ὅτι χρόνος οὐκέτι ἔσται [1] 
Ja no hi haurà més temps
Ap 10,6

Günlük işlerdenmiş gibi ölüm
Com si la mort fos un afer quotidià
Ilhan Berk

Una altra fi del món és possible

            Acaben de complir-se els vint anys de la celebració de Fòrum Social Mundial de Porto Alegre. Aquest aniversari ha passat pràcticament desapercebut tant a les xarxes socials com als mitjans de comunicació tradicionals, en un món, el d’avui en dia, monopolitzat pel salvi’s-qui-pugui de la pandèmia. D’aquella trobada organitzada per anticapitalistes i altermundistes va sorgir el conegut lema un altre món és possible. Amb aquest mantra, el pensament ben intencionat d’esquerres propugnava que no només era desitjable sinó també possible una altra forma de globalització, una societat més justa en un marc econòmic postcapitalista i amb un desenvolupament sostenible. Vint anys després, els colapsòlegs – amb l’escola no acadèmica de colapsologia francesa al capdavant (Pablo Servigne, Raphaël Stevens i altres) – estan mostrant que l’optimisme d’aquells que pensaven que es podria canviar el món anant cap a un desenvolupament verd i més igualitari, però sense plantejar-se el fons de la noció de desenvolupament, ja no és una opció. Així, el lema que va sortir de Porto Alegre i que ha estat bandera de tants i tants grups en els últims anys ha hagut de ser actualitzat per la tossuda realitat dels temps actuals: una altra fi del món [1] és possible. Ara mateix, doncs, el debat seriós ja no es troba en si anar cap el desenvolupament sostenible, l’economia verda (l’anomenat Green New Deal) o no fer-ho i seguir com ara, sinó en si podrem col·lapsar bé o només ens quedarà col·lapsar de la pitjor manera. En tot cas, la certesa de tot plegat és que el col·lapse és inevitable.

            No hi haurà més temps

            L’encíclica Laudato si del Papa Francesc va ser presentada l’any 2015. De llavors ençà ha estat un text de referència per a moltes persones, cristianes o no, que han trobat en ella una bona anàlisi de les causes de la crisi social i ambiental del món, algun concepte oportú com el de ecologia integral o rapidació, així com algunes perspectives d’actuació, la principal de les quals és la que te a veure amb el canvi o transformació interior de cadascú de nosaltres com a pas previ ineludible per a fer possible qualsevol altra transformació externa (LS,217 i ss.). Al número 1 de la revista Pelle Maha (La fi d’un cicle) ja vam dedicar un text a aquesta encíclica, així que pel que fa al gruix de les seves interpretacions generals i de la seva importància en aquests moments de crisi planetària aguda, remeto al lector a aquell article. En aquest text, en canvi, intentarem veure quins són els topalls o els límits d’aquesta encíclica, precisament per poder anar més enllà, això sí, partint del camí que ella mateixa marca.

            Vista des de la perspectiva de la col·lapsologia, la Laudato si deixa entreveure alguns límits, doncs peca, per dir-ho així, d’una mica massa d’optimisme humanista d’arrel cristiana. Potser és precisament aquest el seu punt feble. Sempre és bo tenir esperança en moltes coses, però en aquest cas l’esperança no és cap opció si es refereix a la millora – no diguem ja a la reversió – de la situació ecològica de la Terra, de la nostra Casa comuna com li agrada dir al Papa Francesc. L’esperança tampoc ens sembla l’horitzó, com a mínim des d’un punt de vista global, en tant que humanitat, per tot allò que te a veure amb la millora de les relacions de l’ésser humà amb ell mateix, amb els altres, amb el món (Cosmos) i amb Déu. En aquest sentit, precisament la noció clau d’ecologia integral (capítol 4 de l’encíclica) és a dir, el fet que tot estigui relacionat i que les dimensions ecològiques i socials estiguin íntimament relacionades, fa encara més palesa la impossibilitat actual d’un canvi  global d’aquestes interrelacions. Ras i curt: no només fem tard en tot, sinó que a més no fem res. La nostra mirada – ho reconeixem – és la de la desesperança humanista. Gràficament, podríem posar un exemple: La humanitat actual és com un tren que circula a gran velocitat, dirigint-se ràpidament cap a un penya-segat que forma el congost d’un riu. El pont ja no hi és o, ves a saber, si ha existit mai. Coneixedors de la situació que s’aproxima, el que fan els maquinistes és accelerar més i més, convençuts que el tren podrà saltar per sobre del buit que se’ls obre al davant. Molts passatgers, la majoria, mentrestant, fan festa, mengen i veuen, indiferents a la realitat i a la gravetat de la situació. Aprofiten el moment. D’altres, no poden gaudir de la festa (potser voldrien, però no poden), són els condemnats de la terra, els petits de les Escriptures i de Jesús als Evangelis. Només alguns viatgers intueixen la veritable gravetat de la situació. Tres o quatre resen donant gràcies a Déu pel viatge que els ha permès arribar fins allà. En tot cas, tots es troben al mateix tren, que segueix avançant cada cop a més velocitat. El final de la història és una obvietat. Els trens no salten i, per tant, aquest tren caurà sense remei daltabaix de l’espadat. I després? Això no se sap.

            Les causes del col·lapse global són complicades i s’exposen en altres articles d’aquest monogràfic. L’encíclica Laudato si les descriu molt bé, especialment al capítol 3 «L’arrel humana de la crisi ecològica», on s’esmenten com a principals arrels de la crisi ecològica i humana el complex tecnocientífic aliat del poder, un antropocentrisme mal entès, el relativisme moral o un pensament ecològic ben intencionat però fragmentat, que no te en compte la dimensió humana ni espiritual de la situació. Tot plegat, en definitiva, fa que ens trobem davant d’un panorama on s’escauen més que mai aquelles paraules de l’Apocalipsi de sant Joan: ja no hi haurà més temps. No n’hi ha i no hi haurà més temps per reaccionar i canviar el curs de les coses, ni per la Terra ni per a la humanitat. Els mecanismes del col·lapse global ja s’han desfermat i els diferents sistemes (clima, energia, pèrdua de diversitat biològica i cultural, demografia, política, etc.) aniran col·lapsant més d’hora o més tard.

            Aquesta falla multisistèmica és, molt resumida, la tesi dels col·lapsòlegs a la qual jo m’adhereixo cada dia més. Però, justament aquí és on encara podem trobar una manera cristiana d’abordar l’irremeiable, l’esperança transformadora per a un temps sense optimisme. Efectivament, no hi ha més temps (cronos), però tenim per davant de nosaltres tota l’eternitat. El temps cronològic de reacció se’ns acaba però, precisament per això, se’ns obre ara més que mai el temps kairològic. Aquest és un camí transitable sense haver de caure en anacrònics survivalismes ni en superbs posthumanismes. L’opció cristiana radical és la d’abraçar el temps kairós, aquest temps dens, que transforma la vida i converteix l’esdevenir en un aprofundir. El temps kairós és aquell que no va cap endavant sinó cap en dins, cap a les profunditats. I aquest és, al meu parer, el doble sentit del verset de l’Apocalipsi citat suara. El mirar cap endavant – el progrés – ja no és una alternativa, perquè l’únic camí transitable que ens queda és el d’enfonsar-nos en el misteri de la tempiternitat, la forma d’un ésser que ja està fet, però que hem d’acabar de fer: perfeccionar allò que ja és perfecte, aquest és el sentit de les nostres vides. Escrivia Raimon Pakikkar que «la tempiternitat és la temporicitat d’un ésser que ja ha arribat a ser, que «és» en la plenitud del seu sentit, que ha omplert, per dir-ho d’alguna manera, tots els forats (potencials) del seu ésser i que ha vessat tots els desigs (esperances) d’arribar a ser. El seu ésser és total, com-plet, ab-solut, ha arribat al terme, a l’Ésser, i el seu ser és Déu».

            Des d’aquesta perspectiva, l’actitud dels col·lapsòlegs i l’esperança de l’escatologia cristiana es complementen perfectament. La salvació del col·lapse no ha de consistir en l’angoixa per la pervivència física, ni de l’individu, ni de la cultura, ni tant sols de l’espècie, sinó el desig de viure més profundament i anar cap a la realització plena de l’ésser. No feia falta el col·lapse multisistèmic de la Terra per besllumar el camí de la plenitud de l’ésser – i històricament han estat moltes persones les que l’han transitat – però amb el col·lapse, aquesta via esdevé una mena d’última ratio del sentit de la vida.

            Persones, grups i comunitats hem d’apostar-ho tot a que el el Regne de Déu és dins nostre, parafrasejant el títol que posà Tolstoi al llibre on culminava la seva reflexió sobre el cristianisme. Recordem que tant Jesús com la primera comunitat de cristians estaven convençuts que la seva seria  l’última generació. Entesa així la salvació que pregona l’Església no ha de ser l’esbiaixada universalitat de la cristiandat (massa semblant a la globalització uniformitzadora) sinó més aviat la certesa expressada a Mateu 18,20 que «on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells». I és potser en aquest sentit que, l’encíclica del Papa Francesc, en molts aspectes radical, es veu limitada justament per la seva falta final de radicalitat.

            El que tímidament apunta cap el final, la crítica al creixement sostenible (Laudato si,194), el menys es més (LS,222) o la sobrietat (LS,223) són plantejaments pensats per al temps cronològic i per això ja són, hores d’ara, insuficients i caducs. Només apuntant cap la tempiternitat és possible l’esperança per a l’ésser humà i de retruc, per a tota la Creació. I recordem, ni que sigui de passada, que la funció del cristià a la terra no consisteix tant a salvar-se a sí mateix com a col·laborar amb Crist en la redempció de tot l’Univers (Pau, 1Corintis 3,9).

            Un bel morir tutta la vita onora

            L’horitzó final que representa la mort ens horroritza. No es tracta de por a morir sinó de l’angoixa que tot s’acabi i que després no hi hagi res més en absolut. El punt i final. Per això, el fet indefugible que representa la mort es troba en la base de la religió, la filosofia i la ciència. Totes les cultures de la Terra s’han posicionat i han intentat donar resposta a tot allò que implica la mort. Davant l’evidència que amb la mort el cos material s’extingeix, les diferents tradicions han elaborat creences diverses per explicar la pervivència d’algun tipus de existència espiritual, ja sigui en forma de consciència o d’ànima. A Occident, tota la maquinària tecnocràtica que ha anat construint, des de fa segles, és un immens monument a exorcitzar la por de la mort i aconseguir la immortalitat en aquest món. Aquesta carrera enfollida de l’Occident llençant ciència i tècnica darrere la victòria sobre la mort del cos material, ja sigui en forma de transvasament de la consciència individual o col·lectiva a un software, mitjançant l’allargament de la durada dels telòmers cel·lulars o d’altres maneres, ha tingut com a conseqüència l’anorreament de la dimensió espiritual de l’ésser humà, descartant així, la ruta cap a la plenitud de l’Ésser. De retruc, hem posat i disposat tota la vida de la resta de la Terra al servei d’aquest projecte d’essència fàustica. Que no ens estranyi, ara, que Mefistòfil vingui a reclamar el que li pertoca. Tot plegat, es tracta, sens dubte, de la manifestació més plena del pecat original (Gènesi 3,4-5) i d’aquell moment en que la serp va replicar a Eva: «No, no morireu pas! Déu sap que, si un dia en mengeu, se us obriran els ulls i sereu com déus: coneixereu el bé i el mal».

            El no morir o, com a mínim, l’allargarment de la vida, ha estat, com hem vist, una de les dèries de la humanitat occidental. Els avenços en la tècnica i en la ciència han tingut dues aplicacions fonamentals i totes dues posades al servei del progrés: matar més (progrés militar) i viure més (progrés mèdic). La innegable millora en les condicions de vida material ha tingut com a conseqüència l’augment vertiginós de la població mundial durant els últims cent cinquanta anys. Així, dels dos mil milions de persones de les primeres dècades del segle xx hem passat als set-mil vuit-cents milions d’inicis del segle xxi. I precisament aquest fet, el creixement demogràfic, és un problema que queda sense abordar a la Laudato Sí, que fa allò de com si de no anomenar-ho, no existís. I sóc conscient que amb aquesta qüestió m’estic ficant en un camp de mines…

            Veiam. Molts estem ben d’acord amb el Papa Francesc quan reclama justícia entre el desenvolupament dels diferents països i afirma que «sabem que és insostenible el comportament d’aquells qui consumeixen i destrueixen més i més, mentre que d’altres encara no poden viure d’acord amb la seva dignitat humana. Per això ha arribat l’hora d’acceptar cert decreixement en algunes parts del món aportant recursos perquè es pugui créixer sanament en altres parts» (LS,193) Però això es fa impossible de portar a terme en un món amb uns recursos limitats i amb una població en creixement exponencial. L’encíclica carrega contra aquells que proposen una reducció de la natalitat en els països pobres condicionant ajuts econòmics a certes polítiques de «salut reproductiva», i fa bé en fer-ho, perquè és quelcom immoral a totes llums, però quan diu que el creixement demogràfic és plenament compatible amb un desenvolupament integral i solidari (LS,50), no s’està sent conscient dels límits que ens imposa la Terra. Podem anar per la via de la justícia social i de l’equitat i pregonar el desenvolupament de les societats que no en han gaudit o podem acceptar que no és possible el creixement enlloc ni en cap àmbit (ni econòmic, ni d’explotació de recursos materials, ni de població). Totes dues opcions són dolentes des de la perspectiva de la vida humana material i segurament ambdues ens condueixen, de nou, al col·lapse.

            No es tracta de cap manera de polítiques de salut reproductiva, sinó que es tracta de ser conscients que la població actual del planeta determina, i molt, el col·lapse que fa temps que ha començat (al text del Josep Mª Mallarach, dins aquest mateix volum, es veu cóm el col·lapse no és només cosa d’avui). En aquest sentit, cal recordar que el creixement vertiginós de la població ha estat conseqüència última dels avenços que s’han fet obsessivament per allargar la vida i per evitar o endarrerir la mort. Per tant, no ha estat un creixement natural sinó la conseqüència d’una manera de veure l’existència i el món pròpia d’Occident, en bona part, determinada per l’humanisme cristià, en tant que fonament filosòfic del mite del progrés i del materialisme. L’alternativa no és planificar la vida, sinó aprendre a conviure amb la mort. Als nostres dies, encara perviuen pobles indígenes, poc o gens ni mica contactats, a la frontera amazònica (Perú, Bolívia i Brasil). Aquests grups humans mantenen una relació d’harmonia amb la natura perquè mantenen un saludable equilibri poblacional. I això es deu, en gran mesura, a que mantenen amb la mort una relació de naturalitat, quasi d’amistat, una actitud que ens podria recordar la relació de sant Francesc d’Assís amb tota la creació i amb la mort com una part d’aquesta creació divina: «Lloat sigueu (Laudato si´), Senyor meu, / per la nostra germana la mort corporal, / de qui cap home vivent no pot escapar». Així doncs, no es tracta només de tenir una altra relació amb la vida, sinó també de teixir un altre tipus de relació, molt més fraternal, amb la mort. No és qüestió només de viure bé, de viure millor, sinó de aprendre a morir bé, d’abraçar el final com si la mort fos un assumpte quotidià, com va escriure el poeta turc Ilhan Berk.       

            Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà

            «Què en treu l’home de guanyar tot el món si perd la vida?» (Marc 8,36) Aquesta hauria de ser una de les preguntes decisives a fer-nos en aquests moments en tant que éssers individuals i també com a humanitat. Podem entendre millor aquestes paraules de l’Evangeli de Marc, i els seus paral·lels a Mateu i Lluc, si les situem en una incomprensió bastant generalitzada. Només començar, la incomprensió concreta que van tenir Pere i altres deixebles respecte de la bona notícia que proposava Jesús (Marc 8,31-35) i durant dos mil anys de cristianisme, la que en general hem tingut els cristians al voltant de l’essència i la plenitud de la naturalesa de la vida. Com intuïa Jesús, el veritable camí de la Vida passa ineludiblement per la mort. I només morint al que som ara, com a persones o com humanitat, podrem confiar que el col·lapse que vindrà portarà un home nou que visqui una vida nova tal i com recomanà sant Pau als efesis: «renuncieu al vostre comportament passat i despulleu-vos de l’home vell que es va destruint rere els desigs seductors; renoveu espiritualment el vostre interior i revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat» (Efesis 4,22-24). Per tant, Lloat siguis (Laudato si´), Senyor, per la vida donada que culmina i es transforma en una mort fecunda.

Per ampliar el tema

• Papa Francesc,Lloat Sigueu. Laudato si´, Carta encíclica, Barcelona, Claret, 2015.

• Riechmann, Jorge, Otro fin del mundo es posible, decían los compañeros, Barcelona Ediciones MRA, 2019.

• Servigne, Pablo & Stevens, Raphaël, Colapsología, Barcelona, Arpa Editores, 2020.