Als segles XVIII i XIX, el racionalisme estava al seu zènit, convençut que amb l’eina de la raó governant el planeta seria suficient per acabar amb injustícies i mals. El passat segle XX va ser una demostració que l’increment de potència tècnic-instrumental no estalviava despropòsits ni guerres, mentre el segle actual ja ha acabat amb qualsevol il·lusió sobre el progrés i la suposada raó que el fonamenta. Els poders polítics i econòmics aporten escassos beneficis en pau social interna i en la relació entre estats. El somni de la raó, pintat per Goya, ha acabat produint els pitjors monstres.
Al llarg de la història, les societats han buscat un ordre suportable on l’existència tingués sentit, però sempre hi havia consciència de la distància quotidiana entre l’anhel de perfecció i les insuficiències quotidianes. En el fons, els pobles amb les seves tradicions han sabut sempre que la perfecció somiada només la posseïa la divinitat, o com diu l’islam, que aquesta perfecció és tan sols d’Al·là. Per això, les revelacions amb què neixen les tradicions són formes històriques que aporten llum i sentit d’eternitat a les nostres breus vides, però no poden resoldre totes les deficiències. Quan en nom d’alguna tradició s’ha pretès la justícia absoluta a la terra, el resultat ha estat penós.
En contrast, la ideologia humanista i el seu racionalisme ha volgut resoldre amb una mena de Paradís terrenal totes les mancances. L’ésser humà, finalment entronitzat com la mesura única de tot, crearà una sola llei, una sola justícia, una sola cultura i expulsarà qualsevol error o infracció: així s’han estès els gulags, els Reichs de mil anys o les solucions tipus Hiroshima, sempre en nom de la justícia i del bé raonable. Com comentava irònic John Gray (Contra el progreso y otras ilusiones, 2006), només els poders moderns actuals han pogut ser tan ignorants i arrogants de creure que ells finalment aixecarien en aquest món la Jerusalem Celest, una desmesura que ni tan sols els cristians medievals havien pretès. Però els Estats moderns, com el Leviatà de Hobbes, anuncien la imminent era del benestar definitiu, en ple desgavell polític i ecològic: un horitzó buit, quantitatiu, mecànic i fins i tot inhumà (transhumanisme).
Per tot això cal parlar de les tradicions, de l’Esperit que tot ho impregna, del sentit transcendent de l’espècie i del qual tot això ofereix a una majoria de persones i de pobles, avui immersos en la confusió globalitzada. Les tradicions espirituals sempre han ofert horitzons amplis, sense confondre l’esforç dels poders fàctics -imperis- amb el sentit de veritat i justícia que tots portem dins -el Regne- perquè només la dimensió transcendent de la vida humana limita la injustícia i la disharmonia. El temps de les teocràcies, de la identificació penosa entre poder i veritat, és lluny: aquesta és època de reconstrucció, de reflexió, de reorientació i per això cal teixir una nova aliança entre tradicionals, la de l’Esperit, aquella dóna pau íntima i horitzons comunitaris.
El Consell Editorial
