J. Gràcia / F. Iniesta
El 2014, 300 anys després de la gran desfeta catalana de 1714, tres amics vam publicar Tradició i llibertat. Antics fonaments per una nova Catalunya. Aquella rara obra buscava ser una fita, una referència espiritual enmig d’uns anys on tot era política i economia, història i república, tot vist des d’un angle profà. Avui, desaparegut l’Agustí Nicolau, els dos autors que encara som en aquest món, hem pensat que cal parlar novament d’allò que constitueix el fonament i l’estructura del poble català. Ara, en el reflux conjuntural en què ha entrat la lluita per la llibertat en aquest troç de mediterrània, després de la defecció dels líders (tots!) l’Octubre de 2017, pensem que és temps de reprendre i actualitzar els antics valors: cal recuperar l’esperit i la memòria d’una nació antiga, arrelada i amb ple sentit de la terra i de la transcendència de tot el que som i el que ens envolta. Tot això, en aquest enfollit segle XXI, és més urgent que mai.
Els pobles de l’occident mediterrani
La terra té sempre una significació excelsa, sublim i sagrada; expressions com «fills de la terra» i «defensors de la terra» indiquen alguna cosa més que un sentiment de pertinença al territori nacional, de naixença, al territori del pater, a la pàtria. (Tradició i llibertat, 283)
Els “segadors de la terra…” no són només espigolaires. Terra i territori es diferencien, però sovint sembla que els mateixos segadors ho han oblidat. Aquest sentit de terra, no es troba enlloc: “Fills de la terra”, “Defensors de la terra”… perquè som fills del fang i perquè som fills d’una saviesa tradicional concreta i determinada que ha trobat en aquest indret un punt focal dins de la Mediterrània.
És clar que considerar que la terra és quelcom sagrat que ens dóna la vida, i això en tots els sentits, doncs no només de pa viu l’home (Mateu 4:4) és quelcom comú a totes les tradicions espirituals. Però a casa nostra, l’explicitació d’aquest fet és sui generis, genuïna. La terra, que és el terrer, té una significació simbòlica i alhora molt material; això passa sovint: l’esperit, que per naturalesa pròpia té el seu terrer en l’espai metafísic, alhora està profundament arrelat a la vida material. També hem dit que el mot terra no fa referència al territori sinó a una cultura; però, caldria puntualitzar que cultura és una categoria il·lustrada que no incorpora plenament tot el contingut que suposadament li pertany. Es tracta de tradició, de saviesa tradicional de base sapiencial, sagrada i mistèrica. La tradició no és cultura, és allò què fonamenta una civilització completa circumscrita a una llengua, que és un instrument funcional i alhora un fet simbòlic de gran rellevància que determina la forma de transmetre i reble el coneixement. No hi ha cultura de veritat que no provingui de terrer; tant de cultivar la terra, a saber, la terra física, d’argila o de llicorella, com la terra entesa com a substància original, val a dir, la terra com arjé, com a principi; aquesta terra incorpora el sentit primer i original de natura. La saviesa humana és un do que prové de la terra, de la natura, no és una construcció artificial. Aquí, a casa nostra, la cultura és fonamentalment una metafísica d’arrel mediterrània que constitueix el nucli sapiencial del poble, com de molts altres pobles del nostre entorn, perquè el mestissatge incloent i complex que ens caracteritza seria un melange babèlic que no hauria tingut cap mena de futur sense una columna vertebral de caràcter sapiencial que caracteritza aquest territori que un dia, molt abans de l’eclosió de la Grècia clàssica, va ser el centre d’una encara inexistent Europa política.
Com en diu a Tradició i Llibertat, “La gent dels nostres països està banyada pel mar però també per una subtil certesa que un fort corrent uneix aquesta terra al món i a la divinitat, als altres pobles i a l’Esperit que tot ho vivifica, a les generacions que ja van marxar i a aquelles que ens donaran el relleu” (Tradició i Llibertat, 399 i ss). Aquest és, per altra banda, un fet també extraordinari, perquè no és la política o la economia, no és el capitalisme excloent i antidemocràtic que crema com brins de palla tot el que no es refereix a ell sinó la tenacitat i dignitat de tot un poble que se sent partícip d’una llarga tradició espiritual que mai ha desesperat ni desespera del seu destí, la que sosté la seva realitat històrica -que alguns anomenen identitat- i que aquesta saviesa antiga que conforma la nostra bases intel·lectual, ja bé sigui pagana o de tronc abrahàmic, o de qualsevulla tradició que hagi prosperat en aquest territori, té la potència profunda d’una espiritualitat genuïna abastament explicitada al llarg de la història que dóna sentit al món, a l’existència humana i a la comunitat mateixa.
“Esperem que tot allò que hem après, no sigui veritat”, deia el poeta amb elegància, humilitat i saviesa (més que no pas la socràtica) per significar el fet que no és en els coneixements mundans a on trobarem la solució a l’enigma de l’existència sinó en les veus internes que cadascú sent en els seus silencis. I és aquest silenci ancestral i mític, aquest silenci productiu que dóna el pa, aquest silenci inefable i alhora eixordador el que està al darrera del mot terra. I alhora, és aquesta terra la que dóna el sentit de pertinença, per bé que aquest no només és un sentit local, ans al contrari, molt universal, i per a nosaltres -i per a tots els pobles germans- molt mediterrani.
Un pensament vertebrat i creatiu
Afortunadament, «qualsevol nit pot sortir el sol», com diu un cantautor del país: l’emergència del seny català reclamant independència ha obert totes les portes i tots els horitzons. (Tradició i llibertat, 337 i ss)
De veritat hi ha un “pensament català”, com reivindicava Pujols? La frase sembla una provocació, perquè aquesta terra forma part d’un entorn sapiencial i mil·lenari de tal envergadura que hom diria que qualsevol tradició antiga que ha prosperat en aquestes terres desbordaria el contingut del tal “pensament català”. Però, de fet, l’expressió té contingut si considerem que no està fent referència a un pensament filosòfic, especulatiu, científic, humanista, racionalista o antropocèntric (al menys, no principalment) sinó a una saviesa, que nosaltres vàrem definir com “saviesa d’amor”, arrelada a una visió sagrada de l’existència. Aquí, sí que la cosa funciona. S’ha dit que aquest “pensament català” té un origen medieval en Ramón Llull, i, en cert sentit, és així. Però, cal afirmar igualment que, si bé el mestratge culte i metafísic del mestre de Randa va ser fundacional per a tot l’Occident, uns anys després, la saviesa d’amor lul·liana trobà en Ausiàs March una eclosió pública i abastament publicada de gran rellevància que, juntament amb Dante i Petrarca, va tenir una gran influència a nivell europeu fins el segle XVI, quan aquella confederació de regnes o estats que va ser la Corona d’Aragó, va entrar en decadència. Ausiàs March, és considerat pels acadèmics més il·lustres com el millor poeta europeu del segle XV, la qual cosa també és una provocació considerant que és el segle de l’inspirat Jorge Manrique, per exemple, i sense anar més lluny. Podríem dir, sense cap voluntat d’entrar en detalls i disputes filològiques i sense que ningú se’ns ofengui més del necessari, que el català és la llengua d’Ausiàs March, i que aquesta llengua té entitat sígnica i simbòlica per vehicular un pensament elevat, sagrat i metafísic. Aquesta funció elevada (la catalana, a diferència de la provençal, nodrida de matisos que Llull incorpora de l’àrab, que és i era una llengua sagrada) desborda tota consideració científica, sobretot la d’una certa filosofia materialista que tendeix a considerar la llengua com el codi d’una tecnologia, i no una forma d’identitat cultural.
La universalitat i completesa metafísica d’un pensament que s’expressa en igualtat de condicions en llengua catalana, llatina i àrab és innegable, en el sentit que les teologies més elevades d’orient i algunes filosofies occidentals, com la d’Spinoza, per exemple, o abans la de Plotí o San Bernat, tendeixen a la inclusió de tot el Real a un sol i únic Ser, de tal manera que el sentit de no-dualitat –expressat de moltes maneres distintes i amb més o menys fortuna- és el punt de partida per entendre l’existència humana i l’essència divina; “… no és possible comprendre el pensament de Llul sense prendre en consideració que aquest és una articulació destinada a comprendre com […] la realitat sensible es troba íntimament lligada a Déu i a les seves dignitats, de manera que en darrer terme la diferenciació entre la divinitat i el món és il·lusòria. Tot és Ell o, com diuen les tradicions índies i africanes, tot és generació divina.” (Tradició i Llibertat, 342). Aquest fet, d’una innegable profunditat metafísica, es troba abastament exposat en Llull però també en el rerefons dels Cants espirituals d’Ausiàs March, tal i com també es troba en Dante. Aquesta visió única que tendeix a refondre-ho tot a una unitat original no diferenciada caracteritza sobre aquest pensament català, de tal forma que al llarg dels segles conforma també el caràcter de la seva gent, inclusiva i generosa, oberta de mans cap la terra i mirant cap el Cel; un pensament original que vertebra el territori i les tradicions que en ell han prosperat, que estableix un referent artístic, filosòfic i científic de gran rellevància que dialoga amb altres tradicions vives al llarg dels segles i que mai no mor.
L’emergència d’una nació
Totes les institucions polítiques catalanes del passat van ser possibles per la capacitat popular de plantar-se davant dels abusos i dels mals «usatges» dels nobles rurals, de l’alta jerarquia eclesial i dels burgesos urbans
(Tradició i llibertat, 189 i ss)
La genealogia popular catalana està feta de rebuig dels abusos i les arrogàncies oligàrquiques, i d’una espiritualitat confiscada per poders polítics i religiosos que l’han fet odiosa i poc accessible: remences del segle XV, segadors del 1640 (“Visca la terra. Mori el mal govern!”), defensors de la Barcelona del 1714, carlins del segle XIX, rabassaires i anarcosindicalistes del passat segle i manifestants pacífics del temps present, tot això és una llarga tradició política contra l’opressió i la desmesura dels mals poders. Nosaltres, poble de Catalunya, no som insubmisos sense causa, sinó gent amant del respecte a les nacions, als col·lectius, a les persones, i per damunt de tot, gent que sent amor a la llibertat de pobles i persones, començant pel respecte a tots aquells que mai no hem abandonat el sentit transcendent de les nostres existències.
Els mals dels nostre temps, les desventures i els infortunis han enfortit l’ànima del poble, de tot el poble català, i aquesta força té molt de providencial; posats sobre la taula per molt autors, hi han trets característics del món català –també en el nostre món contemporani- que té una especial forma de respondre als desafiaments que se li presenten. Una certa “emoció àcrata”, una divina acràcia, com dirà Papasseit, sembla instal·lada en aquells que tenen aquell sentit de terra incrustat en llurs cors. Una acràcia implícita en molts individus, encara que moltes vegades explicitada en forma de militància anarquista o anarcosindicalista aliena a tota forma d’espiritualitat, que comporta en sí mateix un sentiment de transcendència estretament vinculat als ideals republicans de llibertat, igualtat i fraternitat, amb una forta càrrega de base espiritual. Aquesta divina acràcia és el foc que calenta i il·lumina un posicionament apàtrida que, participant de les idees universals, transcendeix les pròpies determinacions locals o nacionals. La característica intrínseca d’aquesta divina acràcia, això no obstant, és que si cal, aquests individus posen en evidència la perversitat del sistema amb tanta claredat i independència que alhora, misteriosament, esdevenen immunes als seus efectes perversos.
I això, per sobre de l’individualisme característic de la classe mitja, també d’un cert proletariat, que ja no és rica i culta com deia Rovira i Virgili, sinó pobre i inculta no per incapacitat sinó per voluntat propia, desarrelades de tot sentiment de pertinença i indiferents al destí de la nació en general, sempre i quan no se’ls hi toquí la butxaca i les vacances. Realisme personal i idealisme col·lectiu, com deia Espriu, continuen amb forta presència a casa nostra amb un fort, com ja hem apuntat, esperit comunitari respecte al contingut de la terra i la llengua, eixos vertebradors d’una història compartida mil·lenària que vol obrir-se pas cap un esdevenidor fort i just.
