Segons els autors de Tradició i Llibertat (2014) un dels trets més significatius de l’espiritualitat catalana és la fidelitat a la terra. Que els crits antics de Visca la terra! o Terra i Llibertat! encara ressonin avui, com ho han fet des de fa segles, a tot Catalunya, té un sentit més pregon del que sembla. Que l’himne d’Els Segadors s’adreci als ‘defensors de la terra’ assenyala que el vincle del poble català amb la seva terra té arrels molt fondes. Unes arrels que, com que s’endinsen en cultures pre-modernes, han de tenir, necessàriament, una dimensió espiritual, de la qual volem parlar.
Jordi Quingles (1999) mostra, amb arguments lingüístics, que el substrat identitari del poble occitano-català és ligur-ibèric. Per tant, caldria remuntar a les cosmologies d’aquelles civilitzacions, per comprendre la profunditat de les arrels de l’espiritualitat de la terra rebudes dels nostres avantpassats. De vestigis tangibles i intangibles d’aquelles civilitzacions, empeltats amb aportacions de les cosmologies hel·lènica, romana, islàmica, i visigòtica, en queden més del que hom suposa, malgrat els efectes que la secularització i la vida urbana ha tingut en gran part de la població contemporània.
Entre els exponents de l’espiritualitat de la terra voldríem remarcar l’antiga geografia sagrada, la toponímia que la reflecteix, alguns esdeveniments que s’hi ha perpetuat, com les falles i els aplecs, i apuntar algunes iniciatives que palesen la seva vigència contemporània. La literatura -sobretot la poesia- seria un altre camp on el poble català ha manifestat clarament l’espiritualitat de la terra, però és aquest és un camp tant ric, que mereixeria un altre article. La funció del poble en la transmissió de moltes tradicions és la de ser-ne un receptacle viu i fidel, però passiu i generalment inconscient dels significats o valors més profunds que vehiculen, com bé indicava René Guénon,
Geografia sagrada
En les cosmologies primordials –arcaiques- tot és sagrat. Tanmateix, com que la terra, en la diversitat de llocs i paisatges manifesta qualitats molt diverses, els llocs que avui anomenem ‘sagrats’ serien aquells on l’antiga cosmologia indoeuropea, que sosté la Sanatana Dhârma d’Índia, indica que s’hi manifesta la tendència còsmica (guna) ascendent, lluminosa o espiritual (sattwica), a diferència de les tendències ‘expansives o descendents.
Tot i que els orígens deuen ser anteriors, romanen moltes evidències de la geografia sagrada neolítica, puntuada d’una profusió de megàlits: esteles, dolmens, menhirs, etc. en indrets particularment venerats. Alguns llocs sacralitzats neolítics van ser reutilitzats per santuaris grecs, romans i més tard cristians, mentre que d’altres s’hi van disposar amb relacions significatives, com mostren els arrengleraments solsticials descoberts a la Garrotxa. Tot i que alguns dels nodes s’han malmès al llarg dels segles, bona part ens ha perdurat i s’ha anat integrant en la geografia sagrada de civilitzacions posteriors, fins al cant de cigne del barroc, que s’esdevé la gran ruptura de la revolució industrial (Garganté i Solà, 2017).
Topònims evocadors de sacralitat, bellesa i bondat
Els topònims evocadors de sacralitat palesen la qualitat espiritual dels llocs que designen. N’hi ha d’obvis, com Montsant (amb presència eremítica mil·lenària), Pic en Cel, els nombrosos Miracles, santes coves, rocs sagrats, sants pous, fonts santes, etc. D’altres són més discrets, pel fet que deriven d’altres llengües, com Lluc (del llatí lucus, bosc sagrat), Albarca (de l’àrab barakah, gràcia divina) entre centenars d’altres. Ara bé, el més significatiu creiem que és l’extraordinària abundor de topònims binaris, que contenen un primer nom que representa el pol celestial i un segon, el genitiu, que representa el pol terrenal. De tant característics com són de les terres catalano-occitanes –on s’hi compten per milers- podem obviar el símbol diàfan del vincle Cel-Terra que manifesten. En són mostres: Santa Maria de Taüll, Santa Magdalena de Terrades, Sant Joan Desvern, Santa Eulàlia d’Elna, Sant Pere de Casserres, Santa Fe del Penedès, Sant Jaume de Frontanyà, Santa Coloma d’Andorra, Sant Martí del Canigó, etc. als quals encara s’hi haurien d’afegir els topònims vinculat a deïtats precristianes com el Portvendres, del llatí Portus Veneris, port de Venus.
D’altra banda, adjectius com ara bell, bo, clar, o similars es combinen d’innombrables maneres per generar una nova munió de topònims (molts dels quals han esdevingut cognoms) de fines ressonàncies poètiques: Bellpuig, Belltall, Bellver, Bellaterra, Bellvís, Bellaguarda, Fontbella, Costabella, Fontbona, Costabona, Puig Lluent, Claravall, etc. Escau recordar que, bo i bell són conceptes indestriables, fins el punt de ser un sol mot, en moltes llengües sagrades i arcaiques (com ara on en basc) i segurament també en la llengua dels nostres ancestres ibers.
Les falles pirinenques
Les falles de Sant Joan són cerimònies solsticials que han perdurat, des de temps immemorials, en una seixantena de pobles pirinencs, principalment catalano-occitans. Es tracta d’una mateixa tradició amb variants, com la baixada de torxes enceses en processó des d’un indret alt del voltant del poble (ermita o faro) fins a la plaça major del poble; o abrandar un gran tronc de pi i ballar-hi al voltant. El seu simbolisme vincula el Sol, al moment de l’any que més força té, amb el foc, aportant llum i joia a la curta nit solsticial. Recordem que en basc, l’arrel del mot ésser (izan) és llum (iz), així que llum i vida estan estretament unides en les nostres arrels. A més de rememorar rituals solars arcaics, aquestes celebracions enforteixen els vincles de germanor i pertinença a unes comunitats i uns paisatges de muntanya concrets, motiu pel qual van ser declarades patrimoni cultural immaterial de la humanitat el 2015. Una versió d’aquestes falles donà lloc a la Flama del Canigó, que, servada al Castellet de Perpinyà, és pujada cada any per encendre el foc dalt de la ‘muntanya sagrada dels catalans’, la vigília de Sant Joan. Des d’aquell foc, que il·lumina la Pica la nit més curta de l’any, davallen les torxes que abranden les fogueres de les terres catalanes.
Els aplecs a ermites i santuaris
Els aplecs d’avui dia són hereus d’un conjunt de pràctiques i creences, algunes d’origen ancestral, que han configurat unes trobades en llocs sants, sovint des de fa segles. Les comunitats rurals i, darrerament, els seus descendents que ja viuen en ciutats, han dotat de significats uns indrets privilegiats, nodes de la geografia sagrada, antics santuaris o ermites fora vila, sovint religats per vells camins de pelegrinatge –alguns dels quals d’origen prehistòric- per on la gent puja a l’aplec. Malgrat els dràstics canvis socials que des dels anys 1960 han buidat el món rural, els aplecs han palesat una sorprenent resiliència. A despit de l’empobriment espiritual general, contra tot pronòstic, la majoria mantenen un nucli religiós (la celebració eucarística i el cant de goigs) amb un àpat compartit, seguit, tot sovint, de danses. És així que vinculen la gent del país i els seus descendents a un lloc i un dia sants concrets -any rera any- fomentant un ambient de fraterna confiança i ajuden a mantenir o restablir bones relacions. A més, ajuden a conservar un patrimoni singular, amb elements naturals, culturals i espirituals, tant intangibles com materials: camins i pistes, capelles i santuaris, i el paisatge dels entorns. D’entre la diversitat d’advocacions dels santuaris i ermites, cal remarcar les marianes, per quant connecten la Mare Terra, amb la dimensió femenina de la divinitat que la Marededéu encarna en el cristianisme, a voltes superposats a temples de deesses precristianes. Dins dels santuaris marians, destaquen els que veneren imatges romàniques o gòtiques de la Marededéu, amb la forma canònica de Seu de la Saviesa, relacionades amb la llegenda àuria de la troballa de la imatge per part dels pastors i/o el seu bestiar. Els darrers anys han sorgit alguns aplecs vinculats a altres tradicions religioses i fins i tot alguns de laics.
Manifestacions contemporànies diverses
Entre els elements desenvolupats al darrer segle, podem remarcar l’excursionisme cultural, les campanyes de salvaguarda d’espais naturals amenaçats; els camins per connectar amb les rels del país, guies per fomentar la integració dels valors culturals i espirituals en espais naturals o cursos sobre natura i espiritualitat, tots els quals reflecteixen el vincle espiritual singular del poble i la terra catalana, car no els retrobem en cap altra nació hispànica.
L’excursionisme cultural (per diferenciar-lo de l’esportiu) començà a Catalunya a finals del segle XIX, en l’ambient de la renaixença, i ha deixat una forta empremta en el coneixement del país, i la seva estima, fonamentada en el reconeixement i inventari dels valors naturals, culturals i espirituals de la terra. Moltes de les campanyes de salvaguarda, que es van impulsar des de l’acabament de la dictadura franquista li’n foren deutores. De reivindicacions amb el lema de ‘Salvem…’ se n’han fet centenars per tot el país, impulsades per plataformes civils, que han permès salvar de la destrucció nombrosos d’indrets i paratges emblemàtics que avui formen part del sistema d’espais naturals protegits. I per acabar amb un exemple tecnificat contemporani, escau esmentar el projecte de recerca col·laborativa Wikipedra, aixoplugat pel web de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, on centenars de voluntaris inventarien pacientment l’extens patrimoni de pedra seca del país, des de fa anys, per posar-lo en valor i conservar-lo.
Amb un altre perspectiva, l’ambiciosa iniciativa “El camí” inspirada en ideals de Lluís Maria Xirinacs, iniciada l’any 2003, ja té prop de 5000 km de camí troncal senyalat amb marques vermelles, a més dels brancals que s’estenen al seu entorn, amb marques grogues, que es van ramificant. Es tracta d’un altre projecte col·laboratiu, obert a participacions diverses, com la d’aportar textos a la Camipèdia. Tot i que està pensat per fer-lo a peu, té trams ciclables, i ha estat reconegut pels Parlaments de Catalunya i de les Illes Balears com a projecte d’interès cultural i turístic nacional.
Per acabar, tres elements, amb les quals s’ha vinculat l’autor d’aquestes ratlles: El primer taller internacional sobre espais naturals protegits i espiritualitat, organitzat per la Iniciativa Delos, de la Unió Internacional per la Conservació de la Natura, dut a terme a Montserrat el 2006. El primer manual per orientar la integració dels valors culturals i espirituals dels espais naturals protegits va sorgir de l’Associació Silene, per bé que es va publicar conjuntament amb Europarc-España, el 2012, per garantir-ne la difusió estatal. En darrer lloc, l’únic curs universitari sobre significats i valors espirituals de la natura l’ofereix la Universitat de Girona, des de 2014, hereu del curs anual ‘Natura i Espiritualitat’, que durant nou cicles va oferir la casa d’espiritualitat del Santuari del Miracle, custodiat per una comunitat benedictina depenent de Santa Maria de Montserrat.
Per ampliar el tema:
Garganté M. i Solà, X., Santuaris, ermites i capelles a l’època del barroc. Geografia sagrada de la muntanya catalana, Diputació de Barcelona i Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2017.
Gràcia, J. Mª., Iniesta, F. i Nicolau, A., Tradició i Llibertat. Antics fonaments per una nova Catalunya, Edicions bellaterra, Barcelona, 2014.
Mallarach, J. Mª. & Papayannis, Th., Protected Areas and Spirituality. Proceedings of the First Workshop of The Delos Initiative. Montserrat 2006. IUCN – Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Sant Joan les Fonts, 2007.
Mallarach, J.M., Comas, E., de Armas, A. El patrimonio inmaterial: valores culturales y espirituales. Manual para su incorporación en las áreas protegidas. Serie de manuales EUROPARC-España. Editat per la Fundación Fernando González Bernáldez. Madrid. 140 p. 2012.
Quingles, J., Llengua culta i llengua vulgar a la llum de la tradició, Premsa Universitària, Barcelona, 1999.
El Camí: https://www.elcami.cat/
Wikipedra: http://wikipedra.catpaisatge.net/
