Interculturalitat, vehicle comunitari de les tradicions

Lola López

El present article és el resum d’una conversa extensa entre Lola López i Rafa Crespo sobre la perspectiva intercultural. L’estructura és en apartats interrelacionats que van recorrent un camí que va iniciar Lola López fa dècades i encara continua el seu esdevenir. Una ruta en espiral, no lineal, no dualista, no evolucionista… Per això, el text està escrit en primera persona, una conjuminació dinàmica d’experiència i pensament.

1- Els orígens

La primera etapa del recorregut és conèixer fins a quin punt la tradició gallega, el meu origen cultural, influeix en la meva orientació intercultural. Totalment; a mesura que vaig aprofundint en l’interculturalitat vaig aprofundint en els meus referents gallecs. Malgrat que no visc a Galícia, com més passa el temps més m’adono de com la meva manera d’entendre el món, les relacions humanes, la interculturalitat, la diversitat, té a veure amb les meves arrels gallegues… A més a més, no només ho veig clar, sinó que em reafirmo en això; com més crítica sóc respecte a la societat actual més gallega em sento.

Si hagués de cercar una paraula que il·lustri la tradició gallega diria que és “Depèn, referida a l’estereotip sobre el gallec, que no saps si puja o baixa, si va o ve, que li fas una pregunta i et contesta amb una altra pregunta. Que mai es posiciona. Per què això és negatiu? Així es considera, perquè és sospitós, no se situa en un costat ni en l’altre, no és dualista, no li agrada la polarització. No li dóna la raó total a ningú, i no se’l pot classificar com dels meus o dels altres/oposats. Jo reivindico que aquesta paraula, “depèn”, en el context en què l’expressen els gallecs, és un terme molt intercultural.

Perquè no existeixen veritats universals, no hi ha respostes categòriques per a res. La interculturalitat és saviesa, si ets una mica sàvia, necessites contextualitzar. Per emetre un judici, per tenir una opinió, etc. I, en la mesura que necessites contextualitzar, aquesta opinió o aquesta resposta sempre és vàlida només durant un curt espai de temps; si el context canvia la resposta canvia. I per contextualitzar és important el diàleg. Quan tu preguntes si baixo o pujo, jo et responc que depèn del que vulguis jo baixava o pujava. La interacció determinarà el que acabaré fent, perquè el context ha canviat.

“Depèn” planteja una dimensió més profunda: només hi ha respostes concretes a preguntes concretes. Es respon amb una pregunta per saber més i poder respondre millor. A vegades no hi ha resposta perquè no se sent interpel·lada. En lloc d’indefinició em sembla complexitat, tenir en compte diferents possibilitats, i totes elles canviants. La tradició gallega no és conversora. No puc intentar convertir ningú en gallec, perquè, d’entrada, “això que és”? “Gallec és tal; bé… Depèn”· No tinc un model establert i fixe del que és ser gallec. I sobretot un model que jo pugui defensar com a veritat universal. Així, la missió de convertir l’altre es queda sense fonament.

La Galicia rural té una llarga tradició intercultural i també té una gran resistència a la modernitat. Per això la meva tradició m’ajuda a deconstruir el dualisme modern. A més a més, som un poble de diàspora i per tant de tradició de relació amb l’altre, d’acceptació de l’alteritat, sense abandonar la pròpia cultura, la pròpia identitat. Això es demostra amb la transmissió (tradició) intergeneracional de la pròpia cultura, a vegades reconstruïda, que fem les migrants gallegues allà on anem. De les arrels de la infància te n’alimentes durant tota la vida; pots tenir un tronc diferenciat o unes pràctiques diferents, perquè has crescut i t’has socialitzat en un altre espai cultural. Jo, per exemple, a Barcelona. O has tingut vivències amb altres civilitzacions, en el meu cas l’Àfrica negra.

2- La connexió Barcelona, Wagadugu, Mont-real

La segona etapa ens porta des de Barcelona a dues ciutats que han estat clau en la generació del meu pensament intercultural.

El que observes quan arribes a Wagadugu (Burkina Faso) o una altra ciutat africana és l’enorme diversitat de llengües, de models de família, de creences, de tot… i veus que això només es pot mantenir des d’un posicionament en el qual cada grup considera que té la millor manera de ser del món, lògicament per al propi grup, però no es fica en la manera de fer i pensar dels altres; els respecta. I el que ha crescut en un altre lloc o en un altre grup ètnic veu les coses diferents, veu que el millor és el seu. Per a qui? També per al seu grup. Però no hi ha un intent de convertir l’altre a les teves veritats –això implicaria la dissolució de la diversitat, i la interacció en diversitat és la norma.

A l’Àfrica hi ha mestissatge entre persones de diferents grups ètnics. Però quan hi ha mestissatge sol sortir un grup nou. Per això és tan difícil fer un mapa de grups i cultures a l’Àfrica, perquè és un context viu i canviant i perquè no estan adscrits a un territori fix. Per poder canviar no és necessari que un grup s’imposi sobre l’altre, sinó que es poden adoptar costums, valors d’un i d’un altre i crear una entitat nova, la qual cosa ni tan sols implica la dissolució dels grups anteriors. Igual que amb els fula, que estan estesos per tota l’Àfrica saheliana i al mateix temps estan diferenciats entre si. Hi ha els del fula Toro (Senegal) i els de Sokoto (Nigèria); és a dir, mantenen l’essencial de “ser fula“, però al mateix temps la seva particularitat. Una persona pot tenir identitats diverses sense perdre mai el contacte amb les arrels.

Quan vaig arribar a Ouagadougou, al cap de tres dies em vaig sentir com a casa, un sentiment de pell. Perquè hi ha uns certs elements de proximitat entre Galícia i l’Àfrica Occidental, sobretot de comprensió de la complexitat que implica la diversitat; un altre és que ambdues són marginals en la modernitat i, com a pobles de diàspora, els membres del grup hem aportat una certa visió crítica amb la modernitat –que no postmoderna–, allà on anem.

De seguida em vaig adonar que l’Àfrica no m’interessa pel seu suposat exotisme. Ans al contrari, m’interessa d’una manera molt gallega, perquè de seguida vaig intuir tot el que jo (nosaltres) en podia aprendre. Perquè quan escoltava notícies sobre l’Àfrica –estereotips– i després veia la realitat, dubtava.

Que l’Àfrica és pobre? Depèn de la definició que feu de pobresa: l’africana no és materialista; allà es diu que «no és pobre qui no té res sinó qui no té ningú». L’anàlisi de la nostra mirada moderna sobre l’alteritat i l’observació d’aquesta alteritat el primer que posa en qüestió és el “nosaltres”, un “nosaltres” modern que jo havia assumit a poc a poc a Barcelona. Però de seguida el mirall africà va fer aparèixer les meves arrels gallegues al rescat del meu sentit comú i em van fer qüestionar aquestes suposades veritats universals modernes. l’Àfrica ha estat un revulsiu per a tornar al depèn.

Altres aprenentatges africans que intento transmetre aquí a Europa serien la capacitat dels pobles africans de conèixer i reconèixer l’altre com algú que ens aporta quelcom, que ens ensenya com viure en diversitat, la seva capacitat de diàleg –per tant d’interculturalitat, d’organitzar-se perquè cadascú tingui el seu espai i això no generi enfrontaments amb els altres, etc. Malgrat les imatges de violència extrema que mostren els mitjans de comunicació, a l’Àfrica la polarització és marginal. Després ens semblen molt polaritzats, pels discursos dels mitjans sobre “guerres tribals” i altres estupideses. Són enfrontaments generats en la modernitat i en molts casos promoguts per Occident. Atenció! No siguem dualistes: això no vol dir que en una societat no polaritzada i interculturalment complexa no hi hagi conflictes, ni agressions, però no és la norma. Llavors és quan veus la polarització, les veritats absolutes, com un problema.

I vius a Barcelona i penses que aquí aniria molt bé d’incorporar aquesta mirada africana, i et trobes amb l’Institut Interculturél de Montréal, on transmeten com incorporar aquesta perspectiva en accions quotidianes sobre la base del pensament de Raimon Panikkar i d’altres membres com Kalpana Das.

Kalpana Das plantejava qüestions molt concretes, per exemple sobre els beneficis que tindria la perspectiva intercultural per als professionals de serveis públics que atenen a un públic divers. Els deia el com i el qui, però sense agressivitat, entenent el context que havia donat lloc a posicionaments que titllaríem de racistes, de discriminadors, i tenint en compte que igual que amb el patriarcat, ningú està exempt de caure en aquests posicionaments, ella inclosa. Ella intentava entendre que era el que havia portat a aquests posicionaments, analitzar el context, però sense jutjar ni justificar. Perquè la seva voluntat és construir sense destruir. Aquest posicionament no polaritzat, de saviesa, potser és poc atractiu per a persones situades en la modernitat dualista.

Compte! Qui no és racista? Ni ser racialitzat ni autodenominar-se antiracista t’allibera de ser racista, encara que sembli una incongruència, perquè “no és això” o “el contrari” són diferents intensitats del mateix. Atacaré als qui no siguin perfectes? No, perquè entenc que en el context en el qual es mouen, puguin arribar a tenir actituds i comentaris racistes. Això els desautoritza com a antiracistes? No. Atenció, això no implica acceptar el racista conscient i explícit, el qual sap que ho està sent, al qual no sols no li importa ser-ho sinó que s’hi recrea! Seria el cas de l’extrema dreta. Aquí sí que ho tinc clar i em posiciono en contra de l’extrema dreta, em polaritzo. Però estar en contra de l’extrema dreta no em posiciona acríticament davant del moviment antiracista, perquè també podem cometre errors.

Galícia, Barcelona, Wagadugu, Mont-real, tot va coincidir en el moment adient: «Em van encaixar les peçes del tetris».

3- La interculturalitat des de les tradicions

Arribem a la tercera estació, on voldria plantejar el que per a mi és la perspectiva intercultural. La interculturalitat es fonamenta en el reconeixement i el respecte a la diversitat, promovent les relacions, la interacció entre persones de diferents origens culturals, de diferents creences i cosmovisions. Sent conscients que l’entorn actual és de desigualtats, explotació i discriminació de les diversitats.

La intercultrualitat intenta superar el dualisme modern i l’esquema d’oposició binari. No és versus res; la interculturalitat construeix, sense oposar-se, no és un model definit ni tancat.El que planteja és que acceptem que cadascú continuï sent el que és i continuï reproduint allò dels seus orígens o les seves arrels que li sembli adequat i trobem la manera de generar una societat en la qual es pugui construir des de tota aquesta diversitat, sempre amb respecte i sense atacar ningú –bé, a ningú que no ataqui.

Jo crec que la manera més sana de relacionar-se amb l’alteritat és saber qui ets. Si saps qui ets, l’alteritat no et suposarà un perill, ni res que hagis de corregir, o assimilar-te si no ho vols. Tu saps on ets i des d’aquí et relaciones i permets a l’altre relacionar-se des de la seva pròpia identitat. La interculturalitat no és l’oposat a la modernitat, és diferent. Aquí rau la dificultat: que en aquesta societat dualista moderna s’entengui la complexitat de la interculturalitat. La manera gallega d’entendre el món és la complexitat i acceptar-la tal com és. Per tant, des d’aquesta perspectiva, és un atreviment posicionar-se de manera absoluta en infinitat de temes.

Fa uns mesos vaig veure un cartell que deia «Antiracisme versus Interculturalitat». Frase que s’entén només des de l’antiracisme dualista, perquè des de la interculturalitat mai es diria “versus antiracisme”. A més jo crec que les úniques alternatives a la modernitat sorgeixen de les societats que plantegen una dinàmica diferent, no oposada. La interculturalitat planteja una opció molt diferent a l’aculturació, sobretot a l’aculturació obligada-conversora; qui vulgui aculturar-se o assimilar-se, perfecte, però la interculturalitat planteja que la diversitat no té perquè diluir-se o desaparèixer. Tanmateix, segueixo pensant que els orígens ens refermen en la interculturalitat, perquè gràcies a la interacció, a poc a poc, t’assebentes de les teves arrels.

L’actitud intercultural implica incorporar-la a la vida quotidiana, trencar el dualisme de separar vida professional i personal. Implica establir relacions, vincles, amb persones diverses a tots els nivells: gènere, origen, territori, creences… La majoria de persones ens relacionem amb “les nostres iguals” de classe, cultura, etc. Ampliar el ventall implica adaptar-te als espais, al llenguatge, codis, maneres de fer de les altres, és un procés d’aprenentatge. Perquè de tothom podem aprendre, no només d’aquelles que estan a les universitats o als espais de poder. Si no surts de la teva zona de confort social no entendràs la diversitat, no tindràs la capacitat d’entendre la complexitat. Fins que aprens a estar confortable en aquesta complexitat. Per això, twitter i altres xarxes digitals són molt poc interculturals, no afavoreixen el diàleg sinó la confrontació. Perquè la mirada intercultural és autoaprenentatge, estar disposada a qüestionar-te. Fugint de l’esquema que t’obliga a estar en un costat o l’altre, a favor o en contra. Sent conscient que per als moderns et vas tornant cada vegada més fluixa, menys contundent. Malgrat que puc estar sota sospita, per a mi el dubte, el posicionament no dual, és una certa forma d’interculturalitat, perquè afavoreix el diàleg en diversitat.

4- Comunitat i individualisme des de la interculturalitat

Arribem a la penúltima etapa del camí en espiral pel que estem transitant –la darrera encara està per escriure. Aquesta quarta estació es vincula directament al tema de la revista, la relació entre comunitat i individualisme des la mirada intercultural.

Per a la tradició gallega no hi ha una oposició entre la dimensió comunitària i la individual; és una relació complexa i complementària. La noció comunitària fonamental és la Casa, que no és només l’edifici, sinó que la formen els familiars directes i els polítics. El que fa que les Cases estiguin interrelacionades. La Casa del meu cunyat estava emparentada amb la meva, perquè ell està cassat amb ma germana. L’esquema comunitari de la Casa s’adapta quan s’emigra a espais nous, com L’Hospitalet de Llobregat. Engloba també els veïns, s’amplia a d’altres persones amb les quals no hi ha lligams de sang, però sí socials. Les famílies gallegues es donaven suport entre elles, sobretot si eren de la mateixa zona de Galícia, perquè cal tenir present que la societat gallega és diversa, hi ha diferències entre l’interior rural d’Ourense i les Ries (a la costa), o entre zones urbanes com A Coruña, Vigo o Santiago de Compostela. Al igual que hi ha diferències entre un fula del nord del Camerun i un del riu Senegal.

El suport comunitari era a tots els nivells, també l’econòmic. Per exemple, es feien aportacions en diners per a la compra de l’habitatge d’una altra família, com va ser el cas dels meus pares. Es feia sense papers, de paraula, sobre la base de la confiança mútua i la força de la paraula donada. L’acord estava avalat per les persones de confiança de la comunitat, que ho sabien i no ho deien. És a dir, el sistema comunitari s’adapta a un espai nou com és l’espai urbà.

Què implicava això? Qui s’atreveixi a no pagar els deutes amb la comunitat és algú absolutament desarrelat, una persona a la qual no li importa allunyar-se dels seus pares, de la seva família. Hi ha molt pocs casos. I és un deshonor per a la persona i per a tota la família, per a tots els membres de la Casa, estiguin on estiguin del món i per molt de temps !

Respecte a la relació comunitat-individualisme, jo diferencio la vida privada de la noció d’individualisme modern. Un valor molt important per a un gallec era respectar la vida privada dels altres i no parlar amb altres persones del que sabies de la vida privada d’algú. No defensar la vida privada de les persones de la comunitat augmenta l’individualisme; defensar-la enfortia la comunitat, i no és una paradoxa: perquè tu tenies el teu espai i al ser respectada la vida privada dins de la comunitat no tenies perquè deixar-lo, perquè la teva vida personal ja estava protegida per la pròpia comunitat.

Una conclusió d’aquest recorregut seria que és difícil la interculturalitat sense partir de les tradicions arrelades, perquè l’individualisme modern separa les persones de les seves arrels. I sense saber qui ets, d’on véns, estàs buit i es fan difícils les relacions interculturals, les relacions amb l’alteritat.

Aquesta noció gallega de comunitat com a família és propera a d’altres tradicions asiàtiques, africanes, americanes o europees. De nou, ens trobem que les tradicions no estan aïllades sinó connectades, en aquesta trama arrelada a la Terra i a l’Univers.

Lola López
Barcelona, estiu 2020