L’individualisme modern
Com diuen les tradicions de tot el món, l’existència és una gran xarxa, un immens teixit que es transforma sense ruptures, almenys a escala còsmica. Naixements, morts, guerres, cultures que desapareixen, moviments emergents, tot això són aspectes de la gran xarxa de la manifestació. En general, les comunitats han preservat aquesta consciència de ser «part de la Terra», com deia al segle XIX el cap Duwamish Si’Ahl (Seattle), però sempre hi ha hagut tendències dualistes allunyades d’aquest reconeixement de la unitat relacional de l’univers.
Corrents materialistes antics ja consideraven el món que ens circumda com una realitat objectiva i separada dels humans. Així, la mateixa dialèctica aristotèlica que reconeixia la unitat de tot en Déu, ja feia servir el principi separatiu entre humans i Terra, una realitat externa a nosaltres i manipulable. Com deia Vernant, el pensament dialèctic –no el de Plató, és clar– ja estava incorporat en la idea que els creadors de les polis tenien: la ciutat és el lloc humà separat conscientment de tot el que és naturalesa, raó per la qual la dona era una “infiltració” natural dins la polis i el pensament elevat havia de ser dualista, dialèctic, objectivador. Aquesta concepció va ser minoritària i sense continuïtat europea, però més de mil anys després seria represa per nominalistes i humanistes.
Quan l’Europa occidental va iniciar la seva expansió imperialista sobre els altres continents, la «germana Terra» de Francesc d’Assís ja s’havia tornat matèria morta, les altres societats humanes ja eren inferiors per pura diferència física o cultural i el món sencer era fred i ben separat dels moderns conqueridors. Aquests corrents, abans minoritaris dins les comunitats, han anat tan lluny en la seva cursa cap al desastre cultural i ecològic que han generat al seu si feminisme i ecologisme. Però la sortida d’aquest atzucac no es pot fer sense la recuperació comunitària de la fraternitat amb Terra i divinitat, restablint la xarxa o malla on els humans som i on reconeixem l’esperit.
La colonització i la seva seqüela, el neocolonialisme, ha esclafat i oprimit pobles, atacat i menyspreat tradicions, explotat la Terra fins a l’esgotament durant més de 500 anys, perquè el projecte colonitzador modern va començar intentant primer esclafar les pròpies tradicions europees a finals de l’Edat Mitjana. I aquesta hegemonia dels neocolonials ha fet encara un dany major: ha destruït i empaitat comunitats en nom de l’estat-nació, un lloc ecocida i antitradicional que ja no representa cap poble ni cap saviesa. Sens dubte, els excessos passats de les comunitats tradicionals i dels seus envellits sistemes de poder van afavorir el desplegament del pensament humanista i, amb ell, de la força mercantil i militar burgesa que ha globalitzat el planeta. Però aquesta nau depredadora i insensible ha embarrancat definitivament i arriba el moment de sortir del naufragi i recuperar la xarxa que ens uneix íntimament al món.
Consell Editorial
Agost de 2020
