En la memòria d’un poble, hi han dos formes de passat: un passat datat, eventual, lineal i successiu, i un passat no datat que parla d’allò que és immemorial, d’allò que és a-temporal. Mentre el passat datat és un entre varis (és a dir, no hi ha Història sinó histories), el passat no datat és específicament únic en ell mateix i conforma la referència sapiencial: és la Història. Mentre que el passat datat sempre remet a la materialitat del seu temps, el passat no datat remet a la immaterialitat dels principis ontològics universals. El passat no datat no és un passat pròpiament dit, sinó una forma de present o, encara més, potser l’únic present possible, per això no dubtem en referir-nos a ell com un “present etern”. Ambdues formes de passat no són excloents, ans al contrari, comparteixen importància en la realitat quotidiana d’un poble, per bé que és el passat no datat a través de l’entramat cosmològic, mític, simbòlic i ritual el que caracteritza i determina la forma de procedir social, política i religiosa.
Ja ho he exposat en un altre lloc, però m’agradaria tornar a insistir que, dit breument, la concepció de la cosmologia moderna (bàsicament de la Física), de Newton en endavant, imagina l’espai com una “cosa” al costat de l’altre i el temps com una “cosa” al darrera de l’altre, fent abstracció de “la cosa”; a més a més, els elements que es poden segmentar d’aquest continuum que se suposa “infinit” no es diferencien els uns dels altres, són isomorfs i isòtrops: en el cas de l’espai són tres les direccions i en el cas del temps és la direcció única i unívoca de la linealitat. Si afegim a aquesta visió la dramàtica però exitosa reducció cartesiana del món a dos ordres, el de l’extensió i el del moviment, ens trobem que sota el concepte modern d’espai i temps no es permet acollir les formes simbòliques, i es bandeja qualsevol coneixement que no provingui de la raó pura. Per això, no només cal fer referència a aquesta “història mítica” sinó també a una “geografia mítica” o, com s’acostuma a definir ras i curt, cal considerar una Història sagrada i una Geografia sagrada, les que conformen una autèntica i especifica manera d’habitar el món, val a dir una cosmovisió de caire sapiencial i transcendent.
Si abordem els orígens fundacionals de Barcelona des de les fonts epigràfiques, arqueològiques i historiogràfiques, tenim un relat coherent, sòlid i acurat alhora que d’hermenèutica oberta, com marquen els canons científics; aquesta és la forma de passat datable, aquesta és la història. Però, hi ha una història menystinguda i, fins i tot, silenciada. És una història fabulosa, increïble, una historia que està present en la ciutat però que la considerem irracional, perquè la seva significació ha desaparegut de la nostra memòria col·lectiva. Aquesta història ens parla del que som com éssers humans, individual i col·lectivament, i del que som específicament com a mediterranis i alhora com a habitants del món; és la història no datable.
Les hipòtesis fundacionals de Barcelona s’expressen, sobre tot les elaborades entre els segles XI i XIV, amb una poderosa càrrega mitològica; fins ben entrat el segle V, la convivència de la mitologia homèrica i la hebraica (cercle troià i diluvià) es manté en els límits del reconeixement mutu en tot l’occident mediterrani. En primer lloc, el rastre fundacional d’Hèrcules és extraordinari en tota la península. Torres d’Hèrcules n’hi han documentades moltes, i el viatge de l’heroi fins las Columnes homònimes és un fet mitològic de gran rellevància en Occident. A Barcelona, la Torre d’Hèrcules estava situada en la cúspide dels Mons Iovis, la Muntanya de Júpiter, Montjuïc. Està documentat que en temps antics allà estava situada una torre anomenada El farell o Torre de la guarda, assegurant que va ser el mateix Hèrcules el que consagrà aquesta muntanya a Júpiter o Osiris Júpiter, construint una torre en el seu honor. Ja Pomponi Mela, s. I dC, en De Chorographia en parla, del Mons Iovis de Barcino, i la història d’Hèrcules demarca una primera denominació mítica de la ciutat, a través de la barca novena que va varar a la platja, la barca nona, d’un grapat de grecs que el buscaven per demanar-li ajuda en la guerra de Troia; com veure’m tot seguit, la barca nona no fa referència només a una barca, sinó a un tabernacle, a un centre espiritual.
En segon lloc, la fundació romana; de les portes i de les muralles i del cardo i decumanus en conservem parts molt significatives, i tenim l’epigrafia que en dóna fe en el Museu d’Història de la Ciutat, i molta més documentació. La fundació romana de Barcelona va seguir fil per randa el ritus fundacional etrusc-llatí que he explicat en l’article anterior: una rota, una pedra de molí, ens recorda el centre fundacional de la ciutat, el Templum, sobre el Mons Taber, al cap d’amunt del Carrer Paradís. El Mons Taber va ser el “turó d’Hermes”. Però, hi ha quelcom extraordinari que pertany a la història mítica; quan Marc Vitruvi Pol·lió, l’arquitecte d’August, fa referència a la fundació mítica de Roma per Ròmul (De Architectura, II, I, 5-6), parla de la Romuli casa, la, literalment, “barraca”, de Ròmul en la cúspide del Capitoli; en el text de Vitruvi, el sentit de casa és el de santuari, és el Mishkam (Tabernaculum) que en la traducció grega de la Bíblia es tradueix per skene o skenoma; diu Vitruvi que aquesta casa constitueix un arce sacrorum, una Fortalesa sagrada; “fortalesa” no té aquí cap sentit militar, ans al contrari, és el lloc on es conserva i es protegeix la tradició, la que, simbòlicament, està representada per l’Arca en el centre del Tabernacle (té el mateix sentit la barca de Noé). Arce, en tant que ablatiu, expressa el sentit de protecció, defensa i conservació en temps i forma: la fortalesa sagrada representa la Tradició espiritual, sagrada i mistèrica aquí i ara, no com a forma de passat. I per August, aquest lloc de connotacions hercúlies (barca nona), protegit del nord i dels vents nefastos per la serralada de Collserola, flanquejada per dos fèrtils rius, el Llobregat i el Besós, amb una muntanya fundacional, el Mons Taber, i protegida del mar per la muntanya de Montjuïc, aquesta barca, tenia totes les significacions simbòliques (geogràfiques i historico-mitológiques) per a ser un centre fundacional en continuïtat amb el paradigma instaurat a Roma. Barcino va ser fundada a imatge de la aeterna urbs, de la prima inter urbes, com l’anomena Ausoni, i com a centre espiritual indispensable, val a dir, fundacional (Arce sacrorum) per la administració d’un veritable i eficaç domini territorial a nivell peninsular. Barcino, i no una altre en la península és, per August, una ciutat vicària de Roma, centre fundacional de la zona occidental de l’Imperi.
En tercer lloc, hi ha noticia d’una enigmàtica ciutat anomenada Laie o Laeisa o Laia que era el cor i la capital d’un extens territori que anava del riu Tordera al Llobregat: Laetania (laietan, com deien els púnics i els perses). Els fundadors de la ciutat i habitants de la zona eren d’origen celta –emigrats dels Alps- i no sembla que fossin clans gentilicis més o menys organitzats, sinó una civilització sòlida i solidària, organitzada, jeràrquica i estructurada a l’entorn d’un sobirà que ostentava el poder temporal i l’autoritat espiritual. No sabem qui era Laia, però no cal cercar documents que ho expliquin, perquè, fins avui, no se’n coneixen i, probablement no n’hi hagin. Això no obstant, tenim una referència indirecte: Ciceró, quan parla de l’eloqüència grega i romana (Brutus i De Oratore) ens parla d’una mítica i jove donzella anomenada Laelia, filla de Laelius el savi, desposada amb un àugur, proveïda d’una proverbial eloqüència i fina expressió per medi de la qual transmetia a cau d’orella, xiuxiuejant, els continguts sapiencials de la seva tradició espiritual; Laia era la veu de l’oracle que expressava el dictum diví. La Laia, “parlava bé”, no en el sentit gramatical, parlava bé en el sentit que deia la veritat, i sabia com dir-la (encara que moltes vegades, com tots els oracles, diuen mentides com si fossin veritats). La existència d’aquesta tradició a l’entorn de Laia té precedents: es tracta del culte a Isis, present a la zona de Barcelona a jutjar per les restes arqueològiques egípcies de tipus funerari trobades a Tarragona en 1855, és a dir, cultes anteriors a la presència dels cartaginesos i fenicis. Aquest fet, se superposa al que abans s’ha dit respecte a la fundació augusta: sobre el tabernaculum de Isis, o de Laia o d’Hèrcules, Octavi August funda una colònia representativa del paradigma per ell instaurat i que va estar present a la zona fins la decadència de l’Imperi, però que no va desaparèixer en essència, sinó que va tenir continuïtat en el nou paradigma cristià.
En efecte, l’any 304 va arribar a Barcino el prefecte Dacià, enviat per donar compliment als edictes dictats des de Roma que obligaven a la persecució, i posterior execució –cas que no reneguessin de la seva fe-, dels cristians; Dacià, després de passar per Gerunda va fer cap a Barcino; era el seu destí principal, i al arribar a la ciutat, va tenir noticia d’una jove anomenada Eulàlia, una donzella cristiana que vivia a Sarrià, un llogaret tranquil a les afores de la ciutat, dotada d’una gran facilitat de paraula. La jove Eulàlia, al assabentar-se que el mesquí i sanguinari prefecte estava a la ciutat perseguint als seus correligionaris, decidida, va demanar audiència, gràcia que Dacià, admirat per la reputació de la donzella i embadalit per la seva dolçor i bellesa, li va concedir, interessant-se molt per les seves preferències de culte; però, ai las!, va comprovar a desdir que aquella proverbial parladora era cristiana! Li va demanar que renegués de la seva fe un munt de vegades, però com més insistia més la noia parlava a cor què vols, provocant la ira del prefecte. Al final, la va fer martiritzar, com tothom ja sap, i va esdevenir Santa Eulàlia. Amb aquest relat llegendari s’explica el pas del culte pagà de Laia al cristià de santa Eulàlia, eu-laleo, la que “parla bé”, la “ben parlada”, la que diu la veritat i parla el llenguatge dels ocells, els mateixos que, simbòlicament, varen devorar el seu cos inert. Des del 12 de febrer de 304, Eulàlia és la patrona de Barcelona i així, el centre espiritual, el tabernaculum herculi i augustià està present entre nosaltres. En una descripció de la bandera de santa Eulàlia -oficialment anomenada així des de l‘acord del Consell de Cent de principis del segle XVII, però de facto coneguda així popularment des de sempre, com, també el mateix Consell de Cent ho corrobora en un acord de 1390- es descriu la bandera de santa Eulàlia com un estendard on hi havia pintat “un curiós tabernaculum, i en ell una bellíssima santa Eulàlia…”.
Per ampliar el tema
Per una explicació més extensa, amb una també extensa bibliografia, vegeu en castellà “Barcelona, la Ciudad de las Aves” (http://www.arkho.com/grac8.htm) i versió francòfona (http://www.arkho.com/grac8f.htm), només disponibles pels lectors de PM.
