Agradi o no, durant dos mil anys, la tradició cristiana ha estat un fet clau per al món mediterrani, europeu i, als darrers segles, per a tots els pobles del planeta. Des de Catalunya, europea i mediterrània, seria un greu error ignorar el pes essencial d’questa tradició en la història pròpia i circumdant. Per tant, esboçarem aquí el eixos fundadors d’aquest moviment durant els primers segles de la nova era, la cristiana.
La història
Als inicis del segle I de la nostra era, l’anomenada ‘pax Augusta’ s’estenia per tot el contorn de la Mediterrània, quan en una àrea marginal del país dels hebreus -Galilea- aparegué un mestre jove –rabí, rabûni- que predicava la vinguda del Regne de Déu. Doctrinalment més pròxim als fariseus del que en general ens ha agradat reconèixer però sense els seus formalismes, molt allunyat dels saduceus que controlaven el Temple i proclamant la veritat interior com el essenis però sense el seu rigorisme, Jesús, el nou mestre, convocà amplis sectors de la població abans de pujar a Jerusalem.
El context polític era el de la revolta. Les nacions suporten malament la dominació forània, i algunes estan en insurgència larvada gairebé constant. Roma mantenia el seu imponent imperi amb brutalitat i arrogància i els aixecaments eren freqüents, malgrat la ‘pax romana’. Aquest era el cas d’Israel, el poble cridat a escoltar Déu i restar-hi fidel: «Schema Israel! (Dt 6, 4-9)». La situació que es vivia quan Iosuah ben Ioseph inicià la seva acció pública era de vetlla, de vigília d’un alliberament que el Messies -l’enviat que els grans profetes havien anunciat- havia d’encapçalar. Certament, Iosuah o Jesús descendia del llinatge de David per via paterna, cosa que l’apropava al Messies esperat, però una part important dels seus seguidors es va allunyar d’ell quan va deixar clar que el Regne que anunciava era d’amor i vida eterna i no de combats polítics i militars. Per a molts era un mestre més, però amb dots profètiques i capacitats guaridores. Només per a un cercle íntim era Fill de Déu i Fill de l’Home, desvelant el Regne (Mt 16, 15-20).
Convé aclarir, amb Holmberg, que actualment sabem prou bé que els seus seguidors mai van ser exclusivament ni majoritàriament marginals, ni a Galilea, ni a Transjordània ni a Jerusalem, i encara menys quan, després de mort, la diàspora cristiana s’instal·là a Àsia i Europa: el seu ‘evangelion’, la seva ‘bona nova’ tocava totes les classes socials i, ben aviat, tots els pobles de l’Imperi romà.
Jesús de Natzaret i el seu grup
Coneixem de Jesús, l’home de Natzaret, el seu bateig al Jordà per un altre mestre, Joan el Baptista i també que entre els seus deixebles hi havia pescadors, però també comptables i funcionaris, que el seguien dones i familiars, però també romans i gent benestant de Jerusalem, que els galileus eren el seu suport inicial, però també jueus hel·lenitzats que no parlaven arameu, com Esteve, que va ser lapidat pels saduceus després de morir el mestre. Però, sobretot, sabem del seu missatge de fe i esperança al sermó de la muntanya (Mt 5-7 i Lc 6, 17-49), del seu carisma i la seva força teúrgica amb malalts i difunts, de la seva afirmació com a Fill de Déu i del seu anunci de resurrecció, del seu ensenyament del Regne i de la Trinitat divina, de la seva pregària Awun Dueshmeia o Pare Nostre. I per damunt de tot, ens consta que al tercer dia de la seva mort en creu, amb l’anunci i reconeixement de la seva resurrecció, els seus seguidors passen a ser una tradició nova, perquè el judaisme mai acceptaria un Messies sacrificat i ressuscitat (jo diria que aquest reconeixement es produeix més aviat a partir de la Pentacosta. L’Esperit il·lumina als deixebles de Jesús sobre el que ha estat passantels cinquanta dies previs: aparicions, per tant, la constatació que Jesús és viu. Fets 2, 1-13).
L’expansió del cristianisme per la Mediterrània
La breu vida de Iosuah ben Ioseph, ben aviat conegut com Crist (messies o ungit) va ser un enrenou limitat a un racó de l’Imperi (Tàcit, Suetoni, Plini), però per a autors jueus del segle I com Flavius Iosephus o Filó d’Alexandria allò era un símptoma de l’efervescència de l’Israel colonitzat i de la incapacitat romana d’oferir un món just. Ara bé, internament, les comunitats seguidores de l’Evangeli, fossin jueves o no, seguien ja pautes rituals senzilles i intenses, particularment el bateig que donava nova vida i l’eucaristia o gràcia divina al compartir el pa i el vi. Ho sabem per Pau des dels anys 40, pels evangelistes des dels anys 60 i 70, especialment pel llibre dels Fets dels Apòstols de Lluc, o pel recull de pràctiques de la Didaché, entorn ja a l’any 90. Els cristians estaven oberts al món circumdant, però fe i ritu ja els distingien de la resta: i malgrat la missogínia ambiental, les dones exercien com profetesses i diaconesses, almenys fins la meitat del segle II, moment en què el cristianisme greco-romà va interioritzar l’hostilitat estoica contra les dones, un préstec nefast per a l’Església.
Com deia despectivament Llucià de Samòsata en un dels seus Diàlegs, el cristianisme venia a ser una mena d’estoicisme popular, de pobres. Error de pes, perquè ja aleshores una part dels erudits més inquiets de la Mediterrània -Climent, Orígenes, Justí- estaven adherint-se a la nova tradició espiritual, i el mateix Plotí prenia distància dels seus amics alexandrins, perquè estaven ja cristianitzats. De fet, les persecucions periòdiques dels emperadors contra els cristians només van enfortir el moviment renovador d’aquell rar mestre galileu, i gent de classe humil, mitjana i alta van compartir ben aviat fe i caritat en el marc vertebrador de l’Església o Comunitat dels creients en Crist.
La intensitat de l’experiència cristiana va fer que, des dels primers anys posteriors a la crucifixió, es produissin diferències i debats, tant doctrinals com rituals, expressió de vitalitat i convicció. Així, les comunitats judeo-cristianes s’agruparen entorn a Jaume a Jerusalem, mentre que les helenístiques i gentils ho van fer al voltant de Pau i, a la mateixa Roma, de Pere. Alguns especialistes pensen avui que la mort de Pau l’any 64 i la de Pere el 67 -tots dos executats a la capital imperial- van ser producte de la denúncia de grups judeo-cristians intransigents que pensaven que calia seguir el ritu judaic, tant en circumcisió com en prohibicions alimentàries. En el plànol de la cosmovisió tampoc ha de sorprendre que emergissin, a les acaballes del segle I, grups dualistes gnòstics que van acostar-se al cristianisme, però considerant el món com obra del diable i els cossos i la matèria com obstacle satànic al retorn a la unitat divina: Justí, Climent, Orígenes o Ireneu van exposar i criticar aquestes doctrines com extranyes al missatge evangèlic. Menys d’un segle després de la mort del seu fundador, l’Església practicava de forma unitària bateig i eucaristia, pensava que la creació era bona, considerava un sol Déu en tres Persones, afirmava Jesucrist com el Fill de Deú encarnat i creia en la resurrecció.
No s’ha d’oblidar tampoc que la percepció, llavors molt estesa a Àsia, d’un món abocat al desastre -Apocalipsi o Revelació última- va ser més freqüent entre els judeo-cristians que no pas entre els hel·lenistes o cristians d’altres origens. Aquesta tendència va disminuir amb la destrucció de Jerusalem per Titus, l’any 70, i amb l’afebliment dels judeo-cristians un cop mort Jaume i desplaçats a Pella, a l’est del riu Jordà. Molt aviat, la posició de Pau d’una salvació personal, d’un apocalipsi interior i una resurrecció als cels, d’un amor o caritas com a via unitiva entorn a Crist i a la Trinitat, s’anà imposant. Alliberades de l’antiga llei judaica, sense ignorar-la, les comunitats cristianes van posar en pràctica una veritable revolució en la forma de viure i entendre l’existència.
Jesús, el Crist
Aquesta manera de entendre la vida humana del primer cristianisme -vista des de les costes catalanes, a l’occident mediterrani, amb 700 anys de pensadors com Llull, Sibiuda, Pujols o Panikkar- resulta familiar, perquè el món te ‘profunditat divina’, com diria el quebequès Trottier. Sens dubte, gnòstics antics de la talla d’un Valentí o d’un Marció, a mitjans del segle II, eren honestos i amb el seu rebuig del món van tractar de donar l’esquena a qualsevol poder, fos polític o eclesial, però negant qualsevol sentit a la vida humana van obrir pas al dualisme simplificador de bé i mal, concepció que avui, en mans dels moderns, encara és més destructiu que mai. El gnòstic volia fugir del món per puresa, el cristià volia ajudar-lo per amor, i els dos camins -dualista i trinitari- van divergir; la gnosi sempre va tenir i te un caràcter misteriós i minoritari, el cristianisme va ser comunitari amb la creació i obert als pobles; ambdues fòrmules estaven i estan carregades de risc, però en la caritas, l’opció apostòlica va preservar la fidelitat al missatge del mestre ressuscitat.
En aparença, Jesús va ser un Messies fracassat, mort de forma ignominiosa a la perifèria de l’Imperi romà. Però el seu ‘evangelion’, el seu missatge no era com el dels grans mestres essenis o fariseus, no sols per la seva prèdica sobre el Regne, sinó perquè l’eix d’aquesta bona nova era ell mateix com al camí que duu al Regne, a la veritat i la vida (Jn 14, 6). Els membres del Sanhedrí tenien raó en dir que aquell galileu blasfemava, perquè Jesús no només no desmentia ser rei sinó que declarava ser Fill del Pare (Jn 10), i això era ben diferent a ser un més entre els candidats a Messies. I per això el van matar. Paradoxalment, amb la seva mort i resurrecció, Jesucrist establia definitivament el Regne, a la terra i als cels.
Quan els apòstols i altres seguidors van acceptar la resurrecció i, plens d’Esperit, van sortir a predicar als carrers i pobles, va néixer la nova tradició, la nova comunitat de seguidors de Jesús, l’Ungit, el Crist. Per això el grups galileus, sirians i jerusalemitans que només creien que aquell mestre fou el darrer profeta, van quedar arraconats per la força de la fe dels qui seguien al Ressuscitat, i per això la majoria de comunitats d’Àsia i Europa van alliberar-se de les formes judaiques per viure la seva fe amb formes i llengües diverses. Des d’aleshores, per bé o per mal, el cristianisme es bolcaria cap al Déu fet carn, sense ignorar mai el César, perquè fins i tot el poder i la quotidianitat més vulgar tenen sentit per als defensors de la caritas, de l’amor a Déu i als humans. A pocs dies de la seva mort en creu, els cristians havien assumit la missió deixada pel mestre, aquella feina que Agustí expressaria amb el seu «Dillige et quod vis, fac» (Estima i fes el que vulguis).
Referències per ampliar el tema
Aguirre, Rafael (ed) , Así empezó el cristianismo, Verbo divino, Pamplona, 2010
Alegre, Xavier, Evangelios apócrifos y gnosticismo, Fac.Teología, Barcelona, 1997
Álvar-Blázquez-et alii, Cristianismo primitivo y religiones mistéricas, Cátedra, Madrid, 1995
Daniélou, Jean, L’Église des premiers temps, Seuil, Paris, 1985 (1963)
Holmberg, Bengt, Historia social del cristianismo primitivo, El Almendro, Córdoba, 1995
Ménard, Jacques, Les origines de la Gnose, Revue de Sciences Religieuses 42, 1, 1968
Poirier, Paul-Hubert, Gnosticisme et christianisme ancien, Université de Laval, Québec, 1983
