Als trenta anys, volia canviar el món: el rebel. Als quaranta em vaig adonar que necessitava canviar-me a mi mateix: el místic. Ara arribant a la cinquantena, he acceptat que només es pot resistir en esperança: el qui resisteix en l’amor.
1. Cobdícia
Durant aquest mesos he pensat sovint en la mort, crec que com tots. Coneixia la mort, l’he vista en campaments de refugiats a l’Àfrica i en ciutats plenes de misèria humana a l’Amèrica Llatina. Però aquesta mort d’avui dia, ai aquesta mort! aquesta és una mort desenvolupada, tecnificada, neta, que no deixa rastre, una mort que ens espera a la cantonada, que ve sigil·losa, que espera dins nostre i que esclata de cop; no és una mort tranquil·la, sinó una mort que ens desassossega. Totes les morts trasbalsen però aquesta és una mort que ens confina i que ens turmenta, és una mort abans de la mort, sabent que hem de morir. No és una mort ferotge ni salvatge, sinó una mort d’hospital de vell, de vellesa. Aquesta mort és com la d’una casa vella a la que li cauen les parets; la humitat va per dins fent forat i de sobte la façana cau i s’esfondra. Quines semblances en la nostra societat, paradigma d’una vida que es malgasta sense costar res -o costant molt- i que esdevé en si mateixa més que una finalitat. Com volem malgastar la nostra vida? Perquè, tard o aviat, aquesta vida l’hem de tornar. La vida ens és deixada, i què hem fet en ella?
No sé quants de nosaltres han passat comptes amb ells mateixos aquest dies, aquests mesos, aquest any. Mirarem altre cop a un nou temps, un nou any que ve darrera de cada any, esperant que imperfectes com som, una societat també imperfecta es converteixi en perfecta i ens torni millors del que som -un mal pressupòsit. En aquesta manera de projectar-nos al futur seguirem pensant que som invencibles, serem més o menys savis, però ens aferrarem més i més a quelcom que sabem que hem de deixar anar, perquè és llei de vida. Un aferrament a quelcom que no tenim, ni podrem tenir mai, quelcom que és un regal que ens ha estat concedit, que té una durada limitada. Un aferrament a la vida que busca l’aferrament a les coses, una forma de tacar-les, d’embrutar-les. I sabem que com que som efímers, no les podrem tenir mai. Ai que en som de desgraciats!
En aquest passar per la vida ens anem deixant, però l’ésser humà va acumulant i prenent. Sabem que no ens endurem res a l’altre món, però volem fer-ho. Ja no parlem solament de voler tenir, d’una societat malalta , sinó del voler sentir, saber… d’aquesta volició que ens torna bojos. La historia de l’ésser humà és un voler continu que no s’acaba mai i que es devora a sí mateix.
2. Guerres ecològiques
El somni de tenir, el somni de poder tenir, el somni de voler poder tenir. La postmodernitat ha convertit la humanitat en el seu propi demiürg, Saturn que devora als seus fills. La nostra bogeria no te límits, ens ha deshumanitzat, es una bogeria que guia als cecs com diu Shakespeare al Rei Lear. On és la saviesa que hem perdut en el coneixement ? Potser serem més eficients, però sens dubte som menys humans. Vivim el conte de Tecnòpoli (Potsman 1993), una societat on l’expert funcionari al servei del status quo domina el coneixement i les corporacions l’apliquen implacablement. Hem de filtrar tot allò que no contribueix a la solució del problema, allò que ens obstaculitza de voler tenir i posseir. Una quimera del món real, on l’expert queda com un farsant quan no pot explicar l’amor i el sofriment, la vida i la mort.
La nostra relligació amb el món s’ha trencat, son temps turbulents, son els temps de la transhumanització. Son temps de guerres ecològiques (Yanitsky 2020) que transformen les múltiples relacions complexes de feedback dels sistemes biotecnològics que formen la Geosfera i els éssers vius, entre ells l’ésser humà, i que posen en perill els patrons coevolutius de la Biosfera (Vernasdky 1926) [1]. La Geosfera necessita l’estabilitat per a l’evolució de la Biosfera de la qual la humanitat en forma part. Davant nostre ens queda el col·lapse, no pas el col·lapse immediat de la Terra, sinó el col·lapse de l’home com espècie sobre aquesta Terra. Potser cal preguntar-se si és possible un nou coneixement gnòstic en base a l’experiència de l’amor, en base a la capacitat humana per respondre des de l’amor al sofriment, un sofriment que ens porta a créixer i madurar.
La pedagogia té un paper fonamental en perdurar el paradigma de desenvolupament actual que ens engoleix. Però la pedagogia també és la porta que s’obra com alternativa. La pedagogia comprèn l’acte d’ensenyar a aprendre a pensar com un procés d’alliberament personal i de pressa d’autoconsciència , un pensament crític que desafia el model d’educació existent. Aquest procés d’alliberament i pressa de consciència és possible perquè la pedagogia crea valor, com deia T. Makiguchi. En aquest cas es tracta d’un valor geoètic [2] que fonamenta el desenvolupament de un model pedagògic a partir del concepte de Noosphera desenvolupat per V.I Vernadski (1938), que permeti una millor comprensió de les interaccions entre la geosfera i l’ésser humà en el procés d’intercanvi de matèria, energia i informació, però també d’experiències sentides que reconeixen el valor intrínsec de la Geosfera com espai que sustenta no sol la matèria viva sinó la vida en totes les seves dimensions. Així entesa, la pedagogia esdevé una forma de resistència ecològica i pren un sentit moral i humanístic com assenyalava L. Tolstoi. D’aquesta manera, la pedagogia contribueix a establir comunitats d’aprenentatge que son exemples vius de moviments de “resistència” ecològica.
3. Resistència
I si deixéssim anar una mica?, i si ens deixéssim anar?, i si passéssim passant?, i si visquéssim com aquell qui va de visita? Esdevenim passant, som un esdevenir a cada moment, a cada instant que dura el que dura l’instant i que va passant al llarg d’una història molt llarga, la suma dels infinitèsims ‘passars’ i esdevenirs de cada un de nosaltres en el món. Tots deixem la nostra petjada; queda fossilitzada en l’esdevenir successiu d’instants que avancen.
Som instants delicats d’una bellesa enorme, som instants d’àtoms que ens han deixat les roques, part d’una pols còsmica que retorna a la pols, per refer més instants de bellesa sublim: un cercle de pertinença (McInstosh 2015). D’aquesta manera esdevenim una prolongació de la natura que es mira a ella mateixa. Som éssers geosfèrics, dolça matèria enganxada en amor, energia alliberada que retorna al món quan ‘traspassem’ el món. No hi ha altra manera. L’amor alliberat en el nostre ésser esdevé sintropia per crear un altre ésser.
La terra ens fa i nosaltres fem la terra. Aquesta “com-unió” no ens fa diferents dels altres sinó que ens fa igual als altres éssers vius i no vius, als altres homes i dones creant una «comunitas» compartint una actitud comuna cap un valor geoètic espiritual, una idea que ressona al concepte de «sobornost», desenvolupat pels filòsofs eslavòfils russos durant la primera meitat del segle XX , o de fraternitat com diria Sant Francesc d’Assís. Aquesta és la identitat humana, una identitat de relacions amb els altres i amb un lloc geosfèric que s’entrecreuen. I es que, de no ser que ens identifiquem en algun tipus de comunitat, en el sentit d’ecologia humana radical, seguir endavant és irracional. És en la pèrdua d’identitat on rau la nostra deshumanització. Deshumanització vol dir tensió entre amor i sofriment, clam de justícia, una justícia espacial (Soja 2010) on la Geosfera esdevé un lloc de resistència, de lluita, de confrontació, però el que ens uneix ens separa, el que ens separa ens uneix. Així la Geosfera adquireix un caràcter simbòlic i hierofànic. L’amor i el sofriment esdevenen les forces geològiques més grans que poden canviar-ho i transformar-ho tot.
Transformació és resistència, una resistència amb un amor ferm. Quantes vegades ens caldrà tremolar i sofrir per resistir aquesta volició humana! Aferrament no és resistència. La resistència és pausada, mira al món, l’observa, el contempla, l’escolta en silenci i el transforma, totes elles qualitats d’una ecoespiritualitat que trobem en Santa Clara. La resistència es practica mirant al canvi des del meu canvi interior, un viatge al meu interior, per buidar-me i poder rebre i, de retruc, donar; per això és transformadora.
Ens queda la gran pregunta de com podem activar aquesta espiritualitat per resistir l’embranzida de tota aquesta bogeria. Com portar a la realitat el veure científicament, el reflexionar espiritualment, l’actuar eficaçment com deia Sant Ignasi? És aquesta la mateixa paradoxa en la que es va trobar Sant Ignasi, que volia bé estar a la perifèria amb els pobres, ni volia sentir parlar del centre de poder, però finalment el seu discerniment el va portar a Roma per canviar les coses i allí va fundar la Companyia de Jesús. Segons A. McIntosh (2015) no n’hi ha prou amb pensar en l’espiritualitat (allò que dóna vida com a dimensió profunda i essencial), sinó que l’espiritualitat necessita l’activitat. Al mateix temps si l’activisme no es fonamenta en l’espiritualitat, a la llarga no es pot mantenir. Aquesta resistència ve, doncs, d’una actitud que va de l’individu a la comunitat, recordant, recuperant i reconstruint la comunitat, per tornar al nostre interior, en innombrables viatges d’anada i tornada, obrint un camí d’esperança. Aquest és un llarg camí, a través de les estructures socials de poder de l’estat i de la societat en general, però rebutjant el poder, on cada un de nosaltres ens constituïm com a líders, com a portadors d’esperança. Així aquesta resistència té un doble joc interior-exterior. Des de dins, treballa i és activa, sigil·losament, perquè està alimentada espiritualment; no és una resistència passiva sinó una resistència ben proactiva en l’esperança del canvi: primer des d’un mateix (resistència espiritual interior) i després des de l’activisme (resistència proactiva exterior). Donem dos exemples: Una resistència espiritual interior, com la que van practicar les comunitats jueves als guetos polonesos durant la Segona Guerra Mundial, mentre el món al seu voltant s’enfonsava, era la seva resposta a la negativa a renunciar a l’esperit de dignitat humana enmig de la degradació més horrible, mantenint l’educació comunitària i les observances religioses[3]. I una resistència proactiva externa, exemplificada pel llarg cami a través de les institucions del que parla R. Dutschke, treballant en les institucions establertes i des del seu interior, per canviar-les, per erosionar el paradigma de desenvolupament sobre el qual estan fonamentades, per transformar-les, aprenent com programar, com ensenyar, com utilitzar mitjans de comunicació, com organitzar la producció, com reconèixer i defugir el mercat neoliberal i les economies d’estat, preservant la pròpia consciència treballant amb els altres i despertant l’esperit de solidaritat (Tischner 2005). Aquesta idea inspirara la fundació del Partit Verd Alemany a començaments dels anys 1980. A partir del famós lema «anti-party party» encunyat per Petra Kelly (H. Boell Foundation 2008), el Partit Verd buscava un enfocament holístic ecològic per resoldre el reptes derivats de les variants del capitalisme i del socialisme, es constituïa com una comunitat que compartia els mateixos valors i que a través de la solidaritat entre els seus membres era capaç d’influir el canvi de la societat. Tot i que no va aconseguir-ho, aspirava a resistir les temptacions de poder preservant la integritat moral: «el parlament no es l’objectiu sinó part de l’estratègia» com deia Petra Kelly.
Segons Taylor (1995), la resistència ecològica és una expressió evolutiva d’autodefensa, una adaptació necessària per harmonitzar de nou les dimensions humanes i no humanes del món. Vivim dies de resistència, de resistència espiritual que mira amb esperança el futur. Crec que amb el temps i després dels anys, els qui vinguin darrera nostre recordaran aquestes petites comunitats i famílies, que mentre el món embogit s’enfonsava, aguantaven fermament en resistència, que esperàvem en la dolçor dels cors poder transmetre que vivim, morim i renaixem; que morir es quedar-se per sempre. Crec que només des d’aquesta resistència espiritual podem resistir proactivament i transformar aquest món sofrent.
No voldria concloure sense una petita reflexió personal que tant m’ha ajudat en moments difícils -i encara ho fa- quan sento que tot aquest món al meu voltant està a punt de col·lapsar. En aquests dies l’amor és quelcom que mes aviat escasseja, però encara l’he pogut trobar en alguns racons d’Àfrica, entre els homes i les dones més senzills. També es pot trobar entre les misèries humanes i el sofriment de la guerra, però poques vegades l’he trobat allà d’on vinc. Amb el temps he après a viure només amb les coses que necessito, d’aquí ve part del meu amor per les coses d’aquest món, un amor que no posseeix sinó que deixa anar. Com menys tens, més amor pots donar. On sóc ara, els que no en tenen, aspiren a tenir molt i els que tenen, mai no en tenen prou. En aquesta bogeria, faig una crida a l’amor que resisteix, resistir en l’amor i per amor és una manera de canviar aquest món.
Són tres quarts de dotze, i ara què?
Berlín, 24 de desembre de 2020
Per ampliar el tema:
Heinrich Boel Foundation (2008). Petra Kelly. A remembrance. Heinrich Boel Stiftung Berlin.
McIntosh, A. and Carmichael, M. (2015). Spiritual activism: Leadership as service. Cambridge, UK: Green Books.
Potsman, N. (1993). Technopoly the surrender of culture to technology. New York: Vintage Books.
Soja, E. (2010). Seeking spatial justice. University of Minnesota Press. USA
Taylor, B (1995) Ecological Resistance Movements: The global emergence of radical and popular environmentalism. Albany: State University of New York Press.
Tischner, J. (2005). The Ethics of Solidarity.. Thinking in values, vol. 1, Józef Tischner Institute, Cracovia 2005, 37-51
Vernasdky, V.I. (1998). The Biosphere. New York, Copernicus. Originalment publicada en 1926.
Yanitsky, O. (2020). «The Ecological Wars: The Notion, Concept And Dynamics». Advances in Social Sciences Research Journal, 7(6) 477-488.
Healing Earth: https://healingearth.ijep.net
[1] Vernadsky (1926) va dividir la Terra en embolcalls, o geosferes, identificant la Geosfera superior amb la Biosfera, anomenada Natura per Humboldt o Gaia per Lovelock. Segons Vernadsky, la Biosfera connecta els organismes vius, el flux d’energia còsmica i el cicle d’elements químics.
[2] La Geoética consisteix en investigació i reflexió sobre els valors que sustenten comportaments i pràctiques adequades, allà on les activitats humanes interactuen amb el sistema terrestre.
