Yero Ndiaye, nascut el 1953 a Kati (Malí), és un sheikh sufí de la tariqa Tijaaniya, molt estesa en les seves diverses branques tant al nord d’Àfrica i malianes. Va viure a Barcelona entre els anys 2000 i 2007, on amb l’ajuda de gent ben diversa va crear Ecàfrica, l’Espai Catalunya-Àfrica, al carrer de la Mercè, i on es feien conferències i trobades culturals tant d’islam com d’altres tradicions espirituals.
No destaca per parlar molt ni te un perfil universitari, però la seva presència sempre s’imposa de forma senzilla i la gent escolta les seves reflexions. Considera el nostre país com una cruïlla privilegiada i Barcelona un lloc providencial per als propers anys. De fet, al mateix temps que en Josep M. Gràcia parlava de l’emergència de la Quarta Acadèmia a l’oest mediterrani, Yero Ndiaye veia en aquesta riba del mar el punt de confluència de forces per obrir pas a una nova manera d’entendre l’existència.
Aprofitem la seva estada a terres catalanes el Novembre de 2018 per retrobar-nos com amics i pensar junts el projecte de Pelle Maha, però més detalladament el seu balanç de les migracions africanes cap al nord, europeu o americà. Com ja esperàvem, el sheikh pehl de Malí va desbordar les nostres preguntes inicials.
PM Catalunya. Quan vivies aquí, l’arribada africana a Europa ja era rellevant, però avui potser te un significat més profund. Penses que aquest procés és inevitable i, si es vol, saludable?
Yero Ndiaye. Els joves sempre han viatjat, i els africans de forma particularment intensa. Hi ha pobles com els marka-soninké on si un jove no viatja no se’l considera adult. Aquest no és el problema, sinó el desarrelament, la pèrdua de valors bàsics que abans els viatgers compartien amb la societat d’origen i ara ja no. El problema és que marxen per no tornar. I Àfrica els perd.
PMC. Vols dir que l’ajuda que envien a les seves famílies i pobles o barriades no serveix per justificar l’emigració al nord?
YN. Això només són béns materials que, si s’haguessin quedat a formar-se als seus propis països també els haurien acabat obtenint o que si haguessin tornat haurien acabat generant. Àfrica te avui un potencial molt superior al dels anys vuitanta o noranta, però el somni col·lectiu dels joves -i dels seus parents- és anar a obtenir guanys econòmics a Occident i gaudir de la comoditat moderna. No és un viatge estacional o de curta durada, marxen i no tornen.
PMC. Dóna la impressió que aquesta immigració massiva, si descartem els refugiats del Pròxim Orient, és fonamentalment africana. Com ho expliques?
YN. Encara que el sistema occidental està en crisi, perquè sabem que no duu enlloc, la globalització explica que el model europeu i nord-americà és el veritablement desitjable. Aleshores, els joves africans, sense preparació i sense coneixements dels propis valors, se’n van quan no saben res encara de la pròpia tradició i amb una superficialitat espiritual inquietant. Alguna cosa els mestres africans hem fet malament, perquè el somni colonial europeu encara preval en aquesta dèria d’enriquir-se al nord.
PMC. En resum, veus que aquest dèficit castiga especialment la joventut africana i, de retruc, empobreix els països africans?
YN. És més greu que un afer africà. Ja quan vivia aquí i a França me’n vaig adonar que tampoc la gent jove occidental sabia on anava. Què signifiquen els viatges obsessius per anar a fer turisme els uns al Nepal i els altres a les platges antilleses? Què vol dir no saber res de cristianisme o franc-maçoneria, que formen part de la tradició europea, i anar en pelegrinatge patètic a visitar ashrams indis o fer rituals budistes? No, no és un mer afer africà, és una crisi descomunal de societats que han perdut l’orientació transcendent, el sentit de l’existència i la saviesa arrelada en cada tradició, i per això els joves marxen, emigrant o en turisme.
PMC. Fas una avaluació dura que no veig que puguem ignorar. Penses que la buidor, l’absurd i l’individualisme només deixen espai a l’enriquiment material? Podem reconduir tot això?
YN. El problema no és que el jovent viatgi, aprengui a terres noves altres experiències o que ajudi a la millora dels països receptors, sinó que són viatges a l’absurd. Ni els rics aprenen res que no sigui quantitatiu, ni els pobres obtenen res que no sigui material. I darrera de tot, aguantant aquests viatges al no-res, hi ha la desorientació d’un model social hegemònic que pensa que la vida és intranscendent i que l’Esperit és un invent dels poders antics. Però només el retorn de la saviesa, dels mestres espirituals, de totes i cadascuna de les tradicions vives, podrà donar sentit al viatge com una forma veritable de maduració humana.
Barcelona, Novembre de 2018
