entre persones de diferents orígens culturals és l’intercultural. Recordem el paper de l’Institut Interculturel de Montréal des dels anys 60. Quina és la situació actual?

Institut Interculturel de Montreal (IIM) ha estat fundat l’any 1963 sota el nom de Centre Monchanin pel prevere Jacques Langlais. Més endavant ha estat dirigit pel prevere Robert Vachon d’origen franco-americà i posteriorment per Kalpana Das, educadora d’origen indi i de tradició hindú. Als anys 90, adopta el nom d’Institut Interculturel de Montreal per tal de reflectir millor l’esperit dels seus objectius, accions, i el seu punt de partida. Autèntic pioner en matèria d’interculturalitat, aquesta paraula era desconeguda en el moment en el que l’institut ha començat a organitzar seminaris, activitats interculturals i interreligioses. El IIM ha cessat les seves activitats l’any 2012 però la seva empremta al Quebec (i fins i tot en àmbits internacionals) és important i guia contínuament a diversos agents i actors d’aquest camp.

La noció d’interculturalitat està marcada per la intenció de la trobada que va molt més enllà de la de la multiculturalitat. També implica compartir i fins i tot transformar-se. Al lloc web de l’IIM, https://iimarchives.org/ es diu: “Les relacions interètniques harmòniques i la diversitat cultural són generalment reconegudes com desitjables. Tanmateix, el potencial transformador segons el qual això pot portar a un món plural continua essent molt poc entès”. De fet, hi ha consens per a relacions harmòniques on es condemni el racisme i la xenofòbia, però rarament es planteja la qüestió del potencial transformador. No obstant, això és un principi més que interessant que suggereix canvi, descobriment, i trobada amb l’altre. Jacques Langlais va parlar molt de temps de la “festa de les nacions”. Aquesta expressió pot ser filla del seu temps, però expressa bé la idea de transformació feliç.

PM- També deia, però, el desaparegut Agustí Nicolau que, en el fons, la veritable acceptació dels altres, l’autentica interculturalitat només és possible des de les tradicions, des del sentit transcendent de l’existència. Com ho veus tu des de la teva experiència?

Crec que l’experiència intercultural, que passa per la veritable acceptació dels altres, també passa per la veritable acceptació d’un mateix! L’intercultural és un camí inquietant i fins i tot amenaçador per a alguns, instructiu i fascinant per a d’altres. Per la meva banda, vull dir essencial. Col·lectivament, aquest procés pot ser espantós, potser és el que impulsa l’actual govern del Quebec a actuar amb molta prudència, un retrocés que dóna la il·lusió de protegir-nos com a nació. La identitat nacional, la llengua francesa, les onades migratòries, l’acollida de refugiats són preocupacions que encara són molt sensibles. Si examinem amb més detall per exemple la qüestió de la llengua francesa, més del 80% dels quebequesos la parlen (estadístiques de 2016), o uns 6,5 milions de persones. Tot i això, això només representa l’1,12% de la població d’Amèrica del Nord (incloent Mèxic).

En definitiva, per estar “connectats” en el sentit transcendent de l’existència que permeti, entre d’altres coses, una autenticitat intercultural, hem d’estar ben ancorats a les nostres tradicions i confiar per avançar. Aquest desplegament encara em sembla laboriós al Quebec i crec que serà així durant molt de temps.

PM- Tu has viscut a Catalunya i has estat implicada en projectes sobre diversitat cultural. Quina visió tens sobre Catalunya respecte a la diversitat cultural i la relació tradicions-modernitat.

La diversitat cultural crec que és un fenomen més recent a Catalunya respecte al Quebec. Faig referència aquí al pluralisme molt present al Quebec, sobretot a Montreal, una ciutat que ha estat literalment construïda sobre la base d’una llarga continuació d’onades migratòries de diverses procedències, al principi d’Europa i després de poblacions dels quatre racons del món.

Catalunya, evidentment, té un passat llarg que ha vist molts moviments, conflictes, conquestes, etc. i això marca la seva història. Dit això, durant els anys que vaig viure a Catalunya (cap als anys 2000), la presència d’una diversitat cultural, tot i que present, semblava molt lluny de la del Quebec. Tot i estar al voltant de persones molt preocupades per qüestions interculturals, en aquell moment no ho vaig percebre com una preocupació d’interès nacional. Malgrat tot, crec que la situació ha canviat ràpidament i que Catalunya ara s’ha convertit en un país acollidor amb immigrants d’orígens molt diversos tal com és el Quebec i que n’és molt conscient.

La relació entre tradicions i modernitat amb la diversitat cultural, em sembla una via necessària per explorar a Catalunya, per viure aquesta realitat de la manera més harmònica i adequada des de la perspectiva d’acollir i integrar noves arribades. No parlo aquí d’assimilació, sinó d’un procés d’acompanyament i fins i tot de transformació. Crec que la majoria dels nouvinguts tenen el desig de descobrir una cultura, fites, tradicions, per comprendre una visió precisa, arrelada i rica del món.

PM- Des de Catalunya hi ha un cert emmirallament respecte al Quebec, pel moviment independentista, inclús pel suposat model intercultural. Quins lligams, vincles, similituds i diferències veus entre el poble quebequès i el català?

Crec que Catalunya ha observat des de fa temps la situació política, econòmica i demogràfica del Quebec com a model d’inspiració. Malgrat les diferències històriques evidents, els punts de convergència entre aquestes dues nacions continuen sent nombrosos, i fins i tot diria que d’aquesta observació va sorgir una certa empatia i complicitat, en benefici de les nostres dues nacions. I malgrat que Catalunya travessa un període molt problemàtic en la seva història, mentre que al Quebec el moviment independentista és més aviat latent, crec que els vincles de col·laboració i transferència de coneixement, especialment en la qüestió de l’interculturalisme, s’han reforçat, per exemple en la definició de ciutats interculturals (Barcelona i Montreal).

Per últim, afegiria que les dificultats i la gran incertesa respecte al seu futur que viu actualment Catalunya, mostren també l’expressió d’una força tranquil·la, una determinació que no pot ser possible sense aprofitar la font de la seva força vital que insuflen les tradicions; un exemple que les tradicions i la modernitat no són oposades, sinó molt complementàries.