El 7 d juny d’aquest 2019 Joaquím Maria Puyal reflexionava al voltant de la figura d’Antoni Gaudí als Matins de Catalunya Radio, on diàriament transmet la seva mirada sobre assumptes diversos durant uns minuts. La figura de Gaudí ens pot atraure des de molts punts de vista: catòlic practicant, amant de la natura, catalanista i, per sobre de tot, gran creador. Aquell matí em vaig quedar amb la següent frase, que segons Puyal havia dit Gaudí: «Que venguin ells al temple [alumnes interessats en la Sagrada Família], el veuran, és l’única manera d’explicar-lo, i llavors no caldrà que jo digui res.» Puyal hi afegia «Qui crea s’expressa creant. Després, la cosa creada ho diu tot». L’art té aquesta força, el millor és el fet d’experimentar-lo, les explicacions sempre són inexactes o parcials.  Ens trobem davant aquell “je ne sais quoi” al que recorrem quan la inefabilitat es fa present davant de l’experiència artística, o també del contacte amb la natura, o de  la recerca del misteri de Déu. I reflexionant al voltant d’aquests tres darrers termes: art, natura i espiritualitat, vaig arribar mentalment, a Montserrat. Gaudí va viure la celebració del Mil·lenari de Montserrat l’any 1880, ell era una jove promesa de l’arquitectura i, encara que la relació de Gaudí amb la muntanya no va ser fluida, -hi havia treballat com a delineant amb l’arquitecte Francisco de Paula Villar i, més endavant, entre els anys 1903 i 1907 s’encarregaria de la recreació del Primer Misteri de Gloria, disseny inserit dintre del rosari de 15 conjunts escultòrics de diferents artistes catalans que culminava a la Santa Cova-, sí que molts autors creuen que les formes de la muntanya influenciaren moltes de les seves obres.

Montserrat és símbol d’espiritualitat, de cultura catalana i de natura. La Renaixença va tenir un paper clau en la construcció d’aquest símbol. Va recollir el que havia estat Montserrat i el va modernitzar. La modernitat ha compartimentat els sabers del món, de manera que nosaltres reflexionem per separat sobre espiritualitat, natura, art, societat, etc. I ens costa molt pensar que tot forma part del mateix, que és el mateix, perquè sorgeix de la mateixa font. Antoni Gaudí va arribar a un punt, no sabem quan, en el que va viure l’experiència d’una realitat sagrada, la qual forma part d’un tot molt més gran, aprehensible però difícilment raonable. Van ser només les formes de la muntanya les que van atreure l’arquitecte? No ho sabrem mai. Els anys en que el jove Gaudí treballava al santuari, –la seva empremta es pot copsar a la capella del Cambril de la Mare de Déu–, van ser anys molt agitats, anys en que es va definir el Montserrat que coneixem actualment.

La història de la muntanya barrejava fets i llegendes. Es tenen notícies de població a Montserrat des de la prehistòria. La llegenda diu que la imatge de la verge bruna es va trobar el 880 d.C. i vuit anys després es té la primera menció documentada. Al segle IX ja hi havia quatre capelles habitades per ermitans. Santa Cècilia, per exemple, va ser fundada el 945 dC. El 1025 l’abat Oliba va fundar el monestir de Montserrat, i es sap que al segle XIII ja arribaven pelegrins al santuari. Entre els segles XIII i XIV es desenvolupà la llegenda de fra Garí i el comte Guifré el Pelós, on podem veure la relació de Montserrat amb els orígens de Catalunya i la seva naturalesa sagrada. El 1223 es tenen les primeres notícies de l’Escolania de nois cantors, probablement la primera d’Europa, molt important als segles XVII i XVIII. I a finals del segle XV es va instal·lar una de les primeres impremtes d’Europa. El 1522 Ignasi de Loiola va deixar les armes als peus de la Mare de Déu de Montserrat, és a dir, va deixar enrere la vida de cavaller i per convertir-se en pelegrí. Baixa fins a Manresa on s’instal·la en una cova amb vistes a Montserrat on desenvolupà els coneguts Exercicis Espirituals. Totes aquestes referències donaven sentit a la importància espiritual, cultural i natural que es volgué potenciar a partir de mitjans del segle XIX i que encara manté.

L’estat del santuari de Montserrat i de la muntanya després de la Guerra del Francès i de les desamortitzacions de Mendizábal era ruïnós. Encara que l’any 1844 s’havia tornat a obrir el santuari el seu estat era realment lamentable. El pitjor era que cap entitat estatal o catalana tenia el propòsit de fer-se’n càrrec. Els mites i llegendes relacionaven la muntanya amb els orígens de Catalunya com a poble, a més a més, definien Montserrat com una muntanya sagrada. Per tant, possibilitaven múltiples mirades per atreure diferents sensibilitats: història, llegendes, espiritualitat, art i paisatge possibilitaren al darrer quart del segle XIX el sorgiment d’un símbol.

La morfologia de Montserrat la fa fàcilment reconeixible. Les roques i els pics arrodonits, s’alcen imponents i magnànimes acollint tot aquell que ho necessiti. Des dels seus cims es domina amb la vista gran part de Catalunya, és un mirador estabornidor. Mirador que ja a principis del segle XIX havia atret l’atenció dels romàntics alemanys. Wilhelm von Humboldt va realitzar un viatge per Espanya l’any 1800. Amic de Johann Wolfgang Goethe, escrivia al filòsof alemany per explicar-li el seu viatge. Quan va visitar Barcelona va aprofitar per fer una excursió fins Montserrat. I és en aquesta excursió que pujant des de Collbató fins el convent, abans d’arribar va tenir una experiència que li recordà la d’un personatge de Goethe: el Markus del poema Els Misteris que, quan ja no queda gaire per arribar però es troba exhaust repiquen les campanes que l’animen a continuar el seu pelegrinatge. La carta de Humboldt va ser publicada l’any 1803. El filòleg alemany descrivia la vida dels ermitans, feliços de trobar en la natura la seva forma de vida. Sembla ser que Goethe, que mai va anar a Montserrat, en un comentari del seu poema va arribar a dir: «Que el lector s’imagini ser conduit a una espècie de Montserrat ideal, i abastar planes amples i fèrtils després d’haver fecundat masses de roques». Els de Weimar convertiren Montserrat en símbol de retrobament interior i d’harmonia d’esperit. El romanticisme, en especial l’alemany, concebia la natura com un espai on trobar-se amb Déu, on l’home podia formar part de la Creació, sentint la seva petitesa o trobant l’harmonia de formar-ne part. Evidentment, la natura com a espai sagrat no l’inventen els romàntics. En Josep Maria Mallarach afirma que cap tradició espiritual, tampoc la cristiana, separa els espais en sagrats i profans, tots són sagrats. O si més no així va ser, pel cristianisme, fins la modernitat. Per tant, els romàntics el que fan és, a la seva manera, retrobar una sacralitat perduda. Aquesta manera de concebre la natura la coneixien alguns intel·lectuals catalans, com Víctor Balaguer, que va estar compromès en la reforma del santuari.

Víctor Balaguer tenia un projecte polític, social i econòmic per a Catalunya i per Espanya. El projecte de Balaguer consistia en un estat de caire federal, monàrquic i que inclogués tota la península Ibèrica, en el qual la història de Catalunya i la Corona d’Aragó havia de ser un referent. En aquest projecte la recuperació de monuments arquitectònics tindria un paper clau per crear un univers simbòlic, a partir de llegendes, història, tradicions i cultura, al voltant del qual es construirien les ciutats i la nació. És en aquest context en el que Montserrat va agafar importància en l’univers balaguerià ja que podia atreure diferents sensibilitats de dintre i fora de l’estat. Balaguer va recollir suports per la reconstrucció del monestir i va estar al darrera de projectes tant de caire científic, – la construcció d’un observatori -, com de tipus turístic. Avui, la muntanya rep des de persones que volen realitzar un retir espiritual, pelegrins, excursionistes i escaladors que busquen el contacte amb la natura durant unes hores o uns dies i, no ho podem oblidar, turistes, molts turistes, i sense comptar, és clar, els monjos que hi viuen.

El projecte de Balaguer era un projecte lliberal no del tot en consonància amb el projecte de l’abat Muntadas. Miquel Muntadas, monjo benedictí, que com tots els monjos espanyols va viure les difícils vicissituds polítiques de les desamortitzacions des de 1844 fins la seva mort s’encarregà de la reconstrucció de Montserrat. Malgrat la situació política, la reina mare, Maria Cristina, intervingué per a que al monestir es tornés a venerar la imatge de la Mare de Déu. Aquell any de 1844 la imatge tornà de Barcelona, on s’havia dipositat, i va ser rebuda per una gran multitud de fidels. Quan Muntadas va assumir l’abadiat es posà com objectiu principal la reconstrucció del santuari. D’aquesta manera el 1859 l’Escolania tornava a funcionar. Uns anys abans s’havia creat la Junta de Restauració Artística del monestir que es proposà reconstruir el que es pogués i construir de nou allò necessari, no només la basílica, l’Escolania i les cel·les per rebre pelegrins sinó també els habitacles dels eremites espargits per la muntanya. L’objectiu de Muntadas era retornar a Montserrat l’atracció que sempre havia gaudit pels fidels catalans i d’arreu d’Europa.

Les festes del Mil·lenari l’ajudaren en aquest objectiu. El 1880 s’acomplien mil anys de la suposada troballa de la imatge de la Mare de Déu. Uns anys abans tres sacerdots vinculats a la cultura catalana començaven a sembrar les llavors del gran esdeveniment: Jaume Collell, Jacint Verdaguer i Félix Sardà i Salvany. Així Montserrat també es convertí en el punt de trobada de poetes, músics i artistes de la Renaixença, i esdevingué símbol d’espiritualitat i catalanisme. L’abat Muntadas i el bisbe de Barcelona, Jose María Urquinaona, donaren suport als sacerdots i el 1879 ja s’havien convocat certàmens literaris i artístics amb l’objectiu de celebrar multitudinàriament les festes. Després del Mil·lenari va venir la proclamació del patronatge de la Mare de Déu de Montserrat sobre el principat de Catalunya i la coronació de la Mare de Déu per part del Papa Lleó XIII. Les festes tingueren com objectiu reforçar la sacralitat de la muntanya, així com el lligam entre la nació catalana, el seu paisatge, la seva cultura, i la seva fe, el cristianisme catòlic.

Al voltant d’aquells anys el catalanisme anava prenent força: s’havien restablert els Jocs Florals, havia aparegut Jove Catalunya, un dels primers diaris en català o el primer Congrés Catalanista. Una part de l’església catalana també va voler formar part d’aquest moviment i, relacionat amb el Mil·lenari, aparegué La Veu de Montserrat fundat per Jaume Collell amb la col·laboració de Jacint Verdaguer i de Torras i Bages. La vinculació històrica de Montserrat amb el catalanisme cristià és visible a molts llocs del monestir. Així ens trobem que a la façana que dóna accés a l’atri de la basílica, reconstruïda després de la Guerra Civil i obra de Francesc Folguera, uns relleus de Joan Rebull, recullen una cita de l’obra La tradició catalana de Torras i Bages: «Catalunya serà cristiana o no serà». I encara que, com toca, el monestir ha intentat mantenir-se equidistant dels diferents esdeveniments històrics dels segles XX i XXI, sempre ha estat present a favor de les llibertats individuals i col·lectives i protegint la llengua i la cultura catalana.

Són molts els músics, poetes, arquitectes, escultors i pintors que han deixat petjada al santuari al llarg de la història de Montserrat. Hem parlat d’Antoni Gaudí, però no podem oblidar els artistes que esculpiren la talla de la Mare de Déu al segle XII, o els arquitectes que anaren construint la basílica o Santa Cecilia, o Pau Serra l’escultor del timpà del segle XVIII que pertanyia a l’antiga façana, però també Puig i Cadafalch, Joan Llimona, Josep Obiols, Josep Maria Subirachs i tants d’altres. La relació de Montserrat amb la cultura i l’art està molt assentada i malgrat les pèrdues irreparables que els diferents conflictes han suposat segueix mantenint un patrimoni de gran riquesa. S’ha de tenir molt clar que les diferents manifestacions artístiques i culturals sempre han estat lligades a l’espiritualitat i la natura circumdant. Des de principis del segle XX el monestir compta amb un museu propi que va néixer per acollir la important col·lecció del pare Ubach formada per diferents tipus de materials (arqueològics, etnològics, zoològics i botànics) procedents dels països que apareixen a la Bíblia. Amb els temps, les col·leccions s’han diversificat i ampliat gràcies a les adquisicions i donacions, així s’ha convertit en una de les pinacoteques més importants de Catalunya. Els darrers anys, des del 2015, una nova iniciativa cultural esta agafant empenta a Montserrat. El monestir de Santa Cecilia, primer testimoni de l’art romànic a Montserrat, després de segles de deterioració malgrat les diverses reformes i, inclús èpoques d’abandonament, ha acollit un projecte, apadrinat per l’artista Sean Scully i depenent del Museu de Montserrat, on art contemporani i espiritualitat van de la mà: l’Institut d’Art i Espiritualitat Sean Scully. L’artista irlandès Sean Scully que coneix Montserrat des de principis dels anys noranta, immediatament va percebre la muntanya i el santuari com a lloc privilegiat per la meditació i el desenvolupament personal. L’any 2005, a través del galerista Carles Taché, es posà en contacte amb el monestir amb la intenció de realitzar algun projecte en comú. Scully va considerar que la ubicació de la capella romànica era perfecte per realitzar una intervenció, respectant el conjunt arquitectònic i el paisatge que l’acull. D’aquesta manera va sorgir la idea de que Santa Cecilia albergués un institut per acollir i desenvolupar l’estudi, l’exhibició i la pràctica de creacions artístiques contemporànies que tinguin com objectiu la recerca del sagrat.

La Renaixença va iniciar un camí que encara continua. Avui en dia el santuari de Montserrat té moltes dimensions. No podem oblidar la turística, amb tot el que comporta. Així i tot, agradi o no, Montserrat segueix sent un far per cristians catalans i d’arreu del món, creients d’altres religions i persones que cerquen un camí espiritual.

Referències per ampliar el text:

• Montserrat un símbol. https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/montserrat-un-simbol/fitxa-programa/760/
• García-Fuentes, J. Mª, «Montserrat, el miracle de Catalunya»,al diri Ara, 27-09-2015.
• Massot i Muntaner, J., El creadors del Montserrat Modern. Cent anys de servei a la cultura catalana, Ed. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1979.
• Piulats, O., Goethe y Montserrat. Encuentros con la espiritualidad de la montaña, Ed. Pau da Damasc, Barcelona, 2016.
• Santa Cecília de Montserrat. Del segle X a Sean Scully, Ed. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2017.