Em sembla que en aquests darrers 25 anys, a Catalunya en el camp religiós i espiritual, han succeït un conjunt d’esdeveniments de llarga tirada, com ara:

En quant al fet religiós i espiritual en la seva relació amb la societat catalana observem:

1. Un procés secularitzador que en la nostra societat catalana ha avançat molt però encara té camí a recórrer en quant l´augment de la indiferència religiosa, en la pèrdua d´influència social del cristianisme catòlic (per exemple encara l´església ha de perdre el privilegi del finançament estatal, o de l´adoctrinament catòlic a les escoles, o la separació del matrimoni civil de l´eclesiàstic, o la presència quasi exclusivament catòlica en els hospitals, presons, exèrcit, en el calendari festiu, etc.).

1. Una profunda crisi sobre els conceptes, imatges de Déu. I en concret de la imatge de Déu de la tradició judeocristiana. Aquesta crisi està molt ben explicada en el llibre L’exili de Déu de Lluis Duch.

• Un procés de reencantament del món que s´ha iniciat i va estenent-se de manera pluriforme: diversitat religiosa, espiritual i conviccional en creixement (a Catalunya ens trobem, avui dia, amb la majoria de tradicions de saviesa de la humanitat presents al país, pel fet de la immigració, revalorització del fet religiós en general, i aparició d´espiritualismes, de sectes, de para-religions (culte al cos, a la imatge, a l’esport, el consum, el joc, el cotxe, l’espectacle, les drogues, la sexualitat, el poder, els diners…), d’esoterismes, de fonamentalismes, de carismatismes, d’experiències estètico-religioses…, tot plegat acompanyat encara de molta desinformació sobre el fet religiós (tabú, es té vergonya de dir que segueix una tradició religiosa, fanatismes…).

1. Un procés de posicionament de les persones, en el camp religiós, que va avançant, i encara que moltes persones estan en el buit religiós, en diferents formes com són:  el  “passotisme”, la inacció, la inhibició, la perplexitat, la indiferència, el menysteniment del fet religiós en la seva vida, o la recerca d´espritualitats, l´atracció envers elles…, lentament les persones s´aniran identificant dins del mercat cada cop més obert religiós i espiritual , ja que es pot fer dificultós restar en el buit.

1. Una davallada del model de cristiandat i una lenta davallada del cristianisme catòlic basat en la tradició i en els recolzaments sociopolítics i culturals, que ha rebut durant segles.

1. Unes reals dificultats  en la transmissió dels valors i de la religiositat, l’espiritualitat, a través dels agents tradicionals de la família, l´escola, i la parròquia, o la comunitat religiosa. S’observa molta preocupació perquè les generacions d’infants, adolescents i joves, coneguin la tradició religiosa i s’hi adhereixin. Moltes de les accions realitzades en aquest sentit resulten força fracassades.

En quant a l’interior de les diferents tradicions:

1. L’aparició de fonamentalismes de minories però forts, que posen a nivell públic el fet religiós de forma dura, fanàtica, deixant les altres posicions en la fragilitat, la intempèrie i en processos d´autèntica marginalitat (això s´observa tant en l´església catòlica, com entre els protestants, en l´islam, en el judaisme…).

2. Un cert creixement de la dedicació de cristians o de creients d’altres tradicions religioses o no, al voluntariat social i en els moviments socials.

3. Un creixement de les associacions pels exclosos i amb els exclosos, creades des de les comunitats religioses. Algunes d’aquests associacions segueixen vinculades, en diverses formes, a la comunitat religiosa, altre se n’emancipen. I també es dona el fet de persones membres de comunitats religioses que participen activament en associacions civils en favor dels mes necessitats..

4. Un creixement de propostes formatives (sovint disperses i poc acordada la seva complementarietat) i per tant ens trobem cada cop més amb gent més formada.

En quant a l’ església catòlica:

1. En alguns casos a dins de l´Església catòlica es radicalitzen les posicions: hi ha un augment i  una redefinició del pluralisme catòlic en diferents tendències, sobretot a l´hora de percebre´s com a església, i a l´hora de concebre la relació de l´Església amb la societat.

2. Una extensió molt relativa i precària, de l´evangelització en el món obrer i popular (sobre tot per la llarga presència quotidiana de religioses- i religiosos- en els barris treballadors), inclòs el quart món, encara que darrerament estem en moments difícils, per l’envelliment de les religioses, de les comunitats parroquials en barris populars i per la fragilitat i dificultats d’adaptació dels moviments catòlics obrers..

4. Un reforçament de petits nuclis comunitaris que apareixen no solament en el cor de les parròquies, sinó també en les escoles cristianes (i aquí amb persones joves i de mitjana edat que no es troben tant a les parròquies), i en els moviments, amb persones convençudes lliurement de la fe o en petits grups sense vinculació institucional. L’existència d’aquestes comunitats petites (que fan estudi d’evangeli, revisió de vida, pregaria, celebracions…) que moltes d’elles no tenen cap vinculació (per voluntat pròpia per un cert recel vers les institucions) ni en parròquies, ni en moviments instituïts, apunten un cert futur del cristianisme catòlic al país. Algunes d’aquestes comunitats celebren fins i tot l’eucaristia, sense sentir la necessitat d’un capellà que la presideixi. Han retornat, en el context actual ben diferent, a l’estil de les primeres comunitats cristianes, en una relació d’iguals, sense jerarquies de poder, ni en el culte, ni en l’organització interna. Aquesta democràcia que exerceixen que desitjarien per tota l’Església (el fet del dèficit democràtic en l’Església catòlica els ha provocat una certa desafecció vers la institució eclesial) l’observen present en les associacions musulmanes, en les sinagogues jueves progressistes, en les esglésies evangèliques, i en altres traïcions religioses i espirituals (budisme, hinduisme, sijisme, fa bahàí), de les quals poden aprendre molt.

5. Una davallada (relativa ja que depèn de llocs i moments) de l´agrupació cristiana catòlica en comunitats de base, grups, moviments que relacionen fe cristiana i vida, i que s´han presentat com nous agents de socialització cristiana. Un desempar teològic i pastoral que reflexioni tot això.

6. Un creixement de demandes de participació, de canvi, per refundar les formes organitzatives de la Institució església a tots nivells.

7. Un creixement del carismatisme en l´Església (tant en el papat, com en alguns bisbes, capellans religiosos o religioses o en laics i laiques que han fundat nous movents, la majoria de caire conservador) , i en alguns casos amb la funció de tapadora de les necessitats de canvi institucional. En la dialèctica social entre carisma i institució, el fet de la critica a la institució (sempre més “freda”, burocràtica, corruptible, poderosa, manipuladora i que pot perdre les intuïcions fundacionals) produeix la decantació vers el carisma personal, sempre més vital, espontani, afectuós, però fràgil (al dependre de les circumstàncies, opcions, falles i esdeveniments personals). Aquest fet pot ocultar la necessitat cada cop més urgent de la renovació profunda de la institució eclesial (responsabilitat compartida en la marxa de les comunitats, democràcia interna, paper d ela dona…). Pot legitimar i justificar el fre als canvis, i resistir-se a ells. D’aquesta manera s’allarga l’agonia de la institució, de les comunitats, i fa patir a molta gent, que desitja els canvis, explota al personal de manera inhumana, i va perdent credibilitat el seu missatge veritable

8. El camí vers una comunitat de ministeris diferenciats,  i per tant vers la desclericalització de l´església, es percep lent i amb moltes dificultats i resistències.

9. Una necessitat cada cop més indispensable de propostes de les comunitats cristianes davant de les problemàtiques d´identitat, de comunicació i de projectes d´acció social.

10. L’Església catòlica està desplaçant el seu centre, d’ Europa vers el Tercer Món.

Per tal que tots aquests processos conflueixin en una positivitat i desenvolupament en bé de les persones i del poble (i en altres caldrà correcció o capgiraments) ens cal una oferta d´espiritualitat i d´experiència del Misteri (Dimensió absoluta, espiritual de la vida), posar les condicions pel canvi i per tant treballar pel futur (posar adob avui perquè fructifiqui demà), obrir espais de diàleg entre les diferents tradicions de saviesa, establir una xarxa de grups, de moviments, de formació, d’accions i de coneixements i sobretot coratge, humilitat, bon humor, joia, harmonia i molta esperança.

7 juliol 2019

Per ampliar el tema:

-Estruch, J., Gómez i Segalà, J., Griera Mª del Mar., Iglesias, A., Les altres religions. Minories religioses a Catalunya, Editorial Mediterrània, Barcelona, 2004.

-Duch, Ll., L’ exili de Déu, Fragmenta Editorial, Barcelona, 2017.

-Cervera i Duran, J. Mª., Església, mare i creu, Edicions Zaragoza, Barcelona, 2010.

-Barbarà i Anglès, M., El fet religiós i església en els mil anys de Catalunya. Publicacions Abadia Montserrat, Barcelona, 1989.

-Barbarà i Anglès, M., Doble Mirada,Editorial Claret, Barcelona, 2012.