Quan visitem qualsevol ciutat mediterrània antiga sovint experimentem emocions contradictòries; se’ns presenta com el resultat de moltes ciutats superposades, fruit de l’atzar i de la necessitat, d’una voluntat constructiva i d’una altra no menys voluntariosa deconstrucció, d’una política i d’una anarquia. La complexitat de la seva història ens interpel·la en un participi actiu, on cada racó, cada edifici, cada pedra, cada ciutadà, testimonis muts i còmplices, ens mostren un aspecte de la seva bigarrada vida dramàtica. Des de les ciutats més antigues conegudes nascudes al voltant de monarques i herois fundacionals, a la ciutat dels ciutadans grega i romana, (la polis i la urbs), passant per la humil ciutat medieval i l’escenogràfica, monumental i cosmopolita ciutat renaixentista pensem que la ciutat ha estat la resultant dels interessos dels ciutadans i dels seus gestors, siguin polítics o arquitectes; en canvi, passa una cosa molt curiosa: tothom admet, des dels acadèmics més il·lustres al ciutadà més humil, que la resultant última, l’heterogènia, juxtaposada, arbitrària però enlluernadora i altiva ciutat contemporània està “exempta d’ànima”, exempta de “caràcter urbà”. I ningú sap què ha passat. Paral·lelament, no són pocs els que reconeixen que quan s’enfronten a l’estudi de la Ciutat antiga no poden desfer-se de la incòmoda impressió que els interrogants que apareixen són l’expressió encoberta d’un saber comú, en essència de caràcter simbòlic, i que la comprensió de la seva veritable raó de ser és directament proporcional a la capacitat que tenim d’utilitzar el mateix codi per interpretar-la. Cert, hi ha una religio, és a dir, una traditio, que s’expressa en forma ritual, mítica i simbòlica que fa possible materialitzar una estructura complexa que fa habitable el món. La única diferència entre la ciutat antiga i la moderna, és que la primera va ser fundada ritualment i la segona no és més que la resultant descarnada dels interessos del capital. Fundar ritualment una ciutat, ara mateix, és una bogeria; a ningú l’interessa. A part, no hi han magistrats que ho sàpiguen fer, ni ningú que sàpiga interpretar els oracles; no hi han ni oracles. Tot està desaparegut. I la terra sembla erma. I la ciutat, enfonsada, sense ànima.

Tota fundació és en essència una fecundació. Al fundar una ciutat, l’estructura complexa més primordial d’una civilització, s’estableix en el territori un centre a partir del qual es repeteix simbòlicament la cosmogonia, rememorant l’acte primordial i arquetípic de “creació” del món (Physis). Per això s’ha pogut dir que el fet fundacional és en realitat un acte autèntic, potser el més autèntic, d’anàmnesis, un esdeveniment de no-oblit (alguns tradueixen anàmnesis per “record”, però el sentit fort del mot es perd substancialment) d’un acte prototípic d’instauració d’un centre per la divinitat o Principi. Abans de la fundació ritual de la ciutat, no hi ha més que chaos, una silva, un bosc caòtic inhabitat i inhabitable, sense ordre, una “terra verge” que serà fecundada per l’esperit diví, tal qual el “Fiat Lux”, el Logosprimordial va fundar el Món. El fet fundacional en tant que acte de fecundació té un caràcter hierogàmic: un connubi sagrat entre una “terra” inhabitada i caòtica i una Terra prototípica, celeste i ideal: la primera s’estructura a imatge i semblança de la segona i aquest àmbit sagrat i consagrat en virtut del ritus passa a ser Centre del Món, Temple a cel obert, àmbit on s’espiritualitza la matèria i es materialitza l’esperit, habitacle de la Shekina, un templum, com tot seguit veure’m.

Lligant amb l’article precedent “Religió, una etimologia controvertida”, vull cridar l’atenció del fet que en llengua llatina clàssica, la de Ciceró, per entendre’ns, religio s’usa preferentment per fer referència a la relació entre els homes i els déus immortals, i aquesta relació vol un posat d’escrupolosa i conscient atenció. La relació amb els déus no és una relació de submissió o veneració, no és una relació dialèctica, sinó una conjuntura d’identificació en un punt crític d’intermediació. Aquesta circumstància és especialment rellevant pel fet que si bé a tots els oficis se’ls hi demana aquesta actitud escrupolosa en l’exercici de les seves funcions (l’actitud religiosa abasta tots els àmbits d’acció humana) n’hi ha un al que se li exigeix de manera extrema: l’ofici de l’àugur, del que Titus Livi diu que requereix una perfecció matemàtica, una actitud hieràtica i una religio infixa animis, és a dir, unes conviccions religioses profundes en el fons de l’ànima. L’àugur, diu Ciceró, ha de tenir consciència plena d’un deure transcendent. L’àugur, era el magistrat, la figura clau i més important del ritus fundacional de la ciutat.

El ritus pròpiament dit (faig referència al més conegut etrusc-llatí) consta d’un doble temps que es materialitza en una doble acció ritual; en primer lloc, com a condició de possibilitat, era imprescindible el ritus de la Contemplatio. Aquesta part del ritus, sens dubte la més transcendent, era la que exercia l’àugur. La Contemplatio consistia en, una vegada situat en un lloc eminent del territori, que en virtut del ritus es convertia en “muntanya còsmica” o “eix del món”, escrutava el cel i, segons la topologia que tenia en aquell moment, es detectaven dos meridians creuats que, convenientment transposats sobre la superfície del territori, conformarien les dues traces principals de la ciutat. El punt d’intersecció entre els dos meridians es projectava sobre el territori i aquest seria el centre de la ciutat; aquest punt és el que pròpiament s’anomena templum. En veritat, el templum era un esquema que podia ser dibuixat, però també simplement indicat (amb el dit o bastó, que era l’emblema de l’àugur) o més encara, gesticulat, amb els braços, amb el cos sencer o amb pantomimes.

En la Odisea (XVI, 471) Homer parla d’un “turó d’Hermes” on els homes són arrabassats i guiats per un veloç missatger, és a dir Hermes; aquest turó és el punt eminent del territori on es situa l’àugur, i és allà on rep els signes que haurà d’interpretar per prendre la decisió de si és fast o nefast fundar la ciutat en aquell indret. L’àugur era com la personificació d’Hermes i, per tant, el mitjancer entre el Cel i la Terra. En efecte, la magistratura exercida per l’àugur era en realitat un pontificat, doncs exercia de pont, camí o canal en virtut de qual els tres nivells còsmics (Cel, Terra i Home) es materialitzaven. En tant que pontífex, l’àugur representa a tota la humanitat, entesa tant com a naturalesa específica com a col·lectivitat de tots els homes; per això, he dit abans que el pontífex ho és perquè en ell s’estableix una conjuntura d’identificació en un punt crític d’intermediació en virtut del qual el lloc és consagrat, com tot seguit veure’m (“àugur” té ètim d’augère “augmentar” en el sentit de “consagrar”)

La Comntemplatio era també una “espera” en estat d’alerta per advertir en el cel un signe, un prodigi (quelcom fora del normal), una senyal, un “àngel” podríem dir, que prenia la forma d’una au, moment en que l’harúspex, que feia justament el que el seu nom indica, és a dir, “endevinar pel fetge”, la caçava, l’obria en canal, li treia el fetge i el dividia en parts, adscrivint cada part a una divinitat específica, i advertia o interpretava el signes, les senyals oraculars; això no obstant, la figura de l’harúspex i la del àugur, en aquest punt del ritus, de vegades coincidia, doncs “àugur” també significa literalment “el que observa les aus” o el que “endevina per medi del cant de les aus”, és a dir, el que llegeix l’oracle (àuger, d’on àugur, és una paraula composta de àvis (auis) “au” i gèro “actuar” o “fer”, és a dir “, “el que interpreta el que diuen o fan les aus” (la forma del vol de les aus era especialment significativa).

El templum era un esquema o diagrama simbòlic, una cosmografia (anàleg al vastu-purusha-mandala –símbol espacial del Ser, és a dir, representació del Ser manifestat- hindú) que es representa sobre la superfície del territori, i és en aquets moment que es practica una cavitat, un petit nínxol, anomenat mundus (anàleg a la gharbha -“el sí del temple”- hindú) a on es diposita les restes de l’au que ha portat els bons auguris, símbol del Cel, un grapat de terra que s’ha portat per l’ocasió d’una ciutat germana, símbol de la Terra, i les restes de l’heroi fundacional, símbol de l’home universal (s’ha especulat molt si l’àugur era sacrificat i enterrat en el mundus, però aquest aspecte no el tractarem ara). El mundus es tapava amb una llosa de pedra, sobre la qual es disposava un altar amb un foc encès, el focus, que serà el centre de la ciutat futura. En aquets moment, sens dubte epifànic i inefable es donava nom a la ciutat, en nombre de tres: un nom secret (conegut només pels magistrats), un altre sacerdotal (el nom que servirà per altres ritus i litúrgies) i el nom púbic pel qual la ciutat serà coneguda per tothom (en el cas de Roma, els noms eren Amor, Flor i Roma, respectivament). En aquest precís moment i tenint en compte tot el que s’ha fet fins ara, quedava in-augur-ada la ciutat.

La segona part del ritus la realitzava l’agrimensor, que, tenint en compte totes les determinacions prèvies, plantava un gnòmon en el centre del templum i esperava tot el dia, marcant les direccions de l’ombra a la sortida i a la posta del sol. Aquests direccions marcaven els eixos principals i simbòlics de la ciutat, el cardo maximus, direcció Nord/Sud,i el decumanus maximus, direcció Est/Oest (no tinc lloc aquí per explicar les particularitats d’aquest acte, però pensem que els carrers principals de la ciutat no sempre coincidien exactament amb els eixos fundacionals perquè la construcció física de la ciutat (carrers, muralles, portes i poternas) sempre s’adeqüen a la realitat orogràfica, vents dominats… etc.)

Posteriorment a l’establiment dels eixos, venia una part importantíssima, amb implicacions no nomes religioses sinó jurídiques i polítiques; es tracta de la demarcació dels límits de la ciutat, que sembla un acte fàcil i en cert sentit banal, com si no vingués d’un pam, però que requereix una precisió extrema. Per tal acte, amb l’ajuda d’una arada, es traçava un solc (sulcus primigenius) que dibuixava un quadrat a l’entorn del templum que delimitava l’àmbit de la futura ciutat; la terra era fecundada per l’esperit diví (l’arada, langala, té l’arrel de linga, fal·lus), per tant, finalment sacralitzada i delimitada: Ordo ab Chao. Per emfatitzar aquest fet, l’arada, que era de bronze, metall d’aliatge emprat només pels actes rituals i símbol de la justícia, estava traccionada per una vaca jove de pèl clar i un bou vell de pèl fosc, ambdós animals simbolitzant la unió dels complementaris; el bou caminava per la part exterior del solc i la vaca per la part interior i l’arada es posava obliquament de tal forma que la part baixa de l’esquerda que deixava quedés clarament diferenciada de la part alta, allà on s’amuntega la terra sobrant. Aquesta diferenciació era cabdal: el solc s’anomenava fossa i el monticle murus i, en efecte, aquest és pròpiament el murus ritual que delimita l’àmbit sacre de la ciutat i té caràcter sagrat i mai pot ser traspassat: marca els límits entre l’espai fanum i el profanum. Quan s’havien de deixar, com és natural, llocs per on entrar i sortir de la ciutat sense transgredir el murus, és a dir, quan s’havia de fer una porta, s’aixecava l’arada i quedava així traçat un espai que no tenia el caràcter d’inviolabilitat del murus; bàsicament, les portes rituals eren quatre i coincidien amb les quatre direccions, encara que després per raons obvies de funcionalitat s’obrien distintes poternes en llocs estratègics. Diu Ovidi, que Rómul va matar a Rem per haver traspassat el murus fundacional de Roma després d’una baralla per discrepàncies en la interpretació dels auguris per fundar la ciutat. Les muralles que tots coneixem de les ciutats romanes, que delimiten físicament l’àmbit de la Urbs, estaven construïdes dins del l’àmbit entre el templum i el murus ritual (proemium)

Com segurament ja es deu haver intuït, el ritus fundacional és una quadratura del cercle, en la mesura que el Cel (l’esperit) es quadra sobre la Terra, fent-la habitable. Hi ha una autèntica subjecció en el temps lineal i en l’espai successiu d’un temps etern i un espai òntic supranatural. És quantifica o, si es vol, es cosifica el Ser en la mesura que es cristal·litza l’essència còsmica i es resol en una geometria que representa o simbolitza, justament, aquest Ser cosificat.

 “¿Acaso ignoras, Asclepio, que Egipto es la imagen del cielo (imago sit caeli), o lo que es más exacto, la proyección y descenso aquí abajo de todo lo que es gobernado y puesto en movimiento en el cielo? De hecho, si hemos de decir la verdad, nuestra tierra (terra) es el Templo (templum) del cosmos (mundi) entero.”

Per ampliar el tema

• Rykwert, J., La Idea de Ciudad. Ed. Blume, Madrid 1985.

• Fustel de Coulanges, N. D., La ciudad antigua, Ed. Iberia, Barcelona, 1987.

• Burckhardt, T., Principios y métodos del arte sagrado, Lidium Ed., Buenos Aires, 1982.

• La cita final és de Textos Herméticos, Gredos Ed., BCG 268, Madrid, 1999, “Asclepio” p. 24. Tanmateix, si voleu una explicació més detallada vegeu l’article “El Rito fundacional de la Ciudad” en versió castellana (http://www.arkho.com/grac1c.htm) i en versió francòfona (http://www.arkho.com/grac1f.htm), només disponibles pels lectors de PM.

• Les cites a Titus Livi les trobeu de Ab Urbe condita (Historia de Roma), IV, 31, 4 i XXVIII, 18, 1, Gredos Ed.

• L’obra citada de Ciceró és Defensa de Publi Sesti, 8, traducció en Col. Bernat Metge, Discursos, Vol XIV.

• Podeu revisar Charles Delfante, Grande Histoire de la Ville: de la Mésopotamie aux États- Unis, Armand Colin/Her Éditeur, Paris, 1977; trad. cast. Abada Ed., Madrid, 2006 per veure una de les darreres aportacions acadèmiques més lúcides i honestes.