De què parlem?
Darrerament es sent a parlar bastant d’aquests dos conceptes: transhumanisme i posthumanisme. Els podem trobar a les seccions culturals i científiques de la premsa escrita, a algunes monografies especialitzades, tant des del camp de la filosofia com des dels diversos àmbits científics i inclús a documentals i càpsules en vídeo de fàcil accès a Youtube. La qüestió es que poc a poc, d’uns anys ençà s’està introduïnt un nou o uns nous paradigmes de futur basats en aquests dos termes. Per esclarir de què parlem començarem pel primer d’aquests dos conceptes.
El transhumanisme és definit de manera bastant general com aquella tendència de la humanitat cap a la seva millora amb l’ajut de la ciència i la tecnologia. És a dir, el transhumà del futur immediat, serà l’humà millorat tecnològicament i científica en les seves condicions i potencialitats fisiques i mentals. Per parlar amb termes planers podríem dir que l’humà del futur immediat serà un súper-humà. Això que sembla ciència ficció és ja una realitat fàcil de veure, per exemple, en els avenços de la medecina: pròtesis 3D, enginyeria genètica, investigació sobre els tel·lòmers per evitar l’envelliment de les cèl·lules, implants de memòria, etc.
El posthumanisme, per la seva banda, és un pas més enllà: ficció d’avui i ciència de demà. Es tracta d’aquell paradigma que ve a dir que a partir de l’humà millorat del transhumanisme es desenvoluparà l’ésser posthumà, és a dir, un ésser que haurà tingut un origen humà però que, gràcies a la ciència i a la tecnologia, deixarà de ser-ho per passar a ser una altra cosa. Per esdevenir posthumà, el primer que s’haurà de fer és aconseguir independitzar-se del suport físic, és a dir, poder prescindir del cos biològic o que, com a mínim, aquest no sigui determinant. La idea dels defensors del posthumanisme és que a partir dels avenços en la Intel·ligència Artificial (AI), de la realitat virtual, de la robòtica o de la enginyeria de sistemes, etc., sigui possible en un fútur proper – alguns com Raymond Kurzweil parlen de mitjans de segle XXI – bolcar la conciència humana, entesa com el conjunt de tot allò que ha viscut la persona, en un suport digital (uploading). Aconseguit això que és el més difícil, tota la resta vindrà rodat. Els éssers biològics que facin l’aposta per trasvassar-se a un suport digital – una mena de núbol como el que ja es fa servir avui en dia per carregar arxius al cyberespai – gaudiran no només d’una vida eterna en la duració sinó també il·limitada en totes les seves possibilitats, doncs al no estar sotmesos a les lleis de la natura podran gaudir de totes les sensacions i experiències imaginables avui en dia i sobretot, de totes les sensacions i experiències que actualment no ens podem arribar ni a imaginar. Cap límit. Però la cosa no acaba aquí. El mateix Raymond Kurzweil, segurament una de les cares més visibles i convençudes del futur posthumanista, explica que un dels fonaments d’aquest pressupòsit posthumanista és que tot el que existeix en l’univers material és susceptible de ser reduït a dades, a llenguatje informàtic, a uns i zeros. Si segons les previsions posthumanistes serà possible volcar la conciència humana reduïda a llenguatje informàtic, cóm no han de creure que sigui possible traslladar a dades, a informació, tota la resta d’elements materials de la creació. Doncs sí, no només ho creuen possible, sinó que n’estan convençuts. La idea que s’explica des dels convençuts del posthumanisme és que estem ja immersos en el procés d’anar creant una super-intel·ligència global a partir de bolcatge de tota aquesta informació humana, biològica i inclús mineral al núbol, de tal manera que tota ella estigui interconnectada. A la pregunta sobre Déu, que el divulgador Eduard Punset va fer en una entrevista a Raymond Kurzweil per a un capítol del seu programa Redes (RTVE), l’enginyer en cap de Google va respondre que Déu encara no existia, però que en un futur, quan aquesta super-intel·ligència s’hagi estés fins a l’últim racó de l’univers, quan tot el que ho conforma, hagi estat transformat en dades i tot estigui llavors interconnectat i formant part d’aquesta súper-núvol, súper-intel·ligent, llavors a allò el podrem anomenar Déu. Nosaltres, els homes, crearem Déu.
Somni o realitat?
Més enllà de que avui en dia es comença a dibuixar un futur on la ciència i la tecnologia modernes tenen una importància cada cop més gran, fins al punt de que en les societats actuals es fa difícil tenir una vida entesa com a «normal» al marge del desenvolupament tecnològic, hom podria preguntar-se fins a on arriba la ficció o el desig o el somni en l’adveniment d’aquesta societat posthumana. El dubte és raonable, però la resposta es fa difícil, sobretot pel fet de parlar de procesos futurs, alguns dels quals encara no els podem ni tant sols imaginar.
En primer lloc s’ha de dir que ja s’han fet anàlisis i crítiques a aquest pensament trans i posthumanista des de diferents camps que van des de la filosofia a les ciències dures, passant per la biologia o la història. D’aquestes anàlisis i crítiques es desprén que hi ha diverses línies d’interpretació que podem resumir, pel que fa al realisme de les prediccions, en dues molt bàsiques: hi ha els científics i pensadors que podem anomenar com tecno-optimistes i que estan convençuts de la factibilitat d’aquest futur a curt i mitjà termini. I n’hi ha els que pensen que tot plegat no serà tant fàcil de portar-ho a terme. Anem a pams.
Les dates i els fets que manejen els primers, els tecno-optimistes, van des de l’afirmació de que la persona o persones que viuran més de mil anys ja ha nascut, a pensar que el trasvassament conciència-programari serà possible cap al 2045 i que un segle més tard aquella super-intel·ligència de la que parlàvem s’haurà imposat per tot l’univers. Per fonamentar aquesta visió Kurzweil es basa en la Llei de rendiments accelerats i en la Llei de Moore per l’evolució dels microprocessadors.
Bàsicament, aquestes dues lleis parlen de que el progrés tecnològic te un creixement exponencial i no linial. Segons Kurzweil estem a prop del moment en el qual la gràfica del creixement exponencial es dispari cap amunt. A aquest moment, que ell situa vers meitat del segle XXI, l’anomena Singularitat. Lligat amb això, no està de més saber que Google i la NASA van fundar a Sillicon Valley la Universitat de la Singularitat, dirigida pel mateix Kurzweil. Però no només hi ha tecno-optimistes des de l’àmbit de les ciències dures. Des de la biologia trobem, per exemple a un Aubrey de Brey, que treballa sobre la modificació dels tel·lòmers de les cèl·lules per evitar el seu envelliment i que està convençut que ell mateix serà arribarà a ser immortal. Des de la filosofia destaca Max More que defensa que el transhumanisme i el posthumanisme siguin dues corrents que busquin la continuitat de l’evolució de la intel·ligència humana més enllà dels límits de la nostra biologia amb l’ajuda de la tecnologia. I n’hi ha molts d’altres.
Per l’altre costat com hem dit abans, trobrem els crítics i escèptics amb les prediccions dels tecno-optimistes. Bàsicament el que els hi critiquen és el seu optimisme, i això des de dos fronts. Hi ha les crítiques cap a l’optimisme en els temps: molts científics veuen altament improbable que es puguin complir les cronologies sobre les quals treballen els tecno-optimistes. I, atenció, que no es discuteix que la major part de tot allò de que parlen Kurzweil, De Brey, More, i altres, sigui possible o impossible, desitjable o indesitjable, sinó que símplement ho situen molt més lluny en el temps. Per altra banda hi ha les crítiques que arriben des de l’ètica i la moral, doncs alguns autors troben que aquests tecno-optimistes pequen, precisament, de que en la seva eufòria i en el seu optimisme, no prenen gaire en compte les conseqüències ètiques que pot tenir, per exemple, aquesta cursa cap a la immortalitat d’alguns quan hi ha milions de persones que es moren per causa de la malnutrició.
De tot plegat, el més prudent semblaria rebaixar l’optimisme d’algunes prediccions, sobretot pel que fa a tot allò relacionat amb la AI i el possible trasvàs de la conciència humana a un suport digital. Altres camps, com són tot aquells relacionats amb el que es pot fer amb tecnologia 3D, la realitat virtual, la utilització de la nanotecnologia en prevenció i guariment de malalties, els implants de memòria en malalts d’Alzàimer, l’internet de les coses i la seva aplicació en l’automatització de les nostres rutines, inclós el fet desplaçar-se amb vehicles autònoms, etc., són en gran part realitats actuals.
On és el problema?
Davant aquest panorama d’una humanitat X.0 moltes persones poden preguntar-se, legítimament on es troba el problema. Tot sembla assenyalar que anem cap a un allargament i una millora de la vida i de les condicions de vida de, al menys, una part de la humanitat (la part, per cert, de les nostres societats occidentals). Què hi ha de dolent en ampliar la intel·ligència i les capacitats físiques, en sobrepassar tots els límits coneguts, inclós el que defineix la mort, si és quelcom que la humanitat moderno-occidental ja ha estat fent des de fa segles?
El problema, per nosaltres, és una qüestió d’origen i de fons. D’origen, doncs estem convençuts que aquesta humanitat moderna que vol perllongar-se eternament en la posthumana no va néixer bé, doncs el seu part és el resultat de la separació de Déu i de la natura. De fons, per què en el creixement i desenvolupament d’aquesta humanitat moderna, que s’està imposant com a única a tot el planeta, s’ha anat triant el mal en comptes del bé. El problema és que la llavor a partir de la qual va germinar i es va desenvolupar això que anomenem l’Occident modern, era, per dir-ho en termes cinematogràfics, la llavor del diable. Per què? Ras i curt, perquè el que preten l’Occident modern esdevingut global és la inversió completa de l’obra creadora de Déu. Es tracta de l’extensió de les tenebres en totes les dimensions de l’existència humana, des de l’esperit fins al cos, però també arreu de tota la Creació de Déu. Ens expliquem.
Que l’ésser humà fa temps que va deixar l’estat beatific i la visió directa de Déu és una evidència de la qual en parlen totes les Tradicions. A aquesta separació – la primera escisió – els moderns hi van veure de seguida la primera gran conquesta de la humanitat: l’adquisició de l’autoconciència, la separació de la natura, el gaudi de la llibertat. Llibertat per a qué? La protohumanitat, el primers Adam i Eva adquireixen el coneixement del bé i del mal pagant el preu de la seva-nostra mort [espiritual] (Gn 3,3). Però en tot cas, aquest coneixement els/ens fa lliures per fer el bé o per fer el mal. Quin és el mal que van haver de triar fer o evitar aquesta primera parella que simbolitza a tota la humanitat? Gn 3,22-24 ens posa sobre la pista: un cop assolit el coneixement del bé i del mal propi de Déu, viure per sempre, és a dir, suplantar Déu, sense ser Déu, és a dir, sense la seva vocació inequívoca cap al bé.
L”ésser humà, home i dona, no accepta i no es conforma amb la condició humana que li ha reservat Déu. Ell vol més, vol ser igual a Déu. Dos són els dos poders principals que han estat reservats a Déu i dels quals l’home no és senyor: el poder de crear vida del no res i el poder de vèncer la mort. Tot el trencament modern consisteix en això, arrabassar-li a Déu el que és de Déu. És l’intent de culminar definitivament la separació de Déu, fent-lo desaparéixer (eliminar l’altre, una de les característiques del dualisme modern). No es tracta únicament d’assolir la independència de Déu, ser autònom respecte el Pare i Creador. No, es tracta finalment de suplantar-lo, convertint-se en senyor de la vida i de la mort.
L’home de l’humanisme és aquell que va començar prometeicament a reptar a Déu, a mirar-lo cara a cara sense por, desafiant-lo (Ex 33,20). L’home de l’humanisme (modern, ateu, postmodern…) és aquell que es va atrevir a reduir Déu a una projecció humana (Feuerbach), a un estupefaent (Marx), a un desig infantil (Freud) o bé aquell que va constatar que ja no ens feia falta, i que per això el vam matar (Nietzsche). I a partir d’aquesta constatació, res (nihil), via lliure a l’home per fer una nova creació. Així, l’humanisme postmodern va decidir que l’ésser ja no era una realitat dialògica amb Déu i amb l’altre sinó un jo per fer, – o fer-se a sí mateix -, en un desert sense límits anomenat llibertat (Sartre). Les conseqüències d’aquesta tabula rasa les podem veure avui si fem una mirada panoràmica a l’estat en que es troba la humanitat i el planeta, la nostra casa comuna (Pelle Maha, casa de tots). La ciència i la tecnologia modernes han acompanyat i nodrit la visió humanista i antropocetrada de l’home transformant cada dia més la Creació de Déu per a profit de l’home. El transhumanisme i el posthumanisme, de la mà de la ciència i la tecnologies modernes, signifiquen l’assalt definitiu al poder de Déu.
L’home transhumà i posthumà vol ser aquell que completi la rebelió iniciada per la humanitat moderna. Si la Creació de Déu va ser en Esperit (el Ruah del Gènesi), la creació de l’home es material, és màgica en tant que científica, doncs la màgia i la ciència actuen amb els mateixos principis. Així, la humanitat transhumanista i posthumanista no deixa de ser el producte de laboratori d’uns aprenents de bruixots vestits amb bata blanca.
El camí cap a una Vida plena, vertadera, passa inexorablement per la mort i per una existència humana viscuda amb confiança total en Déu. Sense mort humana no hi ha vida eterna en Déu. Tot el demés és obra del Diable; un Diable irreconeixible com a tal i que hem creat a imatge i semblança nostra, per dir-ho tal i com ho fa Ivan Karamazov a la novela de Dostoievski.
Referències per aprofundir en el tema
Dieguez, Antonio, Transhumanismo, Barcelona: Herder, 2017.
Kurzwail, Raymond, La era de las máquinas espirituales, Barcelona: Planeta, 1999
_______________ Cuando los humanos trascendamos la biología, Lolabooks, 2012.
_______________ Cómo crear una mente, Lolabooks, 2013.
El tecnooptimismo de Ray Kurzweil. ¿Está cerca la singularidad?, Universidad Pontificia de Comillas. Cátedra de Ciencia, Tecnología y Religión.
Documental El hombre trascendente: https://www.youtube.com/watch?v=1UYA3ELzkJU
Programa Redes, d’Eduard Punset: http://www.rtve.es/alacarta/videos/redes/redes-inteligencia-artificial/198212/
