Són molts els qui han alçat la veu per condemnar el model econòmic imperant, governat per criteris tecnocràtics, i que no és sinó un monstre deshumanitzat, deshumanitzador i tremendament inhumà, si se’m permet tanta repetició; però, llevat d’algunes excepcions, en general es troba a faltar en els diferents autors un enfocament que faci ressaltar que, en realitat, aquí es barregen dues coses diferents. Em refereixo a la distinció, que remunta a Aristòtil, entre “economia” i “crematística”. En efecte, en l’Ètica a Nicòmac i en la introducció a la Política, Aristòtil va establir una diferència essencial entre aquests dos conceptes, relacionats però de naturalesa molt diferent i que, per tant, convé distingir bé.
Segons Aristòtil, l’economia és una activitat natural orientada a la satisfacció de les necessitats materials de les persones. S’associa a l’administració de la llar i a l’art de viure de manera virtuosa; per tant, és una activitat preocupada per l’equilibri, per la “justa proporció” i que es remet naturalment a determinats límits ètics. En la crematística, per la seva banda, distingia dos tipus d’activitats diferents: una que servia de complement a l’economia, en la mesura que permetia adquirir mitjançant el comerç els béns i serveis no produïts per la família o per la ciutat (nació), i una altra, considerada moralment inferior i antinatural, que només cercava d’obtenir un benefici pecuniari: l’art de guanyar diners, d’acumular riqueses. La crematística, en aquesta segona accepció, confon el mitjà (els diners) amb el fi, i el busca de manera desmesurada. I Aristòtil estava convençut que l’acumulació de diners com un fi en si mateix era una activitat contra natura que deshumanitzava, per la qual cosa condemnava tota activitat l’únic propòsit de la qual fos exclusivament el guany.
De fet, la crematística no és més que el que habitualment anomenem cobdícia, que ja era considerada pels grecs una malaltia de l’ànima. A la secció titulada “La transformació dels diners en capital” de la seva obra El capital, Marx parlava de “la passió inextingible pel guany” i citava l’Eneida de Virgili on aquest parla de l’auri sacra fames (la maleïda set d’or o, en la traducció clàssica al castellà del Marquès de Santillana, la “fambre de oro raviosa”), i aquest desig incontenible per acumular diners, Keynes el va qualificar com un “trastorn una mica repulsiu, una d’aquestes inclinacions semidelictives i semipatològiques que posem en mans, amb una esgarrifança, dels especialistes en malalties mentals” (a somewhat disgusting morbidity, one of those semi-criminal, semi-pathological propensities which one hands over with a shudder to the specialists in mental disease)[1]. O sigui que, més que no pas a la presó (que també), és al psiquiatre a on hauríem de dur la majoria dels nostres financers i tecnòcrates.
Bé, dit això, he d’afegir, però, que si sempre hi ha hagut codbícia (en una mesura o una altra) en totes les societats humanes, i per tant activitat crematística, el gran punt d’inflexió en tota aquesta qüestió es va produir, en la civilització occidental, ja en l’Edat Moderna, quan es va generalitzar i institucionalitzar el que tradicionalment es coneix com “usura”, el préstec amb interès. Perquè això va consagrar definitivament la idea que els diners són un “producte” que pot generar més diners, d’on fàcilment es va passar a la idea que els diners han de ser productius.
Tinc feta la constatació que avui dia hi ha moltes persones que no són particularment cobejoses però que, nogensmenys, tenen absolutament arrelada aquesta mentalitat que els diners són una cosa per fer més diners. És a dir, no malden tot el temps per acumular riqueses, però no obstant això no poden consentir que passi un minut sense que els seus diners no en produeixin de nous; en realitat, el que és “pecat” per a ells és tenir els diners “aturats”[2]. A més, aquestes persones troben tan normal aquesta preocupació, que no solament no s’adonen que és absolutament malaltissa (deixant de banda ara valoracions ètiques o morals), sinó que estan plenament convençudes que els “anormals” som els qui no pensem així, fins al punt que es riuen de nosaltres a cara alta. Estic parlant, insisteixo, de persones que no es mouen en el terreny de les altes finances, sinó en uns terrenys molt més modestos; però són aquestes persones, precisament, les més preocupants, ja que, lògicament, troben perfectament “normal” tot el que fan els grans o petits financers i, per tant, defensen si més no tàcitament la maquinària infernal que governa l’economia actual.
Tornant a la usura, és sabut que aquesta, severament condemnada de manera unànime per totes les religions (ja en trobem referències al Rig-Veda), es va anar esmunyint cada cop més d’aquest constrenyiment plurireligiós fins a esdevenir una pràctica plenament acceptada, que va fer canviar substancialment l’orientació primitiva dels bancs. I el punt d’inflexió a què més amunt em referia podríem situar-lo el 1694, any de la creación del Bank of England, veritable origen del sistema financer modern, i moment en què va aparèixer per primera vegada el “deute públic” (government debt), com a resultat del préstec (amb un 8% d’interès) d’aquest banc al govern britànic per finançar l’esforç bèl·lic contra Lluís XIV de França.
Ja portem, doncs, 327 anys d’un sistema financer que és, en realitat, l’òrgan de poder efectiu de la plutocràcia privada que, de llavors ençà, governa el món i que constitueix una elit que, sense necessitat d’entrar en teories conspiranoiques, podem qualificar perfectament de no-humana atenent simplement al fet que amb la seva insània han ultrapassat els límits de tota norma constitutiva de l’estat humà. Perquè el missatge evangèlic és diàfan: “No podeu servir alhora Déu i Mammon” (Mt. 6:24). I aquesta alternativa irreductible dóna l’autèntica mesura de l’alienació en què se situa aqueixa elit, entregada fins al paroxisme al segon terme d’aqueixa equació.
En aquest sentit, crec que molts de nosaltres subscriuríem avui aquestes afirmacions:
“El ‘mammonisme’ és la greu malaltia que tot ho envaeix… És una epidèmia devastadora, com un verí corrosiu que ha fet presa en tots els pobles de la terra. Per ‘mammonisme’ s’ha d’entendre, per una banda, el poder mundial dels diners, la potència financera supraestatal que s’imposa per damunt del dret d’autodeterminació dels pobles… i, per l’altra, una disposició de l’esperit que s’ha apoderat d’amples capes populars: un afany insaciable de lucre, una concepció de la vida orientada exclusivament cap als valors materials… Aquesta cosmovisió, portada al paroxisme, està encarnada en la plutocràcia internacional. Ara bé, la principal font d’energia del ‘mammonisme’ és la que prové… de l’interès…. La tesi del préstec a interès és l’invent diabòlic del gran capital… I l’únic remei… és crebantar la servitud de l’interès dels diners…”.
Doncs bé, aquesta cita, que he traduït i extractat d’una versió espanyola, correspon a una obra no escrita avui sinó el 1919, ja fa doncs més de cent anys. Es tracta del Manifest zur Brechung der Zinsknechtschaft des Geldes (“Manifest per crebantar la servitud de l’interès dels diners”), obra de Gottfried Feder, un dels primers ideòlegs del Partit Nazi. Molt admirat per Hitler, va caure progressivament en desgràcia a mesura, “curiosament”, que aquest darrer va anar necessitant finançament internacional.
En qualsevol cas, aquesta cita em permet tornar a parlar encara del tema de la usura i de la tradicional vinculació d’aquesta amb els jueus. És un fet que en la cultura occidental aquests varen ser els primers que varen eludir les prescripcions religioses contra la usura. Per fer-ho, potser es basaren en una interpretació molt literal dels fragments escrituraris on es prohibeix la usura: “Si un dels teus germans israelites cau en la misèria… no li prestis diners a interès i, si li dónes menjar, no ho facis per treure’n un profit” (Lv. 25: 35-36); “Quan facis un préstec de diners… a un germà teu israelita, no li exigeixis cap interès” (Dt. 23:20). (Els subratllats són meus), de manera que quedaven lliures de prestar-ne als cristians o altres (els goyim). Que encara ara, però, siguin majoritàriament, pel que sembla, “famílies” jueves les que es dediquen a aquesta activitat ens podria dur a un altre nivell de reflexions i parlar, potser, d’una espècie de “síndrome de despossessió” motivada per la seva situació permanent (i recurrent) d’exili i d’un intent per part seva, doncs, de reemplaçar així la pàtria sempre perduda.
Sigui com vulgui, el fet és (i amb això torno a la idea original) que, per raons que segurament se’ns escapen (però que justament per això amb més motiu hauríem d’intentar escatir), pesa sobre la usura una condemna religiosa no només unànime sinó, sobretot, molt severa. On trobem formulada aquesta condemna de manera més acusada és en l’Islam. En efecte, segurament no és només atribuïble a la proverbial hipèrbole àrab el que veiem, per exemple, en el següent hadīth: “La ribā (usura) té 70 parts, i la més petita equival a colgar-se amb la pròpia mare”; i en aquest altre, profètic: “Us dic en veritat que vindrà un temps en què no hi haurà un sol home en el món que no accepti la ribā i, si diu que no ho fa, la seva pols li arribarà”. He triat aquests dos hadīth-s, entre molts d’altres, perquè centren molt bé el més pertinent de tot això. És a dir, per un costat, situen la ribā per damunt d’un pecat absolutament nefand i, per l’altre, se’ns diu que arribarà un temps (i ja és aquest) en què aquest pecat serà comès de manera més o menys acusada per tothom[3]. Amb la qual cosa hem de treure la conclusió que el món actual, només per això, ja pot ser acusat (des d’un punt de vista religiós) d’abominable. Convindria que hi meditéssim…
Bé, per anar centrant el tema, jo diria que la noció que realment ho resumeix tot és la de “creixement”[4]. En efecte, “creixement econòmic” és una de les expressions que més sentim en els noticiaris, i ens hem acostumat a donar per fet que si hi ha creixement econòmic, això és una bona notícia (se sobreentén: per a tothom, si més no a llarg termini, en funció del que s’anonema el trickle-down o efecte de degoteig) i que una manca de creixement econòmic és sinònim de males notícies (també per a tothom). I a més acceptem, amb la més gran de les inconsciències, la idea aberrant d’un creixement il·limitat. Ara bé, darrere aquesta idea d’un creixement il·limitat hi ha la nefasta idea del “progrés”, que és, molt probablement, la idea més característica i alhora més corrosiva del món modern. Fins i tot la mateixa teoria de l’evolució de les espècies no hauria estat possible sense que prèviament no hagués estat ben implantada en la societat aqueixa idea de progrés, idea que, presentada com la “llei de la història”, va directament en contra del més elemental sentí comú[5].
Perquè de la mateixa manera que tothom entén que no hi pot haver un indefinit improvement in health, perquè ja deixaria de ser “salut”, precisament, la qual se situa per definició en el punt natural d’equilibri, tothom hauria d’entendre igualment que no hi pot haver un indefinit improvement in wealth (paraula que originàriament volia dir simplement wellness, well-being, o sigui benestar integral, no pas, com ara, només fortuna dinerària), ja que això implica també rompre un equilibri i comprometre per tant aquesta mateixa wellness[6].
Però això és precisament el que passa, perquè, en la pràctica, entre moltes altres coses, la idea de progrés introdueix una nota d’insatisfacció permanent en el dia a dia, d’un descontentament radical que s’oposa directament a la natural wellness que hom pot sentir quan viu en una bona situació. A més, com que, per definició, el moment present, per bo que sigui, és perfectible, això comporta que no vivim mai en aquest moment present, que és l’únic real, sinó que ens projectem sempre cap a un futur permanentment alimentat d’expectatives que, al capdavall, també per definició, no aconseguim realitzar mai.
Ara bé, a banda d’aquestes reflexiones, com deia, de simple sentit comú, s’haurien de fer valdre també en contra de la idea de progrés raons d’un ordre més profund. Perquè les nocions de progrés i de creixement il·limitat serien inacceptables fins i tot en el cas hipotètic que es demostrés que són materialment possibles, és a dir, fins i tot en el cas que per mitjà d’algun conjur màgic hom pogués aconseguir recursos igualment il·limitats i que el planeta s’anés eixamplant meravellosament a mesura de les nostres necessitats mai no assaciades. No es tracta, doncs, de fer ressaltar els límits materials que s’oposen a aquesta idea, sinó la profunda inanitat d’aquesta visió lineal de la història.
Un exemple clàssic d’impossibilitat metafísica era el que deia que no hi pot haver muntanya sense vall (Descartes l’emprava). Exemple molt simplista, però nogensmenys adequat precisament per la seva simplicitat, que facilita la tasca a la imaginació. Doncs bé, aquesta imatge seria igualment adequada per presentar la impossibilitat metafísica d’un progrés il·limitat. O la que proposa l’Eclesiastès: “El sol surt, el sol es pon, anhelant d’arribar al lloc d’on tornarà a sortir”. Aquesta és la gran llei, i no n’hi ha d’altra.
La gran paradoxa de tot això, però, és
que aquesta absurda idea d’un indefinit creixement lineal, que és un mal en
ella mateixa i que tindrà certament efectes destructius (fins arribar potser a
l’anihilament del món que coneixem), en realitat només resultarà ser el mitjà
ocasional perquè, en virtut de la inexorable llei suara esmentada, es produeixi
l’alçament d’un món nou.
[1] Del assaig titulat Economic Possibilites for our Grandchildren (“Les possibilitats econòmiques dels nostres néts”), que s’inclou en el volum, publicat el 1931, Essays in Persuasion. L’origen d’aquest assaig varen ser unes xerrades que Keynes va donar el 1928 en algunes societats britàniques i que més endavant va ampliar i va convertir en una conferència formal, amb aquest títol, que va pronunciar a Madrid el 10 de juny de 1930. El text va ser publicat primerament, en dues entregues, a la revista The Nation and Athenaeum l’octubre de 1930.
[2] Segur que totes aquestes persones subscriurien aquesta afirmació que feia el nefari David Rockefeller en la seva tesi doctoral del 1940, titulada Unused Resources and Economic Waste: “Of all sorts of waste… that which is most abhorrent is idleness”.
[3] En efecte, el més petit de nosaltres (econòmicament parlant) rep ni que sigui aquesta “pols” de la usura en el seu dia a dia, ja que simplement quan comprem qualsevol cosa a crèdit ja ens estem “empolsinant”.
[4] Etimològicament, la paraula ribā té precisament aquest sentit de “creixement”.
[5] El progrés i el creixement comparteixen, a més, arrel etimològica. “Progrés” ve del llatí pro + gradior, que vindria a ser com “avançar un graó”. Doncs bé, aquesta arrel gr- que veiem a gradior i a “graó”, la trobem també a “gran”, “gros”, “gras” i un llarg etcètera, paraules que expressen o inclouen la idea de creixement.
[6] Com el lector ja deu haver advertit, el recurs a l’anglès es justifica per l’assonància fonètica i la proximitat gràfica entre les dues expressions i, també i sobretot, pel fet que, com he remarcat, health (salut) i wealth (riquesa, prosperitat material) tenien en origen un sentit molt proper; diferentment al que passa en la nostra llengua, on “fortuna” no volia dir res més que un cop de sort, una feliç casualitat.
