Podríem dir que el primer que va utilitzar amb autoritat cristiana el mot “religió” va ser Sant Agustí (354-430dC), sense comptar amb els retrets que l’implacable Ireneu de Lió (130-200dC) fa als gnòstics per la seva manca de rigor en la pràctica del culte (religio) diví. És en les Retractationum, on Sant Agustí es reafirma en la opinió que religio vol dir “re-lligar” i “re-elegir”, fent referència a que el fet religiós vincula novament allò que ha estat escindit pel pecat original (l’ànima humana de Déu), i que el fidel tria lliurement la via de l’amor (a Déu) per aconseguir la salvació de l’ànima caiguda. Aquest sentit va ser recollit fil per randa per Sant Isidor (560-636dC) en les celebrades Etimologies, i d’aquí es va fer viral en tot l’àmbit catòlic, arribant a nosaltres tal qual. El cert, però, és que encara no s’ha establert l’etimologia del mot; el mateix Sant Agustí ja diu que hi han altres ètims possibles recollits per autors anteriors, i ara farem un petit desplegament crític per veure’ls perquè contenen l’essència mateixa del fet religiós.

Sembla que l’ètim de Religió li ve a través de lego (o re-lego) no de ligo (o re-ligo); el verb religo o Ligo sí que vol dir “relligar”, “lligar” o “cordar”, per exemple, les sabates, però no és ètim de Religió. El verb Lego fa referència, en sentit ampli, a arreplegar o recollir, per exemple, les olives, o les magnifiques i mítiques veles llatines i d’aquí, figuradament, es fa referència a “recollir amb les orelles” (escoltar) o “recollir amb els ulls”, d’on es desprèn el sentit més comú i conegut de Lego: llegir. El sentit fort del mot “religió”, doncs, no és el de “relligar” sinó el de replegar, tal qual al ciclista endarrerit es replega novament a l’escamot (aquest ètim, ressona amb força en la paràbola de Lluc 15, 3-7). Això no obstant, com a “falsa etimologia” (Plató) el sentit de “relligar” també funciona, però suggereix la idea que quelcom està separat, alienat, que hi ha quelcom d’escindit que cal reunir, quelcom que va a la deriva i que cal salvar o rescatar, i aquest sentit és el que pren per bo l’Església Catòlica després del primer concili de Nicea, el que planteja una dualitat ontològica aliena a la metafísica tradicional, però aquesta és una altre qüestió que, potser, més endavant tractaré.

Però, seguint amb l’ètim: a què es fa referència amb “replegar”? Per respondre a la pregunta, hem de fixar-nos en l’altre sentit fort del mot: Lego és “delegar”, “donar com a llegat” o “deixar en testament” però sobretot, transmetre un enigma, una fórmula màgica o, en general, un dictum sagrat algú a algú. Llavors, al meu entendre el mot fa referència a la transmissió d’un llegat que, com veure’m tot seguit, és d’ordre espiritual o intel·lectual (ambdós, termes sinònims). Dit a boca de canó: religioés traditio, la transmissió d’un coneixement sagrat, august, d’un coneixement espiritual, i un llegat que és rebut, assimilat i transmès novament de boca a orella; en aquesta definició de Religió s’incorporen tots els ètims citats.

Per reforçar aquesta idea, doncs l’etimologia ens orienta, però no és concloent, vull aportar dues cites que em semblen molt significatives. La primera, molt coneguda però mai del tot ben valorada pels catòlics, potser perquè provoca certa incomoditat i no encaixa amb el dogma de la naturalesa consubstancial de Crist i Déu pare, justament també establert al primer Nicea, és també de Sant Agustí, i fa: “Allò en sí (res ipsa), que ara anomenem ‘religió cristiana’, ja estava en els nostres avantpassats (erat et apud antiquos), i estava en el gènere humà des dels seus inicis fins que Crist es va fer carn; des de llavors, la veritable religió (vera religio), que ja existia, es va anomenar ‘religió cristiana’”. Aquesta és una afirmació desconcertant, perquè l’Església catòlica sosté que fins la vinguda de Crist tot era animisme i panteisme irracional i no hi havia religió veritable; Crist redimeix a tota la humanitat, Ell és la única salvació per a totes les ànimes caigudes (és a dir, de qualsevol ésser humà nascut) pel pecat original. Però, en canvi, la sorprenent afirmació del savi d’Hipona dóna una clau valuosíssima per entendre amb precisió el sentit i l’abast del mot religio. Notem que l’accent de l’expressió recau en el sentit dominant i concloent de vera, que confirma que el subjecte al qual es refereix és quelcom d’autèntic, pristi i únic. Tanmateix, Agustí fa recaure la legitimitat i ortodòxia del Cristianisme en una religio fundacional i mítica, atemporal que acredita que el Cristianisme no és cap corrent escindida i sectària de caire netament històrica i circumstancial i, tanmateix, que l’Església no és una institució netament humana basada en el dogma sinó quelcom que s’arrela a la més pregona tradició espiritual i metafísica.

Les paraules d’Agustí no son les úniques que apunten en aquesta direcció; un altre exemple molt significatiu el trobem en Sant Pau, quan al mig de l’Areòpag, amb la finalitat de calmar els ànims dels atenesos que sentien qüestionada la seva tradició mil·lenària per les seves paraules, doncs al cap i a la fi, Pau, que no era sinó un nouvingut que predicava amb rauxa no sabien quina estranya doctrina salvífica en nom d’un tal Jesús que provenia d’Orient, va dir: “… en Ell vivim, ens movem i som. Així ho han dit alguns dels vostres poetes: perquè nosaltres també som del seu llinatge”. Amb “els vostres poetes” Pau fa referència als savis grecs de tradició mistèrica i iniciàtica, principalment l’escola pitagòrica, platònica (en les variants òrfiques, dèlfiques i eleusínies –també anatòliques-) i l’escola eleàtica. Pau fa recaure en aquestes corrents mistèriques la genealogia espiritual de Crist.

Raimon Panikkar, sovint feia al·lusió a aquesta paraules de San Agustí, i afegia: “… jo refuso pertànyer a una secta que només fa dos mil anys que existeix…”. I, encara més: “… el fet que el cristianisme no sigui original es una proba de veritat…”. I també, per distanciar-se de la conjuntura catòlica, diu Panikkar: “Vaig prendre consciència que la meva autèntica identitat no havia començat només feia dos mil anys” o “Si jo no hagués descobert el nucli místic del cristianisme seria ateu”. Quina és aquesta “autèntica identitat” i “nucli místic” al que fa referència el mestre de Tavertet? Quina aquella “vera religio” a la que fa referència San Agustí?. Quin aquell “llinatge” -en la Ilíada es fa referència a una “àuria soga” o “cadena àuria”- dels que tots se senten partícips?. És una única i original visió metafísica, cosmogònica i iniciàtica que René Guénon va anomenar Tradició primordial.

Notes per ampliar el tema

• El text de Sant Agustí referent a l’ètim de “religió” el trobeu a Retractationum I, XIII, 9 i Libri I, XIII, 3: i si el voleu en llatí hi ha una còpia a l’arxiu www.augustinus.it.
• La referència a Ireneu la trobeu a Adversus haereses, I, 16, 3.
• La referència a Sant Isidor la trobeu a Etymologiarum sive originum libro XX, VIII, 2, en BAC.
• Teniu un magnífic accés a la significació llatina dels mots al diccionari latin-français de Félix Gaffiot.
• La darrera cita de Sant Agustí la trobeu a en Retractationum Libri I, XIII, 3 i les paraules de Sant Pau a Fets dels Apòstols, XVII, 28.
• Les cites de Panikkar a Parlem del mateix Déu? Fragmenta Ed., Barcelona 2018, p.101 et alii i en diferents intervencions públiques gravades que podeu sentir a Internet.
• Vegeu, també, Ilíada VIII, 18, ss. i el Cratil de Plató per l’assumpte de les “falses etimologies” i Teeteto, 153d per referències a “cadena àuria”.
• L’expressió de Guénon “Tradició primordial” la trobareu per tota la seva obra, especialment, podeu veure “Tradición i Religión”, Cap. IV de la Introducción general al estudio de las doctrines hindúes.