Es diu que a Freud li agradava evocar aquesta imatge del filòsof Schopenhauer sobre la condició humana: som com els porc espins a l’hivern, volem mantenir el nostre espai privat, la nostra individualitat, la nostra llibertat però, com que fa massa fred, ens acostem els uns als altres per escalfar-nos, tot i que això ens obligui a patir les picades de les punxes dels altres. Així doncs, ens allunyem un moment, en una pausa per trobar-nos en la soledat, després tornem a acollir-nos a l’escalfor del grup i, a continuació, ens aïllem de nou. I això, fins a l’infinit.

Un autor francès de principis del segle XX, Jules Renard, va dir, en la mateixa línia: «m’agrada molt la solitud, excepte quan estic sol».

La pregunta fonamental en què es basen en aquestes declaracions, plenes d’humor lúcid, és la següent: com es pot garantir el desenvolupament complet de cada individu respectant els requisits del grup al qual pertany i dins del qual es desenvolupa? O, per contra, com assegurar la unitat del grup sense fer-ho en detriment de cada membre?

Eliminem ràpidament dues situacions extremes que, potencialment, podrien distorsionar la reflexió: l’atomització i la simbiosi. En el primer cas, és certament impossible que un individu s’autoengendri des del naixement. Necessita pares, persones que tinguin cura d’ell perquè, encara que la seva intel·ligència i la seva consciència el facin superior a les altres espècies, el seu desenvolupament requereix una atenció més constant, ja que el fracàs del procés té el perill de fer-lo un ésser inferior a les altres espècies. Ha d’estar entronitzat en un espai emocional, simbòlic, material, cultural, històric, ple de vincles i, per tant, de significat. Recordem aquí la pel·lícula de François Truffaut L’Enfant sauvage [El nen salvatge] on un noi de set anys, suposadament criat des del naixement entre animals, ja no podia desenvolupar les seves habilitats lingüístiques i, per tant, ja no podia encaixar en la comunitat humana.

En contrast –seria el cas de la simbiosi–, el grup ignora la vida de cada individu. El camp de concentració o el règim totalitari ofereixen aquí la il·lustració d’aquest altre extrem, aquell més enllà del qual el grup es desintegra. Per què una desintegració? Perquè el grup està format per relacions internes entre elements vius i singulars que asseguren el seu ritme vital. Això cessa quan les relacions s’assequen i els individus es buiden de la seva substància, quan no es revolten.

Fora d’aquests dos extrems, només queda l’ampli ventall d’agrupacions amb tots els graus possibles de flexibilitat.

«Conviure en parella és ser un, el més important és saber quin», va dir Chesterton fent broma sobre el matrimoni. Però qui designa l’u, i qui anomena cada membre segons el seu estatus?

Els dos casos extrems d’atomització i de simbiosi són els únics que fan innecessària aquesta pregunta. Perquè un individu totalment desindexat i autònom, diu l’etimologia, es dóna la seva pròpia llei, el seu propi nom. D’altra banda, un grup regulat com un rellotge de paret no necessita una altra cara per definir-lo. Es dóna la seva pròpia llei i funciona simplement perquè pot funcionar, mitjançant una pura mecànica. D’això se’n desprèn, accesòriament, que la llibertat extrema i la servitud extrema són idèntiques. D’aquest fet deriva, també, que el relativisme total –que atomitza l’individu– i la ideologia total –que pensa per l’individu– condueixen al mateix resultat.

Tot es tracta, per tant, d’unitat, de multiplicitat i de relació. Com combinar aquestes tres dades per formar comunitat?

EL CONTRAPUNT

Sóc músic clàssic de formació (piano i composició) i la triple qüestió d’unitat, multiplicitat i relació s’expressa molt concretament en la tècnica del contrapunt, encara que en un llenguatge musical altament abstracte.

Literalment “punt contra punt”, o nota contra nota, aquesta tècnica d’escriptura ha servit de base a la música occidental des dels inicis de la polifonia a l’Edat mitjana, és a dir, des que es va començar a escriure música amb diverses veus.

Nota important: el contrapunt i la polifonia resultant només es poden concebre en un entorn on músics, instrumentistes o cantants interpretin simultàniament dues o més melodies. Per tant, la música monòdica, que caracteritza el cant gregorià i molts estils i tradicions diferents de l’occidental, no s’hi troba implicada, o ben poc, ja que la melodia és suficient per si sola. Aquest univers monòdic no és més pobre, en la mesura que la varietat no prové de la polifonia contrapuntística sinó de la infinita coloració de les mil i una inflexions de la veu o de l’instrument. Així, les llargues melopees d’Oum Kalsoum, els desenvolupaments del shakuhachi o de la kora troben el seu esplendor (i les seves funcions, però aquesta és una altra història) en altres àmbits que els d’una òpera de Wagner o una passió de Bach.

Per la seva banda, un contrapunt ha d’organitzar-se, perquè no es pot permetre que evolucionin dues o més melodies sense fixar els paràmetres de les seves relacions internes. El secret aquí és assegurar-se que cada melodia pot “sonar bé” tant en ella mateixa com amb les altres. Per a això, necessiteu un arsenal de regles, una base ferma, senzilla i inalterable, prèviament establerta, i sobre la qual el músic no tindrà cap control. Una base que no és propietat de ningú i que actua com una mena de transcendència. Concretament, aquest fonament pot provenir d’una melodia del passat, d’un cant gregorià tradicional, de qualsevol fragment musical. Però la idea és que aquesta cançó sigui sòlida i poc flexible. Per això s’anomena cantus firmus.

A partir d’aquest cantus firmus, el compositor escriurà una melodia, després una altra sobre la primera, després tantes com vulgui, que obeiran unes regles de consonància estrictes. Per tant, no podrà escriure qualsevol nota que vulgui per sobre de la cançó base. Tampoc podrà escriure qualsevol mena de nota per sobre ni per sota d’altres melodies. La restricció, com podem veure, s’exerceix d’acord amb la primera cançó, principalment, però també, i en segon lloc, en consonància amb les altres línies melòdiques.

L’objectiu ara, òbviament, no és donar una lliçó tècnica. La idea bàsica, en aquest cas, és que cada melodia s’ha de desenvolupar d’acord amb regles precises de respecte a les altres línies. Paradoxalment, aquest codi de conducta li garantirà la màxima elegància, flexibilitat i llibertat.

L’oient cultivat, però poc educat en la tècnica de la composició musical, sol sentir aquesta impressió d’harmonia global, fins i tot de bellesa, quan escolta una obra polifònicament rica. Però se li escaparà tota l’elaboració interna, tot l’entrellat subjacent d’aquesta gegantina estructura musical. Tot i així, el vincle entre l’estructura, les regles, les prohibicions, l’exigència, d’una banda, i la bellesa, la llibertat, l’harmonia, el significat, d’altra banda, és evident.

Per tant, una obra troba la seva plenitud en una unitat estructuradora, formada per exigències que donen bellesa a la llibertat i li donen la possibilitat de manifestar-se. Una comunió humana obeeix a la mateixa necessitat. És una coreografia dissenyada fins al mil·límetre que, un cop assimilada, garanteix una llibertat de nivell superior.

INDIVIDU, COMUNITAT, REGLA

Heus aquí, en un nanosegon, un resum musical que simplifica, amb l’ajut de símbols fonamentals, la difícil qüestió de la relació entre l’individu i la comunitat, entre els molts i l’un.

Tingueu en compte que la comparació no és exacta. Tanmateix, la idea que una melodia pugui ser flexible, elegant, gratuïta, mentre s’integra molt estretament amb altres melodies, també lliures i elegants, i amb un cantus firmus inamovible, és una idea  carrregada de sentit si es trasllada a la vida humana, social i cultural. Aleshores descobrim que la llibertat humana és inseparable del teixit social que la recolza i li dóna suport.

En les societats tradicionals, en què la noció de drets humans i autonomia no té la mateixa ressonància que en el món modern, aquest teixit social es compara senzillament amb un teixit. L’ordit i la trama s’entrellacen en ell de manera que cada punt o punt de contacte entre l’ordit i la trama constitueix una relació viva i essencial amb el teixit global. Toca una malla de la xarxa i tota l’estructura s’agita, com en una teranyina.

La malla és el resultat de la trobada o encreuament entre dues intencionalitats. Cada home és una malla, la convergència de diverses forces. I el teixit en general mai serà tan fort com la seva malla més feble. Tampoc un grup humà serà mai tan fort com el que li permet el seu element més vulnerable. D’aquí la importància que es dóna als pobres, als vells, als malalts i als infants.

La regla de la solidaritat humana no és, per tant, només una ideologia, i el que s’anomena massa fàcilment “esquerra” no té cap monopoli sobre ella (de la mateixa manera que la “dreta” no és l’encarnació de l’egoisme). Si aquesta qüestió és, tanmateix, política, és necessari trobar-ne els fonaments en altres espais, en profunditat, és a dir en la tradició, en la transcendència o en un passat mític. En altres paraules, el camp polític és impensable sense la perspectiva metapolítica.

Per tant, en principi, la regla no és l’invent d’una elit que hagués agafat el poder i pretengués emmordassar la gent imposant-los un déu, un credo i uns dogmes. La regla ens ha estat donada: no la podem generar, ja que no podem aixecar-nos estirant-nos cap amunt pels cabells com el baró de Münchhausen quan va caure al mar. La nostra única i exclusiva tasca consisteix en acceptar-la i assumir-la per créixer en llibertat. És feina de l’elit rebre-la i garantir la seva gestió pel bé comú.

La imatge contrapuntística ens ajuda a entendre tot això. Combinar una melodia amb un cantus firmus, i després diverses melodies entre elles i amb el mateix cantus firmus, suposa seguir una regla. No podem compondre qualsevol cosa, per por que resulti una cacofonia o una mediocritat plana (la primera és l’equivalent a l’atomització total i la segona, al totalitarisme, si reprenem la imatge citada anteriorment) . Com passa amb un idioma, no podem simplement alinear lletres o sons. Hi ha una gramàtica, una sintaxi, una conjugació. I això ens ha estat donat.

Una comunió al voltant d’un bé comú és necessàriament una (re)creació permanent, perquè res no es dóna d’una vegada per sempre. Nogensmenys, crear requereix unes limitacions, és «ballar amb cadenes», com deia el poeta Paul Valéry. La llibertat només es pot adquirir i conquerir assumint obstacles i després superant-los. De la mateixa manera que l’amor, requereix un treball constant. De la mateixa manera que el pare separa incansablement el fill de la seguretat materna per aixecar-lo vers l’ideal comú que ens estructura.

I de la mateixa manera que les regles de la vida familiar, social i cultural es justifiquen per la funció de cada membre de la comunitat.

FUNCIÓ

Heus aquí l’últim element sense el qual l’articulació entre individu i comunitat és impossible: la funció. La seva realitat prové de la idea de relació i transcendència. No cal dir que tots gairebé n’hem perdut la legitimitat i la raó de ser.

En el llenguatge quotidià, diem “en funció de” o “segons”. Sortirem segons la temperatura, la pandèmia desapareixerà en funció de la vacuna que es trobi. Per tant, hi ha una relació de dependència entre un ésser, una acció, una realitat i la condició necessària perquè es pugui realitzar.

La funció també és una ofici que realitzem. Sóc director, pianista, plantador de cols o Papa. Tanmateix, aquesta ocupació només es justifica en un tot, una organització, un conjunt. Per tant, hi ha un més amunt que fonamenta la funció.

No cal dir que si la funció pot designar un paper, també va més enllà: un director té un rol o paper que consisteix a dirigir, senzillament, i pot ser substituït com a oficiant. La funció, d’altra banda, té un valor arquetípic, transcultural i transhistòric. Obeeix a una realitat superior. La funció apunta a una realització en un altre plànol, a una transcendència. Aquesta és la base de la funció. Si no existeix, tot val, parafrasejant les paraules d’Ivan Karamazov.

I aquí és on la realitat de la funció agafa tot el seu sentit. Si designa una relació de dependència, és el lloc d’una manifestació de la transcendència. Per exemple, la funció del sacerdot catòlic és servir d’intermediari entre l’home i Déu per a la cohesió de la comunitat. Per això, entenem que si Crist segueix sent una persona, també és una funció: ningú va a Déu sinó passa per Jesucrist. I cap comunitat no és possible sense aquest “barquer passador”. Com no és possible una partida d’escacs sense que el rei actuï com a catalitzador. Tampoc no és possible cap eucaristia sense sacerdot.

En conclusió, podem veure clarament que la crisi del nostre món modern es reflecteix exactament en la crisi de la funció sacerdotal. Traieu això i tot és possible, la missa es converteix en un memorial que, a poc a poc, va perdent coherència, després cohesió fins acabar disgregant-se en la insignificança. Benet XVI tenia raó quan deia que la crisi de les nostres societats modernes era essencialment una crisi litúrgica.

Jean-PhilippeTrottier
Montreal, Agost de 2020