“Y fueron las artes de los metales y de la piedra las primeras en definir el arquetipo de su belleza porque son realizadas sobre sustancias duras, formes, casi eternas, que a través de los siglos perduren en una gracia matinal llena de evocaciones y de luz”

Ramón del Valle-Inclán, La lámpara maravillosa

I. Inter duos pontes

Les illes eren considerades antigament una mena de paratges de “beatitud inassolible” i des d’un punt de vista simbòlic aconseguien el paper d’una categoria del paradís del més enllà. A nivell mític hi havia molt d’interès en poder-les localitzar: ho trobem en nombrosos textos clàssics de diverses cultures antigues. Les ganes de poder gaudir de les seves influències benèfiques per part dels humans van fer que, a nivell geogràfic, algunes d’elles fossin contemplades com a indrets de la fortuna, com llocs propicis per als sacrificis als déus, com paratges idonis per a la il·luminació.
A Roma, al bell mig del riu Tíber i al cor del barri Ripa (precisament dins del centro storico), hi ha l’illa Tiberina. Tal com diu la llegenda, l’illa va ésser formada l’any 510 a.C. amb les gavelles de blat —barrejades amb pedram— que els romans havien llançat al riu a causa de l’odi que manifestaven contra els Tarquinis, propietaris del blat, família de la qual havien fet fora el darrer rei de Roma, Tarquini el Superb. Encara no presentava l’illa la forma d’una embarcació, forma que prengué posteriorment. Fou, en efecte, l’any 293 a. C. quan Roma fou colpida per una gran pestilència, contra la qual la medicina local no podia fer-hi res. Es va decidir recórrer al déu grec Asclepi, el qual feia tot tipus de miracles al seu santuari d’Epidaure. L’embarcació romana va tornar a casa, tot portant la serp, símbol d’Esculapi, l’Asclepi romà, que va descendir a terra precisament on hi havia les gavelles de blat. Això va fer pensar que aquell era el lloc adequat com a seu del nou déu. Es va aixecar un temple i des d’aleshores l’illa va agafar la forma d’un trirrem per no oblidar-se mai més de l’embarcació que havia aconseguit la salvació de l’epidèmia. La serp encara es pot albirar, avui en dia, en un baix relleu a una banda de l’illa. L’obelisc que els romans van col·locar al centre de la mateixa per recordar l’arbre mestre de la nau, que havia introduït a la urbs el déu Esculapi i el seu culte, ja no hi és…

II. Festina…

Roma, complaguda, va veure com naixia un proverbi que va ésser inspirador, al llarg dels segles, de monedes, d’emblemes, d’empreses fins al període barroc. Macrobi, en els seus Saturnaliorum convivia (VI, 8-9) i també Suetoni en la seva De vita Caesarum (II, 25-4) ens diuen que l’emperador Octavi August sempre anava repetint en grec (després va ésser traduït en llatí festina lente), que el que calia fer era “donar-se pressa lentament”. Oxímoron que en les llengües romàniques ha tingut una vida fructuosa, com per exemple en la versió castellana: “vísteme despacio que estoy de prisa” (Cf. Refranero General Ideológico Español, compilado por Luis Martínez Kleiser, editorial Hernando, Madrid, MCMLXXVIII; n.52.419; pág.597; voz “prisa”).
A nivell emblemàtic l’oxímoron fou representat en una moneda de l’època d’Octavi August amb un cranc, que tenia entre les seves pinces obertes una papallona amb les ales desplegades. Resultà, però, que fou un emblema aparegut en una moneda de Titus Vespasià el que va tenir més sort al Renaixement. Es tractava d’un dofí enllaçat a una àncora. Fou al final del Cinquecento i després d’haver vist com d’altres personatges famosos representaven els dos temes de l’oxímoron de manera prou singular: qui amb camaleons i dofins, qui amb una tortuga i una vela al damunt, quan aquest proverbi fou traduït per “diligència”. A banda del que escriurà a meitat del segle XVI Andrea Alciato, al seu extraordinari Il libro degli Emblemi, cal considerar el que va escriure Cesare Ripa, a la seva Iconologia de l’any 1669, (Venezia): “cosí, sapientissimo, sarà riportato colui che unirà la prestezza con la tardanza, tra le quali consiste la Diligenza”.
Molt diligent va ésser el dofí que el mes de maig de 1991, tot remuntant el riu Tíber, es va endinsar per les tèrboles aigües romanes fins arribar davant de l’illa Tiberina. El seu viatge, millor periple, fou una sorpresa per als atents estudiosos de la Roma eterna. Va prosseguir cap a la mar Mediterrània després d’haver donat uns quants saltirons al voltant de l’antic casal del déu Esculapi. Cal recordar, també, que en l’art etrusc —els etruscs vivien a la riba dreta del Tíber— els dofins eren representats com els Caronts de les ànimes dels morts, que caminaven vers les illes dels Beats. Es tracta d’un ritual, d’un sacrifici, d’una tradició que per a uns quants no és pas morta i que ha tornat a Roma, tal vegada, de la mà d’un dofí juganer, inquiet i que és un gran saberut…

III. …lente

Durant tres setmanes, cinc monjos del col·legi tàntric del monestir Namgial de Dharamsala, Índia, van realizar a l’aquàrium romà el mandala de Kalachakra (“la roda del temps”), amb sorres de colors, obtingudes polvoritzant pedres calcàries de l’Himalaia. El mandala, dedicat a la pau del món, tenia un diàmetre d’un parell de metres. Tot això esdevenia a l’estiu de l’any 1993.
El mandala, que en sànscrit es tradueix en primer lloc com a cercle, en un sentit més ampli vol ésser un ajut per a la meditació i la contemplació. Es construeix a partir de cercles i d’altres formes derivades —dibuixades i pintades— i són, segons les definicions més habituals, models espirituals de l’ordenació del món (una mena de psico-cosmogrames). Pot ser representat mitjançant una pintura, una escultura, una flor, arròs, pedres o sorres de color, la sorra és considerada un dels materials més eficaços. En el cas del mandala de Kalachakra, el final del ritual va preveure la descomposició de les sorres —els monjos havien “pintat” amb els subtils grans de sorra de colors 722 divinitats budistes en miniatura i milers de símbols sacres a l’interior del mandala— i la seva posterior dispersió enmig de les aigües del riu Tíber.
Gairebé ningú no sap que mentre els monjos, envoltats per salmòdies i rituals molt antics, dipositaven la sorra al fons de les aigües turbulentes, un invisible dofí, al capdavant d’una legió de dofins, havia retornat a l’illa sacra. Molt enfeinada, la munió de dofins van recollir els milers de grans de sorra i se’ls van emportar vers altres illes de la fortuna per reproduir, tal vegada, un altre mandala. Això és el que diu una antiga llegenda, segons la qual Apol·lo va prendre l’aparença d’un dofí per conduir els cretencs a Delfos, on agraïts van bastir un magnífic temple en el seu honor. I ho van fer, diuen els cronistes de l’època, amb lleugera, funcional i veritable diligència!

Valentí Gómez i Oliver
© Roma, illa Tiberina, 1994-2019