A què ens referim quan parlem de col·lapse global? Es tracta de l’esfondrament sobtat d’un sistema econòmic, de la civilització tecnocapitalista en la què vivim? Es refereix a l’esfondrament del món modern, del col·lapse de la humanitat contemporània, o es tracta d’una ‘fi del temps’, de l’acabament d’una era, d’aquella que la tradició hindú anomena Kali Yuga? Una llei natural mostra, que tots els processos biològics que creixen exponencialment (com aquells en els quals estem immersos, començant per la població humana i la seva economia) s’autorregulen tard o d’hora per mitjà d’un col·lapse, que és tant més sobtat com més ràpid hagi estat l’ascens. I aquest procés d’esfondrament ja fa alguns decennis que va començar, malgrat continuïn les inèrcies de creixement global accelerat, com ho palesen els ràpids declivis de la diversitat de llengües i d’espècies del món,per esmentar-ne dos d’irrefutables. En aquesta secció, la diagnosi del col·lapse global s’aborda des de diferents perspectives que examinen aspectes o dimensions que els autors dels articles han considerat particularment significatives, amb la voluntat de projectar-hi llum.
En primer lloc, presentem la diagnosi que les ciències occidentals modernes han consensuat des de 1992 (primera cimera de la Terra), amb unes tendències insostenibles cada vegada més detalladament quantificades (vegeu l’article Tot haurà quedat molt ben documentat, de Fran Trabalon, publicat al número 2 de Pelle Maha). Com que l’àmbit d’aquesta ciència es limita a la realitat empírica, tangible i mesurable, el seu diagnòstic se centra en el col·lapse ecològic, que afecta l’atmosfera i clima, la biosfera, és dir la vida en totes les seves formes, la hidrosfera, oceans, rius, llacs i aigües subterrànies, la litosfera, els sòls i els recursos minerals, dels quals els més densos i foscos, els carbons i hidrocarburs, forneixen l’energia material que ha impulsat aquesta civilització. En aquest domini, hi ha tres crisis principals interrelacionades: ambiental, ecològica i energètica i de recursos bàsics. Malgrat el que pregona l’optimisme tecnocràtic, el consens científic solvent és que les crisis entrellaçades s’aniran intensificant, que ja hem iniciat el col·lapse ecològic global, i que els canvis polítics, socials i econòmics desitjables -si som capaços d’impulsar-los- només podran reduir la severitat i el sofriment immens d’un daltabaix global que es considera inexorable.
La diagnosi econòmica no podia faltar en una societat materialista guiada per indicadors inhumans, on les motivacions d’economia tecnocràtica han esdevingut despòtiques i omnipresents, fins arribar a imposar-se al bé comú en la majoria de les decisions públiques i privades. A l’arrel hi ha la diferència entre l’economia i la crematística, i reconèixer com la darrera, que no és altra que la cobdícia desmesurada de riquesa, ha abduït la primera (la qual si evoluciona dins de límits ètics serveix per satisfer necessitats humanes normals), per mitjà d’instruments especulatius com la usura dels interessos bancaris, la borsa especulativa, el diner digital, els paradisos fiscals, etc. l’efecte conjugat dels quals ha minat i destruït l’economia real. Hom recorda com, des de temps antics, la crematística havia estat considerada una malaltia de l’ànima que, a les societats contemporànies dels països tecnocapitalistes ha assolit unes proporcions epidèmiques, fins el punt que la plutocràcia ja ha assolit concentrar més del 99% de la riquesa mundial en menys de l’1% de la humanitat, mentre enfonsava centenars de milions de germans nostres a la misèria i la fam.
La diagnosi des del cristianisme parteix d’una crítica als aspectes superficialment optimistes de l’humanisme cristià, que caracteritzen algunes parts de l’encíclica Laudato si’ i de l’acceptació del caràcter inexorable del col·lapse global, però s’enfoca als aspectes espiritualment favorables del col·lapse, demostrant que l’actitud dels col·lapsòlegs i l’esperança de l’escatologia cristiana (el Regne de Déu dins nostre) es complementen perfectament. A partir de paraules de Jesús de Natzaret: «Què en treu l’home de guanyar tot el món si perd la vida? i qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà’ considera que acceptar la plenitud del temps que vivim (kairós) és la gran oportunitat per renovar-nos espiritualment i revestir-nos de l’home nou, creat a imatge de Déu, en la justícia i la santedat que neixen de la veritat.
La quarta, glossa els corrents ideològics que emergeixen des de les antigues colònies europees, que obren escletxes en la muralla del materialisme, racionalisme i l’individualisme: corrents de subalternistes, etnofilòsofs i decolonials, que han sorgit i creixen en molts de campus universitaris. Ensems, més a fons encara, amb molta discreció, una munió de moviments de renovació de tradicions espirituals i de creació de nous espais de fraternització, aliances de l’esperit, on persones amb afiliacions religioses ben diverses, però amb experiència iniciàtico-metafísica similar, poden compartir la sacralitat en comú i sostenir-se per fer front a l’artefactolatria i altres tendències decadents que dominen el món.
La cinquena diagnosi enfoca la dimensió de la crisis sanitària global en la qual vivim des de de fa més d’un any, com a símptoma inequívoc de la ruptura dels equilibris ecològics autoreguladors de la miraculosa xarxa de la vida a la Terra. Presenta set reflexions crítiques sobre les motivacions -visibles o ocultes- de l’actual ‘plandèmia’, que abasten des de la necessitat d’augmentar l’endeutament -i per tant el poder bancari- la d’augmentar el control social i reduir llibertats personals i col·lectives, o avançar cap a un govern mundial unificat, així com altres signes que concorden, cada vegada més, amb aquells que les tradicions cristianes i islàmiques havien descrit, des de fa segles, per caracteritzar els temps confusos i convulsos que precedeixen la vinguda de l’Anticrist.
La darrera, aborda la diagnosi d’un dels aspectes més sinistres: el procés de deconstrucció de la natura humana, proposat des d’una concepció tecnomística i apocalíptica, sigui per la via gradual del transhumanisme o per la via radical del posthumanisme, les quals coincideixen en vaticinar que els desenvolupaments exponencials i convergents de les biotecnologies han de permetre assolir, abans de trenta anys, l’anomenada ‘gran singularitat’: la fusió de l’ésser humà amb les màquines robòtiques, per perpetuar una nova ‘espècie millorada’ en un ‘embolcall’ mecànic on ja no pugui veure’s afectada per l’envelliment ni per la degradació ambiental, i així assolir la immortalitat cibernètica, en aquest món. El desideràtum explícit de la tecnocràcia prometeica que avança vertiginosament, amb gegantins suports materials i algunes benediccions paradoxals d’autoritats religioses, és l’alliberar-se finalment de les servituds de la condició humana.
Aquests sis articles mostren l’abast del col·lapse global en el qual ens trobem immersos. Reconeixem, tanmateix, que s’haurien pogut abordar moltes altres dimensions o facetes del col·lapse. Per esmentar-ne una de particularment significativa, que potser caldrà tractar en un futur atesa la seva enorme influència: la profusió d’organitzacions pseudoiniciàtiques i contrainiciàtiques (seguint la categorització que en fa René Guénon) moltes de les quals s’han desplegat dins del moviment ‘New Age’, amb una diversitat de formes i d’estratègies veritablement prodigioses, que els ha permès assolir una quasi omnipresència en el món contemporani, des de les grans organitzacions internacionals fins a les comunitats més aïllades, mentre penetraven o influïen la majoria d’organitzacions religioses i espirituals, accelerant així els processos endògens de decadència propis del temps que vivim.
