Preliminars

En el marc del tema Estat del món i tradicions espirituals i el doble interrogatori: “Per què les tradicions no han canviat el curs de la història?” I “Com vam arribar a la modernitat globalitzada?”, Es tracta Pregunta per fer-nos, aquí, sobre l’esgotament de la tradició d’una civilització de l’antiga Àfrica, la de l’antic Egipte que l’època faraònica és la més famosa i els fonaments i les referències que semblen remuntar a les èpoques immemorial situat fora del temps humà (el de l’Homo Sapiens). Les següents línies haurien de ser considerades com una primera reflexió metodològica introductòria sobre un tema complex i difícil.

Quin plantejament de la tradició?

Per a un egiptòleg africà endeutat, per la seva clàssica formació universitària, al fundador de l’egiptologia científica, Jean-François Champollion, seguit per tot el llinatge dels egiptòlegs, i al fundador de l’egiptologia africana, Cheikh Anta Diop, i l’obra del qual dins del camp del parentiu genètic i del continu cultural i lingüístic entre l’antic Egipte i l’Àfrica subsahariana, és difícil parlar de l’esgotament, és a dir, de la caiguda o la decadència de la tradició egípcia edat. De fet, quina tradició és exactament primer? Aquesta és una pregunta difícil. I, la resposta a aquesta pregunta és encara més necessària, ja que molts especialistes no han deixat de notar, per lamentar-la, la diversitat d’interpretacions que generalment han acompanyat els intents de reconstruir l’antic Egipte i la seva civilització. des del segle XIX, a partir de documents sobre els seus monuments i altres testimonis.
Alguns, entre ells, Jean-Claude Goyon (1998) assenyalen que, davant la necessitat d’escriure la història o les històries que els documents traduïts des de la desxifració de jeroglífics, filòlegs i historiadors amagats a cada pas, van plantejar-se un pensament que el seu l’educació universitària, les seves conviccions personals i el context filosòfic o polític del seu temps els van portar a evocar o a tractar en la seva perspectiva, la de la tendència del moment. “Egipte, observa, va ser així reconstruït en la” moda “positivista, kantiana o naturalista tan aviat com es va tractar de la seva religió i, sobretot, dels modes d’expressió figuratius utilitzats per transcriure la dogmes “.
Es mostra com, fins als darrers temps, la imatge ha prevalgut sobre el text en interpretació fins a la mesura de les teories sobre “panteons” (J.-F. Champollion donant el model), el ” el politeisme “, el” totemisme “, en definitiva el” primitivisme “del pensament religiós de l’Egipte dels faraons es van acreditar, prendre i multiplicar, abans de la molt rica tradició textual, sorgida de les ombres per l’obra dels epigrafistes, i l’estudi de l’arquitectura sagrada que ha servit com a suport per a documents teològics en associació amb imatges, no destrueix moltes de les idees rebudes. En un pas especialment revelador i iconoclasta de la seva obra, afirma:
“És molt més difícil, sobretot en investigacions centrades en l’home i la seva història, fer una neteja neta de la” tradició “quan aquesta es fonamenta massa sovint en prejudicis. L’egiptologia no s’ha escapat d’aquest defecte (…). Durant un temps, el menyspreu sobirà va prevaler entre molts estudiosos sobre els textos teològics del Període Final. Només aquesta designació històrica parla de volums sobre la idea de la decadència, fins i tot la caiguda, que hi havia. La contradicció fou tanmateix enorme, per manca d’entendre i per voler acceptar un fet capital, històricament fundat i verificable. ”(pag. 6-7).
L’autor demostra amb arguments com la designació Basse Epoque en la cronologia de la història egípcia és inexacta, cosa que el va portar a proposar una cronologia de referència al final de la seva obra en què les terminologies ja no apareguin ” clàssics ”o“ tradicionals ”de Període Baixa i Període Intermedi, sent substituïts per la desmembració de l’Estat.
I, mentre reflexionem sobre la tradició espiritual, és sens dubte important aclarir què hauria d’entendre el terme tradició. És un terme sobreutilitzat i polisèmic. De fet, aprenem amb Ferran Iniesta (2014) que “la tradició ha esdevingut amb el temps sinònim de passat, immobilitat, obsoleta …”. Tanmateix, el diccionari francès Le Robert, després d’haver-lo derivat del llatí traditio, pres del verb tradere “lliurar, transmetre”, li dóna tres significats: 1) doctrina, pràctica religiosa o moral, transmesa de segle a segle, originalment per discurs o exemple; 2) informació, més o menys llegendària, relacionada amb el passat, transmesa per primera vegada oralment de generació en generació; aquesta informació; 3) forma de pensar, fer o actuar, que és un patrimoni del passat.
Evidentment, els dos primers significats són massa generals i imprecisos, a la vista de la definició més rellevant que Ferran Iniesta ens ofereix en els seus arguments destinats a distingir la tradició i la religió en el pensament africà: “La tradició és fonamental, el coneixement bàsic, de quin és l’existència, l’univers i les regles centrals de la política i l’ètica ”. Del llatí tradere que significa “transmetre”, creu que “la tradició és la transmissió d’allò que és realment important” i que és “un conjunt de conceptes bàsics que la societat transmet als seus descendents”. Certament, no ignorarem aquí la profunda reflexió que va dur a terme aquest reconegut historiador africà, molt en l’esperit de l’esperit de la civilització egípcia, al voltant de la “Tradició de Kemit El País Negre” (sic) que va presentar en la seva Thot funciona. Pensament i poder a l’Egipte faraònic (2015) que, per a ell, va ser “la primera gran tradició cultural negroafricana” (sic). Hi tornarem més endavant.
Tanmateix, hem de observar que la transmissió és una operació que pressuposa un objecte, i si aquest objecte és un coneixement anomenat “coneixement fonamental” o “conjunt de conceptes bàsics”, hem de qüestionar l’origen o la font d’aquest coneixement. . Els significats del diccionari citat anteriorment fan referència a un patrimoni del passat originalment transmès per discurs. Tot i això, només sembla que juga el paper d’un canal de transmissió aquí. Per a nosaltres, el concepte de tradició es refereix necessàriament a un ésser o alguna cosa que pot ser o no objecte d’una transmissió.
D’aquí la necessitat d’una reflexió més profunda que consisteixi a comprendre la tradició com a significant, és a dir, un terme pertanyent a una llengua, el francès i la tradició en particular, com a significat, és a dir, un concepte expressable. d’altres significants que poden variar en funció de l’idioma.
Per als antics egipcis, en aquest cas, la tradició es designa amb una expressió característica: mdt hr-h3t (pronunciat convencionalment medet kher-hat) que significa literalment “Paraula d’abans, Paraula del passat” o “Paraula d’antany” (Màxims de Ptahhotep).
Qua vam fer un merescut homenatge a Jean-François Champollion, fa vint-i-set anys, per haver descobert les claus essencials que ens permeten penetrar en la intimitat del passat faraònic (Oum Ndigi, 1993), no havíem oblidat el ” un dels seus successors, François Chabas, que, escrivint el 15 de setembre de 1864 a Châlon-sur Saône (a França), va haver de recordar tan oportú la tradició dels antics egipcis i, precisament, la manera com es mostraven. endeutats i agraïts amb els seus avantpassats. Aquí teniu el preuat text degut a aquest egiptòleg:
 “Fa 4000 anys, els egipcis sabien que la terra es mou en l’espai i no tenien por d’atribuir aquest fet astronòmic a les generacions que els havien precedit durant molts segles i la saviesa dels quals els havia transmès aquestes tradicions que recomanen el Tractat Moral de l’antic Ptah-Hotep amb el nom de (aquí, text escrit en jeroglífics) mdt hr h3t “paraula d’abans, paraula del passat”.
Aquesta denominació de la tradició com a paraula del passat pels antics egipcis és comparable a la d’altres pobles africans, com el Basaa del Camerun que parlen de Mbok Koba “el món d’abans, el món del passat”. El terme Mbok, polisèmic, designa l’Una i el Múltiple, derivant del numeral independent Pok “l’Una”, i particularment del pensament i discurs primordials superposats a la numerologia de la Bambara, que considera el número u representatiu. el pensament primordial que va crear el món i els dos com a símbols de la duplicació del primer principi (Solange de Ganay, 1950). Pel que fa a Koba, que designa els avantpassats primordials entre els Basa, hem demostrat en un altre lloc (a la nostra obra) que és el mateix terme que el de Geb, de vegades reduplicat a Gebgeb o Kobakoba, nom del déu de la Terra i de mític ocell creador, que significa “Temps”, entre els antics egipcis i una sèrie de pobles bantus (Basa, Ewondo, Duala).
La paraula i les paraules
Un enfocament lingüístic és un simple canal de transmissió. Aquesta distinció es demostra a més a l’antic egipci: la paraula djed (coptic, djo) és l’expressió audible de la paraula com a paraula-idea, mentre que la fixació es fa amb signes o caràcters que la donen. , en l’escriptura jeroglífica, una forma representativa de la Idea. I cadascun dels caràcters o signes jeroglífics apareix com una paraula concreta anomenada medou (terme nominal del verb; significat del plural de les paraules “plural” i del verb que significa “parlar”). D’altra banda, el terme mdt (medet), singular, sembla referir-se a la paraula primordial, que pertany al diví.
Les implicacions de la designació simbòlica de Geb / Koba tenen una importància heurística inestimable. De fet, si Geb / Koba és Terra, d’una banda, i Time, d’altra banda, les expressions basaa: ndee koba o ngéda koba, literalment “en el temps de koba”, ewondo: okoba i duala: koba o kwan “el temps d’abans” es pot entendre, millor, s’ha d’entendre com “el temps o el temps de la Terra”.
L’expressió basaa que significa “dels temps de Koba i Kwan” prové d’una cosmovisió en la qual els ancestres mítics, “fora de la porta del temps” (W. Liking i M.-J. Hourantier) havien viscut El temps a la Terra, l’edat dels quals es calcula en 4.500 milions d’anys, ens remet a temps immemorials, molt abans de l’aparició de l’Homo Sapiens, situat entre 150.000 i 200.000 anys abans de la nostra era. No és, doncs, una paradoxa que revela la importància del llenguatge en la transmissió de la tradició?
Un antropòleg oceànic (Alain Babadzan, 1985) sembla que ens pot il·luminar en aquest sentit quan escriu per concloure el seu estudi sobre la tradició i la història: “Ens adonem així que el vehicle privilegiat de l’aprenentatge i la transmissió de la tradició és la llengua, portadora de les ‘categories de pensament’ en què es basa la tradició i que li permeten donar sentit al món “i, a més, que” no és una coincidència si la llengua, com la tradició que informa, és, en qualsevol societat, la que perdura i evoluciona tanmateix, travessa la història alhora de poder integrar contribucions externes, i aquesta, amb més seguretat i durant un període molt més llarg que la majoria de les institucions humanes”.

Referències bibliogràfiques selectives

Babadzan, Alain, “Tradició i història: alguns problemes metodològics“, dins ORSTOM Notebooks Human Sciences Series, vol. XXI, N ° 1 Antropologia i història, 1985, pp. 115-123.

Chabas, François, Diverses obres, volum III, 1903

Ganay, Solange de, “Graphie bambara des nombre“, a Journal de la Société des Africanistes, tome XX, Musee de l’Homme, París, 1950.

Goyon, Jean-Claude, Rê, Maât i el faraó o el destí de l’Antic Egipte, Edicions A. C.V., Lió, 1998.

Iniesta, Ferran, Història del pensament africà, permet Harmattan, París, 2014.

Iniesta, Ferran, Thot. Pensament i poder a l’Egipte faraònic, permet Harmattan, París, 2015

Liking, Werewere et Hourantier, Marie-Josée Liboy li Nkundung.

Conte initiatique Bassa, Editions Saint-Paul, Les Classiques africains, Paris, 1980.
Oum Ndigi, «Le basaa, l’égyptien pharaonique et le copte. Premiers jalons révélateurs d’une parenté insoupçonnée», in Ankh-Revue d’égyptologie et des civilisations africaines N° 2, Khepera, Gif-sur-Yvette, France, 1993, pp. 85-123.

Oum Ndigi, «Gb/Gbgb/Koba/Kobakoba ou le nom du dieu de la Terre et de l’oiseau créateur mythologique chez les Egyptiens anciens et les Basaa du Cameroun», in Bulletin de la Société d’Egyptologie de Genève, 1996.

Oum Ndigi, «L’égyptologie, une source majeure controversée de la nouvelle historiographie africaine», in Annales de la Faculté des Arts, Lettres et Sciences Humaines N°7, Nouvelle Série /Université de Yaoundé 1, Vol. 1, 2007, pp.67-93.

Zbynek Zaba, Les Maximes de Ptahhotep, Editions de l’Académie Tchécoslovaque des Sciences, Prague, 1956.

Pierre Oum Ndigi – Yaoundé Février 2020