Entrevista: Jean-Philippe Trottier

Jean-Philippe Trottier (Otawa, Canadà – 1966), és músic (va estudiar a McGill i al Conservatori de Montreal), filòsof (Université de la Sorbonne – París IV), periodista i assagista. Fins al moment ha publicat tres obres principals: Le grand Mensonge du féminisme (Ed. Michel-Brûle, 2007), Lettres au fils (Ed. Liber, 2012) i La Profondeur divine de l’existence (Ed. Médiaspaul, 2014, traduït al castellà per l’Agustí Nicolau i publicat per l’Editorial Carena, a Barcelona l’any 2018). Com a periodista ha escrit pels mitjans Liberté, L’Agora i Philo & Cie. El Jean-Philippe Trottier és un bon amic i coneixedor de la realitat catalana, amb l’afegit que parla i escriu el català.

* * *

PM: El teu llibre La profunditat divina de l’existència, sorprèn per la seva força i autenticitat. El teu sentit de la sacralitat de la vida desborda les convencions habituals. Quina trajectòria personal t’ha dut a aquesta percepció íntima de què és Déu en tot i sempre? Penses que la gent jove pot fer aquest descobriment fonamental amb tècniques alienes a les seves tradicions d’origen?

JPT : Adoptar les convencions habituals significa fonamentalment que la nostra felicitat i els nostres patiments encaixen amb un sentit preestablert, que tenen un sentit ja explicitat. Així, caiem en una trampa ja escrita y la nostra vida es desenvolupa segons paràmetres fixats prèviament. De la mateixa manera que els sis personatges a la cerca d’un autor de Pirandello, jo no he volgut o no he sabut passar per aquestes balises traçades prèviament. Llibertat, temperament, essència? Novalis o Heràclit, que establiren un paral·lel entre destí i caràcter, havien reflexionat sobre la qüestió.

El meu recorregut ha estat bastant tradicional, però no corrent. Formació intel·lectual, després música clàssica, filosofia, llengües, psicoanàlisi. Progressivament he anat intuint que Déu actuava en el fons de mi mateix. I potser la meva insatisfacció davant  les formacions culturals existents responia a una crida més profunda. Tot això no és res més que una suposició. Sobretot vaig comprendre que calia ser fidel a un mateix, front i contra tot, cosa que implica dolor i solitud.

Els joves poden seguir un camí de fidelitat fora de la seva tradició? Tenen, per començar, el vocabulari d’aquesta tradició? No ho sabria dir. Cal distingir sempre allò que és intimior intimo meo d’allò que és accidental. Pertànyer a una tradició te els seus avantatges però també les seves restriccions. Agafar d’aquí i d’allà. La resposta es troba en un equilibri just entre l’essencial i l’aleatori. Però allò que és la Tradició, és una altra història. La Tradició és una, així doncs, inefable.

P:M: Saps que la idea que mou Pelle Maha és impulsar la reflexió sobre el món des de tradicions espirituals i pobles diversos.  Creus que la deriva moderna és ineluctable o que només és una fase abans d’entrar en un cicle diferent?

JPT: Vivim en un període de transició que, necessàriament, és portador tant del millor com del pitjor. Aquest és el sentit de la paraula «crisi», del grec krinein, que vol dir discernir, i en un sentit més antic, digerir. Les transicions són absolutament necessàries en el moviment de la vida però són també molt arriscades. És des d’aquesta manera de veure-ho que entenc la paraula «deriva». En aquest sentit, comparteixo certes observacions de René Guénon al voltant de l’època obscura del Kali-Yuga, sense, tanmateix, observar el mateix desenvolupament cíclic propi del pensament hindú.

P.M: Has viscut a molts països, des de petit, i per aquest motiu  no et sents gaire representatiu del món quebequès, però no et sembla que a la teva terra hi ha una peculiar forma  de ser americà? Potser als catalans, a l’Europa mediterrània, se’ns pot considerar també un estil peculiar –no estatal- de cultura profundament europea: hi veus paral·lels amb el Quebec o només és una coincidència de l’actual crisi  política dels estats-nació?

JPT: El paral·lelisme entre el Quebec i Catalunya em sembla circumstancial: som dues entitats petites, amb un sentiment de jugar-nos la pell a cada generació. A part d’això, Catalunya, políticament més feble que el Quebec, està evidentment arrelada en una memòria i en una cultura per contra més denses que les nostres. Les nostres arrels són menys explícites que les vostres i la nostra connexió amb el món indígena s’ha aconseguit només a mitges. No hem trobat encara el to just d’un poble petit però valent. Al Quebec, tot plegat, és una promesa a la que li costa fer-se realitat, tot i que tenim tots els elements. Catalunya, amb Ramon Llull, els seus pintors, els seus músics, els seus poetes, el seu cristianisme bizantí, la seva original revolució industrial, totes aquestes coses admirables i nodridores, està millor dotada. Però políticament, en canvi, és una nana.

P.M: Com veus l’anomenat enfocament interseccional, que comença a estar de moda a casa nostra? Quina relació hi ha, per a tu,  entre els diferents eixos de diversitats -gèneres, origen, creences, orientació sexual, edat, classe, territori-  i les desigualtats o discriminacions que estableix la modernitat, respecte aquests mateixos eixos?

JPT: Les tradicions locals i francesa estaven cridades a una relació relativament bona en la mesura que els primers colons pertanyien a un món premodern, marcat a sobre per l’Edicte de Nantes de 1598, contrariament als seus equivalents anglesos, espanyols o portuguesos. Dit això, l’interculturalisme no funciona més que si arribem a fer evident l’ànima de les cultures implicades. La funció de les elits és la de manifestar i de lloar tot allò del qual el poble és dipositari. En canvi – i això és un tret mundial – no està sent, per res, el cas. Karl Marx, que va arrencar als aristoi del seu ordre i de la seva inserció al cosmos, els va transformar en classe. Inclús, si el procés de perversió estava ja en marxa en el món tradicional, l’abandonament d’aquest pacte entre els ordres complementaris ha desembocat en el món dividit y desunit de la lluita de classes.

El proletariat, una altra categoria desindexada de l’universal, es va descobrir a sí mateix com inferior y va lluitar, doncs, ell també. A l’Occident, el proletariat va ser tanmateix reemplaçat per una altra versió de l’oprimit: el minoritari. Ara bé, al nostre món modern marcat per la pèrdua d’unitat i una disgregació infinita, cada membre constitueix una minoria, en lluita amb el patriarcat, y després amb les altres minories. Mancats d’un punt de convergència o ideal metafísic, cadascú cerca el seu benefici – a estirar la flaçada del seu costat – assumint el rol de víctima, amb la secreta esperança de tenir el monopoli del patiment, base de tota reivindicació, i així, del poder moral últim.

Cadascú busca aconseguir la unitat, però no pas amb l’altre, sinó més aviat en contra. Això no impedeix que els homosexuals, les dones, els negres, els vegetarians o els colonitzats pateixin autènticament (de la mateixa manera que els homes, blancs, heterosexuals, de fe o de cultura cristiana). Només que la via de la unitat vol passar per un patiment dictat a partir d’ara per la ideologia victimària i no, al contrari, pel patiment orgànic propi a la condició humana i que és necessàriament lliure.

P.M: En una obra teva -Le grand mensonge du feminisme ou le silence sur la triple castration de l’homme quebecois Montréal, M.Brûlé 2007- defineixes el feminisme com una nova ortodòxia ideològica i, en frase teva, “últim avatar d’un patriarcat en crisi”. Penses, potser  que la reflexió de gènere s’hauria de reorientar des de paràmetres religiosos i tradicionals, per estalviar-nos tots, dones i homes,  una nova era de feminisme patriarcal?

JPT: El feminisme és híper patriarcal en la mesura que és victimista. Això no vol pas dir que les dones no hagin patit injustícies. La qüestió és que de les reivindicacions amb fonament (igualtat econòmica, política, jurídica, etc.) s’ha passat gradualment a una visió de la dona víctima en tant que dona, cosa que ha portat a un feminisme essencialista, que reprèn l ‘imatgeria cristiana: l’anyell pasqual immolat (la dona), el pecat original (el patriarcat), el paradís (d’igualtat de sexes), de la mateixa manera que el marxisme amb el seu proletariat, la seva burgesia capitalista i la seva societat sense classes. Veig en tots aquests combats una degradació de la idea transcendent de Déu cap a realitats inferiors.

El vici fonamental, encara que inconscient, del feminisme actual resideix en el seu model moral que no és ni més ni menys que la Verge Maria, immaculada, sense pecat. Maria, pura, sense voluntat pròpia, que no pot per definició fer el mal. El seu fiat significa, en aquest cas, que ella sofreix la seva història. Ella reclama llavors el poder que està posseït per l’home, però no vol al mateix temps, perdre la seva innocència original. En un sentit, ella vol gaudir sense assumir el seu gaudi, és a dir, tenir la possibilitat de fer el bé exonerant-se de fer el mal. La qüestió del mal i de la llibertat – per tant, de la responsabilitat moral – està totalment absent d’aquesta ideologia. Si la Senyora ataca o es defensa, la seva innocència l’absol. Estem així en ple patriarcat!

P.M: Trobes relació entre el model democràtic de societat i la forta reculada als països occidentals de tot el que són tradicions religioses i espirituals? En Raimon Panikkar, que vas conèixer un dia d’estiu a Tavertet, deia que el pensament democràtic exigeix prèviament haver tallat amb qualsevol teocentrisme o cosmocentrisme. Com ho veus tu?

JPT: Caldria saber si l’home és la mesura de totes les coses, com sostenia Protàgores, rellegit per Plató al seu Teetet, és a dir un decididor autònom – algú que pren les decisions autònomament – o si és abans que res un receptor. Tota la querella del geocentrisme teocèntric i de l’heliocentrisme androcèntric de l’època de Galileu i de Belarmí, consisteix en això. O bé l’home és el subjecte privilegiat però receptor de la sol·licitud divina, o bé és un gra de sorra insignificant però autònom en el seu pensament i amb el seu poder de nomenar el món.

En aquest context, certament, la democràcia és quelcom molt bell que defensa la dignitat de tots els homes, a condició de fer de la política l’únic espai de definició on es desplega aquesta dignitat i que aquesta no envaeixi cap d’altre espai. Però si l’home és un zoon politikon, ¿pot ser que aquest estatus estigui desagregat d’altres realitats, afectives, estètiques o religioses? Hagués estat possible imaginar una democràcia atenesa sense el seu referent últim, la deessa Atenes?

Una vegada més es dibuixa com una filigrana d’obsessiva qüestió de la unitat. Cóm realitzar una unitat tant personal com social en un règim polític fundat sobre una incessant negociació – que acostuma a tractar només sobre el comerç – entre interessos divergents i inestables? L’home modern te, certament, una gama de possibilitats de vida que no tenia l’home tradicional, molt més limitat. Però és aquesta la via de realització última? I aquesta finalització de l’home reposa sobre la seva autonomia fonamental o bé sobre la seva crida final a unir-se a Déu? Sobre una llibertat fundada sobre ella mateixa i que esdevé autorreferencial i absurda, o bé sobre una llibertat fundada sobre una profunditat com aquella del fiat de Maria a la crida divina?

P.M: Ens vas comentar que a Montréal et sents orgànicament com una illa solitària i, malgrat tot, cada vegada més arrelat com a cristià d’Amèrica. Ens ho pots explicar?

JPT: Hi ha Amèrica i Amèrica. Per exemple, l’Amèrica dels protestants expulsats d’Europa per diferents raons o que fugien de la corrupció lligada a la monarquia absolutista. Hi ha l’Amèrica d’aquells que van venir a fer fortuna. Hi ha les Amèriques criolla, mestissa, negra, etc. I també hi ha l’Amèrica autòctona. Vull precisar, tanmateix, que no adopto l’imaginari del bon autòcton i del colonitzador dolent (que reprèn una vegada més les caricatures del feminisme descrites precedentment). Per tal que hi hagi colonització, fa falta que hagi també colonitzable.

Si intento evitar parlar dels autòctons com d’una categoria moral pura i estanca, és per subratllar millor una sensibilitat molt més pròxima d’aquella de la vostra Edat Mitjana i de la Tradició. I és sobre això que sustento la meva fe en el futur del Quebec.

Sobre la qüestió autòctona, el nostre enemic és el frau intel·lectual de la rectitud política (political correctness) que mirant-los com castrats de la història, passa de llarg de la fecunditat que aquests

[autòctons]

poden aportar. Aquesta trampa te l’immens avantatge d’evitar-nos una reflexió profunda, i dolorosa, sobre les nostres respectives cultures. La recuperació per part del sentimentalisme burgès del New Age és un altre frau, inclús si sembla coincidir amb la visió tradicional. Molts autòctons que subratllen excessivament els seus valors culturals d’harmonia, d’unitat amb el cosmos, de pau social, de negociació fraternal, estan temptats per aquest esperit.

Des del meu punt de vista, caldria partir de la Tradició per retrobar l’esperit autòcton, però evitat a qualsevol preu fer d’aquesta Tradició un paradís, un Eden on tot es harmoniós. No cal sobreguenonitzar, si se’m permet…

Per part meva, em sento en efecte com una illa, aquí, envoltat certament de llibres, de música i d’alguns amics. La qüestió és no estar aïllat encara que estiguis sol, doncs la sol·litud permet la relació. El poeta metafísic John Donne deia: No Man is an Island entire of itself, every man is a piece of the continent, a part of the main; any man’s death diminishes me, because I am involved in mankind… And therefore never send to know for whom the bell tolls; it tolls for thee. Hi ha unes arrels misterioses que ens uneixen i que conformen la comunió dels sants. Però per arribar-hi, cal primer reconèixer la comunió dels pecadors, mitjançant la qual passa la gràcia i la unitat. Des d’aquest punt de vista, un pecat modern i un pecat tradicional tenen el mateix valor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *