La interpretació racionalista del cristianisme ha posat l’accent en les institucions eclesials –papat, episcopat– i en les seves complicitats amb els poders aristocràtics i burgesos. I encara que la ideologia moderna s’ha produït a l’Occident europeu, la desqualificació ha estat per a tota la cristiandat, inclosa l’europea oriental, ortodoxa. La lectura que s’ha fet sovint és la d’un fundador benintencionat i gairebé desarrelat –Jesús de Natzaret– però ràpidament desvirtuat pels seus seguidors, que amb Pau, Pere i Joan haurien creat una Església no prevista pel missatge evangèlic.
Amb l’oficialització d’aquest moviment en temps de Constantí, l’Església cristiana esdevingué un poder polític. Si a això hi afegim la critica a les croades a Terra Santa, a la doctrina teocràtica del Papat des dels segles X-XI i, finalment, la benedicció a les conquestes colonials d’Amèrica i més tard d’Afroàsia, el cristianisme seria una maquinària al servei dels poderosos i una moral de submissió dels pobles a qualsevol ordre injust imperant: per això, alguns autors parlen de “descolonitzar Jesucrist” (Haya).
En contrast, volem assenyalar que mil anys de cristianisme medieval, a la mateixa Europa de l’Oest, permeten una visió força allunyada d’aquestes posicions parcials i, per tant, desenfocades. I la primera idea a destacar és que sense la desfeta prèvia del cristianisme, als segles XIV-XV, avui no hi hauria modernitat, progrés enfollit ni vacuitat existencial arreu del món. Va ser indispensable que, ben abans de colonitzar el món, l’Europa aristocràtica i burgesa esclafés tota la intensa vida cristiana de les comunitats, als camps i a les ciutats. Va sent hora d’aclarir contra què i com s’ha format el món modern.
De l’Ekklesia a l’Església
La primera sorpresa que cal afrontar –si parlem de cristianisme amb amics d’altres tradicions, de cultures agredides, colonitzades i neocolonitzades en nom de Jesús– és com l’imperi romà es va fer cristià en uns escassos tres segles. La força del missatge i també la del testimoni de molts –el màrtirs– es va imposar sense estridències ni enfrotaments militars. La ideologia imperial romana de l’Edat d’Or va perdre el desafiament davant d’un líder desarmat i crucificat: la via de la transcendència personal i de l’agrupament fratern –Ekklesia, en grec– que oferia el cristianisme va ser més forta que les legions, les ciutats monumentals i l’esclavatge massiu (Theissen).
Com havia dit l’apòstol Pau als cristians de Galàcia, a la nova via espiritual ja no hi havia distincions entre els humans, un cop batejats: «Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist… Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona. Tots sou un de sol en Jesucrist» (Gàlates 3, 26-28). Aquest missatge suposà una revolució i ben aviat a les Ekklesies de Corint, d’Antioquia i d’arreu s’hi trobava gent de diversa condició social, dones dirigint comunitats i famílies de tota procedència ètnica.
Seguir un déu vivent, encarnat en home, era una aposta personal d’una tal intensitat que, sovint, grups familiars amplis, si volien estalviar-se escissions, s’adherien al cristianisme. Precisament perquè les opcions eren individuals i fortament comunitàries, la marginalitat inicial quedà molt aviat pal·liada, perquè el missatge s’estengué com una taca d’oli per tot l’imperi. I en aquest creixement espectacular, impossible de frenar coercitivament, jugà de forma també determinant una coneguda frase del crucificat: «Perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí, enmig d’ells» (Mateu 18, 20). Així s’unien coneixement personal i comunitat de fe, professió individual i Ekklesia o assemblea dels seguidors de l’home-déu. Aquesta ja no era l’Edat d’Or oficial, d’August o Tiberi, sinó la plenitud de la bona nova o Evangeli.
Vist des de fora, el nou moviment semblava imparable i fins i tot homogeni, però des dels primers anys 40 i 50, els deixebles del mestre de Galilea van haver de decidir què era fonamental i com ho transmetien. Alguns grups –ebionites, elkasaïtes– no van estar d’acord en la divinitat del crucificat, però sí la majoria, i aquesta es va inclinar pel que s’anomena la ‘successió apostòlica’ com una garantia per no desvirtuar el missatge. Aquesta opció era tradicional, oferia una estabilitat en paraules i símbols clau, però tenia la pega de totes les institucions: preserven el missatge, garanteixen la transmissió del coneixement sagrat, però es donen una jerarquia funcional i això, agradi o no, acaba sempre essent un poder i una força que, en ocasions, desenfoca o traeix el llegat primigeni. El reconeixement imperial de l’Església després de l’any 325 va donar una gran influència a la jerarquia cristiana, que ben aviat es mostrà ambivalent.
Ningú no va derrotar pròpiament l’imperi romà, senzillament es va dissoldre políticament, mentre l’Església de Roma feia d’estructura successora, amb les mateixes diòcesis que Dioclecià havia començat a dissenyar segles abans. Mentre Bizanci preservava les més antigues tradicions de l’Ekklesia, tot i que també amb interferències freqüents de l’imperi, l’Església de Roma tractaria de cristianitzar els pobles bàrbars que ara controlaven militarment les antigues poblacions de l’Oest europeu.
L’Evangeli en temps convulsos
En un moviment històric més cíclic que no pas linial, si la Mediterrània antiga havia civilitzat la barbàrie de les legions romanes, el cristianisme occidental va anar civilitzant entre els segles V i X els pobles més septentrionals, ara també establerts a l’interior del vell limes o frontera romana (Racionero). En termes cristians, la cavalleria era una institució saquejadora dels camperols, però que bisbes i capellans van procurar limitar i dignificar, fins fer-ne un instrument simbòlic de protecció dels febles (Llull va escriure sobre l’art de la cavalleria). Igualment, l’arquitectura fortificada de reis i nobles va ser contrapesada per l’art popular cristià dit de Roma o romànic, fins que més tard el gòtic fou el darrer gran impuls dels mestres cristians constructors, els francmaçons (Callaey). Fins i tot, el dret de refugi a les esglésies s’establí en les anomenades Pau i Treva de Déu, practicades inicialment en terres occitanes i catalanes.
Els governants francs, anglosaxons, germànics somiaven en reconstruir l’imperi romà, però totes les poblacions estaven fragmentades políticament i cap força militar era capaç d’establir poders centralitzats, ni carolingis ni otònides (L. White). Justament per aquesta impossibilitat, des de Roma el Papat repartia benediccions i condemnes, mentre buscava d’afirmar-se com a poder superior, legitimat per l’Esperit. Si això hagués estat el cristianisme durant gairebé mil anys, aquesta tradició hauria desaparegut com un sistema polític més. Però l’Església –encara que ja no era l’Ekklesia dels apòstols– mantenia la seva força entre les poblacions perquè seguia basant-se en aquella combinació original de persones convençudes i comunitats fraternes. Durant gairebé mil anys, la vida quotidiana estaria marcada per la sacralitat, pel sentit transcendent de qualsevol fet o activitat i per la presència activa de la vida espiritual.
Convé, alhora, reflexionar sobre un fet capital: la desaparició de l’esclavatge. Sovint, alguns especialistes han indicat que el servatge medieval europeu no era massa diferent de l’esclavitud romana, però tot convida a pensar el contrari. Roma es va dissoldre com a estructura imperial, però prèviament el cristianisme ja havia eliminat l’esclavatge com a ruptura de fraternitat transcendent: per aquesta raó i no per cap d’altra els antics esclaus de camps i ciutats eren lliures, encara que adscrits a les respectives feines. Com argumentava Chesterton a la seva Breu història d’Anglaterra, l’Edat Mitjana de l’Europa occidental seria incomprensible sense l’acció protectora i civilitzadora de centenars de milers de capellans i de monjos anònims suavitzant els costums bàrbars, moderant els comportaments militars de l’aristocràcia i aixecant una nova cultura entorn a senzilles esglésies anomenades romàniques.
Va ser aquesta gent alliberada –serfs, menestrals– qui va formar els grans exèrcits d’infanteria, qui va imposar les terres comunals, qui va crear els gremis i la mestria gremial, qui va entrar en revolta contra els nobles i els seus abusos. Tot això tenia el suport del sacerdoci popular. En realitat, els sacerdots cristians van ser els defensors d’uns serfs que ja eren lliures i no podien ser esclavitzats, i d’uns menestrals que eren legítimament tan dignes com els mercaders i els potentats urbans. Les corporacions meievals van ser comunitàries i profundament cristianes, i en elles van tenir presència destacada vies iniciàtiques cristianes d’homes, com la francmaçoneria (Naudon), o de dones, com les fraternitats urbanes de beguines (Dufrasne). Aquest llarg mil·lenni, intensament cristià, ha estat molt més equilibrat, vital i lliure que els temps de la Roma esclavista anterior i que els segles posteriors dels imperis moderns. L’esperit fundacional, genuí, del cristianisme va civilitzar i donar esperança als pobles medievals.
Individualisme i comunitat
En contrast amb tota aquesta acció harmonitzadora, duta a terme per sacerdots i monjos, trobem ombres considerables, principalment en sectors de l’alta jerarquia eclesial. Entrat el segle X, els Papes es van inventar una herència de terres pontifícies, suposadament atorgades per Constantí, iniciant així fa uns mil anys el camí cap al poder monàrquic, teocràtic i temporal. Aquesta mateixa cúpula papal abocà el 1054 a l’anomenat cisma amb l’Església d’Orient, uns Patriarcats que acceptaven la precedència del bisbe de Roma, però no que fos una mena de sobirà absolut inspirat directament per Déu: aquesta dubtosa concepció doctrinal és encara avui l’obstacle central per a la reunificació de totes les Esglésies cristianes (Sherrard). La idea de croada armada contra els infidels s’afegí ben aviat a aquesta opció teocràtica i poc assembleària-comunitària del Papat (Küng). Així, fa un mil·lenni, s’inicià el distanciament entre una alta jerarquia romana, sovint vinculada als poders terrenals dels grans d’Europa, i un conjunt eclesial, popular, lligat a la caritas, a la gent senzilla de camps i ciutats i al veritable sentit original d’Ekklesia.
En dates recents, s’ha arribat a dir que budisme i cristianisme són tradicions que privilegien el lligam personal amb l’etern, com si fossin vies que ignoren la dimensió comunitària. Aquesta és una interpretació feta des dels paràmetres individualistes de l’humanisme occidental; comprensible, però allunyada dels fets històrics. Medievalment, mentre Roma cremava càtars i valdesos, els franciscans caminaven pels pobles predicant senzillesa i sentit de fraternitat: el Papat va imposar als frares mendicants tenir monestirs “ben fets” i practicar la teologia, on Bonaventura va desplegar doctrines més unitives i de caritas que no pas l’escolàstica de Tomàs d’Aquino, veritable precursora de la Universitat moderna. Però allò que perviu amb força, integrat al paisatge i als cors dels cristians, més que la grandesa poderosa de les catedrals gòtiques, segueix sent la força senzilla, arrelada i comunitària dels petits temples romànics al cor de pobles i ciutats.
Si el catolicisme i les Esglésies reformades han sobreviscut a tots els seus errors –des de les croades fins a les benediccions colonials– és justament perquè el missatge trinitari que transmeten –cosmoteàndria, en deia en Panikkar– no ha perdut la força de la conversió individual ni n’ha desaparegut la fraternitat evangèlica. En aquest inici de tercer mil·lenni, totes les tradicions vives tenen una funció fonamental: la de reorientar una humanitat desesperançada, atomitzada i condemnada per l’humanisme a la vacuïtat existencial. Cap tradició espiritual corre avui el risc de desaparèixer per suposat “endarreriment”, perquè esperit i comunitat són la millor herència de les tradicions, un llegat indispensable fins i tot per respirar.
Barcelona, estiu del 2020
* * * * *
Algunes referències
Callaey, E.R. – Los orígenes monásticos de la Franc-masonería B.Aires, Editum 2004
Chesterton, G.K. – Breve historia de Inglaterra Acantilado, Barcelona 2019
Dufrasne, D. – Libres et folles d’amour Mols, Louvain-la-Neuve 2007
Haya, V. – Descolonizar a Jesucristo Akal, México 2018
Kung, H. – El cristianismo. Esencia e historia Trotta, Madrid 2019 (8ª ed)
Naudon, P.- Les origines de la Franc-maçonnerie.Le sacré et le métier Dervy,Paris 1991
Racionero, Ll. – La Mediterrània i els bàrbars del Nord Laia, Barcelona 1985
Sherrard, Ph. – Iglesia, Papado y Cisma Denise Harvey, Evia 2009
Theissen, G. – El movimiento de Jesús.Revolución de valores Sígueme, Salamanca 2002
White, L. – Tecnología medieval y cambio social Paidós, Barcelona 1990
