Quan el 2016, tradicionals africans -basaa, en l’inici- van plantejar a tradicionals europeus i americans -catalans i quebequesos, d’entrada- una reflexió sobre el trajecte de la humanitat i la urgència d’una reorientació, la seva proposta volia una avaluació universal i una comprensió local de la història per ajudar a canviar el curs actual. El 2018 es van posar els fonaments d’aquesta idea sota el nom bantu de Pelle Maha -la Casa Gran, Casa de Tothom o Llar ben arrelada-.
Aleshores es va preparar una publicació en què pensaments, intercanvi d’idees i d’anàlisis, així com propostes d’una altra manera de viure, havien d’alternar temàtiques generals com la del núm. 1 –La fi d’un cicle– amb d’altres més focalitzades en una cultura i tradició, com aquest núm. 2 que ara esteu llegint –El món català-. Per això, les futures reflexions seguiran entrant en problemàtiques universals -els estats nació, homes i dones, col·lapse climàtic- però també en les històries locals com ara la catalana o més endavant la basaa i la quebequesa entre d’altres, sempre des d’un angle espiritual i amb una forma no dualista de tractar idees i moviments humans.
El món català, a l’occident de la Mediterrània, s’ha anat estructurant durant mil·lennis, molt abans que es pogués parlar de catalans o de Catalunya. Com s’ha escrit sovint, els pobles que als darrers mil anys han anat construint la personalitat històrica dels anomenats Països Catalans -Catalunya, Balears, València- han arribat des de tots els punts cardinals, per mar des de Fenícia i Grècia, per terra des del Riff i la Gàlia. Per aquest motiu, fortaleses ibèriques com Tarraco o Ilerda i ports greco-púnics com Empúries o Barcelona van establir l’entramat de relacions que van fer d’aquest territori un encreuament de tradicions dels tres continents mediterranis.
Tots els pobles antics van reconèixer la sacralitat de la terra, a les platges i a les muntanyes, i és sobre aquesta geografia sagrada que es van aixecar societats, poders i fórmules rituals. Certament, cap perfecció ni cap hegemonia durable -això no està inscrit en la inestable naturalesa humana- però des dels temples a Àrtemis o a Hèrcules, fins les esglésies cristianes -romàniques, gòtiques, modernes- i els segles de mesquites on fer el salat islàmic, en tots aquests indrets els humans han recordat la centralitat de l’Esperit i el sentit transcendent de les curtes vides d’aquesta espècie privilegiada.
No sabem quan la gent d’aquestes terres de l’oest mediterrani es va dir catalana ni quan el país va ser conegut com Catalunya, tot i que al segle XI ja es parlava, en una crònica italiana sobre la guerra corsària, de «genoveses, catalanos et pisanos». Fa, potser, mil anys que la «gent catalana» parla, feineja, batalla i ritualitza la seva existència com a poble, com a ‘nació’, en el seu noble sentit antic de lloc on es neix i on s’aprèn a viure en un cert estil cultural. Durant un llarg mil·lenni, aquesta gent ha expressat anhels de justícia i llibertat, somnis de grandesa i de poder, frustracions i desfetes socials o militars, expansions imperials i retraccions polítiques fins a atènyer la realitat del present segle. Aquest llarg camí ha forjat la tradició d’aquesta terra, la nació de la gent catalana.
De les més antigues arrels i de l’alta sacralitat dels llocs més eminents es va passar lentament i profundament a la cristianització de valls i serralades, mentre el retorn al mar barrejava guerrers i mercaders en una breu hegemonia medieval. La nació fou una potència medieval a Europa i Llevant, però poc a poc va perdre la seva independència i la seva força clàssica, fins a esdevenir una colònia interior del nou estat-nació peninsular, una Castella transmutada en Espanya. La greu desfeta militar i política del 1714 davant la monarquia absolutista dels Borbons va obrir centúries grises, dures, silencioses, dominades pel treball, l’impost, la submissió i la desesperança. Els temps moderns van entrar calladament, amb una catalanitat tenaç i de baix, molt baix perfil.
«Nosaltres mai no hem desconfiat / del vell vençut», cantava Espriu, poeta del capvespre mediterrani. Tot te un temps, per al dolor i la joia, per al silenci i el crit, i tot sembla indicar que aquella gent vençuda segueix avui intensament viva, reclamant llibertat i un país més obert i digne, aspirant novament a ser una terra per a gent honesta i lliure. És el kairós del món català, el temps únic en què l’Esperit inspira un poble, això que es perfila a l’horitzó? És la Quarta Acadèmia platònica -després d’Atenes, Alexandria i Florència- la que convergeix avui a Barcelona i comença a bastir una arquitectura de coneixement, fraternitat i saviesa? En aquest 2019, Pelle Maha Catalunya comença la seva reflexió sobre la tradició catalana, a la cruïlla providencial dels tres antics continents de la Mediterrània.
Des del Consell Editorial volem agrair de tot cor a totes les persones que han fet possible l’edició d’aquest segon número de la revista pel seu suport que permet seguir mantenint viva la flama de Pelle Maha.
