Introducció

La majoria de tradicions espirituals tenen una cosmologia i una escatologia. Jean Serbier indica que totes conceben que els éssers humans varem ser inicialment esperits, participant de tota la puresa i serenitat d’un estat paradisíac, fins que un desig ens va empènyer a trencar l’harmonia còsmica. L’expiació va comportar davallar al món de la matèria, encarnar-nos al món de les formes efímeres, revestir-nos de carn animal. La presència de la flama espiritual dins nostre és tant forta, però, que ha transmutat la forma animal, com palesa l’art sagrat de tots els temps, i la nostàlgia del paradís o el reialme perdut traspua en cants mítics que ressonen arreu del món.

Les escatologies tradicionals no són progressistes. El concepte de progrés, central a la visió contemporània del món modern, sorgeix de d’Europa occidental cap al segle XVII.  El concepte cíclic del temps és comú en totes les tradicions. Els mites transmesos per les tradicions indoeuropees, des del Sanâtana Dharma (la tradició perenne o hinduisme) fins a les cosmovisions grecoromanes, ens presenten una creació perfecta, sorgida, amb tota la seva glòria, del Creador, que engendra un món en una llarga edat d’or, després de la qual comença el declivi espiritual i moral, vers l’edat d’argent, seguida de la de bronze i la de ferro, que acaba amb un una degradació moral i física generalitzada, que du a un cataclisme, una gran Purificació, o una Apocatàstasi, després de la qual recomença un nou cicle. Aquest esquema és acceptat -amb variants- com la dels Dies i Nits de Brahma, no sols per les tradicions abrahàmiques sinó també per aquelles tradicions primordials que contenen escatologies.

L’escatologia és la ciència de l’acabament. És clar que en el món manifestat tot té un inici i ha de tenir una fi. Tota vida humana, tota civilització, comença i acaba en aquest món. I aquest món també ho farà, tardo d’hora. Per això, més enllà del grau de la literalitat o de simbolisme de les profecies o mites escatològics, una meditació sobre la finitud de la vida de la civilització i del nostre món, resulta oportuna atès que els signes escatològics floreixen i es despleguen en tots els àmbits del nostre entorn, des dels més materials als més subtils. La breu mostra que exposem tot seguit prové, essencialment, de l’obra de Charles Upton «Legends of the End. Prophecies of the End Times, Antichrist, Apocalypse, ans Messiah from Eight Religious Traditions»

Tradicions indígenes

Així com la majoria de tradicions primordials o indígenes (atemporals en gran mesura) tenen mites cosmològics, són relativament poques les que tenen mites escatològics, car tendeixen a desplegar-se en un present intemporal, com el dreamtime dels aborígens australians. Les escatologies presenten, tanmateix, moltes similituds a les de les tradicions espirituals escripturàries. En són exemples el mayas, lakota o hopi. 

Segons Josep Epes Brown, el mite escatològic de la tradició lakota (sioux) es refereix al bisó (tatanka) el principals símbol animal de la Terra nodridora, car era la base de la seva subsistència, quan eren caçadors-recol·lectors a les immenses praderies nord-americanes, abans de que l’exercit federal els derrotés i  confinés a les reserves. A l’inici del cicl el bisó va ser col·locat a l’oest, per sostenir les aigües. Cada any, el bisó per un pel, i a cada edat perd una cama. Quan hagi perdut tot el seu pèl i totes quatre cames, les aigües ho anegaran tot, novament, i el cicle arribarà a la seva fi. 

Un mite paral·lel es troba a la tradició de l’Índia, només que allà l’animal és un bou, i es precisa que a mida que van avançant les edats, la veritable espiritualitat esdevé més inaccessible fins que el cicle (manvatara) acaba en una catàstrofe, després de la qual l’espiritualitat primordial és restaurada. Tant els lakota com els hindús creuen que actualment el bisó / bou ja és quasi pelat i ha perdut les quatre potes.    

La tradició hopi té una profecia més elaborada sobre els quatre món successius que tenen correspondència amb edats temporals i amb nivells ontològics. Segons Frank Waters, el primer món és Tokpela, espai infinit, on Tiowas, l’Absolut sense forma, existeixen la solitud, abans de la creació, fins que comença la manifestació. La gent viu en pau entre si i també amb els animals.  El seu mineral és l’or. Aquest món és destruït pel foc, en part degut a l’engany del bell Kato’ya, una ‘serp amb un gran cap’. Els supervivents es refugien al món subterrani, amb el poble de les formigues. En el segon món, Tokpa, que té com a mineral l’argent, s’hi desenvolupen pobles i artesanies, però també degenera i acaba essent destruït per l’aigua. El tercer món Kuskurza, es relaciona amb el coure, i en esdevé superpoblat d’éssers humans, que s’apilonen en ciutats i fan servir el seu poder reproductiu i tecnològic per al mal. Quan aquest món s’acabava, la dona aranya (el demiürg, l’activa energia del Creador) instrueix a la gent que es posin dins de canyissos buits, que els permeten fer barques per salvar-se, quan el món sucumbeix sota les aigües. Els supervivents migren en vaixells, i després de moltes vicissituds arriben al quart mon nomenat Tuwaqachi, el món complet, en el que vivim, on la vida és dura, i el mineral és anàleg al ferro barrejat amb argila. Aquest darrer món també acabarà destruït degut a l’abús que la humanitat fa del poder reproductiu i de la tecnologia.

Hinduisme

Entre les nombroses escriptures hindús que tracten els cicles còsmics, la fi del temps, o del món, cal destacar el Puranas vishnuïtes que contenen la doctrina de les encarnacions (avatars) de Vishnú, etc. amb molts de paral·lels amb el llibre de l’Apocalipsi. De les 4 edats -yugas- ara vivim en la darrera part de Kali Yuga, lamés ‘fosca’.  Els signes que dona són, entre altres: «En el Kali Yuga, els homes viuran turmentats per l’enveja, irritats, sectaris, indiferents a les conseqüències dels seus actes. Estaran amenaçats per la malaltia, la fam, la por i terribles calamitats. Els seus desitjos estaran mal orientats, el seu saber serà utilitzat amb fins malvats. Seran deshonestos. Molts es perdran en la crueltat. La noblesa declinarà, i els esclaus pretendran governar i compartir amb els savis, el coneixement, els menjars, els setials, i els llits. Els governants seran, majoritàriament, de baixíssim bressol. Seran tirànics dictadors. Es mataran els fetus i els herois. Els artesans voldran exercir el paper dels savis, els savis el dels artesans. Els lladres es convertiran en reis, i els reis en lladres. (…) S’estendrà la promiscuïtat. L’harmonia social desapareixerà per tot arreu. La terra no produirà gairebé res en alguns llocs i produirà molt en altres. Els governants s’apoderaran dels béns, i deixaran de protegir al poble. Mercaders de baix bressol seran honrats com si fossin sacerdots, i lliuraran a gent que no és digna d’això, els perillosos secrets de les ciències tradicionals. Els mestres s’enviliran venent el seu saber. Els pocs mestres purs es refugiaran en una anònima vida errant. Al final del Kali Yuga, augmentarà el nombre de les dones, i disminuirà el dels homes, als quals els mancarà tota virilitat. (…) Ningú no deixarà d’emprar un llenguatge groller, ningú no acomplirà amb la seva paraula, tots seran envejosos. (…) Gent sense principis predicarà als altres la virtut. Regnarà la censura, i a les ciutats es formaran associacions de criminals que governaran. (…). Els homes es mataran entre si, i mataran també als nens, a les dones, i a les vaques. Els savis seran condemnats a mort». (Linga Purana, capítulo 40).  El novè avatar de Vishnú, és considerat ‘forester’ (el Buda) mentre que el desè, Kalki, que encara no ha arribat, presenta moltes analogies amb els relats de la propera vinguda de Maytreya o de la segona vinguda del Crist

Budisme

La doctrina budista del temps és clarament ahistòrica, amb xifres astronòmiques similars a les de la tradició hindú. El temps cíclic s’entén com unes ones d’eons immensos, durant alguns dels quals l’ambient còsmic s’enfonsa en la seva capacitat de rebre la veritat (on estaríem ara, segons la majoria d’escoles budistes) i després es recupera. Les profecies afirmen que en el darrer període del Dharma, el budisme s’extingirà o esdevindrà una ombra del que havia estat, L’acabament d’aquest món serà per mitjà de guerres, abans de l’arribada del futur buda, Maitreya, que diverses escoles budistes consideren el darrer buda d’aquest cicle de manifestació, amb característiques apocalíptiques similars al Mesies, el Crist o el Mahdi, unes creences que, tal com ha esdevingut amb les doctrines de les tradicions abrahàmiques, ha tendit a generar lluites dinàstiques o moviments d’alliberament populars encapçalats per pretendents que es presentaven a si mateixos com el buda salvador.

Judaisme

A la Torah, el Talmud, la Mishna i altres ensenyaments rabínics i cabalístics, els relats sobre la fi del temps són freqüents, i detallats. La batalla final entre Gog i Magog, el retorn del profeta Elies per preparar l’arribada del Messies, etc L’edat messiànica s’entén com una renovació o restauració total de la vida terrenal. La Mishnah dóna aquests signes per a l’acabament, quan s’acosta la vinguda del Messies: «la presumpció creixerà i el respecte desapareixerà. L’imperi es tornarà en heretgia i no hi haurà reprovació moral. La casa de l’assemblea esdevindrà un bordell, galilea serà un desert i la gent de les fronteres voltarà de ciutat en ciutat i ningú se’n compadirà. La saviesa dels escribes esdevindrà odiosa, aquells que condemnen el pecat seran menyspreats, i la veritat no es trobarà enlloc»

Cristianisme

Tot i que en els evangelis canònics i en alguns apòcrifs s’exposen els ensenyaments de Jesús sobre la fi dels temps, que insten a preparar-nos per a la parusia, el llibre més rellevant del Nou Testament és l’Apocalipsi atribuït a Sant Joan, una profecia d’intricat simbolisme sobre l’acabament del món. La seva exegesis ha estat molt fecunda al llarg dels segles, fins al dia d’avui, amb multitud d’interpretacions diverses, que ha donat lloc a una extensíssima literatura. El concís resum que Sant Agustí fa a la Ciutat de Déu és clàssic: «Elies tornarà, els jueus creuran, l’Anticrist perseguirà, Crist jutjarà, els mort ressuscitaran, el bons seran separats dels dolents, el món serà cremat i renovat» A dia d’avui, en plena eclosió d’exegesi mil·lenaristes d’esglésies reformades, fins i tot científics materialistes com Antoni Turiel (un apocalíptic agnòstic) han posat de relleu que els signes quantificables que dona el llibre de l’Apocalipsi, mostren que ja hem superat ‘la tercera trompeta’ de l’àngel que anuncia la fi del món, associada a la destrucció d’un terç dels arbres del món, però que “ningú en va fer cas”. 

Islam

Pel fet de presentar-se com el ‘darrer missatge diví’ adreçat a tota la humanitat, la tradició islàmica és particularment explícita respecte el declivi espiritual general de la humanitat i l’acabament del món, els seus signes i les actituds que convenen. Diverses sures de L’Alcorà forneixen els signes de l’acabament, com les d’El capgirament (81), El terratrèmol (99), La calamitat (101), etc. amb nombrosos signes similars als de la tradició judeo-cristiana -com la lluita de Gog i Magog- i altres diferents, com la divisió de la lluna. A més, les dites profètiques (hadís nabí) afegeixen altres signes, com aquell que indica que sabrem que la fi s’acosta quan els edificis creixin verticalment fins tocar el cel i quan les dones es vesteixin com els homes. Els relats apocalíptics descriuen la vinguda del Mahdi (el ben guiat) que farà triomfar la justícia inflexible, i revelarà la veritat de les escriptures abrahàmiques, després del qual vindrà l’Anticrist. A semblança del cristianisme, l’islam també espera el retorn del Profeta Jesús, que ha de venir a derrotar l’Anticrist.

Sophia perennis

Cada cicle reflecteix, com si fos un fractal els altres cicles. Segons la doctrina hindú ens trobarien el la darrera fase del Kali Yuga, la darrera era, el moment de la recapitulació final. Tanmateix, viure a la part més ‘fosca’ del darrer yuga, a l’acabament d’un gran cicle, no pot tenir només aspecte privatius, sinó que també ha d’oferir compensacions particulars. A la paràbola evangèlica dels treballadors de la vinya , els treballadors de l’hora onzena reben el mateix salari que els qui han treballat tot el dia (Mateu 20:1-15). Anàlegament, una dita profètica (hadís nabí) diu que a l’acabament dels temps aquells que compleixin la desena part del que s’exigia a l’inici del cicle de profecia seran salvats. Martin Lings esmenta altres compensacions més immediatament perceptibles com ara el fet de poder tenir accés als missatges de la majoria de les tradicions espirituals de la humanitat, i constatar la seva concordança essencial, o encara l’analogia de l’època que vivim amb els moments finals de la vida d’una persona que hagi viscut amb plenitud, on no és infreqüent que la imminència de la mort comporti gràcies especials, com ara visions o audicions, que son un tast del que vindrà. A més,  «l’època actual, ajuda el cercador espiritual de forma indirecta, a través del mateix “impuls” generat per la seva frenètica activitat a mesura que s’acosta als seus últims conflictes; la mateixa “atracció” de l’Hora es pot aprofitar per a l’aspiració espiritual, fins i tot després que s’hagi passat del “mercat” (“restant passiu en la profanació exterior”) a la “vinya” (“activitat pel que fa al Regne del Cel”) és a dir, al camí espiritual.

Com indica Réné Guenon (1927) el punt de vista «benèfic» i «malèfic no poden ser simètrics, car el «segon només expressa coses inestables i transitòries, mentre que el primer és l’únic que té un caràcter permanent i definitiu, de manera que l’aspecte ‘benèfic’ prevaldrà finalment, mentre que l’aspecte ‘malèfic’ s’esvairà enterament, perquè, en el fons, només és una il·lusió inherent a la separativitat (…) si es vol arribar fins a la realitat de l’ordre més profund, es pot dir que «la fi d’un món» no és ni pot ser mai una altra cosa que la fi d’una il·lusió.

En paraules d’un sacerdot i cap de la Dansa del Sol dels indis Absàloka (Corbs): «Només l’Altíssim Creador de Tot sap quan arribarà la fi d’aquest món, i, per descomptat, el moment i la manera com arribi depèn de les pregàries sinceres que se li ofereixin degudament cadascú ha d’escollir en aquest moment, quin camí ha de seguir».

Referències per ampliar el tema

Dennis E. Englemann (2005) Ultimate Things:An Orthodox Christian Perspective on the End of Times. Conciliar Press.

René Guénon (1945), Le Règne de la Quantité et les Signes des Temps, Paris, Gallimard, 1945, 304 p. 

Lings, Martin (1987) The Eleventh hour. The spiritual crisis of the modern world in the light of tradition and prophecy . Cambridge: Quinta Essentia, 1987

Serbier, Jean (1980) L’homme et l’invisible. Éditions Imago. Petite bibliotèque Payot.

Charles Upton (2004) Legends of the End. Prophecies of the End Times, Antichrist, Apocalypse, ans Messiah from Eight religious Traditions. Sophia Perennis,Hilldale, New Yort.