Any 2003. La persona que era la meva parella en aquell moment començà, de manera sobtada, a patir dolors aguts arreu del cos, especialment entorn les articulacions. Uns dolors que la incapacitaven per als moviments i les accions més quotidianes i que la mantenien llargues hores al llit dies i més dies. D’entrada vam anar al Centre d’Atenció Primària. En una visita bastant ràpida, el metge (potser en considerar que no podia observar símptomes mesurables?) li recomanà que prengués alguna aspirina i els dolors marxarien. Els dolors, com podeu imaginar, no varen marxar. Començà aleshores una esgotadora ruta amb diversos especialistes. La diagnosi fou clara i comuna: es tractava de “Poliartritis reumatoide”. Una malaltia autoimmune, deien i diuen crònica (és a dir, incurable), només tractable amb Cortisona per a l’alleugeriment dels símptomes. En aquell moment ja feia alguns anys que jo era usuari d’una clínica de medicina integrativa a Barcelona, de la mà d’un metge que, a més de ser doctor en medicina per la UB, s’havia format en homeopatia, ayurveda i acupuntura. Vaig proposar a la meva parella que fes una visita amb el meu metge abans de donar per bo el plantejament que li havien fet. La diagnosi fou coincident: “Poliartritis reumatoide”. Tanmateix no coincidí en la condemna: ni calia cortisona ni calia decidir d’antuvi que era una malaltia crònica. Fruit de la seva interpretació de la lògica pròpia d’una afecció autoimmune i de l’anàlisi que li va fer, li proposà un tractament amb tres potes: farmacològica amb medicació homeopàtica dirigida per ell, terapèutica amb un psicòleg i quirúrgica amb un dentista per a l’extracció dels queixals del seny. Puc donar testimoni que el procés no va ser fàcil, però puc donar testimoni també que als 14 mesos del tractament la malaltia havia desaparegut i que -fins on en tinc coneixement- no ha tornat en cap moment. Podria donar testimoni també de casos similars que he conegut i he viscut de forma propera, però em menjaria l’espai disponible per a la reflexió que vull compartir.
La reflexió ve a tomb d’un fet (greu i preocupant, al meu entendre) que ha anunciat el govern espanyol aquest passat mes de novembre: l’exclusió del sistema de salut (tan públic com privat) de tota pràctica mèdica i/o terapèutica que no sigui la que prové de la tradició científica occidental moderna, també coneguda com a halopàtica. A la vegada, la normativa inclourà el control de les facultats de medicina per tal d’assegurar que, en cap cas, a les seves aules, no s’hi validi ni es parli de cap altra tradició mèdica que no sigui l’oficial. Diuen els ministres del ram, d’acord amb el llenguatge que determinats grups del cientisme positivista han impulsat els darrers anys, que es tracta del decret contra les “Pseudociències” i “Pseudoteràpies”, és a dir, una acció suposadament de paternalisme benefactor per tal de protegir la població (catedràtics de medicina inclosos) contra la perversa acció de gurús i ments medievals que pretenen retornar-nos a una edat fosca de la qual l’emancipadora ciència moderna ens hauria ja alliberat. Podríem valorar com tracta aquest decret la llibertat de les persones adultes (tant dels pacients, com dels centres de salut, com dels professors universitaris)…, podríem valorar la llarga continuitat històrica de l’estructura mental de la Inquisició espanyola, podríem valorar el retorn de la crema de bruixes però, per la magnitud de l’operació (del qual aquest decret em sembla simplement la punta de l’iceberg) em sembla que cal parlar d’una guerra cultural de mitja i llarga durada que involucra diferents poders contra el pluralisme de la humanitat, en aquest cas, contra el pluralisme mèdic i terapèutic de la humanitat. Una guerra que, en termes del pensament decolonial, anomenem “Colonialitat del saber”.
Des de l’opció decolonial partim de l’anàlisi de com les formes hegemòniques de poder, d’ésser i de saber de la modernitat europea es construeixen de forma íntimament relacionada amb el desenvolupament de la colonialitat a partir del segle XV. En ella un mascle-blanc-europeu-burgès-militar-cristià es va constituint progressivament com el patró vàlid, exclusiu i excloent, del poder, del ser i del saber. Les formes de l’estat modern, les seves institucions i la seva legitimació, les formes de la propietat i de la família, la categorització dels éssers humans en funció del seu fenotip (en el racisme) per ubicar-los d’una manera determinada en la divisió del treball i, també, les formes de construcció i validació del coneixement responen, totes elles, a les pràctiques, valors i mites del patró del mascle-blanc-europeu-burgès-militar-cristià. El fet de ser dona, indi, negre, asiàtic… i les seves respectives formes d’estar en el món i d’interpretar-lo ha volgut dir estar al marge del patró de valor i de validesa. En aquest marc eurocèntric s’hi han desenvolupat també els sabers hegemònics en la modernitat occidental, marcats per una fortíssima pulsió d’universalisme fruit de la voluntat i necessitats de gestió del conjunt del Sistema-Món modern per part dels poders amb centre a Europa. Uns sabers sempre situats social, geogràfica i culturalment, lingüísticament i sexual, espiritualment i filosòfica s’han volgut considerar a ells mateixos com els portadors d’una llum i d’una necessitat universal… universalitat de la qual no s’era capaç fora del patró de poder-ser-saber vàlid per al sistema. No es tractava, doncs, dels sabers generats en un marc social-històric determinat sinó de “LA” Ciència. La idolatria, finalment, d’una experiència local entronitzada com a veritat i necessitat universal. I, certament, els sabers mèdics-terapèutics que el decret del govern espanyol pretén entronitzar com a exclusius i excloents són sabers indiscutiblement fills de la tradició en la que s’han desenvolupat; una tradició que, per les seves bases intel·lectuals i espirituals, ha acabat fent-se especialment forta i potent en tot allò que pot ser reduït a mecànica, a mesura quantificable i localment experimentable i identificable en l’espai i en el temps.
Tanmateix aquesta tradició, en la mateixa mesura que desenvolupava tota la seva potència, ha acabat defensant amb orgull la ignorància i el menyspreu sobre tota dimensió de la realitat que no sigui reduïble a o identificable en aquests paràmetres. Però la concepció sobre què és la salut, sobre què és el transtorn o la malatia, la mateixa concepció sobre el cos humà, sobre la seva relació (o no relació) amb el que anomenem “ment”, “ànima”, “esperit”, la seva relació (o no relació) amb el Cosmos, la mateixa concepció de termes com “matèria”, “energia”… expressen posicions en el món que no depenen d’una mesura quantificable sinó que testimonien directament quina és la nostra cosmovisió. Algú creu encara que es desenvolupen les mateixes tradicions mèdiques considerant el cos com una màquina aïllada que considerant-lo com el lloc on es manifesten diversos graus d’energies còsmiques? O que comporta el mateix considerar la malaltia com l’expressió d’agents externs i aliens a la persona o com la crisi d’un ésser encara amb prou salut per tal de restituir la seva plenitud? O considerar-se fill i filla del Cosmos, pare i mare, germà, que considerar-se com un sac de pell aïllat llançat a l’absurd de l’existència? O considerar la persona en el seu ésser integral cos-ànima-esperit, i en el seu constituïr-se social i comunitari o bé considerar estrictament el cos de forma aïllada de les trames d’existència que donen sentit a l’ésser personal? En el posicionament respecte preguntes com aquestes, que tenen a veure amb la nostra ubicació en la Dialèctica Social i amb el desenvolupament de graus diversos de consciència es generen, evidentment, tradicions de salut diverses que constitueixen -fins avui- el pluralisme terapèutic de la humanitat.
La Dialèctica Social del món contemporani ha fet entrar en crisi el paradigma de la ciència occidental moderna. Tant des de l’interior d’aquesta mateixa ciència com des de tradicions que li són externes se n’assenyalen els límits i els condicionants. Reconeixent, doncs, el que a hores d’ara ens sembla ja una evidència històrica, seria desitjable que, humilment, els sabers desplegats en el si del paradigma de la ciència occidental moderna optessin per entrar en el diàleg del pluralisme civilitzatori de la humanitat, més que no pas que condemnessin a l’ostracisme i a la sort de les “bruixes” els sabers propis de tradicions diferents. Seria possible aleshores un camí en el qual, a la vegada que hom podria reconèixer aportacions d’aquesta mateixa ciència en termes de patrimoni efectiu de la humanitat, hom podria també entrar en un diàleg de sabers recíprocament enriquidor amb la possibilitat oberta de ressituar les pràctiques científiques en una perspectiva descolonitzada dels sabers per a un ésser, l’ésser humà, que no pot renunciar mai a ubicar el sentit de l’experiència científica en el conjunt harmoniós de la seva existència.
Referències per ampliar el tema
-Racionero,
L., Art
i ciència. La dialèctica de la creativitat.
Editorial Laia, Barcelona 1987.
–Castro-Gómez, S. i Grosfoguel, R. (Ed.), El giro decolonial, Pontificia Univ. Javierana-Instituto Pensar-Siglo del Hombre Editores, Bogotá 2007.
-De Sousa-Santos, B., “Una epistemología del Sur”. Clacso-Siglo XXI editores, México 2009.