De Babel a la globalització

La història que coneixem ens ofereix, arreu del món i en totes les èpoques documentades, períodes relativament llargs d’estabilitat política, amb certa pau social i amb realitzacions tecnològiques a vegades molt notables. Aquests períodes s’han donat a tots els continents, des de països com la Xina, Índia, Malí, Zimbabwe, el Tahuantinsyu incaic, els maies, fins a Roma o l’imperi carolingi, i això per no parlar de tants i tants pobles sense estats que, arreu del planeta, han viscut llargues etapes d’equilibri.

En aquests segles -sovint mil·lennis, com l’antic Egipte- hi ha hagut millores en l’àmbit tecno-instrumental, fins a arribar als segles de globalització moderna, però sovint aquests canvis no han estat acompanyats ni de pau ni d’acceptables articulacions socials: allò que conjunturalment ha donat benestar a classes dirigents o a pobles hegemònics ha fet la desgràcia de molta gent humil i de moltes nacions sotmeses o desestructurades. Com deia el guaianès Rodney, la riquesa d’Europa es va fer en bona part empobrint Àfrica amb la tracta d’esclaus. Avui podríem dir que l’hegemonia occidental –nord-americana en posició destacada- desestabilitza el món, alhora que aporta tecnologies altament desitjades arreu. En realitat, el progrés material poques vegades ha anat acompanyat per millores morals, i això ho sap tothom.

Més rellevant és, per a nosaltres, que les tradicions de l’Esperit sovint no hagin evitat aquests processos, limitant-se en el millor dels casos a pal·liar o limitar les fases més destructives de les diverses hegemonies. Moltes tradicions consideren aquests cicles com a inevitables i per tant només compta preservar la consciència de la realitat plena; d’altres han pensat que era millor una presència activa en tots els problemes del temps i del lloc. En ambdós casos, amb o sense intervenció deliberada, les fases emergents de moltes cultures han coincidit sovint amb l’aparició de noves tradicions revelades o amb recuperacions de què estaven esllanguides. En el fons, en la fundació d’una cultura humana hi ha una intuïció, un mite, un desvetllament, una forma particular d’anar cap a la veritat universal i d’entendre la relació amb el cosmos i la divinitat.

Per això, als inicis de qualsevol tradició hi ha senzillesa material i força prístina de la veritat assumida, però amb el pas del temps apareix la densificació material i la creixent opacitat del coneixement sagrat. Babel, simbòlicament, va ser en temps antics l’exemple de la desmesura i l’ambició tecno-material, amb resultat de dispersió i fragmentació. Probablement, final de cicle històric o no, l’hegemonia moderna actual es troba en un estadi avançat de desmesura babeliana. A les tradicions els correspon d’oferir llum i perspectives més enllà de l’aparença de col·lapse imminent que presenta avui la modernitat globalitzada: les tradicions han estat capitals per superar molts dels mals moments del passat i ja no hem de dubtar que avui també seran decisives per fer que la saviesa limiti la hybris o desmesura dels últims racionalistes, ara tristament enfollits.

El Consell Editorial