Pensar el món català d’aquest inici de tercer mil·lenni exigeix una ullada ràpida al passat, sobretot als darrers cinc-cents anys. Autors rellevants -Vicens Vives, Soldevila, Vilar- han parlat del triomf progressiu de la modernitat als països catalans i més concretament al Principat de Catalunya, contrastant l’oligarquia aristocràtica i financera espanyola amb la nova burgesia catalana. No serem nosaltres qui presumirem de fer-ho millor ni amb més coneixements històrics, així que ens limitarem a fer algunes reflexions que ajudin a valorar el trajecte recorregut, els dilemes actuals i els reptes de futur que s’insinuen, almenys en una lectura pròpia de les tradicions espirituals.

Quan el poder s’allunya

El primer fet que convindria destacar és la marxa física, geogràfica, del poder polític a terres castellanes. Entorn a l’any 1500 -per donar dates rodones- el Regne de Castella no tenia una ciutat que fos la capital estable del seu sistema polític i per això els anomenats Reis Catòlics -Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella- feien itinerància desplaçant la seva cort quan les seves reials persones ho feien. Tanmateix, la vida de la cort es feia molt majoritàriament a terres castellanes i això s’aniria incrementant amb la dinastia successora, els Àustria. El centre polític, ja als segles XVI i XVII, era clarament castellà i des d’aleshores es tendia a identificar el neologisme Espanya amb Castella.

Aquesta ubicació d’un poder polític inicialment confederat -com gairebé tots els imperis medievals- a terres interiors, castellanes, tenia causes militars, econòmiques i ideològiques i totes elles es reforçarien amb el pas dels segles. Militarment, el poder castellà havia fet la Reconquista obrint una gran falca territorial amb vèrtex al nord fins a obrir-se a les grans extensions manxegues, extremenyes i andaluses: amb l’ocupació de Granada desaparegué l’exèrcit feudal en favor d’un de més professional i de control reial directe. Econòmicament, seria pertinent senyalar que ja el 1412, durant el ‘compromís de Casp’, els representants aragonesos i valencians van decantar-se ben aviat en favor del candidat castellà -Ferran I de Trastàmara- perquè els seus lligams mercantils amb la Meseta eren ja molt més intensos que amb Catalunya. Ideològicament, tampoc s’hauria de negligir que intel·lectuals catalans de renom es desplacessin a la sèu política castellana i passessin a escriure en castellà:  Joan Boscà  fins i tot va reajustar el propi nom a la nova hegemonia emergent (Juan Boscán).

El desplaçament físic del poder és sempre rellevant, però els seus efectes s’amplifiquen quan aquest surt de l’àrea cultural a la que pertanyia inicialment. Molt aviat, la cort castellana, cada cop més autodenominada espanyola, va produir tota la seva documentació oficial en la llengua de Castella: l’antic aragonès perdia presència i el català anava quedant confinat com llengua provincial. Tot el que era important es resolia a la cort i la idea d’Espanya anava desdibuixant els antics Regnes confederats, els de la corona aragonesa i el de Navarra, com acabaria passant amb el Portugal incorporat per Felip II a finals del segle XVI. Espanya emergia com estat-nació.

Durant els dos segles de govern dels Àustria, les institucions dels vells regnes confederats van mantenir la seva autonomia política. Potser, en percepció local, tot era com sempre, tret d’algun intent reial d’acabar amb l’autonomia aragonesa o la greu insurrecció catalana dels Segadors, que Portugal va aprofitar per tornar a independitzar-se de la confederació espanyola. En canvi, en termes objectius, tot el món català havia perdut capacitat decisòria i estava considerat pel poder reial com marginal, estrany i propens a la queixa i el conflicte. Al món català -València, Mallorca, Catalunya- el poder era llunyà, físicament i culturalment, i els mateixos reis eren perfectes forasters.

Després de 1714. Les febleses catalanes… i les espanyoles

La majoria d’escrits europeus i espanyols sobre els catalans dels segles XVII i XVIII insistien, de forma sorprenent, en la manera oberta i frontal de ser dels catalans, en la seva dignitat de gent lliure i en la seva propensió a defensar allò que consideraven just. Tot això no va esvair-se  d’un dia per l’altre amb la victòria final de les tropes francoespanyoles l’11 de Setembre de 1714, quan va caure la ciutat de Barcelona després d’un any de setge implacable. Però cal admetre que la pèrdua de totes les institucions polítiques i judicials, la imposició del castellà com a única llengua oficial i la ferotge centralització sota la dinastia francesa dels Borbons van produir canvis rellevants en comportaments i mentalitats de vencedors i vençuts.

Al llarg de dos-cents anys, impossibilitats d’accedir a les estructures de l’estat, els catalans van centrar la seva energia en la feina als camps o als tallers, a les petites indústries o al comerç al detall. Fins gairebé un 90% de la superfície del Principat va quedar conreada i encara avui es pot veure en foto aèria que els cims dels turons i les vessants verticals de les muntanyes havien estat abancalades amb infinitat de marges en pedra. El mateix és observable amb els centres d’explotació de mines, amb les colònies industrials al llarg de tots els rius o amb el desplegament hidroelèctric al Pirineu. La desfeta catalana va deixar com a única opció una laboriositat intensa i extensa, que encara avui perviu com una afirmació de dignitat individual i col·lectiva. En negatiu, tanmateix, trobem la realitat d’una gent exclosa dels àmbits oficials, comportaments un tant provincians davant les institucions espanyoles, empobriment de les creacions literàries i filosòfiques, tendència dels grups d’elit catalans al servilisme formal i a la submissió al poder de l’estat, percebut com omnipotent.

També Castella -i per extensió Espanya- ha patit un doble problema. El més greu és la creació d’un imperi que va centrar les energies socials en l’àmbit militar i burocràtic, i tot això des del 1492 fins pràcticament el 1968, quan Guinea Equatorial va esdevenir independent. Però hi ha un segon problema, característic de molts estats-nació moderns, i és emprar mètodes colonials contra els pobles que se situen a l’interior del propi estat: això no és altra cosa que el ben conegut colonialisme interior. Aquest colonialisme interior s’ha adreçat a minoritzar, avergonyir i sotmetre culturalment pobles d’altres llengües, tradicions i experiències històriques, per tal de fer una cultura uniforme segons els paràmetres del poble hegemònic, aquell que controla l’aparell d’estat. L’obstacle burocràtic i militar és una rèmora rellevant, però un colonialisme interior que no ha reeixit a eliminar culturalment els pobles minoritzats per l’estat-nació te, al segle XXI, un veritable polvorí envoltat de dissidències identitàries creixents. És el cas espanyol.

Per això, el tòpic espanyol d’uns catalans bolcats en una vida de treball i d’un realisme prosaic te tant suport a la  realitat com el tòpic català d’un espanyol burocràtic i arrogant: «Endarrere aquesta gent / tan ufana i tan superba» cantava ja l’himne dels Segadors fa més de tres-cents anys. En el fons, ambdós tòpics es confronten sempre entre una metròpoli imperial i la seva colònia:  el colonialista veu el colonitzat com a treballador estúpid i covard, mentre el colonitzat menysprea la prepotència militar d’un colonitzador incapaç de treballar i crear riquesa. Els tòpics, com es ben sabut, no donen tots els matisos de la realitat, però certament són persistents perquè tenen base històrica.

Bona part dels estats-nació han passat els darrers segles impartint elevades dosis de retòrica nacionalista unitària, tal i com s’ha fet per part d’Espanya a l’interior de la península ibèrica. Però mentre que aquest discurs inflamat de patriotisme reeixia a la França republicana, tenia un èxit moderat en el cas espanyol: mentre l’estat francès acompanyava les seves filípiques nacionalistes amb accions enèrgiques en educació o salut a tots els racons del seu territori metropolità, Espanya es limitava a esprémer els  antics pobles confederats sense aportar gairebé res en termes socials. Puntualment -invasió napoleònica a inicis del segle XIX- els catalans assumien la seva espanyolitat imaginant els reis Borbons com a propis i legítims, però el penós retorn a la pràctica habitual demostrava que els pobles perifèrics de l’estat eren ciutadania de segona classe. La clau del problema roman: l’estat espanyol mai ha ofert esperança als mal assimilats.

En temps dels Àustria, Espanya va ser un poder distant i injust, però en temps dels Borbons el poder espanyol afegia a la injustícia l’explotació econòmica i el menyspreu cultural. Com haurien dit  a l’època de la indústria tèxtil catalana «tenim mala peça al teler», perquè aquest sentiment col·lectiu d’injustícia i extorsió a gran part dels països de cultura catalana no ha desaparegut: més aviat s’ha anat incrementant, sota dictadures, guerres i governs de dreta o esquerra, sense massa variació en el tracte dispensat al món català. Aquest divorci profund va més enllà del model democràtic actual, com indica la història recent en una Espanya democràtica i membre destacat de la Unió Europea, perquè el «problema català»  no és quantitatiu ni parlamentari, sinó qualitatiu i colonial.

Clarobscurs de la catalanitat moderna

Potser el món català hauria d’estar agraït a aquesta llarga colonització espanyola, perquè li  ha permès d’experimentar el drama del sotmetiment polític i cultural, sense haver acabat desapareixent, com tants altres pobles. Tampoc caldria ignorar que qualsevol hegemonia política expressa inicialment la força d’una nació i d’una tradició, però que una hegemonia multisecular acaba sent una terrible gangrena per a la mateixa societat imperialista, que decau malalta d’inèpcia i d’ignorància. El millor que va passar amb l’hegemonia catalana a la Mediterrània medieval és que va ser intensa -expressió de força social- i breu -indici de recentrament intern- i això hauria d’ajudar a reflexionar.

Cal admetre que cinc-cents anys amb un poder llunyà, foraster, i tres-cents amb aquest poder esdevingut explotador i opressor han deixat un rastre considerable en la cultura catalana. Però s’haurà d’acceptar també que aquesta acció colonial sostinguda no ha eliminat la consciència de poble diferent ni l’anhel de llibertat davant cada nova acció injusta. La tensió no és deguda a un model polític concret, sinó a l’exigència de dignitat.

Al llarg de tres segles, només durant dos breus períodes (1931-1939 i 1978-1919), Catalunya ha disposat d’institucions polítiques pròpies, amb una capacitat de decisió limitada i amb expeditives intervencions estatals (1934-1936, 1917-1918) que recorden que el poder es troba fora de l’abast de la població catalana. Aquesta realitat ha fet que els sectors intel·lectuals i polítics més sensibles nacionalment -l’anomenat ‘catalanisme’- hagi estat moderat, per no dir poruc i amb tendència a la submissió. En canvi, el gran patriciat econòmic mai ha estat dubitatiu i, en cada crisi social, ha optat sempre per aixoplugar-se sota l’ombra del poder espanyol.

Per això, quan milions de persones han sortit a carrers i carreteres de Catalunya (2010-2019) reclamant el dret a decidir i finalment a autodeterminar-se com nació, les grans empreses han desplaçat les seves sèus fora de territori català, mentre els polítics autonòmics han estat incapaços de fer front a l’estat espanyol, argumentant  que tot és un problema de democràcia. Avui no ho desenvoluparem, n’hi ha prou en senyalar que com tot fet colonial, el conflicte es dóna per manca de llibertat, perquè un poble vençut reclama igualtat i independència.

El cantó positiu del desvetllament d’una comunicat catalana que es creia en extinció és la seva exigència de justícia, la seva determinació, la seva perseverança i la seva acció no-violenta malgrat les agressions estatals. En la zona d’ombres hi trobem, en contrast, una arrelada convicció racionalista en què el progrés durà indefectiblement a la independència dintre d’una Unió Europea idealitzada: tanmateix, totes les evidències proven que aquesta Europa protegeix les grans finances i els grans poders polítics -els estats nació que componen la UE- però en absolut els febles ni els pobles silenciats pels estats. Per tant, mil anys després de la conformació d’una comunitat nacional catalana, amb les seves intenses lluites internes per la igualtat i la justícia, el món català es troba confrontat obertament al desafiament fonamental, el ser novament un poble lliure.

Molts ciutadans catalans consideren avui el seu país -malgrat l’evident dependència colonial- més avançat econòmicament i més modern ideològicament que Espanya. L’argument és de pes, però això inclou la més poderosa zona d’ombra de la catalanitat actual: la buidor existencial, amb prou feines dissimulada per una frenètica activitat laboral o d’esbarjo. Però caldrà començar a pensar  que,  si no es frena i  modifica el model progressista del racionalisme modern,  el país català independent serà un estat-nació més, repressor, ecocida, xenòfob i, per damunt de tot, un desert per a l’esperit. Sortir del desordre colonial espanyol és a l’abast, però reprendre el sentit transcendent de la nació catalana, en la vida diària, demanarà una feina molt més intensa i llarga.

Referències per aprofundir en el tema

• Elías de Tejada, F. Historia del pensamiento político catalán, Larramendi, Madrid, 2008

• Gràcia, JM.-Iniesta, F.-Nicolau, A. Tradició i llibertat, Bellaterra, Barcelona, 2014

• Soldevila, F. Història de Catalunya,  L’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002

• Vicens Vives, J. Espanya contemporània (1814-1953), Quaderns Crema, Barcelona, 2012        
• Vilar, P. Catalunya dins l’Espanya moderna, Curial, Barcelona 1991 (1962)