Veure i Conèixer han estat des de sempre verbs agermanats: el més literal i el més sublim acte de visió provoca un esdeveniment cognitiu. Veiem el món tal qual se’ns presenta als ulls i afirmen que en tenim un cert coneixem, encara que reconeguem que és parcial, aparent, mediat per la circumstància o, tal vegada, amb esperit noucentista, admetem que el que veiem no és més que una interpretació del fet vist, el qual resta en el fons ignot; tanmateix, les grans tradicions espirituals afirmen que el coneixement últim i transcendent és una mena de visió, aquesta vegada immediata i intuïtiva més enllà de tota aparença, visió que s’ha descrit com la d’un “tercer ull”, l’ull de la intel·ligència, situat simbòlicament al mig del front. De la visió més literal i mediata en fa referència Aristòtil al començament de la Metafísica, dient que és la primera i més important forma que tenim de conèixer la realitat (desgranada en categories), i de l’altre, en parla Plató en el Symposion, quan la iniciació de Sòcrates arriba al seu punt àlgid, i en la República, quan l’iniciat arriba al darrer estadi de l’ascens per la Caverna, i com no recordar el colpidor vers abastament citat de Corintis 13:12 a on la visió dels ulls, que és enganyosa i enigmàtica, es contraposa a la visió intel·lectual, que és immediata i lluminosa i es descriu gràficament com un veure “cara a cara”, o aquella dita de Chuang-tzu menys coneguda que fa: “Veure-ho tot des de la unitat primordial encara no diferenciada o d’una distancia tal que tot quedi refós en un: heus-ací la veritable intel·ligència; no ens ocupem en discernir, sinó que veiem-ho tot des de la unitat de la Norma”.

Aquí interessa valorar breument, que en un context iniciàtic –que és el pròpiament tradicional- la visió no és o genera un punt de vista entre altres sinó que veure significa conèixer i que l’acte de conèixer és una gnosis on el subjecte de coneixement, que és l’intel·lecte i no només ni principalment la raó, o bé allò que fa la ment al pensar o l’intel·lecte al intel·ligir, l’objecte a conèixer, que són els transcendentals o idees, per dir-ho en termes platònics, i el coneixement mateix, són u. Podem dir, doncs, que la visió espiritual de l’existència, de bon grat diríem també sagrada, no és una visió de món “alternativa”, tal qual la ideologia materialista titlla tot allò que no es refereix a ella, sinó la forma més coherent amb l’essència humana de veure les coses.

Paral·lelament, i amb arguments similars, a la forma més coherent amb la nostra essència que tenim de fer les coses la tradició clàssica grega (quan Grècia ho era tot, abans que l’Europa política i social fos alguna cosa), fortament arrelada a l’oriental africana, l’anomenà téchnè-poiesis, que els llatins varen traduir per ars, i que ha arribat a nosaltres com art. Aquest, és un dels mots més ambigus i transformistes de la historia del pensament occidental, però, també, el que amb més força aglutina tota la capacitat operativa de l’esperit humà. El mot té moltes derivades, de tal forma que art tenyeix tot l’àmbit l’acció existencial, però, en general, i aquesta idea la trobem en qualsevol tradició coneguda, la idea d’ofici (crafts, métier) és la que incorpora el sentit ple del mot i li proporciona un àmbit operatori coherent amb allò que conforma el seu substrat teòric, la scientia.

Des d’una òptica iniciàtica, fer-art no és manipular el món constituït, sinó constituir originàriament el món; no es tracta d’un càlcul o adequatio (sigui aquesta una desadeqüació o desconstrucció) entre la idea i la cosa, sinó d’un descobriment de la naturalesa de la realitat oculta al darrera de la vestimenta formal: aquest acte de descobriment s’anomena al·letheia, literalment “treure el vel”, “desvelar”, és aquell veure “cara a cara”. La naturalesa de la realitat vol dir la naturalesa del fet, perquè no hi ha realitat si no hi ha fet; cert, les idees, per exemple, també son ens i, per tant, tenen alguna classe de realitat, però aquí no estem en un estadi ontològic, ni molt menys metafísic, sinó en un cosmològic (les arts són iniciacions d’ofici) i del que es tracta és subratllar que són justament les idees las que es desvelen. Tanmateix, en aquest context “idea” fa referència al ser de l’ens. I aquesta és la raó de ser de l’obra d’art, a saber: fer sensibles les idees i, per tant, fer sensible la naturalesa prístina de les coses. Aquest és un aspecte cabdal a considerar: en efecte, l’obra d’art, però també l’art com a motor de l’acció, o el que és el mateix, l’actualitat i l’acte primer en virtut del qual quelcom esdevé actualitat, no pretén idealitzar la realitat sensible, com es pretenia, per exemple, en el Romanticisme, sinó fer sensible les idees, perquè ja s’ha dit que quan la intel·ligència es fa còmplice de les formes esdevé raó discursiva i no és per la raó que l’artista fa sinó per l’intel·lecte, val a dir, per la inspiració. Un dels versos més citats de La Comèdia, aquell que fa: Jo soc dels que, quan Amor m’inspira, composo, i tal qual em dicta, faig. (Purgatori, XXIV, 51-54), parla explícitament d’aquest fet, el qual es pot desplegar críticament dient que l’artista comprèn que no pot explicar exactament el contingut de la visió què té, només pot reproduir-lo tal qual l’ha vist, perquè n’ha tingut coneixement per revelació, és a dir, sense intervenció de la raó, i, per tant, el seu pensament no pot argumentar una operació que no està feta per ell mateix.

A mitjans del segle XX es distingia entre art sagrat i art profà, que es feia coincidir, respectivament, a art tradicional i art modern; aquesta distinció és, per clara que sembli, molt ambigua i reflex d’una certa mentalitat dialèctica totalment forana a la metafísica tradicional. Profà no és una categoria que comparteix rang substantiu amb sagrat, sinó, simplement, quelcom que apareix per ocultació o absència del sagrat. Profà és l’oblit, elevat a categoria per la ignorància, d’una teúrgia permanent que uneix

tots els ordres de realitat en un instant inefable d’unitat còsmica. L’art profà no és art pròpiament dit, sinó una activitat vulgar que justifica un innat anhel de transcendència que l’ésser humà, aquell que es descobreix sense atributs, limita a un esquàlid “passar a la historia” sense entendre que l’artista amb visió espiritual passa de la historia, doncs la seva transcendència és la unió amb l’absolut, l’inefable, l’indicible, amb allò sense forma ni dimensió. L’obra d’art que surt de les mans d’aquest artista inspirat no és res per ell, el profit que li treu és el fet mateix de fer-la, val a dir, el procés que ha transitat per fer-la. L’obra, convertida en una icona simbòlica, resta en mans de l’espectador, el que la pren com un instrument del seu propi coneixement, del seu propi camí iniciàtic. Degut a la seva essència qualitativa, l’obra d’art és en l’ordre sensible allò que la veritat és en l’ordre intel·lectual i, en conseqüència, hi ha una proporció, una analogia, entre l’obra i la idea que representa o desvela (en cert sentit, la mateixa analogia que hi ha entre matèria i esperit).

Tanmateix, la raó per la qual es parla d’art sagrat és bàsicament perquè l’acció de l’artista és una activitat ritual, raó per la qual l’obra d’art posseeix un valor simbòlic, un valor de transmissió del coneixement espiritual. De sobres conegut és l’argument etimològic esgrimit per diferents autors, a saber, que de l’arrel indoeuropea rt (sànscrit rta-m) prové tant ritus com art, però el que cal retenir és que aquest radical, que dóna origen a infinitat de paraules amb sentit anàleg o derivat, fa referència a una divinitat absoluta (rita en vèdic, arta en avèstic) que ve a significar l’Ordre còsmic, un ordre ben travat, articulat, el que confereix a la manifestació sencera el caràcter de kósmos (feliç mot grec que incorpora la idea d’ordre, bellesa i pugna; bellesa que li confereix l’ordre intrínsec i pugna perquè el mateix ordre manté un equilibri dinàmic on es resolen permanentment els complementaris).

El ritus disposa un espai d’intel·ligibilitat a l’acte mateix de fer, és a dir, a l’acció de l’artista, en el sentit que si la cosmogonia és un esdeveniment “descendent”, de la Unitat, Principi o Arjé a la multiplicitat o manifestació, l’acte ritual i el procés iniciàtic és un esdeveniment “ascendent”, descrit sovint con una anamnésis, un “no-oblit” justament d’aquest “fet” cosmogònic. La gran obra artística té com finalitat el gnothi sauton, el conèixer-te a tu mateix, un veritable treball de descobriment del fet que, en veritat, mai hem estat separats Da quel punto del que depende il cielo e tutta la natura. Tot el que s’ha dit, és ara com sempre, només que ara la idea ha desaparegut de la nostra memòria col·lectiva, al menys per una gran majoria. L’oblit és el profà.

Notes

El vers de Dant fa: “I’ mi son un che, quando Amor mi spira, noto, e a quel modo ch’e’ ditta dentro vo significando”

La trad. al català és meva, contrastada amb la versió castellana de Crespo (1990) i de Micó (2019). Aquest darrer, argumenta que noto té el sentit d’anotació (musical), i, veient les recurrents referències que Dant fa a l’art musical a La Comedia, m’ha semblat que composo és una traducció adient, poc traïdora.

El darrer vers de Dant el trobeu a Paradís XXVIII, 41-42. Per més referència al mot art i altres relacionats, vegeu Josep M. Gràcia Simbòlica arquitectònica, Cap. 2, III (disponible a internet en TDX).

Josep Maria Gracia