Em poso a escriure aquest text un dia cinc d’agost. Fa una calor pesada i aferradissa; és la xafogor pròpia d’aquesta època de l’any que a Eivissa en diuen des Nicolaus i que va del quinze de juliol al quinze d’agost (l’expressió és d’origen incert). La data no és buscada però tampoc és casual: avui comencen a Eivissa les Festes de sa Terra que celebren la conquesta catalanocristiana de l’illa. Això succeï el vuit d’agost de 1235, dia de sant Ciríac, convertint-se així aquest sant, en el patró de la Vila d’Eivissa. En aquell temps, però, també hi havia una gran devoció per la Verge Maria i després d’una acció com la conquesta es cercava el dia de la Mare de Déu que fos més proper a l’efemèride principal. Santa Maria de les Neus va ser l’escollida, doncs te dedicat el seu dia el cinc d’agost, quan segons es creu va nevar miraculosament al turó de l’Esquilí, a Roma. Va ser d’aquesta manera com aquesta gèlida advocació de la Verge va esdevenir la patrona de l’illa d’Eivissa per ser celebrada durant l’època més càlida de l’any. És, doncs, en aquests dies de Festes de sa Terra, entre el cinc i el vuit d’agost, que he trobat el temps – el kairós, podríem dir per ser més exactes, doncs no es tracta d’un temps qualsevol – per compartir algunes reflexions sobre la fundació o les fundacions d’Eivissa i, per tant, sobre quins són els orígens, la història i la identitat dels eivissencs.
Primera fundació: L’Aybosim feniciopúnica
Tot i que l’illa d’Eivissa ha estat poblada des de l’època del Bronze no va ser fins el segle VII a.C. que aquest bocí de terra apareguè en els registres de la història documentada. Va ser en aquella data quan un contingent de fenicis provinent de la costa del Llevant peninsular van fundar un petit poblat al sud de l’illa, en concret al lloc anomenat Sa Caleta. Aquest poblat, d’urbanisme irregular, va durar poc temps, doncs poques dècades més tard aquests mateixos fenicis es mudaren a un indret més avantatjós des de tots els punts de vista, amb una badia oberta a llevant presidida per un puig de vuitanta metres d’alçada: l’actual Dalt Vila. Allà els fenicis sí que van fundar una veritable ciutat, Aybosim, YBSM. L’historiador del segle I a.C Diodor de Sicília seguint a Timeu de Taormina ho explica així:
«...hi ha una illa anomenada Pitiüsa que rep aquesta denominació per la gran quantitat de pins que hi creixen. Estant en alta mar, dista de les columnes d’Hèracles una travesia de tres dies i altres tantes nits, de Líbia un dia i una nit, des d’Ibèria un sol dia. Pel que fa a la seua extensió és quasi semblant a Corcira. Encara que en fertilitat és moderada, té, però, una petita comarca de vinya i d’oliveres empeltades als ullastres. Diuen que, dels seus productes, el que n’excel·leix és la suavitat de les llanes. Dividida en planures notables i turons, té una ciutat anomenada Eresos, colònia dels cartaginesos. Té també ports importants i considerables bastiments de murades i un gran nombre de cases ben aparellades. L’habiten tot tipus de bàrbars, però els més nombrosos són els fenicis. La seua fundació tengué lloc cent seixanta anys després de la fundació de Cartago»La informació que proporciona aquesta breu i general descripció ens dona algunes pistes del que va ser l’evolució d’Eivissa al llarg de l’època antiga. Els primers pobladors van ser els fenicis llevantins que van aprofitar l’illa com a nexe de comunicació amb els ports catalans i del sud francès, així com les riques salines que existeixen al sud de l’illa. Cap el segle V a.C. els púnics – fenicis de Cartago – van anar substituint poc a poc la població fenícia original. Va ser durant aquest període i fins el segle II a.C. que l’illa va assolir un esplendor poc relacionat amb la seva petita extensió. És en aquest moment el que podem parlar d’un dels períodes de classicisme de l’illa d’Eivissa, si entenem aquest concepte com el que descriu una etapa on convergeixen fortes energies socials en tots els àmbits de l’esdevenir humà, des de l’artístic i l’econòmic fins a l’institucional i l’ideològic, etapa que és sentida com a particularment dinàmica, digna de ser reconeguda i recordada. Per contra, no comptem amb informació sobre el per què de l’elecció d’aquest emplaçament per a fundar la ciutat. És cert que es tracta d’un puig – que podria funcionar d’axis mundi, segons el que explica el Josep Maria Gràcia en articles precedents – i que és més que probable que al cap damunt de puig, els fenicis situessin un temple, que amb els segles esdevingués mesquita i finalment catedral cristiana. Però bé, no ens avancem.
La població de l’illa en època púnica va arribar als cinc-mil habitants. La ceràmica eivissenca es podia trobar per tota la Mediterrània occidental i els seus vaixells de transport abastien ports des d’Andalusia fins a Massàlia (Marsella), Empúries inclós. La seca d’Eivissa va encunyar moneda pròpia fins el segle I. d.C,una moneda que sempre va portar a la cara la figura del Déu Bes, d’on la ciutat i l’illa reben els seu nom: illa de Bes (YBSM), que els grecs traduiran per Ebesos i els romans per Ebusus. Una possible explicació d’aquesta associació de Bes – recordem que l’origen d’aquesta divinitat està a l’antic Egipte – amb Eivissa caldria cercar-la en el fet que els colonitzadors feniciopúnics relacionassin l’absència d’animals verinosos amb l’acció protectora i vivificadora de Bes. La creença, en l’antiguitat, que la terra ebusitana posseïa propietats benefactores, quedà confirmada en diversos textos clàssics (Plini, Pomponi Mela, etc.), que afirmaven que aquesta divinitat feia fugir o matava les serps i els animals verinosos. Encara que no s’hagi trobat, és del tot probable que Bes tingués un temple o un santuari a l’illa.
Després de la segona guerra púnica (218-201 a.C), Eivissa va passar a l’òrbita de Roma, primer com a ciutat rendida, després com ciutat federada i per últim com a municipi. Roma va permetre una certa autonomia de l’illa i la població continuà sent en la seva gran majoria púnica. La romanització, com solia passar en aquests casos, començà per les elits. Eivissa o Ebusus, com era coneguda en aquesta època, mantinguè més o menys el to però mai no va superar l’esplendor de l’època púnica.
Les etapes que seguiren a la romana no foren per Eivissa gaire destacables i fins i tot a l’historiografia local es coneixen com a segles foscos (èpoques vàndala i bizantina). Durant l’etapa vàndala, la població eivissenca va abraçar el cristianisme en la seva branca arriana. De fet se sap que en aquests anys Eivissa va comptar amb una diòcesi episcopal i, com a mínim hi va haver un bisbe, un tal Ofilió. Pel que fa a la població i a la cultura tot sembla indicar que va continuar restant romana, tant en època vàndala com en època bizantina (romans d’Orient). Cap al segle VIIIè la devallada de població de l’illa va ser fortíssima, tant, que hi ha alguns autors que pensen que Eivissa va quedar des d’aquella data despoblada. L’any 902 es produeix la incorporació de les Illes Balears i d’Eivissa amb elles a al-Àndalus. Els andalusins sí que van portar població nova. El substrat de població romanobizantí, en part hereu del púnic, s’havia extingit en gran mesura o en la seva completa totalitat.
Segona fundació: la Yābisa àrabomusulmana
‘Isam al-Jawlānī va ser l’encarregat d’encapçalar la nova colonització de l’illa a partir de l’any 902. Els colons andalusins foren sobre tot pagesos i ramaders que es van instal·lar per diferents llocs del territori seguint una assignació planificada. Així, l’Eivissa musulmana va ser un territori bàsicament rural on la població es distibuia en rafals i alqueries i amb una ciutat – la madīnat Yābisa – que segons l’autor Al-Himyarï era bona, petita i desplegava les activitats pròpies de qualsevol altre gran i ben poblada, és a dir, comptava amb mesquita, banys, mercat i murades. Políticament romangué sempre dins del conjunt administratiu de les Illes Orientals, que tenia la seva capital a madīnat Mayūrqa i durant totes les etapes politiques que va travessar al-Àndalus (califat, regnes de taifes, imperi almoràvid i imperi almohade) Eivissa restà sempre depenent d’aquesta. Sobre les autoritats locals, sabem que la màxima autoritat a Yābisa va ser l’almoixerif (encarregat de recaptar els impostos), però també està documentada la presència de l’Alcaid (qa’ïd), càrrec militar encarregat de la defensa del territori. Altres personatges importants de la vida de la Yābisa àrabomusulmana eren els fuqahā, plural d’al-faqï (alfaquí) i els ‘ulamā (ulemes), entesos o savis en l’Alcorà i en el dret islàmic o en les normes de la vida que se’n derivava, així com en el costum. L’historiografia eivissenca n’identifica quatre d’aquestes autoritats amb nom i cognom al llarg del període musulmà. D’aquest període sí que sabem ja per mitjà del registre arqueològic que la mesquita de la ciutat es construir al cim del turó de Dalt Vila, fet pel qual podem deduir que tant el temple romà com el santuari feniciopúnic podien haver estat al mateix lloc, fent del cim i per tant de la ciutat un centre del món en l’àmbit espiritual o trascendent.
Tercera fundació: l’Eivissa cristianocatalana
En el context de l’expansió del Casal de Barcelona cap el sud podem emmarcar la conquesta (no pas reconquesta) de l’illa d’Eivissa per part del rei Jaume I. Aquesta va ser la consequència del pacte que van signar Guillem de Montgrí (sagristà de Girona i arquebisbe electe de Tarragona) i Jaume I, amb la condició principal que la conquesta es realitzaria abans del 29 de setembre de 1235, dia de sant Miquel. El document estipulava que Montgrí tindria les dues illes en feu a costum de Barcelona, que seria l’encarregat d’administrar justícia i que s’havia de reconèixer vassall del monarca i estar en pau amb els seus amics i en guerra amb els seus enemics. Al seu torn, Guillem de Montgrí va signar un acord amb altres dos nobles catalans, Nuno Sanç i Pere de Portugal mitjançant el qual pactaven fer junts la conquesta i repartir-se el territori de l’illa i els béns de manera equitativa en proporció al nombre de cavallers i armes que havia posat cadascú. El primer a que es comprometien a fer era erigir un temple amb categoria d’església parroquial en honor a Santa Maria. En el preàmbul del document que van signar s’assegurava que el pacte tenia la intenció «d’arrabassar de mans dels sarraïns la terra que injústament ocupen, i una vegada expulsats els impius, introduir-hi un poble acceptable per Déu». El document continuava assegurant que «junts, virilment i potent, anirem contra els sarraïns que habiten les illes d’Eivissa i Formentera».
Efectívament, la dita conquesta va tenir lloc el dia vuit d’agost de 1235 després d’un setge d’un parell de mesos. De seguida es va alçar l’església parroquial dedicada a santa Maria de les Neus al lloc on estava la mesquita, desacralitzant primer i resacralitzant després la ciutat. També sense perdre temps es va repartir l’illa entre els tres consenyors. La població àrabomusulmana va ser en la seva totalitat o bé reduida a captivitat o bé expulsada, de tal manera que l’illa esdevingué per població, llengua i cultura catalana i cristiana. A finals del segle XIII ja estava en funcionament l’òrgan de govern propi de l’illa, la Universitat. Aquesta forma de govern local, pròpia dels territoris dels Països Catalans, estigué vigent fins el 1715 quan, com a conseqüència dels Decrets de Nova Planta, l’estat espanyol transformà les universitats en ajuntaments. Per altra banda, fins a 1782 Eivissa dependrà, eclesiàsticament, de l’arquebisbat de Tarragona.
Els nous pobladors catalans es van anar establint per l’illa a partir de les cartes de franquesa. En la seva distribució pel territori van ocupar les alqueries i rafals que havien estat obligats a abandonar els andalusins. Probablement per això el tipus general d’hàbitat rural a Eivissa és el casament aïllat. El territori de l’illa es va dividir en parròquies i aquestes, al seu torn, en vendes. Des del segle XVIII comencen a destacar alguns petits pobles com Santa Eulària, Sant Antoni però la vida urbana, fins el segle XX, estarà hipertrofiada a Vila (Eivissa capital).
Feniciopúnica o cristianocatalana?
Tota aquesta llarga introducció sobre els orígens i la història de l’illa em serveix per reflexionar breument sobre alguns fets i actituds que fa anys que observo, aquí a Eivissa, al voltant de la qüestió de la identitat. Semblaria – generalitzant, és clar – que des d’una percepció “popular” o “del carrer” o de vegades, des de una certa intel·lectualitat, la identitat d’Eivissa estigués protagonitzada essencialment pel seu origen feniciopúnic. Aquest fet es pot veure tant a partir de les icones publicitàries (encapçalades majoritàriament per la figura de la deesa Tànit, protagonista de tantes i tantes samarretes), com pel nom d’algunes marques (Ebosim, Ereso, Ebusus…) com des de publicacions més o menys científiques (recordem el llibre de Ferdinant Joachim i Philippe Rotthier, El palau pagès), com des de l’hipertròfia d’estudis arqueològics sobre època antiga que hi ha hagut a Eivissa des de inicis del segle XX. Semblaria que tot plegat volgués destacar per sobre de tot els orígens antics i, en especial feniciopúnics, ja sigui de la població, ja sigui de la religiositat, ja sigui de l’arquitectura rural – és el cas de Joachim i Rotthier – d’Eivissa. En canvi, molt sovint s’ha menystingut, s’ha infravalorat o directament s’ha invisibilitzat tot allò que sona a català: de la llengua diuen que no és català, que és eivissenc o en tot cas baleàric; de la música i el ball pagès se’n busca l’origen antic dels instruments (flaüta o xeremia), l’arquitectura rural se la relaciona amb la feniciopúnica o fins i tot amb l’egípcia (Joachim i Rotthier, Haussmann o Blackstadt) i finalment, fins fa no gaires anys, se’n deia que l’origen genètic de la població d’Eivissa estava més a prop del nord d’Àfrica que de Catalunya. En aquest darrer aspecte, per sort, un estudi de l’UPF va demostrar l’any 2018 que l’origen genètic de la població eivissenca, tot i ser una excepció en el conjunt de la Mediterrània, no te cap mena de relació amb la població feniciopúnica que va habitar l’illa fa més de dos mil anys, com d’altra banda és lógic. De fet l’hipòtesi principal dels autors de l’estudi és que la població de l’illa en època catalanocristiana patí un intens aïllament que va fer que els descendents dels catalans que l’habitaren es relacionesin només entre ells. Així, i contràriament a aquest imaginari generalitzat, Eivissa seria – fins a les grans onades d’immigració de la segona meitat del segle XX – l’exponent contemporani d’una catalanitat profunda.
Per què, doncs, aquesta insistència en destacar allò antic, feniciopúnic especialment, i difuminar tot allò català encara que des del punt de vista material i sobretot cultural és infinítament majoritari aquest darrer? Senzill: per sustentar el discurs que Eivissa no forma part del Món Català (Països Catalans, en la seva versió política) i, seguint aquest mateix raonament, negar l’existència real d’aquest conjunt històric i cultural que conforma aquest Món Català. Per això es busca en un passat remot -sí, certament tant brillant que fins i tot hem parlat de període de classicisme – la negació del present. I quin és aquest present (i parlo d’un present extens, del període contemporani i no de l’estricta actualitat), doncs que Eivissa és des de la seva última fundació, per llengua i cultura, catalana i per tradició, religió o espiritualitat, cristiana.
Per ampliar el tema
Cirer, F., Costa, B., Ferrer Abárzuza, A., Història d’Eivissa i Formentera. Des de la prehistòria fins l turisme de masses, Eivissa, Ed. Balàfia Postals / Institut d’Estudis Baleàrics, 2019.
Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera: www.eeif.es
Joachim, F. i Rotthier, Ph., El palau pagès, Ed. T.E.H.P, Eivissa, 1984
