Com tants altres conceptes importants, els de nació, poble i llengua s’han vist pervertits per les ideologies modernes, cosa que ha contribuït a fomentar la confusió contemporània. Aquest breu article, confegit simplement a base d’aplegar uns quants extractes d’un llibre nostre publicat fa uns anys[1] (dedicat fonamentalment a aprofundir en la dimensió pròpiament espiritual del llenguatge i, també, a precisar la distinció entre llengua culta i llengua vulgar des del punt de vista tradicional), proposa d’aportar algunes clarícies sobre aquestes nocions.
Quan parlem de “consciència de poble”, ens referim, des del punt de vista tradicional, a un reflex, fragmentari però fidel, de l’autèntica consciència de nació com a comunitat espiritual, és a dir, no definida a priori per circumstàncies històriques o polítiques sinó responent bàsicament a un fons transcendent; consciència, aquesta de nació, que probablement ja no existeix plenament enlloc, però, perquè les veritables nacions han deixat de tenir un lloc en la consciència dels homes, que només conserven —en alguns casos— una certa consciència de poble. Vegem ara el cas que ens afecta més particularment, on podrem veure concretat el que volem dir: la comunitat espiritual de base de tots els pobles de l’àrea occitano-catalana (si la podem designar així, a manca d’un terme propi), que per a nosaltres constitueix l’autèntica nació en el sentit superior que donam a aquest terme.
A l’àrea occitano-catalana, és dir, l’àrea que correspon als territoris de l’antiga Gallia Narbonensis, l’Aquitània i part de la Hispania Tarraconensis, s’hi adverteix una clara comunitat de base. Com és generalment admès, els ibers cobrien en aquella època tant la Provença com l’Aquitània, a més, lògicament, de les àrees hispàniques que normalment hom els assigna, i la seva civilització se superposava, doncs, sense anul·lar-la del tot, a l’anterior civilització lígur, present a les mateixes àrees. Per a nosaltres aquesta unitat de base consisteix, simplement, en el “país d’oc” (presa aquesta designació en sentit ampli), és a dir, la base natural de la gran nació occitano-catalana, responsable, en cert sentit, de la comunitat de llengua que aquesta exhibeix. Perquè la llengua vulgar és més propietat del país, en certa manera, que no pas dels pobles que eventualment ocupen un territori. Per tant, la indubtable diversitat de pobles i cultures que se superposaren al llarg dels segles en aquests territoris, l’únic que va fer va ser confegir una amalgama lingüística dominada pel geni del país, amalgama que ja estava consolidada quan els romans els ocuparen.
El que és inqüestionable, és l’existència d’una comunitat de base de tots els idiomes de l’àrea occitano-catalana, que contrasten abruptament, tant amb la parladura francesca (en expressió de Ramon Vidal de Besalú) com amb el román paladino de Castella. La simpatia natural que tots els occitano-catalans sentim els uns pels altres, es desperta instintivament en sentir les nostres parles respectives; però aquest sentiment és ben palès que no es desperta ni envers la gent de parla francesa, ni envers la de parla castellana, ben al contrari. I en aquest cas això és més, en realitat, que una simple qüestió estrictament “sentimental”, ja que parla d’afinitats pregones que es desvetllen automàticament pel miracle de la parla. Perquè és evident que aquest sentiment no és fruit de la (curta) història comuna, que la immensa majoria dels parlants respectius desconeix, sinó que és la sonoritat mateixa d’aqueixes diverses parles la que el desperta naturalment. I això ens revela, de manera diàfana, que el principi instaurador de la diversa realitat humana de l’àrea occitano-catalana és en realitat un “so” únic, és a dir, un logos concret, que només a nivell contingent adopta unes característiques diferenciades, mai no tant, però, que no puguin ser reconduïdes a aqueix principi únic. És a dir, que tota aquesta àrea constitueix, en funció del que dèiem al començament, una nació en el sentit metafísic del terme, la qual integra diversos pobles que avui pertanyen a nacions polítiques diferents.
I aquesta “nació” té, consegüentment, una sola llengua, concretada en parles certament distintes, però que no són sinó l’expressió, ja en origen plural, d’aquell principi únic, i que no resulten ser, per tant, un factor de divisió en elles mateixes. I aquesta unitat era sentida nítidament, en temps antics, pels parlants que avui es defineixen bé com a occitans, bé com a catalans. El llatinista i romanista Joan Bastardas (1919-2009), per exemple, afirma que “la coincidència de gran part del lèxic bàsic devia fer sentir el català i els diferents dialectes occitans [ara fa mil anys] com formant part d’una mateixa república lingüística”; és a dir, que els pobles d’aquestes dues grans àrees no tenien consciència de parlar llengües diferents.
Antoni de Bastero (1675-1737), eminent filòleg, considerat per Josep M. de Casacuberta com “el més remarcable romanista català anterior al segle XIX”, no solament va ser un ferm defensor de la identitat entre el català i el provençal, sinó que va defensar la identitat entre aquesta llengua única catalano-provençal i la lingua romana, entesa aquesta darrera com la primera i única llengua que s’hauria format per la corrupció del llatí i de la qual haurien sorgit posteriorment les altres llengües romàniques. En haver-se establert originàriament la cort visigòtica a Barcelona (Ataülf, any 415) la llengua va tenir aquí el seu principal centre. I d’aquesta llengua, que va ser originàriament coneguda com a “romana” —però que Bastero designa decididament com idioma “català”— es van originar en gran part el francès, el castellà i el toscà, com ell mateix afirma.
En qualsevol cas, fins aquella llengua que tenia com a vocació pròpia esser la llengua natural per excel·lència dins la Llatinitat medieval va sofrir les conseqüències de la ruïna de l’imperi carolingi, garant de la regularitat tradicional dins de l’Europa occidental, ruïna que va propiciar, entre altres coses, que les llengües vulgars dels seus dominis arribessin a obtenir la condició de llengües cultes, suplantant gradualment el llatí. En efecte, si amb la Renovatio del llatí impulsada per Alcuí i el mateix Carlemany, el llatí i el vulgar passaren a ser sentits de manera clara com dues realitats totalment independents (sancionant així el model que nosaltres tenim per normal de separació entre la llengua culta i la llengua vulgar), l’extinció d’aquell món i el sorgiment de diverses consciències “nacionals” comportà igualment la fallida d’aquest model i l’aparició de diferents llengües cultes vinculades amb les respectives “nacions”.
Per consegüent, la creació, a partir d’aquesta única “llengua romana” de què parlàvem, de dues llengües cultes diferents va obeir a raons polítiques i culturals, més que no pas a raons estrictament lingüístiques, les quals, encara avui, parlen més de comunitat de geni, que no pas de divergència; i les fronteres que s’establiren entre aqueixes dues llengües són en gran mesura, doncs, convencionals. En efecte, la mateixa ciència lingüística admet perfectament que, per posar un exemple, hi ha més diferències entre el gascó i el vívaro-alpí (dos dialectes de l’occità), que no pas entre el llenguadocià central i el català, la qual cosa demostra que el fet d’establir “dominis lingüístics”, no deixa d’esser quelcom purament convencional i que la història “pressiona”, en aquest sentit, sobre les consideracions estrictament lingüístiques.
Cal recordar que, originàriament, les llengües cultes naixien a redós de les corts dels prínceps, no pas de les “nacions”, ja que, d’altra banda, aquestes no eren concebudes antigament com altra cosa que la “pertinença” dels sobirans respectius. Segons l’erudit humanista occità Fabre d’Olivet (1767-1825), la llengua d’oc va néixer “políticament” —és a dir, va esdevenir llengua culta— l’any 880 a Arle, a la cort de Bosó (cunyat de Carles el Calb i autoproclamat rei de Provença el 879), mentre que la llengua d’oïl hauria nascut l’any 940 —per tant, més tard— a la cort de Guillen “llarga-espasa”, fill de Rol·ló, duc de Normandia i abans simple pirata noruec. D’aquesta primacia de la llengua d’oc en l’ordre de l’existència política, Fabre d’Olivet infereix que aquesta havia hagut d’influir necessàriament en el “naixement” de les llengües veïnes. La idea és que un focus de cultura irradia, per definició, i que un focus de llengua culta tendeix igualment a comunicar-se i a propagar-se, tot donant naixement a d’altres focus anàlegs. Per tant, afirmar que totes les llengües romàniques procedeixen de la llengua d’oc és, segons aquesta perspectiva, perfectament legítim, perquè hom no té en compte la seva dinàmica com a llengües vulgars, sinó simplement la seva expressió històrica com a llengües cultes, que hauria resultat afectada certament per la primacia de la llengua d’oc en l’ordre de l’”existència política”.
Això ens porta a remarcar que el llenguatge humà és alhora una realitat metafísica i un producte històric, sense que això impliqui contradicció ni incompatibilitat de cap tipus; i a més, que és perfectament possible detectar l’essència metafísica en l’accidentalitat històrica de qualsevol llenguatge humà. Perquè en realitat, per la intel·ligència veritablement humana, ordenada en principi a la realitat total, és l’essència metafísica allò que resulta més fàcilment cognoscible, no pas l’accident, que sempre té un component d’indiscernibilitat que el fa esser més inaprehensible, intel·lectualment parlant.
Hem de precisar —per evitar malentesos— que, per a nosaltres, existeix efectivament, des de fa temps, una separació neta entre la llengua catalana i l’occità, i que d’ençà que aquesta separació es va consumar, totes dues han seguit camins propis i independents. Ara bé, si aqueixes dues llengües cultes varen esdevenir efectivament distintes, en passar a ser l’òrgan respectiu de dues consciències “nacionals” diferents, no ha passat el mateix amb les parles de tota aquesta gran àrea, que continuen essent expressió de la unitat metafísica que les substancia. El que volem dir és que aquesta diversitat podria, per tant, en principi, esser el suport dialectal d’una sola llengua culta. Efectivament, si hi hagués una voluntat real de fer un sol estàndard escrit per a totes les parles de l’àrea occitano-catalana, segurament no serien insalvables les dificultats “tècniques” que això suposaria, com ho demostra el fet que, tanmateix, els dos estàndards actuals resulten esser molt acostats entre si.
Ara bé, el que seria veritablement important no és ja la realització d’aqueixa eventual llengua culta unitària a la que ens referíem, sinó la recuperació d’una vertadera consciència nacional de tots els pobles que conformen essencialment la gran nació occitano-catalana, que seria una de les millors armes contra les imposicions del nacionalisme modern, ja que anorrearia les fronteres polítiques o culturals que aquest ha establert, fronteres amb què delimita i configura fèrriament llengües, cultures, literatures, etc.
Per ampliar el tema:
Quingles, J., Llengua
culta i llengua vulgar a la llum de la tradició, Prensa Universitaria,
Barcelona, 1999
[1] Llengua culta i llengua vulgar a la llum de la tradició, publicat per Prensa Universitaria, Barcelona, l’any 1999. Aquests extractes, procedents de les pàgines 105-141, són en realitat les “notes de lectura” que un bon amic va transcriure per al seu ús propi.
