Convé aclarir, per començar, que laïcitat pot entendre’s com un espai estatal respectuós amb tot tipus de pensament i ideologia, però que el laïcisme és l’hostilitat palesa d’un estat modern contra qualsevol tradició espiritual, i més particularment contra el cristianisme a terres d’Occident. Estats Units és un exemple de laïcitat, on almenys oficialment no es persegueix a cap grup per les seves creences o perquè formin comunitats particulars per causes d’origen ètnic o lingüístic: no és cap panacea, però és un model relativament flexible d’estat basat en els drets individuals. En contrast, França pot situar-se en la variant del laïcisme més intransigent, negant qualsevol reconeixement a les concepcions religioses i ètniques, amb un sistema docent estatal sense diversitat. Ens podem preguntar com els estats occidentals, abans cristians, han arribat fins aquí.

Durant més de mil anys -la mal anomenada Edat Mitjana europea- els poders polítics van ser majoritàriament cristians, l’Església de Roma va col·laborar amb reis i nobles, i el Papat va establir la seva doctrina amb una uniformitat garantida pels tribunals inquisitorials. Com va escriure Davy, els perseguits dels primers segles van esdevenir els botxins dels temps medievals. Si acceptem que la vida humana i la de les societats estan fetes de cicles, podrem entendre millor per què de l’heroisme dels primers cristians es va passar, paulatinament, a les pràctiques massives mecàniques fins arribar a la persecució ideològica i política de qualsevol divergència. Així, des del segles IV-V fins els XV-XVI, el cristianisme va arrelar profundament, però va perdre independència i molts sectors oprimits van veure en l’Església el suport sagrat de repressió i poder. Fa uns cinc-cents anys, les desmesures de Roma havien preparat, a tota Europa, la revolta.

La davallada de la tradició a Occident

El poder mai és virtuós, o ho és molt poc temps i, com deia Montesquieu, en política només l’oposició és virtuosa. Un mil·lenni de poder van ensorrar les possibilitats de l’Església Catòlica i van qüestionar directament la mateixa concepció de l’existència que el cristianisme fundacional aportava. Doctrinalment trinitari, però amb pràctica dualista (bons i dolents), el catolicisme a monestirs i palaus va desplegar una complexa teologia on el raonament s’imposava a qualsevol saviesa integral. Des del segle XIII, amb Tomàs i amb Bonaventura, sectors monàstics però també urbans van destacar la via intel·lectiva i van acusar d’heterodòxia a metafísics com Eckhart, perquè aquests semblaven menys controlables per la jerarquia eclesiàstica, en gran part corrompuda. El Papat, amb l’exclusió dels «laics» de qualsevol pràctica de ciència sagrada, va condemnar els no clergues al món ‘profà’ universitari i va allunyar ràpidament la nova ciència experimental del considerat únic coneixement veritable. La institució eclesial havia preparat el seu propi epitafi, almenys a l’Europa de l’Oest.

Encara que gairebé fins el 1800, Occident – Europa i l’Amèrica blanca -, va seguir sent majoritàriament cristià, l’individualisme humanista i el progressisme evolucionista van allunyar bona part dels seus pobles de qualsevol sentit transcendent. Anant a missa o al temple els diumenges, catòlics i protestants complien el dia preceptiu mentre que la quotidianitat els allunyava cada vegada més de l’amor com via i de la resurrecció com meta: Déu passava a ser un afer dominical. L’anomenat Segle de les Llums a Anglaterra, Alemanya i sobretot França va ser la darrera gran batalla dels corrents tradicionals cristians davant del racionalisme i del laïcisme ascendent: la maçoneria anglesa comença la seva descristianització (1717), l’ateisme militant s’expressa amb força en els Il·luminati alemanys (1770) i el culte a la Raó acompanya la marxa revolucionària cap a les guillotines franceses (1789). Ens queda la memòria i l’obra de pensadors tradicionals de pes com Pasqually, Willermoz, De Maistre, Saint-Martin, però la desfeta de la concepció espiritual de la vida humana va resultar inapel·lable.

Hegemonia de la ideologia laïcista

Hi ha una genealogia nítida que enllaça els humanistes del 1500, amb els racionalistes del 1700, els evolucionistes del 1800, i els demòcrates del 1900: en tots ells trobem aportacions a la llibertat individual davant l’asfixia provocada per l’Antic Règim i la jerarquia catòlica, i veiem el triomf d’una nova fe, la del progrés tècnic i instrumental. Comte al segle XIX, Huxley al segle XX o Hawking ja en el XXI han estat profetes d’una humanitat que s’alliberarà per les seves pròpies forces i trencarà tots els límits: en el pensament humanista modern, la partícula humana acabarà senyorejant un tot universal casual i nascut de l’absurd. I en aquest espai de la nova religió, l’evolucionisme darwinià ensenya que tot és trànsit i, per tant, la humanitat només és el preludi de la màquina, com diu el transhumanisme actual.

Ja durant els segles XIX i XX, el laïcisme espanyol de liberals i republicans va enfortir el carlisme, perquè aquest defensava els furs i la tradició: per això, el laïcisme hispànic, a Europa i Amèrica ha estat un trist anticlericalisme de menja-capellans, més que no pas una seriosa reflexió racionalista, i això va ser devastador durant la guerra contra el franquisme de 1936-1939. Fins i tot a França, fa uns cent-cinquanta anys, la maçoneria liberal del Gran Orient va decidir no treballar «A la Glòria del Gran Arquitecte de l’Univers», sinó de «la Humanitat», amb una fe admirable en les possibilitats de la nostra inestable espècie i prohibint enèrgicament les lògies de tipus tradicional.

Curiosament, aquesta nova religiositat, victoriosa i amb el suport de l’estat modern, acusa les tradicions espirituals d’adoctrinar la gent i, sobretot, les criatures a les escoles. Com el Papat del 1300, avui el laïcisme -oficial, hegemònic, omnipresent- se sent amenaçat per qualsevol minoria religiosa, qualsevol comunitat cultural poc moderna o qualsevol corrent ideològic espiritual i, per tant, dissident. Probablement, la dogmàtica laïcista s’ha adonat que no te cap horitzó ni cap esperança a oferir, i per això veu enemics en tot agrupament rebel o heterodox. Per a l’estat modern més extremat -cas francès- l’educació ha d’estar en mans de les institucions estatals i l’acció particular de les tradicions els sembla contrària a la ciència i al bon raciocini. De fet, per al laïcisme, només l’estat pot educar, perquè disposa del dogma definitiu: l’individualisme progressista, perquè totes les cultures tradicionals enganyen la seva gent.

La democràcia radical contra les comunitats

L’orientació general de la política moderna de les últimes centúries ha buscat amb afany excloure de l’àmbit públic qualsevol manifestació religiosa, amb el pretext que això són temes de consciència i per tant, privats. Però cal plantejar-se per què la dimensió transcendent dels humans, allò que dóna sentit a la vida i respon als més grans interrogants existencials, hauria de quedar arraconat a concepcions particulars i gairebé practicades amb vergonya: això s’ho pregunta la gent de qualsevol tradició, però molt més intensament la dels països d’Occident, perquè aquí és on ha crescut el racionalisme modern i aquí és on l’individualisme ha entronitzat el laïcisme com a nova religiositat.

Com comentava fa anys Panikkar, en un debat entre cristians aferrissadament demòcrates, no és raonable oblidar que aquest sistema polític te la peculiaritat d’haver-se establert sobre la negació oberta de la centralitat divina o creacional al món. No és assenyat ignorar que la democràcia, com a model institucional, no és neutral, tot i que la variant anglosaxona resulti més flexible amb l’espiritualitat comunitària que no pas la francòfona, amb el seu republicanisme ja no laic sinó obertament laïcista. Potser la laïcitat, al segle actual, serà un espai obert capaç d’afavorir la fluïdesa relacional entre la diversitat de tradicions en contacte, però el laïcisme és una eina destructiva de la llibertat i, més, particularment, liquidadora del sentit bàsic de la transcendència humana.

No hem de confondre les justificades raons de la revolta moderna contra les institucions cristianes, amb la suposada millora del pensament a mans dels teòrics de la democràcia i del progrés. Les respostes bàsiques de l’existència humana no es troben a les institucions republicanes i, en ocasions, només fora d’elles i del seu laïcisme, pobre dogma d’una modernitat esgotada i decadent. Tot això cal saber-ho i dir-ho sense amagar la realitat. El cicle modern està en caiguda vertiginosa, amenaça l’espècie tant físicament com anímicament, i això explica la crispació inquisitorial de les democràcies més obertament laïcistes. No es precisen estats confessionals, però sí respectuosos amb les pràctiques i pensaments comunitaris de les tradicions en aquests temps convulsos.

Per aprofundir en el tema

-Dotolo, Carmelo, ‘El cristianisme és la religió de la laïcitat’, La Vanguardia 2016

-Ibàñez, Eduard, ‘La nova ofensiva laïcista ecloent’ , Blog 2018

-Mauri, Margarita, ‘Laïcitat i laïcisme en les societats postseculars’, Conferència 2018

-Scola, Angelo, Una nueva laicidad. Temas para una sociedad plural , Madrid 2007

-Sevillia, Jean, ‘1905-2005. La laïcité, est-elle un dogme?’ Conferència, París 2005