L’engany de l’Homo Deus i la falsa promesa de la immortalitat cibernètica
En el seu llibre best seller, “Homo Deus. Una breu història del demà”, Yuval Noah Harari, professor d’Història de la Universitat Hebrea de Jerusalem, escriu sobre la nova agenda humana: “[…] en les albors del tercer mil·lenni, la humanitat es desperta i descobreix alguna cosa sorprenent…En el segle XXI, es probable que els humans facin una aposta per la immortalitat […]”. Al fil d’aquesta afirmació, el físic Jorge Wagensberg, en un article d’opinió publicat l’any 2016 titulat “¿Es pot viure sense religió?, manifestava que “la immortalitat en el més aquí és el mite per a una nova religió. Un organisme viu és un algoritme i res no impedeix que aquest persisteixi indefinidament. Ni tant sols fa falta ja comprendre la realitat. Tot són dades. Un bon sistema d’informació em coneix millor des de fora que jo a mi mateix des de dins. L’humanisme ha mort, visca el dataísme”.
I és que, a diferència de l’humanisme clàssic, el progrés que planteja la ideologia transhumanista-posthumanista, que emergeix com la nova utopia – o millor dit, distopia- de la globalització tecnològica, va de l’escala històrica a l’evolutiva, de manera que la voluntat de millora de l’ésser humà ultrapassa l’àmbit social i assoleix el biològic, però des d’un antinaturalisme ben palès.
Per a la cosmovisió transhumanista, l’espècie humana, si s’ho proposa, pot transcendir-se a sí mateixa. No simplement de manera esporàdica, un individu aquí d’una forma i allà un altre individu d’una altra, sinó en la seva integritat com a humanitat. D’aquesta manera, l’Homo Deus descrit per Harari resulta ser un “home nou” autotrascendit gràcies al “millorament humà” provocat per la ciència i la convergència de les biotecnologies exponencials. Segons el filòsof francès Luc Ferry, l’emergència del transhumanisme té les seves arrels en l’impacte de la contracultura dels anys 1960-70, des de la crítica a la modernitat fins als nous corrents espirituals, tots ells adversos a l’humanisme racionalista occidental. Des de la mirada humanista i republicana de Ferry, aquests moviments varen assentar les premisses per a la radicalització del transhumanisme en posthumanisme, una versió postmoderna que renuncia al llegat filosòfic i ètic de l’humanisme. Així, doncs, el transhumanisme esdevé una mena de pensament tecnomístic i apocalíptic. L’única esperança de salvació per a la humanitat es trobaria en aquesta autotranscendència i en una anomenada “immortalitat cibernètica” a partir de la migració de la ment des del nostre cos biològic fins a un suport de silici, digital o hologràfic.
En alguna ocasió he afirmat que el transhumanisme-posthumanisme, més enllà d’un moviment cultural o de pensament, inclús més enllà d’una ideologia o d’una utopia de substitució pel segle XXI és, en realitat, un neognosticisme, ja que pretén construir una nova “espiritualitat” adient a la globalització tecnològica, menyspreant el cos biològic natural de l’ésser humà per assolir un estadi “angelical” en l’ésser posthumà. En aquest sentit, es proposa superar els límits naturals de la humanitat mitjançant el millorament biotecnològic i, eventualment, la separació de la ment del cos humà i la seva transmigració a un nou suport immaterial, assolint d’aquesta manera l’anomenada “immortalitat cibernètica”, és a dir, un succedani de l’autèntica vida eterna.
La destrucció de la creença en una naturalesa humana universal
L’antropologia transhumanista és enormement materialista: l’ésser humà no té un cos sinó que és un cos el qual pot transformar-se il·limitadament, a partir de les tecnologies més disruptives i avançades. Per entendre aquesta cosmovisió, pot ser útil l’enunciat de Max Tegmark, professor de Física en l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), en el qual divideix el desenvolupament de la vida en tres fases a partir de la seva capacitat d’autodisseny: la fase biològica, de la qual el hardware i software són fruit de l’evolució, per exemple els bacteris sorgits fa uns 4.000 milions d’anys; la fase cultural de l’espècie humana, el hardware del qual és fruit de l’evolució però que va poder dissenyar part del seu software; i la fase tecnològica, sorgida a finals del segle XX, que serà capaç de dissenyar tant el seu hardware com el seu software. Aquesta classificació tipològica ja conté els tres elements distintius del transhumanisme: la comprensió de l’ésser viu com un dispositiu, la superació tecnològica de l’ésser humà i l’autodeterminació total del subjecte.
En el seu assaig To Be a Machine (Ser una màquina), el periodista irlandès Mark O’Connell afirmava que el transhumanisme és un moviment d’alliberament de la naturalesa i de la condició humana. Pels transhumanistes, la natura no és sagrada i per tant, tenim un deure moral de transformar-la, començant pel genoma humà, per garantir un major benestar i un biomillorament de les qualitats morals de la persona.
Així, doncs, tant el transhumanisme com el posthumanisme dipositen la seva fe en els poders de la ciència. Aquesta mena de religió secular planteja la negació de la naturalesa humana segons les tradicions i que depenen, en darrera anàlisi, de la visió religiosa o espiritual de la realitat suprasensible. D’aquí que els transhumanistes propugnin la substitució de l’home tal com és històricament per un home nou, l’ésser del qual hagi estat convenientment alterat per la voluntat i la raó humanes. Per aquest motiu, la negació de l’existència d’una naturalesa humana fixe i immutable, la fa emmotllable, o sigui, polititzable, Aquesta negació de la religió secular posthumanista, unida amb el seu particular ideal de l’home nou biotecnològic, ho posa tot en qüestió i, des del meu punt de vista, ens aboca inevitablement a un col·lapse posthumà.
El control biopolític de la condició humana i de la vida
Constatem, cada cop amb més claredat, que en aquesta segona dècada del segle XXI està emergint un nou totalitarisme biopolític global molt perillós. En paral·lel, tal i com afirma l’escriptor espanyol José María Lassalle, una dictadura digital es projecta a l’horitzó. Estem assistint a l’adveniment del Ciberleviatan que -en paraules de Lassalle- fa col·lapsar la democràcia liberal en mans d’una imparable revolució digital, nou tecnopoder de les grans corporacions.
Així, el terme “biopolítica” pot definir-se com la política dels cossos, la política integral de la vida, però també com el poder sobre els cossos, el poder sobre la vida. I és que, en aquesta etapa de la civilització humana, la ciència fa possible orientar directament la política cap a l’organització total de la vida des de l’origen fins a la mort. El que planteja la biopolítica, si més no de moment, no és la consecució del poder polític en si mateix per transformar la societat globalment, sinó la construcció de la identitat humana a la carta. És a això que deu probablement la seva capacitat de penetració. Els seus mitjans preferits són, juntament a la reivindicació de nous drets (transgènere, transhumans, posthumans, ciborgs, transespècie…), l’enginyeria educativa i la propaganda recolzats per l’enginyeria mèdica i genètica. Aquest biopoder es sosté en una ideologia que està més interessada en la modificació de la consciència per mitjà de la cultura, que no pas en el canvi de les estructures pròpiament dit, com era prioritari en les ideologies socials del segle XX.
Les noves ideologies es recolzen en tècniques relacionades amb la biologia i, per ser efectives, en l’enginyeria biològica que remodela la vida de l’ésser humà. És per això que les ‘bioideologies’ aspiren a transformar directament la naturalesa humana i, secundàriament, les estructures institucionals: aquestes darreres, diuen, es transformaran si canvia l’esser humà. Un exemple de ‘bioideologia total’ és la de la salut, que cerca la salvació en aquest món, invertint la finalitat de la ciència mèdica, ja que no lluita tant contra la malaltia com per la salut, per mitjà de la medicalització de tota la societat. D’aquesta manera, el progrés de les tècniques mèdiques es paga amb un augment del control social i una disminució global de l’alegria de viure. En l’actual declaració de pandèmia per la Covid-19 aquesta tendència s’ha fet ben palesa. Com a substitució de la salvació de l’ànima per la salut corporal, la bioideologia incrimina la mort ocultant la seva significació humana, com si fos una vergonya que l’home no hagi aconseguit encara assolir la immortalitat. En definitiva, aquesta bioideologia alimenta la fantasia utòpica d’un món trans o posthumà poblat d’homes i dones immortals, que ja té molts adeptes. No obstant, aquesta distòpia basada en el control biotecnològic de la vida, pot accelerar el col·lapse de les xarxes interconnectades que sostenen la vida humana intel·ligent i autoconscient a la Terra.
L’autèntica esperança en la nova creació restaurada
Encara que pugui semblar una contradicció, la frase de l’Apocalipsi “un nou cel i una nova terra” s’acomoda molt bé a la retòrica que suscita l’escatologia secular del posthumanisme. En efecte, aquesta religió secular que renuncia a l’eternitat de l’ànima encarnada en un cos glorificat i ungit per l’Esperit, però que, en canvi, aposta per la immortalitat cibernètica de la ment sense un cos, també postula “una nova terra” prescindint del “nou cel” o més aviat, fusionant artificiosament el cel i la terra en un espai i en un temps irreals. En el seu objectiu de crear una “nova terra”, el posthumanisme la pressuposa habitada per una “nova humanitat” constituïda per homes i dones sense sentit de l’eternitat. Per aconseguir-ho necessita d’un home nou, millorat biotecnològicament, sense ànima, producte d’aquest món i lligat exclusivament a aquest món. No obstant, aquesta “nova terra” i aquesta “nova humanitat” estan destinades a col·lapsar. L’esser humà és mortal i el cosmos és finit i caduc.
Per contra, en l’espiritualitat cristiana, que defensa una antropologia integral de la persona humana en comunió amb la resta dels éssers vius visibles i dels éssers espirituals purs invisibles, l’autèntica esperança es troba en la promesa d’una “nova creació restaurada”, on el nou home i dona cristificats, assoleixen l’harmonia, la perfecció i la santedat per la qual foren creats i així viuen eternament en l’Amor infinit de Déu.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Cortina, Albert: Humanismo avanzado para una sociedad biotecnológica, Teconté, Madrid, 2017.
Ferry, Luc: La revolución transhumanista, Alianza, Madrid, 2017.
Harari, Yuval Noah: Homo Deus. Una breu història del demà, Edicions 62, Barcelona, 2016.
Varela, Edgar, et al: La marejada del posthumanismo, Programa editorial Universidad del Valle, Cali, 2020.
