Les causes que han generat i sostingut els processos i tendències que ens han dut al col·lapse global són múltiples, i es poden examinar a cada nivell de consciència o de realitat. Aquesta revista s’interessa per les causes pregones, anímiques i espirituals, en altres termes, pels valors i les creences que inspiren o impulsen les tendències insostenibles, sostingudes per l’arrogància que la consciència de superioritat que el progrés tecnològic ha conferit a la mentalitat occidental, la qual, des de finals del segle passat, s’ha estès a quasi arreu del món.
Des d’una perspectiva històrica, s’exposa la causa la pèrdua gradual de la saviesa i la fragmentació creixent del coneixement, que ha degenerat en informació inconnexa i, finalment, en balls de dades estadístiques descontextualitzades, fàcilment manipulables i sense sentit, que fan perdre la visió de conjunt i el sentit de les proporcions. Una tendència ha empitjorat amb l’ús generalitzat de les tecnologies digitals (internet, xarxes socials, etc) que han provocat una reducció de la memòria, de l’atenció, de la capacitat de concentració i han fet minvar la major part de les múltiples dimensions de la intel·ligència. Aquest fet, unit a l’impacte mediàtic, en el món on ja regna la ‘postveritat’, ha induït un col·lapse cognitiu, amb una fragmentació i confusió creixent de la consciència humana, tant individual i col·lectiva.
Una altra aportació examina el col·lapse com la segona caiguda de l’ànima, en aquesta civilització marcada per la globalització d’un pensament únic que cobreix la diversitat d’un món al qual se li ha ofuscat l’ull interior. Un món que ha perdut l’esguard que relliga les formes amb llurs essències i ambdues amb el substrat genèsic d’on brollen. Se’ns convida a mirar la realitat, la maldat que s’estén, el desbordament de fraus, traïcions, violències i cobdícia insaciable; a mirar fit a fit als plans dels nous imperis que serveixen al príncep d’aquest món, i posar tot l’esforç en el despertar, en el connectar interiorment amb la dimensió transcendent, per tornar a contemplar el món com a cosmos i teofania i així esforçar-nos per viure-hi en coherència.
Des de la saviesa de la Terra, es parteix de constatar que el col·lapse de l’espècie humana esdevé quan no sabem tenir cura d’allò comú, la nostre Mare Terra. Que la desconnexió de la nostra pròpia veu interior, la pèrdua de saviesa i d’autoconeixement es reflecteix en la destrucció accelerada d’espècies i d’ecosistemes sencers. Que la revelació (apocalipsi) es produeix quan aturem el desfici de voler i mirem amb atenció el fons dels fenòmens, sense projectar-los desitjos ni absències. El món es desclou i permet recuperar un estat de consciència que té la força de la transformació: la percepció de l’origen, del misteri que compartim amb la natura, d’aquell principi vital que els antics anomenaven ànima del món.
La diagnosi dels valors s’enfoca a examinar com han anat perdent rellevància la sacralitat i la transcendència en la vida de la humanitat actual, en moltes regions del món, fins i tot al si de moltes organitzacions religioses, on el coneixement autèntic i universal ha quedat cada vegada més limitat una creença convencional i particular. L’esvaïment de la sacralitat de l’ésser i de la natura va de bracet de l’esvaïment de l’ancoratge còsmic de l’ésser, de la seva esperança. Entre els seus efectes hom remarca la pèrdua de visió clara, d’harmonia, la profusió de la corrupció, de la ignomínia, i una religiositat decadent que fomenta una incompatibilitat espacial intrínseca amb l’alteritat, aixecant murs de confinament espacial i ideològic, una mena de ‘canibalisme‘.
La diagnosi metafísica apunta, com a causa última del col·lapse ‘l’oblit de l’ésser’, és a dir, la pèrdua del sentit de la unitat primordial d’ordre metafísic que ha conduit a una percepció existencial d’una dualitat irreductible, a l’escissió entre humus i homo, que és a la base del progrés predador de la matèria, i, finalment, de la seva destrucció. Amb base cartesiana, aquest oblit ha eclipsat l’esperit i ha destruït el símbol, sostingut per l’ànsia permanentment insatisfeta de l’ego modern, desconnectada de la natura i sense cap sentit metafísic que li permeti relativitzar la importància que es dóna a si mateix, per l’oblit del Ser. Aquesta segona part, acaba amb un breu resum de l’ensenyament de les escatologies tradicionals sobre la fi del temps, a partir d’una petita mostra de profecies procedents d’algunes tradicions primordials, de l’hinduisme, el budisme, el judaisme, el cristianisme i l’islam, que permet palesar la seva concordança interna. Des de la perspectiva de la Sophia perennis s’ofereix una síntesi concisa d’allò que traspua en la diversitat de llurs símbols i llenguatges.
