“Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus. Feliços els perseguits per que cerquen la justícia, perquè d’ells és el Regne del cel.” (Mateu 5, 9-10).

Diuen que un fantasma recorre Europa: “la revifalla del feixisme”, visible amb l’augment d’organitzacions d’extrema dreta que arriben als parlaments i governs europeus. Dic revifalla perquè penso que el substrat totalitari mai havia desaparegut dels estats nacions occidentals, ja que es troba a les seves arrels, tal i com indicà Hobbes al Leviathan al segle XVII.

I davant d’aquest fenomen, quina reflexió fan les esquerres? Doncs per a mi una de molt superficial. Alguns sectors afirmen que l’error radicaria en que no han sabut fer arribar les seves idees al poble. Que a més, està manipulat per les dretes, per les notícies falses, per la por o l’inseguretat pel futur. D’altres indiquen que els darrers moviments com el 15 M a l’estat espanyol no han estat moviments alternatius, sinó que han acabat incorporant-se a la democràcia delegada que tenim i no han generat una democràcia real. (Díaz, F. 2018)

De fet, les anàlisis sobre les esquerres es fan mirant sempre cap el futur, una fugida endavant pensant només en la victòria, sense una reflexió profunda de quin ha estat el camí recorregut, com diu un proverbi fula “Sinó saps on vas. Aturat i mira d’on vens”. Així, la idea principal d’aquest text és que les anomenades esquerres europees han perdut força perquè s’han allunyat dels seus orígens comunitaris, molt pròxims a la noció cristiana de Communitas.

La Communitas cristiana com a fonament de les esquerres

El naixement de la classe obrera al segle XVIII com a conseqüència de l’industrialització, no va implicar la creació d’un Quart Estat. D’entrada es va generar el Tercer Estat, de naturalesa burgesa. Tanmateix, es poden considerar el grup base de les organitzacions d’esquerres. I és significatiu que a finals del segle XVIII i a principis del segle XIX ja s’autodenominaven els comuns, terme de referència sota el qual s’anomenen avui en dia els darrers moviments d’esquerres a l’Estat Espanyol: Els Comuns, Los Comunes, ..

Els processos revolucionaris decimonònics culminen al 1871 amb la Comune de Paris, on es conforma una acció revolucionària fonamentada en el treball en comú plural. L’experiència parisina la protagonitzaren persones de les diferents orientacions d’esquerres: anarquistes, comunistes, socialistes… Era una iniciativa equitativa (que no igualitària) i internacionalista, en la que lluitaren colze a colze homes i dones proletàries, de diferents nacionalitats i cultures. Aquesta curta experiència de mesos ha estat font d’inspiració d’experiències posteriors. Una en especial, els pressupostos participatius a Porto Alegre 1988, iniciativa que desprès s’ha estès per tot el món. I és el símbol de la participació ciutadana de base.

Aturem-nos aquí per analitzar la relació entre la communitas cristiana i les esquerres. Comunitat prové de la construcció llatina com+munis que significa ‘corresponsable’, ‘cooperant’, “conjuntament”, que “col·labora en realitzar una tasca” perquè hi ha una obligació contreta amb l’altre (s). Implica doncs acció, no només contemplació. Així, la communitas era l’agrupament de persones vinculades entre sí per al compliment d’obligacions comunes i reciproques.

L’espai adient per a viure la comunitat són les trobades dels seus membres a les assemblees. No oblidem que església vol dir assemblea, convocatòria dels fidels en torn de la taula on es commemora el sacrifici de Crist d’una vegada per sempre. Les crides als inicis dels moviments revolucionaris als segles XVIII-XIX eren per a reunir-se a les llars, com va fer Sant Pau als inicis del cristianisme. El domicili és el lloc de la família, d’aquí el símil de la comunitat cristiana com una família (pare, mare, fill, germans, sor,..), que alimenta el principi revolucionari de fraternitat, també d’ origen cristià. Malgrat que ha estat el que menys s’ha promogut, comparat amb els altres dos de Llibertat i Igualtat. El vincle entre comunitat i fraternitat el trobem especialment en dos escrits cristians del llibre de les Actes dels apòstols (Ac 2, 42-47 i 4, 32-35):

“Ho tenien tot en comú (Ac 2,44). La vida de fraternitat entorn del Senyor ressuscitat s’ha d’expressar en una comunió que ha d’arribar fins a la posada en comú dels béns materials (i sobretot en tenir un sol cor i una sola ànima, deia sant Agustí a la seva Regla). Qui estima no pot ser insensible davant de les necessitats del germà, al contrari posa a disposició d’ell els seus bens. D’altra banda, es tracta de compartir, no només amb els membres de la comunitat, sinó també amb els pobres i necessitats  que els fidels coneixen” (Bisbat Terrassa 2013)

Un punt important, Communitas vol dir el que és comú però no idèntic. La dimensió comunitària no cerca l’homogeneïtzacíó, sinó la unitat des de la pluralitat. Penso que un dels factors que va afavorir l’expansió inicial del cristianisme, és la capacitat d’incorporar la pluralitat de les societats que l’acollien. Eren temps on la paraula era la via de difusió del missatge de Jesús. El valor de la pluralitat es va perdre quan l’espasa, com a eina per acabar amb la diversitat, acompanyà la creu en l’expansió moderna occidental (Creuades, Reconquesta, Conquesta colonial,…).

De fet, la noció de diversitat va implícita en la de comunitat. Com una família és diversa així ho és la comunitat, que necessita de les particularitats (virtuts i defectes) de cada membre per a mantenir-se viva i adaptar-se al canvis (Panikkar, R. 2004, p. 154). Al mateix temps, l’energia de l’intercanvi que relliga a les diferents persones que formen la comunitat prové en bona part de la fe. La primera comunitat cristiana compartia, en primer lloc, la fe. Fe i conversió van ser els factors decisius de les comunitats. En aquest punt especialment, Maria és model, figura i imatge de l’Església-comunitat (cf. Lumen Gentium  63). Ella “conservava tots aquests esdeveniments, confrontant-los en el seu cor” (Lc 2,19). I la fe del cristianisme [l’esperança en la vinguda del Regne de Déu] és molt propera a la fe en el triomf de la revolució i construir un món millor que està als fonaments de les esquerres. Ara bé, no s’hauria de confondre el desig per a millorar les condicions de vida de les persones de manera integra-holista amb la noció de progrés, que d’entre altres aspiracions vol fer desaparèixer la dimensió espiritual de les persones.

L’individualisme modern pot acabar amb les esquerres

Partim de la base que l’ésser humà és un ser sociable. Que no ha estat creat per a romandre sol i aïllat, necessita per viure d’altres essers humans. Des d’aquesta premisa, la modernitat actual és antinatural perquè genera un individualisme aïllant. I en aquest procés han col·laborat les esquerres en declivi des de fa dècades. La decadència de les esquerres comença quan s’impliquen en la construcció de l’estat nació neoliberal, model que esdevé el suport polític del sistema capitalista. Inclús en els nostres dies, les esquerres volen la socialització dels mitjans de producció, però accepten que un dels principis fonamentals de l’estat nació ha de ser defensar i protegir la propietat privada i l’accés privat als bens mobiliaris o no. Ja sigui de la terra, de les fàbriques, de les cases, però també dels infants. Trencant diferents principis de la comunitat: el compartir els bens, i que l’educació dels infants és responsabilitat del grup. Avui la criança és responsabilitat de l’estat i dels pares biològics només. El mateix esta passant amb la gent gran. I la protecció de la propietat privada és un dels principis motor de l’individualisme.

Per a mi, el gran error de les esquerres ha estat fugir, renunciar al sentit comunitari, i caure en l’individualisme desarrelat, anònim, que vol imposar el neoliberalisme. Com va dir María Mies “No hi ha comuns sense comunitat” S’estableix taxativament que és l’individu qui es relaciona amb l’estat (ens despersonalitzat, ahumà) amb el pacte de que el protegirà.

L’individualisme ha acabat amb la dimensió comunitària. El que s’aconsegueix és l’aïllament de la persona de la seva dimensió social, com ja ho va fer de la terra. L’home esdevé més indefens, es queda nu davant l’estat-nació. L’aïllament genera por i la por és una de les bases del control totalitari per part de l’estat, tal i com assenyala Hannah Arendt (2011).

Recuperem la dimensió comunitària de les esquerres

Malgrat una lectura negativa del present, es detecten senyals esperançadores. Assistim a l’aparició de moviments socials, que no responen a una planificació estratègica sinó que sorgeixen del descontentament popular. I tots ells tenen un element en comú, la reivindicació de la proximitat fraterna de la comunitat, com s’ha pogut veure en el moviment de les armilles grogues a França.

Cal passar de les paraules als fets, en els nostres dies es parla molt de comunitat, però es practica poc. Cal impulsar més la fraternitat comunitària com a via per a que les forces d’esquerres tornin als orígens, i des d’aquí agafar embranzida.

Referències per ampliar el text:

-Arendt Hannah , Los orígenes del totalitarismo Madrid, Alianza Editorial, 2011

-Bisbat Terrassa 2013

https://bisbatdeterrassa.org/diocesi/bisbe/cartes-dominicals/compartir-el-gest-que-defineix-la-comunitat-cristiana/ 4 agost 2013

–Díaz, Fernando Del país del 15M al país de Vox, 2018:

-Mies, Maria. “No commons without a community”. En Community Development Journal,. DOI: 10.1093/cdj/bsu007 (2014)

-Panikkar, Raimon “Epíleg. Diàleg a diverses veus” a Boada , I. (ed.) La filosofia intercultural de Raimon

Panikkar, Barcelona , Ed. Pòrtic, 2004