” Una civilització que demostra ser incapaç de resoldre els problemes que crea
és una civilització decadent.
Una civilització que tanca els ulls als seus més crucials problemes
és una civilització malalta.
Una civilització que usa els seus principis per al frau i l’engany
és una civilització moribunda”
Aimé Cesaire (1950)

Fa dues dècades la majoria de textos i opinions sobre Àfrica Negra es situaven en l’afropesimisme, corrent que plantejava un futur catastròfic per a les societats africanes amb els 4 genets de l’Apocalipsi en plena cavalcada. Llavors, ningú preveié que Àfrica seria avui el continent de les oportunitats, tant econòmiques, com demogràfiques, ja que és el territori més jove del món. Això si, oportunitats per a empreses i organitzacions internacionals externes a les cultures africanes. Tanmateix, els aspectes atractius conviuen amb la imatge negativa creada des de fa segles, contradicció que motiva el sorgiment d’iniciatives que volen mostrar “Àfrica en positiu”. Exemples trobem per tot arreu, des de blogs de periodistes africanistes com Xavier Aldekoa a concursos d’Administracions públiques. El problema és que cada dia apareixen als mitjans notícies sobre naufragis d’embarcacions on naveguen africans que volen arribar a Europa. Imatges que refermen la idea d’invasió, conreada per partits polítics de diferents orientacions polítiques. De fet, és la visió secular d’una Àfrica rica en recursos materials, que inclou les persones i “pobre” a nivell cultural.

Aquesta és una tònica habitual quan s’analitza la situació de les societats africanes, predomina sempre una única mirada. En cada període històric s’imposa un únic discurs, creat sempre des de fora del continent. Aquest monodiscurs forma part del pensament únic, establert a nivell global i amb Àfrica en particular. Des de la desaparició de l’URSS, es consolida el procés totalitari que imposa un únic sistema mundial: el capitalisme-neoliberal. Procés que ens apropa cada vegada més al home unidimensional de Marcuse, amb tendències orwelianes de control social a través de la tecnologia. Diríem que són temps de Fanga, de despreocupació pel col·lectiu (Iniesta Ferran, 2012) i creixent violència estructural.

Llavors, davant aquest panorama, com responen les cultures africanes al pensament únic homogeneïtzador?

Innovació des de la tradició

D’entrada jo apuntaria que Àfrica ens sorprendrà, com sempre ho ha fet. El que si podem és identificar algunes pistes per comprendre les dinàmiques africanes, que presento de manera resumida y que les recullo de mestres com Ferran Iniesta (2010), Hampaté Bâ (1980) o Pathé Diagne (1981).

La idea força de l’article és que les respostes africanes als reptes actuals es fonamenten en la tradició. Innovació no vol dir trencar amb els orígens, ens al contrari, des del passat caminem cap el futur. Presentem alguns d’aquests pilars, en el ben entès que no es poden generalitzar per a tota Àfrica.

La malla més forta que la xarxa

Donada la pluralitat cultural i de contextos africans les respostes al pensament únic homogeneïtzador són diverses. I aquestes iniciatives estan interconnectades en forma de malla, una estructura més forta que la xarxa. La malla és tridimensional, la xarxa és plana-bidimensional. En computació la malla és una topologia molt utilitzada entre les xarxes WAN o d’àrea àmplia. La seva importància radica que la informació pot viatjar en diferents camins, de manera que si arribés a fallar un node, es pot continuar intercanviant informació sense cap inconvenient entre els nodes. La malla és la construcció de xarxes de diferent dimensió i densitat, l’unitat des del pluralisme.

Per això no és estrany que ubuntu, sigui el nom del principal sistema operatiu en codi obert, que funciona a partir dels principis comunitaris africans. Ubuntu, terme bantú que vol dir: “jo soc perquè nosaltres som”.

Per tancar aquest punt dir que Àfrica “ha saltat el cable”, terme de Carlos Bajo que analitza com les societats africanes són avantguardes en l’ús col·lectiu de les xarxes digitals, fonamentat en la dimensió comunitària de la persona i en l’oralitat africana. El que permet per exemple el control comunitari dels processos electorals africans. Quan a Europa la població no controla res de la transparència dels processos electorals.

Les arrels profundes permeten resistir forts vents

Malgrat les agressions que han patit i pateixen les cultures africanes és la força de les arrels tradicionals el que permet resistir el tsunami totalitari. Aquí la memòria comunitària és fonamental, mantenir la transmissió intergeneracional és un del pilars de la resistència africana. Només cal escoltar els relats africans sobre les migracions que relacionen els desplaçaments actuals amb la Trata Negrera i el Colonialisme. A diferència de la visió diacrònica africana, la visió occidental de les migracions les presenta com fets sincrònics, sense passat. Ara bé, en els nostres dies hi ha moltes dificultats de transmissió entre mestres i deixebles, i la manca de coneixement i de temps per copsar, provoca una vivència superficial de les arrels culturals pròpies africanes, europees o de qualsevol altra tradició.

L’espiral del temps fonament del dinamisme i la creativitat.

Wangari Maathai deia que qui gaudirà del cinturó verd que ella promovia serien les seves descendents. Ella no veuria els arbres crescuts des del Mar Roig a l’Atlàntic. Però no importava, ella era com un colibrí que fa el que pot sense pensar en el que faran els altres, perquè tenia la força de les ancestres. «La crisi ecològica és tant una crisi física com espiritual. Per a abordar-la es precisa un nou nivell de consciència».

Els avantpassats, són la connexió directa de les persones amb les més altes forces espirituals i amb la tradició-transmissió. Els avantpassats expliquen el parentiu entre pobles, ja que van ser ells els que es vincularen amb persones d’altres cultures. Lligam anomenat de diferents formes, així a l’Àfrica Occidental seria le cousinage à plaisanterie, i ha estat útil per a transmetre els vincles de sang entre mandingues i soninké i bámbara i sosso i marka i djula i…., o entre toucoleur i fula, o wolof i serer,….I aquest parentiu s’ha establert a través de les migracions, de la mobilitat espaial. Els mites d’origen són mites de migracions no de sedentarisme, com ho són els mites occidentals moderns, una mostra és la figura del primer poblador, el descendent viu de la persona que va fundar el poble, que era un immigrant. Per a molts pobles africans les migracions són enteses com ritus d’origen necessaris per arribar a ser adults.

Per a mi, el parentiu entre cultures fonamenta la dimensió de respecte, no conversora de les societats africanes, jo puc viure amb africans, mai m’obligaran a deixar de ser el que soc per esdevenir ells, a diferència del eurocentrisme que és assimilador-homogeneitzador. Pot ser per això encara es parlen 2000 llengües africanes més llengües europees i asiàtiques, mentre a Europa només en parlem 200. Evidentment, aquest parentiu no exclou el conflicte i les relacions desiguals entre cultures.

En aquest punt, una autocrítica. Els que portem dècades treballant la perspectiva intercultural, no ens hem interessat sobre quina interculturalitat viuen altres entorns culturals com l’africà. Sempre expliquem la perspectiva intercultural occidental. Com a mostra del que ens hem perdut, una cita d’Hampaté Bâ que recupera la resposta del seu mestre Tierno Bokar a la pregunta dels deixebles sobre com havien de relacionar-se amb persones d’altres religions i cultures.

“Ell (Déu) ens incita no només a la tolerància, sinó a l’escolta real, atenta de l’altre (..). És necessari que deixis de ser el que ets i oblidar el que saps. Si et mantens ple de tu mateix i imbuït del teu saber, el teu proïsme no trobarà cap obertura per a entrar en tu. (Hampaté Bâ, A. 1994 p. 470). Un plantejament de diàleg intercultural profund.

I finalment, un factor fonamental en el dinamisme espiral africà, la Diàspora, que des de fa segles trenca l’estereotip de que Àfrica ha estat un continent aïllat. Des de l’Antiquitat fins als nostres dies, passant per moments significatius com el paper de la diàspora en la construcció del panafricanisme. I a principi del segle XIX sorgeixen nous espais de creativitat africana, com és Catalunya punt de trobada de persones d’arrels africanes originàries d’Africa, d’Amèrica i d’Europa, estic fruint per conèixer el que esdevindrà.

La força de la Diàspora esta en el pensament integrador africà (Iniesta, F. 2010), que proporciona estabilitat perquè està ben arrelat, i permet la fecundació mútua intercultural amb la incorporació d’elements d’altres cultures, sense deixar de ser africà. Així doncs, suggereixo explorar i reconèixer el parentiu antic entre societats africanes i la resta del món, així com també els nous lligams familiars que neixen en els nostres dies. El fet de ser parents vol dir tenir ancestres comuns i que hi hagut relacions entre famílies, però no vol dir que som idèntics i homogenis; sinó plurals com qualsevol família. Pot ser d’aquesta manera, serà més senzill encetar un nou camí més fratern i superar la fanga que amenaça a tot el món. Àfrica és un referent no només de resistència, sinó també d’alternativa al sistema.

Referències per ampliar el tema

-Bajo, Carlos; https://elpais.com/autor/carlos_bajo_erro/ a https//www.wiriko.org/author/carlos

-Cesaire, Aimé ; Discurso sobre el colonialismo Ediciones Akal, Madrid, edició 2006

-Diagne, Pathé ; L’euro-philosophie face à la pensée de négro-africain. Suivi De Thèses Sur épistémologie Du Réel Et Problématique Néo-Pharaonique, Sankoré,Dakar 1981

-Hampâté Bâ Amadou, Vie et enseignement de Tierno Bokar. Le sage de Bandiagara, Éditions du Seuil, Paris, 1980.

-Oui mon commandant ¡ , Éditions Jai lu, Paris, 1994

-Iniesta, Ferran, El pensamiento tradicional africano. Regreso al Planeta Negro, Ediciones La Catarata-Casa África, Madrid 2010.

–La Fanga https://vimeo.com/61707519 , 2012

-Maathai, Wangari, Movimiento Cinturón Verde. Compartiendo propuestas y experiencia, Ediciones La Catarata, Madrid, 2008.