En un article publicat a La Veu de Catalunya el 26 de febrer de 1905, Joan Maragall lamenta l’aparició d’un estri mecànic que permet fer sonar música pels carrers, el piano de manubri (o de maneta). Maragall no té problema amb el soroll que és fruit de l’esforç útil, però sí amb aquesta nova forma de mandra sorollosa. Maragall escriu (amb la grafia de l’època): «Quan, sia anant pel carrer, sia desde’l balcó, o en lo més recòndit de casa meva que’m refugii, m’hi persegueix el martelleig escandalós del piano de manubri, que té tota la freda brutalitat de la màquina i tota la petulancia de l’autòmata sens ànima que estrefà baixament les obres d’una art baixa; […] i veig a la gent de botiga i a les pobres criatures que van pel carrer, fascinats per aquell soroll que obra sobre la puresa del sentit musical del poble com un mal aiguardent sobre una naturalesa sana; i quan llavores imagino al malalt retorcent-se en son llit i tapant-se les orelles, i a l’home de treball intel-lectual malehint amb el puny clos la escandalosa pertorbació, i a tota persona de mitjana cultura o delicadesa natural de sentits havent de soportar aquell estèril martiri».

         L’article es titula Música amb màquina. Poc més de cent anys després, la major part de la música que sentim, voluntàriament o no, en els carrers i transports públics, està produïda per màquines. I avui ja no cal donar voltes al manubri perquè faci girar un cilindre que percudeix cordes de piano —només cal prèmer ‘play’. Maragall descriu aquest predecessor del mòbil i altres estris contemporànis com “malèfic armatost” i “màquina infernal”. Què diria avui?

         L’aparició de noves formes de soroll és un dels molts símptomes d’un procés de creixent mecanització de la vida i de l’experiència, un procés que erosiona l’encís que tenen les formes de vida més properes a la natura i que genera cada vegada vides més buides de sentit. El sociòleg Max Weber, contemporani de Maragall, ho anomenava Entzauberung der Welt, ‘desencantament del món’.

         En unes Notes autobiogràfiques de joventut, Maragall ja expressa la seva crítica al progrés material i tecnològic: «La Naturalesa és Déu Pare, l’Art Déu Fill, l’Amor Déu Esperit Sant, que són un sol Déu: La Bellesa. Això pera mi és tot; lo demés (progrés, ciència, ambició, civilisació, ect., ect.) és pols, misèria…». Escriu també, de manera més extensa: «Trasladar-se en una hora a un punt que’n dista sis o set al pas natural; fer teles més o menys ben teixides pera abrigar-nos; construir màquines pera multiplicar la producció d’aquelles teles; poder rebre en una hora una noticia de París o Berlín; omplir de superfluitats les cases dels rics; i que a la nit, en reduïts i determinats punts, no sia del tot fosc… […] És més feliç l’home per atravessar de pressa terres i mars, per dur vestits més o menys imperfectes, per saber més aviat les coses, que la major part de les vegades valdria més que ignorés sempre, per respirar un aire viciat o per anar pel món quan la naturalesa vol que dormi?».

         Tot aquestes ‘superfluitats’, que no han deixat de multiplicar-se des que Maragall va escriure aquestes ratlles, poden veure’s com a part d’un procés en que la consciència, personal i col·lectiva, cau cada vegada més en la fragmentació, l’ensopiment, la confusió i la poca-solta.

         Què fer en un món on creixen els signes de decadència? Maragall sembla haver trobat tres maneres de fer camí cap a la llum. Una és l’espiritualitat —es va vincular amb el franciscanisme dels caputxins. Una altra és la natura; en un breu text titulat Montserrat, escriu: «Ben cert és que el gran miracle és la natura mateixa, però l’home encara és massa nin per adonar-se’n». La tercera via, com no podia ser d’altra manera en un poeta, és la paraula.

«Tot el misteri i tota la llum del món»

El 15 d’octubre de 1903, Maragall pronuncia com a lliçó inaugural del curs a l’Ateneu Barcelonès el seu Elogi de la paraula, on lloa la llum i el misteri de la paraula vertadera, la “paraula viva”. Maragall gosa dir: «Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món, hauríem de parlar com encantats, com enlluernats.  Perquè no hi ha mot, per ínfima cosa que ens representi, que no hagi nascut en una llum d’inspiració, que no reflecteixi quelcom de la llum infinita que infantà el món». Què és, però, aquest misteri i aquesta llum? Què vol dir Maragall?

            Un dels exemples que dóna Maragall és aquest: «¿No heu sentit mai els enamorats com parlen? Semblen uns encantats que no saben el que es diuen. […] Així parlen també els poetes. Són els enamorats de tot el del món, i també miren i s’estremeixen molt abans de parlar». També s’estremeixen els profetes i es místics quan parlen. Els mots centrals de tota tradició espiritual conserven aquest encís, si més no pels que participen en aquella tradició. Però Maragall ens diu que tota la llum i tot el misteri del món no només s’expressen en mots com om, tao, rigpa o Déu, sinó en tota paraula viva i creativa.

            Una de les persones que, a Catalunya, sembla haver entès a fons això és Raimon Panikkar, que arriba a la seva concepció del caràcter misteriós i sagrat de la paraula a través de les tradicions índica i germànica. Entre els seus textos sobre la paraula destaca l’assaig La paraula, creadora de realitat, ponència troncal d’un simposi que va tenir lloc a Tavertet durant dos caps de setmana de setembre de 1992, amb la participació d’eminents representants de la lingüística i les lletres catalanes i sota la coordinació del mateix Panikkar. En aquest text, Panikkar fa afirmacions com aquestes: «La vitalitat d’una llengua, índex màxim de la identitat d’un poble, rau en la seva creativitat, es mostra en el caire únic amb què revela el món i es manifesta amb l’expressió genuïna amb què dona sentit al fet de viure. […] Els problemes prioritaris del català són, al meu entendre, metafísics i antropològics abans que tècnics i logístics. […] Els mots són símbols, cristal·litzacions històriques d’experiències col·lectives. […] Per aquest motiu, quan una llengua gosa absorbir-ne una altra, subreptíciament o declaradament, intenta pervertir els seus mots, manipular les seves expressions més genuïnes, tracta, en una paraula, de malmetre’n la parla i deformar el seu tarannà natural».

            Panikkar trobava obsoleta la idea d’estat-nació i posava l’èmfasi en la independència cultural i lingüística: «La independència d’un poble és la independència cultural, i aquesta és efecte i causa de la independència de la seva llengua».

            En un altre article publicat a La Veu de Catalunya, l’11 de juliol de 1907, Joan Maragall també afirmava que la nació és la llengua: «Per a mi la nació és la llengua. […] al voltant del Pirineu i més lluny escampant-se pels plans cap a Tolosa i cap a Pau i també tot arran del mar cap a Marsella i més enllà; i de la nostra banda igualment per la costa i les illes […] hi ha una llengua dolça, dolça, molt difosa i matisada, virolada diríem, alterada per tants accidents i tantes influències, però fonamentalment una i sencera […]. ¿I on crida amb veu de renaixença aquesta llengua, sinó en boca catalana?»

            Si hi ha un lligam entre el desencantament del món i el desencantament dels mots, també hi ha un lligam entre la revitalització de les paraules i les llengües i la revitalització del món. És en la paraula viva, creadora, i en la parla genuïna, on hi ha no tan sols la nació, sinó «tot el misteri i tota la llum del món».

Referències per aprofundir en el tema

• Maragall, Joan, Elogi de la paraula, a https://ca.wikisource.org/wiki/Obres_completes_d%27en_Joan_Maragall_-_Escrits_en_prosa_II/Elogi_de_la_paraula
• Panikkar, Raimon, Fe, hermenèutica, paraula, Opera Omnia Raimon Panikkar, vol. IX, tom 2, Fragmenta, Barcelona, 2016.
• Pigem, Jordi, Àngels i robots: La interioritat humana en la societat hipertecnològica, Viena, Barcelona, 2017.
• Taylor,  Charles, The language animal: The full shape of the human linguistic capacity, Harvard University Press, Cambridge, 2016.