De la mateixa manera que ens hem acostumat a veure el mapamundi o el globus terrestre amb el nord a la part de dalt, fa segles que l’hegemonia occidental ens ha habituat a interpretar el temps com una línia recta, en evolució ascendent i continuada. En geografia, només cal fer la prova de projectar la imatge del planeta amb el sud a dalt per generar malestar: i si, a més, canviem la projecció Mercator -la clàssica, feta des del nord- per la de Peters -respectant les masses continentals reals- veurem que l’Àsia meridional, l’Amèrica del sud i Àfrica creixen espectacularment en detriment de les terres de l’anomenat hemisferi septentrional. De fet, la posició de l’observador determina en bona mesura el resultat que s’observa, i per això el món visualitzat per Occident creix al nord i es redueix al sud.

En el cas de la història, tant la natural com la humana, la interpretació darwinista posa de relleu una línia de transformacions que va d’inferior a superior, sense que mai es produeixin anomalies. Per això, se sol considerar que geologia i biologia van sempre de la simplicitat originària a una complexitat creixent, sense preguntar-se per què l’atzar posterior al Big-bang no produeix fenòmens decreixents. Es diria que l’evolució progressa sempre cap a la complexitat, com en una línia ininterrompudament ascendent, amb tots els matisos que el més fi dels evolucionistes -Stephen Jay Gould- ha plantejat al darwinisme oficialista. Si tot això ho traslladem del regne animal a la nostra espècie, resulta -ens diuen els transhumanistes- que anatòmicament som un breu pont entre el primat i la màquina i que socialment hem progressat des del primitivisme paleolític al racionalisme.

Tanmateix, si analitzem una mica el poc que tenim documentat dels darrers sis mil·lennis, hem progressat espectacularment en l’àmbit tecno-instrumental, però ben poc en reflexió filosòfica i encara menys en saviesa metaòntica, això que els occidentals solen anomenar metafísica. No costa massa percebre la desproporció existent entre progressió material i tecnològica d’una banda i paràlisi o regressió flagrant en coneixement fonamental sobre nosaltres i el sentit possible de la nostra existència. Però si es vol esquivar aquest àmbit massa ‘eteri’, n’hi haurà prou amb donar una ullada a sis mil anys de conflictes, ambicions, guerres i exterminis.

El progrés, una idea qüestionada

On és la línia de progrés, sempre en ascens, de la història humana millor coneguda? No hem de qüestionar la bona fe de molts progressistes, però potser la millora substantiva entre una guerra de grecs i perses i una de demòcrates i nazis és que ara és mata més i millor? Tampoc sembla senzill trobar millors comportaments ètics en els poderosos d’avui que no pas en els del passat, i sovint, llegint històries antigues, acabem amb la inquietant impressió que les ambicions i odis de abans eren ja tan intenses i recargolades com les actuals. Progrés, en què, en el fet que ara podem matar o estafar a més gran escala, perquè disposem de més mitjans?

Una diferència destacable entre els pobles antics i els del sistema modern no sols és que aquells tenien una concepció transcendent de la vida, sinó també que no s’enganyaven massa sobre l’escassa perfecció humana. Egipcis, xinesos, indis, grecs, africans, amerindis tots pensaven que hi havia un origen humà paradisíac i que, poc a poc, això es degradava fins arribar a un necessari temps de renovació. Els indo-dràvides van parlar dels grans cicles o kalpas, els grecs van descriure les edats que anaven de l’or al ferro, els amazònics van establir les eres descendents des del còndor a la formiga: en general, les cultures tradicionals han considerat la nostra espècie com l’última, la més conscient i també la més infractora. La visió cíclica de la història humana reconeix que tot es degrada, i molt particularment la humanitat i els seus sistemes polítics.

Molts autors progressistes, en els darrers cinquanta anys, han insistit en la bondat i la ineluctabilitat del progrés científic i tècnic. A La sindrome de la fi del món (1974), Maddox atacava furiosament els ecologistes com retardataris obstinats que acabarien arraconats per la història. A La tercera onada (1980), Toffler cantava l’era post-industrial on es sacralitzaria el canvi innovador, acabant amb totes les pautes antigues. Però, paulatinament, molts teòrics del progrés -Finkielkraut, Sebreli- van arremetre contra les crítiques creixents contra el progrés com a ideologia destructiva.

En confrontació amb els cantors del progressisme, un racionalista àcid com John Gray (Contra el progreso y otras ilusiones, 2006) recordava que el cristianisme medieval -que ell detestava- mai havia estat tan ingenu com per creure que la Jerusalem Celeste es podia establir en aquesta existència. Pels mateixos anys, un autor espanyol poc conegut, González Tobajas, publicava un sorprenent Manifiesto contra el progreso (2005), des d’una òptica cíclica, tradicional i en línia amb autors com Guénon o De Maistre.

Utopies i fugides endavant

El debat entorn a la història humana com suposat progrés incessant està avui més viu i obert que mai, perquè fins i tot molts racionalistes se n’adonen que això no millora la humanitat i amenaça tots els equilibris naturals. Però a l’arrel de tot hi ha la idea que la progressió tecnològica durà en si mateixa les solucions a les febleses humanes. Per això, el progressisme ens presenta la història com una evolució ascendent, lineal, i devalua períodes com l’Edat Mitjana perquè tenien clarament una concepció molt més transcendent que la que defensa l’individualisme. Des de Petrarca al segle XV i Thomas Moor al XVI, els occidentals disgustats amb la realitat social han inventat utopies, com a veritables fugides endavant, tractant d’aixecar a la Terra la definitiva Jerusalem Celeste. I el problema de les utopies -comunista, liberal, islamista o altres- és que solen complir-se i ser el pròxim gulag de la història.

En realitat, la majoria de tradicions presents i passades han considerat que totes les cultures neixen amb força, s’institucionalitzen, s’esclerosen i decauen, com també passa amb els humans i amb les espècies, que tenen un començament i un final. Mai es repeteixen els fets, però les analogies entre present i passat expliquen bé per què estudiem el passat i ens inspirem en ell; i s’aprèn de pressa que tota societat te una emergència, un zenit i un crepuscle. Nosaltres, tradicionals del segle XXI, pensem que el cicle modern actual està esgotat qualitativament però enfollit i fora de control en el plànol quantitatiu, material. La nostra tasca és avaluar-ho i preparar les bases d’un nou cicle, justament perquè aquest està tallant la branca en la que reposa. Individualisme i progrés ja no aporten res aprofitable.

Cada fet històric, cada moment cultural, cada període és únic, irrepetible, certament. Tanmateix, això no vol dir que aquest temps i aquesta forma no tingui precedents ni pautes generals que el facin anàleg a altres moments dels cicles humans. Precisament per això, totes les tradicions han reflexionat sobre passats comportaments i han ensenyat com pal·liar processos o com allargar la durada dels temps d’equilibri polític. Com ensenyava Marie Madeleine Davy (L’home interior i les seves metamorfosis, 1984):

Les revolucions són necessàries,
però no aporten cap alliberament veritable:
les víctimes esdevenen botxins, esperant que arribi
el seu torn de ser les víctimes de nous botxins.
Els oprimits canvien de camp, de forma passatgera.
Per tant, mai res està resolt.

Els cristians perseguits dels primers segles acabarien sent els perseguidors inquisitorials dels temps medievals i a la simplicitat fundacional de les tradicions abrahàmiques sempre han seguit institucions rígides i finalment repressives. Si això ho tenim present en la reflexió, la història lineal, progressista, de menys a més, s’esvaeix. Els humans, considerats individualment i també col·lectivament, són cíclics i no rectilinis. La història evolucionista, amb el seu mite del progrés com a columna vertebral, és una visió superficial, materialista i mancada de profunditat. Per sortir d’aquest final de cicle en què l’espècie està immersa, cal tornar a lectures qualitatives, cícliques i transcendents.

Referències per ampliar el tema:

-Gray , John, Contra el progreso y otras ilusiones, Paidós, Barcelona 2006

-Guénon, Réné , La crisis del mundo moderno, Paidós,Barcelona 2001

-De Maistre, Joseph, Crítica a la modernidad. Antología, Hipérbola Janus,2015

-Noble, David, La religión de la tecnología, Paidós,Barcelona 1999