Si un dia se’ns acudís fer una enquesta a casa nostra sobre el Vudú haitià, la característica que més sobresortiria és el gran desconeixement que hi ha sobre la matèria. Si acceptem que el desconeixement sol portar als prejudicis i a la por (a l’altre, al diferent, al desconegut), desconeixement que exalta la imaginació més aberrant i ens fa treure aquells dimonis i foscors que persones i societats portem dins i projectem en els altres, ens podrem fer una idea de la imatge que presenta el vudú encara avui i aquí. I no només el Vudú haitià, doncs el mateix passa amb la resta de religions afroamericanes i negroafricanes. I sí, he dit religions, no religiositats, ni cultes, ni sectes, si no és que acceptem que les religions monoteístes -Judaísme, Cristianisme i Islam- i les principals religions orientals -Hinduisme i Budisme- també són cultes o sectes.

El problema és, però, que ben sovint, les religions afroamericanes, com les seves germanes majors, les africanes, són percebudes com cultes, – en el millor dels casos –, i no pas com a religions. El clixé també afirma que a aquests cultes impera la barbàrie, la sang, la sexualitat desenfrenada i fins i tot el canibalisme. No és rar, inclús a casa nostra, que aquestes religions s’associïn també a cultes diabòlics i a sectes destructives. I, en realitat, de tot això, ben poc o res de res.

Anem a pams. Què són les religions afroamericanes, entre les quals destaca el Vudú?

Són el conjunt dels mites, les creences, les pràctiques i les institucions a través de les quals els grups d’origen africà establerts al continent americà s’han relacionat amb el transcendent, amb l’invisible, amb allò que és el veritable origen i fi de tot plegat. Entès així, totes i cadascuna de les religions afroamericanes, conformen unitats, són un tot coherent, estructurat i homogeni amb una arquitectura marcada i amb un sentit final que les impulsa cap a l’alliberament de la persona, que al cap i a la fi és el que distingeix a les vertaderes religions. Històricament, les religions afroamericanes són subsidiàries del fet ignominiós de l’esclavatge d’africans i la tracta negrera que van tenir lloc des de finals del segle xv fins a mitjans del segle xix. Durant aquest període uns vint milions d’africans van arribar a diferents punts del continent americà com a mà d’obra barata. De seguida van ser instal·lats en hisendes, plantacions o mines on havien de treballar no menys de setze hores diàries i patir càstigs més o menys severs, segons el caràcter, humor o caprici de l’amo blanc. L’esperança de vida per a l’esclau era, no cal dir-ho, molt baixa: entre vuit i nou anys de mitjana per un esclau de plantació. A tot això s’afegia la despersonalització que patia l’africà des del moment en que era embarcat als ports negrers on quedava separat de la seva terra, de la seva família i dels seus avantpassats, és a dir, de tot allò que configura el sentit de la vida per a la persona a l’Àfrica (i per a l’occidental abans de l’embranzida moderna). En aquest camí sense retorn, l’única companyia que va poder portar l’esclau africà a bord dels vaixells negrers i que el va acompanyar durant tota la seva penosa existència van ser els seus déus i la seva visió del món, de la Realitat. Segons els fidels de les religions afroamericanes, els déus africans van arribar a Amèrica per sota del mar en un flux d’anada i tornada que és l’únic que, per l’afroamericà, relliga míticament encara les dues riberes atlàntiques.

És, doncs, evident que hi ha una continuïtat en molts aspectes entre les religions africanes tradicionals y les religions afroamericanes, però al mateix temps trobem també una ruptura amb l’Àfrica, una ruptura que és tant física com a nivell de pensament religiós. Així, les religions afroamericanes no són només el resultat del trasplantament mecànic de les religions africanes al continent americà, encara que entre ambdues puguem trobar un clar aire de família. Les religions afroamericanes tenen personalitat pròpia, única, conformada, com qualsevol altre religió, amb elements diversos, entre els que destaquen – i molt, en el cas del Vudú haitià – els africans però també els europeus cristians i, en menor mesura, els amerindis. En el desenvolupament de les religions afroamericanes han jugat molts elements, és cert, però és molt discutible fer servir el dubtós concepte de religions sincrètiques que es sol utilitzar des de l’antropologia o la sociologia de les religions per definir-les, com si només fossin el resultat d’un aiguabarreig. La ciència moderna, acostumada a disseccionar a cop de bisturí i després tornar a cosir, pot tenir la temptació de crear Frankensteins. El Vudú no és ni una religió sincrètica ni una síntesi, és un tot coherent i amb sentit que dóna aixopluc espiritual i material a tres quartes parts de la població haitiana.

Breu fenomenologia del vudú haitià

Al Vudú haitià, com en general a totes les religions afroamericanes, el paper més important se l’emporta el culte als esperits o sants. Dins cada tradició afroamericana reben un nom particular segons l’àrea africana de procedència o a conseqüència de les característiques pròpies de la gènesi del culte. Aquests sants o divinitats intermèdies al Vudú reben el nom de lwa.

Entre els ewe i els fon dels actuals Togo i Benín, els lwa reben el nom de vodun. De fet la religió Vudú pren el nom d’aquestes forces intermèdies venerades pels fon. Tant els lwa com els vodun, són unes forces de la natura, uns ens d’aspecte sobrenatural que asseguren la mediació entre els humans i l’Ésser suprem que, com passa a les religions africanes tradicionals, és a la vegada immanent i transcendent, principi i fi de la creació, però que està massa allunyat de les persones com per que aquestes puguin entrar en relació directa amb ell. A Haití, a aquest Ésser suprem se’l coneix com Bon Dieu i rarament – per no dir mai – se li adrecen peticions o sacrificis. Els lwa són esperits o genis sobrenaturals que poden intervenir en el cos dels individus mitjançant la possessió, però que també estan presents en tots els àmbits de la natura: arbres, rius, aire, aigua, foc. Els lwa estableixen una xarxa de correspondències entre les activitats humanes (agricultura, guerra, amor, etc.) i diversos aspectes del món natural. Estructuren l’espai i el temps i es fan càrrec de l’existència de l’individu des del naixement fins a la mort. També són els responsables d’assegurar l’harmonia a l’univers i a la vida social. L’ordre, el desordre, el bé i el mal, els esdeveniments feliços i els tràgics s’omplen de significat gràcies als lwa que fan que res pugui ser absurd a l’individu. Són potències superiors i invisibles. Els lwa, quevan néixer en el món en un temps que ja no té temps, són atemporals i cada iniciat ha de cuidar-los mitjançant ofrenes i cerimònies. La manifestació d’aquestes divinitats intermèdies es fa mitjançant les cerimònies que culminen amb la possessió o ‘cavalcada’ d’un o diversos iniciats per una d’aquestes divinitats. Aquest és el moment d’interrogar al lwa sobre qüestions delicades de la vida de la persona o de la comunitat com poden ser desgràcies, malalties, trastorns, etc. Ben tractats, els déus del Vudú tenen cura dels seus fidels proporcionant-los l’esperança que les difícils condicions que sovint pateixen – penso concretament en el dia a dia a Haití – són susceptibles de millorar.

Un altre aspecte molt important dins el vudú és el culte als morts, que no vol dir culte a la mort. El fonament del culte als morts al vudú haitià és – de la mateixa manera que s’esdevé amb la creença cristiana de la comunió dels sants – que entre els vius i els morts no hi ha una discontinuïtat. Al Vudú, com a la resta de tradicions religioses, la mort no significa el final definitiu de res, doncs, l’existència comprèn els dos estats: el de la vida i el de la mort. Aquest fet, inassumible pel paradigma modern tecnocientífic, resulta evident per a qualsevol fidel del vudú, tant com per a qualsevol creient cristià. La base es troba en la concepció que té el vuduitzant de la persona humana, que veu d’una forma triàdica o tripartida, és a dir, formada per tres components, tots ells formant un tot integral. Així per al vudú, la persona està formada pel cos (corps-cadavre), l’ànima (gros bon-ange) i l’esperit (petit bon-ange). En el moment de la mort, el cos es queda i, si tot va bé, s’acaba descomponent a la terra. En canvi, amb el petit bon-ange, esperit o consciència, s’han de fer tota una sèrie de cerimònies ben precises per tal que deixi el cos i l’entorn familiar – la vida –– i es transformi en un ancestre o en un esperit que pugui ser utilitzat com a referent o ajuda per a la família. Si el petit bon-ange es quedés, o fos atrapat per algú amb mala intenció, podria arribar a ser un perill per a l’entorn familiar i per al propi esperit, que no podria descansar com a nou ancestre.

Estem parlant d’un apropament a la Realitat dialògic i relacional, on la persona manté relacions amb tot allò que existeix, tant amb la realitat material visible – a partir de la tècnica o la ciència – com amb la realitat espiritual o invisible – a partir de les eines que proposa el vudú. Una comprensió del Real com aquesta resulta inassumible per al paradigma modern tecnocientífic i per això, el vudú, com altres tradicions religioses, són titllades d’irracionals o, en el millor dels casos, com un tret del patrimoni cultural que pot acabar perdurant com folklore.

El vudú, el nostre mirall

És legítim i estimulant voler conèixer el vudú científicament, és a dir, des de les disciplines que apliquen el mètode científic per a la validació de les seves dades: història, sociologia, antropologia o etnologia. Personalment, no és una perspectiva que m’embali gaire. Com s’ha afirmat en els nostres escrits, el coneixement científic tendeix a la divisió i compartimentació de la realitat per analitzar-ne les parts, quan més petites i concretes, millor; quan més separades del tot que conforma la Realitat, més precís. El vudú, manera integral de veure i viure el món dins del que és la Realitat total de l’existència, no constitueix un subjecte propici a l’anàlisi científica, que sempre serà esbiaixada i parcial. Tampoc vull dir que per conèixer el vudú hom s’hagi d’iniciar en els seus misteris. No és això. Crec sincerament que si d’alguna cosa ens serveix aprendre humilment d’altres realitats, com ho són les religions negroafricanes o el vudú haitià, distants de nosaltres com ho podrien estar dues galàxies a l’univers, és, precisament, per confrontar-nos al nostre propi mite de referència, el de la modernitat occidental. En això, el vudú posa al descoberet totes les nostres vergonyes i els nostres dimonis més interiors i secrets.

El vudú és el fill il·legítim i no desitjat de l’aberrant relació que es va establir entre el primer Occident, el de la primera expansió europea, i les societats africanes. El vudú no s’entén sense el comerç negrer i la figura espectral de l’esclau de tracta. El procés de deshumanització de la persona va arribar fins a tals nivells que, avui en dia, subsisteix a Haití la figura del zombi, com a denúncia de la barbàrie inimaginable a que va arribar Occident: finalment els bàrbars érem nosaltres. El zombi és existeix en la cruïlla de la vida i la mort, sense pertànyer del tot a cap costat de la frontera. És aquell a qui li han manllevat tot el que és pròpiament humà, menys la vida biològica i a qui, per tant, li manca la voluntat. És l’esclau total i perfecte.

A l’Haití rural, la zombificació, com a reducte simbòlic del que va ser la tracta d’esclaus, és el pitjor càstig que se li pot imposar a algú – per part de les societats secretes del vudú – per haver fet quelcom contrari a l’equilibri social. L’existència de zombis – desnaturalitzats per les pel·lícules americanes – ens recorda constantment les maneres de fer egoistes i monstruoses d’un Occident modern, que, sense nord, s’ha estès pel món.

Però no només hi ha el zombi. Haití ens mostra les conseqüències de l’embogiment d’Occident a la cerca de la riquesa material infinita. La mateixa geografia del país, trinxat i desforestat de dalt a baix, la misèria extrema, el no reconeixement d’un país d’antics esclaus negres que van guanyar-se la independència derrotant l’exèrcit de Napoleó, més poderós de l’època (1804), i que després van ser bloquejats i oblidats pels països occidentals, en el mateix moment en què es confeccionaven les diferents declaracions de drets de l’home. Menyspreats pels seus propis dirigents -preocupats únicament en emblanquir-se i ocultar el doble estigma de ser descendents d’esclaus i d’africans- els haitians i el seu vudú demostren amb la seva sola existència -feta de misèria , suor i pregàries- que si en termes materials Occident ha vençut, en termes espirituals, està mort. El Vudú -i amb ell la pràctica totalitat de la gent que habita Haití- no és només un univers diferent del qual aprendre. Això és una veritable pedra a les sabates de les societats benestants que hom coneix com Occident.

Referències per ampliar el tema

Sobre el vudú haitià, tot el que ha escrit Laënnec Hurbon és interessant i profitós. Destacaré només dues obres d’ell i una tercera d’una investigadora de Puerto Rico:

Laënnec Hurbon, El bárbaro imaginario, Madrid: FCE, 1998.

_____________ , Los misterios del vudú, Barcelona, Ediciones B.

Nélida Agosto Cintrón, La Religión vudú. Historia, ritos y el fenómeno de la posesión, Barcelona: Calambur, 2016.

Pel·lícules o documentals:

Un documental prou ben fet de TV3: Papà Paul i Mamà Romita.