Quan la consciència s’ofusca, el món s’enfosqueix

Feia temps que el món esdevenia cada vegada més accelerat, més complicat, més distret per les pantalles, més mancat de presència i de contemplació. El món, naturalment, té múltiples llums i ombres, i tota generalització s’ha de prendre amb cautela. Però no sembla agosarat dir que, en comptes del món de progrés, benestar, justícia i plenitud amb què podíem somniar en el darrer terç del segle XX, ens trobem amb un món en què la confusió, el caos i els aspectes inquietants no minven sinó que creixen. És en aquest context, radicalitzant-lo, que el 2020 va aparèixer una pandèmia d’alienació, de por, de distanciament i de deshumanització.

            Al costat però, o al dessota, dels reptes sanitaris, socials i biosfèrics que vivim, hi ha el fet que la nostra percepció i comprensió de la realitat ha anat perdent la seva lluïssor. Quan la consciència s’ofusca, el món s’enfosqueix.

L’interior és anterior

En tota mena d’èpoques i tradicions trobem testimonis de la importància de vetllar per la qualitat de la nostra consciència, de la nostra intel·ligència, de la nostra capacitat de comprensió, de la nostra ment. El dos primers versets del Dhammapada, el famós recull de dites del Buddha, insisteixen que «allò mental» (manas) és el que precedeix i configura les condicions de la nostra vida, de la nostra realitat. Més d’un mil·leni i mig després, el mestre zen Dōgen escriu al Shōbōgenzō, el gran clàssic del buddhisme Zen: «Els arbres, les plantes i les terres són ment (kokoro) … el sol, la lluna i els estels són ment; atès que són ment, són naturalesa búddhica». Emprem aquí el mot ‘ment’ en sentit ampli: el pali i sànscrit manas i el japonès kokoro poden traduir-se també com ‘cor’, ‘psique’, ‘ànima’, ‘esperit’ i ‘consciència’. Però en aquest context s’acostumen a traduir com ‘ment’, que l’Institut d’Estudis Catalans defineix com el conjunt de les facultats intel·lectuals i psíquiques.

            Avui els mots ‘ànima’ (psique) i ‘esperit’ (pneuma) encara es troben al diccionari, però han perdut la major part dels significats que tenien per als nostres avantpassats. Potser encara podem referir-nos al nostre tresor interior com ment, consciència o intel·lecte (en el sentit tradicional de buddhi, nous, ‘aql). Aquest tresor interior, tal com ha estat entès en les tradicions de saviesa d’Orient i Occident, és el més valuós de la nostra existència. Una dita (ḥadīth) atribuïda a ‘Alī ibn Abī Tālib, gendre de Muhàmmad, assenyala que «El més gran do de Déu a l’home és la intel·ligència». També dins la tradició islàmica, el filòsof contemporani Seyyed Hossein Nasr escriu a Knowedge and the Sacred: «la naturalesa de la realitat no és altra que la consciència, la qual, no cal dir-ho, no es limita només a la seva modalitat humana». Per la seva banda, l’Evangeli de Joan afirma que «en el principi era el Logos», i aquest Logos (en aquest passatge habitualment traduït com a ‘Paraula’) remet a la importància que sempre ha tingut l’intel·lecte en la cultura europea, com a mínim des d’Heràclit, Plató i Plotí fins a Spinoza (que descriu l’estat de plena realització humana com amor intellectualis Dei, fusió emotiva i intel·lectual amb el fons de la realitat, que podem associar amb el sat-cit-ananda, ésser-consciència-joia, del Vedanta).

            Més modernament, l’afirmació que citàvem del Dhammapada encara troba un ressò llunyà en William James, que en els seus Principles of Psychology afirma: «For the moment, what we attend to is reality» (“En el moment, allò a què parem atenció és la realitat”). I troba un altre ressò encara més pragmàtic en el Preàmbul de la Constitució de la UNESCO: «Atès que les guerres comencen en les ments dels homes, és en les ments dels homes que cal construir els baluards de la pau».

            És en la nostra ment, en la nostra consciència, en la nostra disposició interior, on rau l’origen de la majoria de les circumstàncies que vivim. La nostra experiència tangible brolla d’una font intangible i interior. Dit succintament: l’interior és anterior.

Amenaces contemporànies a la llum interior

La ment humana, dèiem, és el terreny on en darrer terme es disputen les grans qüestions del món. Això ho ha entès molt bé el tecnocapitalisme (el capitalisme contemporani, transformat pel poder sense precedents que li donen les noves tecnologies). El bé més preuat ja no és l’or, ni el petroli; el bé més valuós ja no és res tangible, sinó quelcom intangible: la nostra capacitat d’atenció. La majoria dels webs i aplicacions informàtiques que utilitzem han estat deliberadament dissenyats amb el propòsit que siguin addictius, que hi vulguis romandre en comptes d’anar a una altra banda. (Un nombre important de pioners d’aquestes tecnologies han plegat de la seva feina i fins i tot han deixat d’emprar moltes eines connectades a internet o no permeten que les facin servir els seus fills.) Això es combina amb l’extracció sistemàtica de dades sobre pràcticament tot el que fem quan estem connectats a internet, dades que serveixen per intentar predir com som i què volem, i que alimenten la perversa lògica de cobdícia i control del tecnocapitalisme.

            El verí però està en la dosi i no en la substància. Hi ha estudis que mostren que un ús moderat d’internet és intel·lectualment estimulant, però aquest ús moderat està molt, moltíssim, per sota de l’ús que avui és habitual, tant en adults com en infants (les conseqüències sobre el seu desenvolupament anímic poden ser especialment greus). Està comprovat que l’ús majoritari que petits i grans fem d’aquestes tecnologies deteriora l’atenció, la concentració i la intel·ligència. En general, i d’una manera mesurable, està minvant el temps que podem passar parant atenció, està minvant la capacitat de concentrar-nos (en una lectura llarga o densa, per exemple) i, també, estan minvant la major part de les nostres múltiples intel·ligències.

            Com és que col·lectivament hem abraçat, sovint amb entusiasme, eines que majoritàriament, a la pràctica, deterioren la nostra atenció, concentració i intel·ligència?

            D’una banda, sens dubte, hi tenen a veure els interessos creats del tecnocapitalisme. D’una altra banda, però, aquest procés només és la fase final d’una pèrdua d’atenció, intel·ligència i lucidesa que es remunta molt enrere. Si avui l’ús del GPS erosiona la nostra capacitat natural d’orientació, anys enrere ja vèiem com l’ús de calculadores feia minvar, per manca de pràctica, la nostra capacitat de càlcul, i com l’ús de processadors de textos desballestava la qualitat de l’expressió escrita dels alumnes universitaris. Molt més temps enrere, la introducció de la ràdio i la televisió va contribuir sí, a la difusió de la informació, però va contribuir encara més a la multiplicació de les distraccions. Fa molt de temps que la capacitat general d’atenció i contemplació estava en declivi.

Fragmentació, ensopiment, enterboliment

Des d’una perspectiva històrica més àmplia, podem assenyalar que des de fa segles hi ha una creixent fragmentació del coneixement. Aquesta fragmentació ha donat lloc a l’especialització científica i als prodigis tecnològics que avui ens acompanyen, però també ha generat un món cada vegada més fragmentat i més mancat de visió de conjunt. «La fragmentació del coneixement ha portat a la fragmentació del coneixedor», denunciava Raimon Panikkar. Avui, en una mateixa facultat universitària, és habitual que els professors d’un departament no entenguin el llenguatge dels del departament del costat. Ara el mot ‘saviesa’ ja gairebé no s’utilitza, i en canvi es parla més i més de dades. Quan la saviesa es fragmenta i perd el seu sentit, queda el coneixement. Quan el coneixement es fragmenta i perd el seu sentit, queda la informació. Quan la informació es fragmenta i perd el seu sentit, queden les dades. O no queda gairebé res, perquè les dades, en si mateixes, només son fragments d’ombres.

            Aquesta fragmentació del coneixement, creixent al llarg dels darrers segles, és en el fons una fragmentació de la ment o consciència humana. I alhora que s’ha anat tornant més fragmentada, també s’ha tornat més ensopida. Fa un segle, el sociòleg Max Weber va diagnosticar com un tret essencial de la història moderna l’Entzauberung der Welt, el desencantament o desencisament del món. El món s’ha anat tornant un lloc més avorrit, on suposadament tot prodigi de la natura té una explicació mecànica (explicació, però, que quan s’analitza a fons sempre és inconsistent), on tot està reglamentat (i cada vegada més, robotitzat) i on cada vegada semblem necessitar espectacles i experiències més accelerats i més intensos. Però si el món ha anat perdent el seu encant i el seu encís, el problema no rau en el món sinó en la nostra percepció, en la nostra ment. Com va escriure Ralph Waldo Emerson fa prop de dos-cents anys (el 20 de maig de 1831, en els seus Diaris), «Per a la ment ensopida, tota la natura és feixuga. Per a la ment Il·luminada, el món sencer flamareja i guspireja llum». La llum encara hi és, però costa més de veure.

            I alhora que la consciència humana ha anat esdevenint més fragmentada i ensopida, també ha esdevingut més confosa, més enterbolida. Perdem la visió de conjunt, perdem la visió del que és prioritari, perdem la capacitat de sospesar i, per tant, de pensar clarament (etimològicament, ‘pensar’ remet a ‘sospesar’). L’imperi de les distraccions i dels espectacles sobre el coneixement genuí és un dels motors del fet que avui és considera vertader no el que té sentit sinó el que té més likes o el suport de més plataformes mediàtiques. És el que s’anomena postveritat. Després de la relativització de la bellesa i de la bondat, el món contemporani ara també relativitza la veritat. I si perdem el sentit del que realment té sentit (veritat), caiem en una confusió sense remei: ho perdem tot.

Vetllar pel discerniment

En aquest context, en què la consciència humana, com més avança el temps, més fragmentada, ensopida i enterbolida esdevé, se situen els intents deliberats de colonitzar la nostra atenció i distreure’ns (empreses tecnològiques, societat de l’espectacle) i els intents deliberats de confondre’ns (el poder utilitza cada vegada més estratègies de perception management, «gestió de les percepcions», fase superior del gat per llebre que ja ens donava la publicitat). L’efecte conjunt de tot això és un ofuscament de la consciència humana. El col·lapse que està en marxa és en primer lloc un col·lapse cognitiu.

            El col·lapse cognitiu ajuda a explicar el panorama actual, en què milions de persones intel·ligents i de bona voluntat són arrossegades per les tèrboles aigües de la confusió, generades per múltiples interessos creats. Persones que, incapaces de mantenir la difícil navegació entre l’Escil·la de les notícies falses i la Caribdis de la propaganda oficial, en la seva majoria accepten acríticament un discurs oficial farcit de dades fora de context, que desorienta i infon por; persones que accepten acríticament l’ús desproporcionat de mascaretes (amb la deshumanització i deteriorament de la salut que aquest ús desproporcionat comporta) i accepten acríticament una vacuna experimental d’enginyeria genètica que no té mínimes garanties d’eficàcia i, menys encara, de seguretat. En aquest panorama, a més, s’ignora, es censura, o s’ataca a desenes de milers de persones eminents que han constatat, amb visió de conjunt, que el remei és molt pitjor que la malaltia.

            Caldrà vetllar pel discerniment, per la intel·ligència i per la qualitat de la nostra atenció.

            Només a través de la nit s’arriba a l’alba.

            Només a través de la foscor s’arriba al despertar.

Per ampliar el tema

Nasr, Seyyed Hossein, Knowledge and the sacred, State University of New York Press, Albany, 1989.

Pigem, Jordi, La nova realitat, Kairós, Barcelona, 2013.
Àngels i robots, Viena, Barcelona, 2017.

Serrano, Pascual, Desinformación. Cómo los medios ocultan el mundo, Booket, Barcelona, 2013

Spitzer, Manfred, Demencia digital: El peligro de las nuevas tecnologías, Ediciones B, Barcelona, 2013.

Wu, Tim, The Attention Merchants: The Epic Struggle to Get Inside Our Heads, Londres, Atlantic Books, 2017.