Un nou temps… i una nova Terra? Antics tabernacles, nous santuaris

Si el Senyor no construeix la casa,
en va s’afanyaran els constructors (Salm 127,1)

…my friend, you don’t believe we’re
on the eve of destruction – B.Mc Guire

Deixeu el vostre vell camí. Ja no serveix; no sentiu?
Aquest vent que us trenca els vidres. I fa trontollar les parets?
És que els temps estan canviant (Dylan – Miralls).

Un profeta carismàtic, pels camins de la Palestina de fa dos mil anys, sabia que aquell temps i aquella civilització s’havien esgotat, tant per als vençuts com per als vencedors. La Roma imperial pretenia encarnar l’edat d’or a la Mediterrània,  però l’opressió dels pobles i la buidor espiritual romana situava aquell imperi més a la vora d’un apocalipsi que no pas d’un paradís. Calia un nou ordre i una nova pau. Avui, com aleshores, la inquietud s’estén per tota la Terra: a Orient es parla de santuaris del futur, al Sud s’anuncia una aliança de l’Esperit i a Occident es veu que el sistema col·lapsa, com ja dèiem a La fi d’un Cicle (número 1). Anem cap a l’autodestrucció? O es pot preparar encara un nou temps?

Avui els nivells d’acció són diversos. La idea d’una ecologia més equilibrada, la indispensable limitació i desaparició del -mal- ordre mundial són remeis contra els efectes del desgavell a la Terra. En un pla més profund, els corrents ideològics que emergeixen des dels continents que van ser colonitzats per Occident obren una escletxa en la muralla del racionalisme i l’individualisme: subalternistes a Àsia, etnofilòsofs a Àfrica i decolonials a Amèrica progressen a tots els campus universitaris. I més a fons encara, per tot arreu trobem renovació de les tradicions espirituals i  creació de nous espais de fraternització: al costat de les ben arrelades tradicions antigues apareixen experiències incipients d’allò que uns anomenen els santuaris del futur i d’altres l’aliança de l’esperit, allà on gent de diversa pràctica religiosa però de comuna experiència iniciàtico-metafísica, posen la sacralitat en comú. Tots aquests nivells s’articulen.

Edat d’or o apocalipsi?

Els transhumanistes asseguren que anem cap a una Edat d’Or en què els humans superaran les seves limitacions esdevenint cyborgs, un temps en què segons els teòrics neoliberals el lliure mercat resoldrà la pobresa, i una etapa en què -diuen els ideòlegs del posthumanisme-  s’extingiran  religions i tota mena de supersticions. En contrast amb aquest futur daurat dels cantors d’un nou paradigma, anem experimentant pandèmies, pobreses extremes, poders injustos, revoltes i guerres, un clima i ecosistemes a punt de col·lapse i una tràgica solitud d’un humà intranscendent i atomitzat. Per això Barry Mc.Guire cantava Eve of Destruction, ‘Vigília de la destrucció’.

Potser, com pensen algunes tradicions, no hi ha edat d’or, però els cicles civilitzatoris, amb les seves fases -preparatòries, ascendents, zenitals i decadents- es fan difícils de negar. Historiadors com Toynbee, Spengler, J.Pirenne o A.Deulofeu han analitzat els cicles històrics de moltes societats, des de Kèmit (l’antic Egipte), Mohenjo Daro, Pèrsia, Roma, Xina, Maia, Malí, Tahuantinsuyu, Europa, fins els actuals Estats Units d’Amèrica. Només cal que ens preguntem si el cicle humanista-racionalista-modern, començat fa uns 500 anys, està esgotat o només es prepara per infantar el paradís transhumà dels cyborgs. La reflexió és si això s’accepta com a fatalitat o si obrim portes a altres horitzons, en nom de l’harmonia que tot ho sustenta.

L’artefactolatria domina el món dels darrers segles, però avui se’ns proposa com a solució esdevenir nosaltres mateixos artefactes. En contrast, el pensament tradicional, considerat pel pensament racionalista endarrerit i responsable de tots els mals, no rebutja les innovacions -mai ho ha fet- però és l’únic que preserva el sentit de l’existència i que opera des de la pau interior vers un món més fratern, auster, ecològic i conscient de la divinitat que tot ho impregna. Avui, el cicle modern recorda més a Babel que no al Pardes o paradís.

Tabernacles i santuaris

Per tal d’emergir del naufragi en curs, les escoles de pensament subalternista (Guha, Spivak, Chakrabarty), etnofilosòfic (Ndaw, Diagne, Ndebi Biya), ecofilosòfic (Riechmann, Weber) i decolonial (Dussel, Anzaldúa, Grosfoguel) s’han afegit a les tradicions espirituals, posant de relleu els límits  de l’individualisme i de la seva filosofia de l’absurd. Aquests nous corrents teòrics acompanyen així l’ascens de nuclis renovadors, arrelats en velles tradicions, i que s’alcen agermanats amb grups basats en diversos llegats espirituals. No és una juxtaposició de tradicions, sinó creació d’espais nous on la sacralitat opera en la reflexió intercultural i en la pau essencial, espais de reconeixement de la profunda unitat que és en tot i en la nostra consciència última.

Davant l’evidència creixent de la capacitat humana d’autodestruir-se, ja només es poden donar dues respostes bàsiques: robotitzar-nos per fugir del col·lapse que estem provocant -i que significa igualment la mort humana- o recuperar comunitàriament el sentit transcendent de l’existència. Ciència i tecnologia modernes disposen cada cop de més de recursos, però amb una mateixa orientació perversa tal i com savis de totes les tradicions assenyalen. L’humanisme occidental contemporani ha projectat tota l’energia de l’espècie cap a l’exterior, ha transformat els pobles en societats -amalgames d’individus- i ha tractat la Terra com un objecte extern i mort. Aquesta ideologia fragmentadora i dualista és la que impregna el col·lapse que ja estem vivint. Però de què disposem els tradicionals per reorientar l’enfollida cursa de l’espècie? Som només una reminiscència nostàlgica del passat o una força reconstructora de l’harmonia de les partícules en el tot?

Aquest segle està veient el retorn dels vells tabernacles, de les antigues savieses que segueixen vives a tots els continents, malgrat els seus errors històrics i les seves limitacions actuals. Però, com hem senyalat,  també són temps de renovació, de santuaris nous i oberts més enllà de les formes pròpies de cada tradició. Cada camí espiritual, cada antic tabernacle, és una font de saviesa, d’arrelament en un o més pobles, de vells santuaris plens d’inspiració actual. Però, quan el món se’ns ha fet petit, hem hagut d’aprendre a compartir espais oberts de nova sacralitat més enllà dels marcs de cada forma tradicional. És temps d’enfortir la pròpia ruta tradicional al costat de la dels altres, sense nostàlgies del passat, i hora d’obrir nous santuaris on l’aliança de l’esperit ajudi a desvelar la veritat única que impregna cada ésser, cada persona i cada tradició. Aquest és el sentit de la tempiternitat, d’un temps en que cada instant te dimensió eterna.

Només aquesta experiència de la sacralitat de tot el que és, multiplicada per tota la Terra, podrà pal·liar primer i anul·lar després les causes profundes que ens han dut al col·lapse, al trencament amb natura i divinitat. Avui l’amenaça d’esfondrament és global i només se la pot desfer des de cada corrent espiritual i alhora des de l’acció agermanada entre tradicionals de tot arreu,  en espais que just ara comencen a obrir-se. Savis i mestres, iniciats i sacerdots, metafísics i religiosos, tots conformen els fonaments de l’Aliança de l’Esperit, aquest nou tabernacle sagrat que no te més límits que el món manifestat ni més verticalitat que la que presideix la realitat,  divina i absoluta.

L’antiga saviesa ens recorda que La pedra que rebutjaven els constructors, ara és la pedra angular  (Salm 118, 22-23). Les tradicions espirituals ensenyen una altra manera de viure que l’extroversió tecnoinstrumental, però aquesta pedra fonamental per a l’equilibri de la Mare Terra ha estat rebutjada pels potentats i tecnòlatres contemporanis. És temps de reprendre aquesta clau -cosmològica i metafísica- que articula el món i ens dóna un lloc privilegiat al sí de la mare terra,  la que personalitza pobles i estableix un triangle d’harmonia amb humans i divinitat, la cosmoteàndria de la què ens parlava en Raimon Panikkar.

No és cap atzar que hagin estat més lúcids i visionaris els poetes o els cantants, perquè la inspiració veritable restableix la connexió  d’humans, món i esperit. I avui, la urgència d’un canvi de rumb, d’un retorn al sentit transcendent de tot el que existeix, és imprescindible, amb plena independència de si l’espècie humana se’n sortirà -com confiem molts a Pelle Maha- o arribarà a la seva fi. Convé així reprendre la crida que feia a tothom el poeta Pere Quart  -Cançó de carrer, 1975- cantada per Ramon Muntaner:

Apòstols i cabdills:
llenceu el crit d’alarma!

Homes, dones, infants,
de tota llengua i raça
i els mísers i els vençuts

Encara hi som a temps

Destruïrem un món
estúpid i sense ànima.
Cavem els fonaments
d’una vida més alta.

Perquè no es tracta sols de canviar urgentment de rumb en contaminació, destrucció d’ecosistemes, injustícia flagrant o egoisme homicida del poder, sinó d’arraconar un enfocament modern ‘estúpid i sense ànima’. Cal bandejar aquest pensament racionalista que tot ho degrada,  que ens ha dut al col·lapse i del què hem de sortir per la salut de la vegetació, dels animals, de les persones i dels pobles. Potser, ‘encara hi som a temps’, com cridaven profètics Pere Quart i Ramon Muntaner, perquè com anunciava també un jove Bob Dylan ‘és que els temps estan canviant’. Cavem, doncs, els fonaments d’una vida més senzilla i més alta.

* * * * *

Per ampliar el tema

Són recomanables les lectures d’Alassane Ndaw (La pensée africaine), Enrique Dusssel (Filosofías del Sur), Dipesh Chakrabarty (Al margen de Europa), Pathé Diagne (L’Euro-philosophie face à la pensée du Négro-Africain), Jorge Riechmann (Para evitar la barbarie. Trayectorias de transición ecosocial y de colapaso) Raimon Panikkar (Entre Déu i el Cosmos) o Xavier Melloni (Hacia un tiempo de síntesis) per obtenir un breu resum del pensament harmoniós -tradicional i alternatiu- al dualisme extrem de l’humanista modern.