La humanitat ha estat sempre més o menys influïda per dos fenòmens de contorns afins, com són la sacralitat i la transcendència.

La sacralitat es resumirà bàsicament en dos aspectes.

La sacralitat de l’ésser és el primer aspecte. El seu impacte modularà, orientarà i acompanyarà l’ésser com a subjecte actiu, al llarg del seu curs vital, amb els seus semblants i els altres éssers de la creació.

La sacralitat de la natura correspon al segon aspecte. El nivell d’adhesió al principi de la sacralitat de la natura determinarà en gran mesura la qualitat de la relació d’un ésser amb el seu entorn, com a lloc de vida i font material de vida.

La transcendència respondrà a la necessitat de l’ancoratge còsmic de l’ésser, així com a l’esperança d’obertura de l’ésser.

Un ancoratge adequat proporciona un sòlid fonament essencial. La transcendència permet a l’ésser establir-se, justificar-se i orientar-se en un univers immens i opressiu.

La transcendència també ha de ser capaç de generar una dinàmica d’esperança oberta i autèntica, o sigui, portada per l’únic noble i lluminós criteri universal: la virtut.

La sacralitat troba la seva expressió plena en la dimensió horitzontal de l’existència. Moltes opcions de vida troben aquí una base sòlida: respecte, solidaritat, temperança, harmonia.

L’objecte principal de la transcendència és la dimensió vertical de l’existència. La transcendència fonamenta,  justifica i orienta l’ésser. La transcendència proposa a l’ésser un horitzó marcat per una relativa finitud en un univers que es considera incommensurable.

La sacralitat i la transcendència es troben al nivell de les esferes més altes i subtils de la consciència de l’ésser. La sacralitat i la transcendència tenen un paper que  predetermina totes les manifestacions de la consciència.

La sacralitat i la transcendència ocupen un lloc cada vegada més reduït en la vida actual de la humanitat. En diverses regions del món, podem observar una caiguda molt acusada d’aquestes dues dimensions de l’existència. A una pronunciada dilució del sagrat (sacralitat de l’ésser i sacralitat de la natura) s’afegeix una significativa dilució de l’actitud de transcendència (ancoratge còsmic de l’ésser, dinàmica de l’esperança de l’ésser).

El valor en crisi: el carreró sense sortida de la democràcia

Aquest doble desarrelament explica, per dalt,  la profunda crisi de valor que sembla caracteritzar cada vegada més una societat actual en plena deriva.

El procés democràtic que aporta totes les virtuts es troba confiscat per una dinàmica convencional abusiva i hegemònica, sota el regne astut dels poderosos i dels governants. L’equitat, la ciència i la justícia són regularment rebutjades.

Aquesta dinàmica convencional abusiva resulta incompatible amb l’espiritualitat, la transcendència, l’elevació, la llibertat de consciència i l’objectivitat intel·lectual.

Fonaments espirituals de la crisi de la societat moderna: un doble menyspreu

La deriva encegadora de les dinàmiques hegemòniques caníbals posa de manifest dos fets.

En primer lloc, es pot notar una aniquilació de la profunditat i la substància del camp còsmic.

En segon lloc, la projecció paradoxal i il·lusòria de l ‘”anàlisi post mortem”,

(fent balanç) fora totalment de l’àmbit del recorregut multidimensional de l’ésser.

En definitiva, “la crisi espiritual present es podria resumir en la combinació de la reducció del camp còsmic i l’abolició de l’impacte virtuós de l’anàlisi post-mortem. (Màximes de Mbb. SBB – La fallida espiritual de la societat moderna).

Tot això es tradueix en:

– un trencament de la verticalitat (amb impacte en la visió del món, el viatge de l’ésser, el punt focal).

– un trencament de la limitació virtuosa (ideal de precisió, respecte, harmonia).

La humanitat es troba avui castigada per dos mil·lennis d’ignomínia, que estan marcats per: una persecució cultural de l’alteritat i un acaparament institucionalitzat de

 l’ànima cultural de l’alteritat.

La mesura de la indignació espontània és un criteri força objectiu per avaluar el grau d’humanitat d’una actitud individual o col·lectiva.

Davant d’una ignomínia que s’ha tornat diària, hi haurà dos perfils oposats en les reaccions inicials i espontànies.

Un dels perfils correspondrà a la indignació espontània i sistemàtica que caracteritza una actitud sana i natural. L’altra donarà lloc a una justificació espontània i sistemàtica que generalment es deriva d’un enfocament discriminatori i gregari.

La responsabilitat està fortament desafiada i implicada en aquest moment social tens i delicat. La responsabilitat es veu aquí com un valor conscient mobilitzador que emana de l’ésser individual o de l’ésser comunitari.

Un gran abandonament reflecteix el canvi profund que s’ha produït en l’àmbit de l’espiritualitat. Hi ha un canvi gradual de la relació amb el cosmos i, a l’arrel, s’està passant de l’estat de “coneixement” autèntic i universal a l’estat de ‘creença’ convencional i particular.

La configuració de l’esfera d’espiritualitat de l’ésser repercutirà en la seva percepció de responsabilitat. La responsabilitat es desenvolupa a través del prisma del valor conscient que es manifestarà segons una norma específica i adequada.

La norma és el reflex del valor.

El valor és el reflex dels ideals que es privilegia.

Aquests ideals privilegiats són el reflex de les dinàmiques que afavoreixen o obstaculitzen la “prosperitat i la sostenibilitat” per a tota la comunitat.

Una ullada a algunes expressions fortes

Experiències:

Veure i escoltar ens permet conèixer millor. Per a nosaltres, l’experiència és el producte de l’existència en un determinat “espai-temps”. La diversitat d ‘existències (individus), la diversitat d’ “espai – temps” (moments de la vida), necessàriament condueixen a una diversitat d’ “experiències”. La diversitat d’ “experiències” obre naturalment el camp a una diversitat de “coneixements”. La diversitat del “coneixement”, en un impuls de convergència i complementarietat, dóna accés al “coneixement global”, al “coneixement de la comunitat”. El coneixement de la comunitat presenta un perfil ric i inclusiu (òptim, multicolor, polimorf, enriquit amb totes les aportacions) que ha de ser capaç de fer-se ressò d’una vida comunitària satisfactòria.

L’experiment:

La llarga pràctica i experiència, permeten un millor control. El coneixement, posat en pràctica mitjançant  l’acció i l’experimentació ben valorades, pot conduir a l’experiència que constitueix una sòlida garantia de mestria (veure + escoltar => saber; saber + actuar => experiència; experiència + pràctica => mestria).

El poder :

La màxima acumulació i la hiperconcentració són els vectors privilegiats del poder. La màxima possessió és l’objectiu principal. La possessió màxima es considera l’arma absoluta contra qualsevol possibilitat de precarietat. L’acumulació màxima i la hiperconcentració impliquen necessàriament una disminució màxima en altres llocs (per a la gran majoria). El benestar general de la comunitat (com a ideal social) es fa distant. “Prosperitat i longevitat per a tothom” deixa de ser l’ideal social comunitari (normal), per a passar a ser un mite, una utopia.

L’hegemonia:

El poder i les dinàmiques convencionals abusives són les claus de l’hegemonia. El manteniment del poder exigeix ​​l’hegemonia. La dominació, el control i la manipulació són el motor de l’ideal social (declarat o ocult). La competència despietada, l’estandardització, la coloració única, l’exclusió de  l’exclusivitat, la singularitat, primat i excel·lència per decret, formen part del ric arsenal de la “caixa d’eines”.

L’opció de la regulació social per la via del “poder i hegemonia” ha conduït a la situació de col·lapse total que està minant el món actual. El miratge de la innovació emocionant i enlluernadora s’ha tornat una força encegadora.

El retorn salutífer a la norma eterna de la vida (prosperitat i longevitat per a tothom) s’ha d’emprendre amb energia i esperança. El preu a acordar és el d’un canvi profund en la consciència dominant.

Perspectives: cap a una espiritualitat vivificant

La presentació està formada per algunes opcions possibles que s’ofereixen com a elements d’elecció, mitjançant el lligam, el pont i la paret.

La religió autèntica ofereix:

– un lligam intern.

– una compatibilitat espacial amb l’alteritat.

– un respecte mutu amb alteritat.

La religió caníbal ofereix:

– un lligam intern.

– una incompatibilitat espacial intrínseca amb l’alteritat.

– un aixecar murs de confinament espacial i ideològic.

– un canibalisme o aniquilació de l’alteritat.

L’espiritualitat autèntica ofereix:

– una harmonització de l’espai.

– un construir ponts entre els corrents religiosos.

– una harmònica juxtaposició de tots els matisos de l’alteritat religiosa.

Conclusió

Qualsevol projecció vers l’exterior d’un pensament religiós tendeix espontàniament a allunyar-se del noble principi de la verticalitat.

Qualsevol iniciativa de projecció exterior va necessàriament acompanyada d’una dinàmica d’anorreament de l’alteritat religiosa endògena i legítima.

L’espiritualitat autèntica no pot ser objecte de cap projecció exterior. L’abast necessàriament universal de qualsevol espiritualitat autèntica el converteix en una font d’inspiració i enriquiment lliure per a tothom.

“Els actes que no són virtuosos, però que es defineixen com a norma en el marc d’una dinàmica convencional abusiva, han de poder trobar el seu ferment en el pensament religiós i filosòfic subjacent. Els actes virtuosos, establerts com a norma en el marc d’una dinàmica de regulació harmònica, necessàriament han de trobar el seu ferment en el marc de l’espiritualitat subjacent. » (Màximes de Mbb. SBB – Virtut, religió i espiritualitat).

“L’interès de la dinàmica convencional abusiva es basa més en la motivació que no pas en el valor objectiu o el valor científic genuí (Màximes de Mbb. SBB – La dinàmica convencional abusiva).

“Les dinàmiques convencionals autèntiques sorgeixen d’una motivació inicial, però donen un paper preponderant al valor objectiu i al valor científic (Màximes de Mbb. SBB – La dinàmica convencional autèntica).

P. s. :

El coneixement autèntic i universal es basa en dos fets principals:

– Un eix central universal: fonament de l’ésser, ancoratge de l’ésser i connexió de l’ésser amb el moment present i amb la font primordial.

– Un eix secundari específic: expressió d’un impuls d’integració, identificació i harmonització dins d’un espai d’afinitat comunitari concret. Aquest serveix d’indumentària, de guarniment, per a l’eix central al voltant del qual gravita i ondula.