A algun lector li pot sobtar trobar aquest article dedicat a exposar el punt de vista de la ciència moderna occidental, una modalitat de coneixement que, des del punt de vista tradicional, no sols és profana, sinó que ha contribuït a crear les condicions anòmales en les que vivim, i que, per mitjà del seu desenvolupament tecnològic, ha propiciat la crisis sistèmica en la qual estem immersos. Tanmateix, seguint Frithjof Schuon o Seyyed Hossein Nasr, entre altres, considerem que cal distingir entre el valor que la ciència té dins de l’àmbit de la realitat que li és propi -el domini corpori tangible i mesurable- i el cientificisme, que és aquella ideologia (acientífica) que considera que només és creïble allò que la ciència moderna occidental pot demostrar, i que, per tant ella té el darrer mot. Com demostra Wolfgang Smith, el desenvolupament de la ciència moderna en els confins del món material -de l’astrofísica a la física quàntica- ha acabat generant evidències que invaliden el cientificisme, d’una manera científicament rigorosa. Un procés que ha estimulat, els darrers anys, nous i fecunds diàlegs entre la ciència, la filosofia i la metafísica, que podríem glossar en una altra ocasió.
En segon lloc, cal distingir entre la ciència occidental moderna orientada al coneixement, a descobrir parcel·les o dimensions del món material, d’aquella altra que s’orienta a generar medis tecnològics al servei del control i el poder, que ha acabat impulsant tendències desmesurades i autodestructives, com una mena de reflex extern de la destrucció de la intel·ligència que ha provocat la ideologia cientifista i la seva derivada: la tecnocràcia. Ho confirma el fet que hagi hagut sempre científics destacats que són, i que han estat, persones profundament religioses o espirituals, persones que han estat capaces d’integrar -amb més o menys encert- les descobertes científiques emergents amb cosmologies tradicionals. En són exemples, en les ciències físiques i naturals: Johann Wolfgang von Goethe, Albert Einstein, David Bohm, Erwin Schrödinguer, Henri Bortoft, Rachel Carson, Ramon Margalef, Fritjof Capra, Jane Godall o Carlos de Castro entre molts d’altres.
Ara bé, el que voldríem presentar en aquest article és el diagnòstic que la comunitat científica mundial proposa, des de fa prop de mig segle, pel que fa a les tendències globals, i els pronòstics que formulen sobre les altes probabilitats de que, si continuen les tendències dominants, ens aboquin a un col·lapse global. Atès que la ciència moderna és una construcció comunitària, que creix i es desplega a partir de la crítica que els propis científics fan de les hipòtesis i teories, ho farem a partir de declaracions d’organitzacions que es consideren representatives de l’elit científica mundial i que mantenen un prestigi inqüestionat a dia d’avui.
La crisi ecològica global es pot descriure -en l’àmbit físic- com un conjunt de processos de creixement exponencials, que interactuen entre si de maneres extremadament complexes i difícilment predictibles, que produeixen efectes d’abast planetari, molts d’ells acumulatius i irreversibles; uns efectes que, des de fa unes decennis, ja superen la biocapacitat de la Terra. Processos com l’augment exponencial de l’extensió de terres àrides i desertes, de l’erosió i degradació dels sòls agraris, la destrucció de jungles tropicals, la sobreexplotació de pesqueres oceàniques, l’anihilació d’espècies i la destrucció d’hàbitats i ecosistemes, la pèrdua de races i varietats domesticades, les emissions o afluents contaminants, les radiacions verinoses, i tants altres… amb innombrables sinergies dinàmiques, l’efecte conjunt de les quan provoca uns efectes que, des de fa un 40 o 50 anys (segons els indicadors emprats) desborden els sistemes d’autoregulació homeostàtica de l’atmosfera, la biosfera i la hidrosfera. Els sistemes terrestres es mantenen en un equilibri orgànic i dinàmic que fluctua dins d’uns llindars molt determinats, igual com esdevé en el cos humà. Dins d’aquests llindars es donen les condicions físiques excepcionals que fan possible aquest prodigi que és la vida a la Terra, o més ben dit, la Terra viva, la Gaia orgànica.
Primer avís dels científics a la humanitat
El primer avís de l’elit científica a la humanitat, fou emès el 16 de juliol de 1992 per uns 1700 destacats científics d’arreu del món, entre els quals es comptaven la majoria dels premis Nobel en ciències vivents, així com els presidents de les acadèmies i instituts científics més prestigiosos de la Terra. L’Avís fou encapçalat per Henry Kendall, premi Nobel i president de la Union of Concerned Scientists, una organització de científics compromesos amb el bé comú. Amb el títol solemne de Warning to Humanity, el manifest adverteix que “els éssers humans i el món natural es troben en una cursa abocada a la col·lisió. Les activitats humanes infligeixen danys severs i sovint irreversibles al medi ambient i a recursos d’importància crítica. Si no es modifiquen, moltes pràctiques actuals creen un greu risc per al futur que desitgem (…) i poden arribar a alterar el món vivent fins a un punt que sigui incapaç de sostenir vida en la forma que avui coneixem. Urgeixen canvis fonamentals si volem evitar la col·lisió que la nostra cursa actual produirà” . Aquest manifest científic, segurament el més important que va emetre la comunitat científica durant el segle vint, va tenir escàs ressò, car fou censurat per les grans corporacions mediàtiques.
La importància d’aquesta declaració no rau només en el contingut (poc diferent, en el fons, d’altres documents de la Cimera de la Terra) sinó sobretot, en l’autoria. Des de la revolució científica al segle XVII, la ciència moderna havia reiterat la promesa d’un món millor gràcies als avenços tecnològics continuats i cada vegada més espectaculars. A partir dels anys setanta del segle passat, però, quan la crisi ecològica i humanitària va assolir proporcions globals, les evidències en sentit contrari esdevingueren irrefutables. Els científics més lúcids i honestos van renunciar a aquella creença de que qualsevol problema podria tenir ‘solució tècnica’.
El desenvolupament científic contemporani, en àmbits com la biologia, l’ecologia o la física de sistemes, ha ajudat a desinflar la il·lusió de l’optimisme tecnocràtic. En paraules de Huston Smith, el positivisme reduccionista ha tocat fons. Amb decennis de retard, el 1992 l’elit científica mundial s’avenia a admetre – sense tenir el coratge moral de confessar-ho- algunes de les crítiques més radicals del progrés tecnològic modern, com les que formulava el 1966 el filòsof, físic i metafísic iranià Seyyed Hossein Nasr, en exposar clarament les causes filosòfiques i espirituals de la crisis ecològica global.
Avaluacions globals de l’ONU
Entre 2001-2005 l’ONU va impulsar l’Avaluació dels ecosistemes del mil·lenni, completada l’any 2005, i uns anys més tard, l’avaluació del Seguiment dels canvis ocorreguts entre les cimeres de Rio i Rio+20 (1992 i 2012). L’avaluació dels ecosistemes del mil·lenni vas l’esforç científic més extens realitzat fins a la data, per mesurar, documentar i avaluar les tendències globals. A diferència d’avaluacions anteriors, va explorar la relació entre els serveis dels ecosistemes i el benestar humà; va analitzar les conseqüències que els canvis esdevinguts a la natura tenen per a la humanitat i va establir les bases científiques per a identificar les accions necessàries per a millorar la conservació dels ecosistemes. Quan el seu director, el Dr. Jeffry Sachs, va presentar els resultats a l’Assemblea General de l’ONU, el 2006, va concloure: “La ignorància, les prioritats errònies i la indiferència duen el món de dret cap el desastre»
A la Cimera de la Terra de 1992 es va convenir que cada 10 anys s’avaluarien les tendències globals, per valorar quines correccions calia impulsar en les polítiques ambientals internacionals plantejades. Al completar el segon decenni, un temps raonable per valorar si s’havien pogut corregir les tendències insostenibles, els resultats es van tornar a presentar a Rio de Janeiro. Tot seguit s’ofereixen alguns indicadors de les tendències mesurades entre 1992-2012:
En aquestes dues dècades, la població mundial va augmentar un 26 %, superant els 7 miliards de persones; ensems, la proporció de població urbana va augmentar un 45%, superant, per primera vegada a la història, la meitat de la humanitat. L’augment de població, unit a l’augment de consum en una part de la humanitat explica que l’extracció de materials de construcció augmentés un 80% i la de minerals industrials ho fes un 60%. Alhora, el consum global de carn augmentava un 26% i el de peix un 32%.
Alhora, la superfície dels deserts va créixer un 1% cada any, les tempestes de sorra i de pols ho feien un 10%, motius pels quals la proporció de la superfície terrestre considerada vulnerable va augmentat quasi el 50%. Ensems, l’emissió global de gasos d’efecte hivernacle va créixer un 36% i, a resultes d’això, la temperatura mitjana global va augmentat quasi mig grau centígrad, amb rangs que anaven des de 0,1º a fins a 3,2 º C segons la latitud. Els casquets polars van reduïr més d’un terç la superfície del màxim anual de gel, el nivell dels mars va pujar uns 5 cm i l’acidesa de l’aigua oceànica va augmentar 0,05 pH, fet que representa una greu amenaça per a la supervivència de molts d’ecosistemes, especialment els coral·lins i totes poblacions a ells associades.
En els mateixos període, la superfície mundial de boscos es va reduïr en 300 milions d’hectàrees, sobretot en els boscos tropicals, els més biodiversos del món. L’Índex Planeta Viu (que mesura la biodiversitat global a partir de 2500 espècies vertebrades indicadores) va decaure un 12 % en aquest període i s’estima que entre 20.000-300.000 espècies són anihilades cada any. La proporció d’espècies que es trobaven en perill o amenaçats d’extinció era del 34 % en els peixos; el 40 % en els amfibis; el 20 % en els rèptils; el 25 % en els mamífers; el 10 % en els ocells. El pronòstic, cas de seguir les tendències, era que a finals d’aquest segle s’haguessin anihilat la meitat de totes les espècies de la Terra.
Tots aquests canvis, recordem-ho, durant els vint anys següents de la Primera Cimera de la Terra, després d’haver adoptat tractats internacionals tant importants com l’Agenda 21, el Conveni del clima o el de la biodiversitat, ratificats per la majoria d’estats del món, i després que la majoria de països creessin i impulsessin polítiques ambientals.
Segon avís a la humanitat – 2017
En el vint-i-cinquè aniversari de la primer ‘Avís a la humanitat’, més de 17.000 científics d’arreu del món varen consensuar un ‘Segon avís’ on avaluaven la resposta al primer avís, analitzant les dades de les sèries temporals disponibles, i constataven que, tret de l’estabilització de la capa d’ozó estratosfèrica, la resta dels grans reptes ambientals globals denunciats aleshores havia empitjorat, i molts casos, fortament. Remarcaven la tendència potencialment catastròfica del canvi climàtic a causa de l’augment dels gasos d’efecte hivernacle, de la desforestació, i de la ramaderia intensiva, així com l’onada d’extinció massiva de la biodiversitat. Tornaven a demanar «mesures immediates com a imperatiu moral per a les generacions actuals i futures» i concloïen declarant: «Per evitar la misèria generalitzada i la pèrdua catastròfica de biodiversitat, la humanitat ha de practicar una alternativa més sostenible per a l’ambient que l’economia actual. Aquesta recepta va ser ben articulada pels científics més importants del món fa 25 anys, però en la majoria d’aspectes no hem tingut en compte el seu avís. Aviat serà massa tard per apartar el rumb de la nostra trajectòria fallida i el temps se’ns acaba. Hem de reconèixer, en el nostre dia a dia i en les nostres institucions governamentals, que la Terra amb tota la seva vida és la nostra única llar». Alguns importants signataris del primer Avís a la humanitat no van voler subscriure el segon, car discrepaven del pronòstic final, en el sentit que consideraven que ja era massa tard per evitar el col·lapse i que havíem de preparar-nos per a fer-hi front. Es dir, concentrar els esforços en les polítiques pal·liatives i adaptatives.
Causes polítiques i econòmiques de la crisis sistèmica
Ni que sigui concisament, cal fer esment de l’anàlisi que les ciències socials fan de les causes polítiques i econòmiques de la crisi sistèmica. La globalització accelerada del comerç causa una volatilitat i una vulnerabilitat cada vegada més gran a l’economia. El domini de l’economicisme, que ha engendrat una economia financera, especulativa, cada vegada més concentrada en menys mans, destrueix l’economia real. La industrialització accelerada de l’agricultura i ramaderia ha empobrit la diversitat agrària, ha fet perdre resiliència, seguretat i sobirania alimentària a la majoria de països. La subordinació accelerada dels poders polítics als poders fàctics, que operen a través a traves de tecnòcrates, ha reduït l’exercici de la democràcia i la llibertat informativa. El desenvolupament de mecanismes de presa de decisió importants cada vegada més ambigus, llargs i complexes, dificulta la transparència, avaluar i retre coptes i facilita la corrupció i l’actuació impune dels grups d’interessos. I finalment, la proliferació de guerres pel control del recursos essencials (energètics, miners, alimentaris i hídrics) unida a la proliferació d’armament nuclear en països insegurs augmenta els riscos i crea situacions d’injustícia i de vulnerabilitat cada vegada més greus i més complexes.
En resum, en termes absoluts i a escala global, des de la Cimera de la Terra de 1992 s’han constatat augments significatius de fam i de misèria, de genocidis, migracions i refugiats (per causa de guerres, fam, opressió política o canvis climàtics), de pèrdua biodiversitat, de desertització, de desigualtats en la distribució dels béns materials -entre països i dins de la majoria de països- que han fet augmentar la polarització, les tensions, la fragilitat i la vulnerabilitat globals. Es dir, hem seguit avançant en una direcció que ens mena cap un món “incapaç de sostenir vida en la forma que avui coneixem”. Les activitats humanitàries que duen a terme innombrables organitzacions de voluntaris i missioners dedicades a ajudar els més desvalguts, tan heroiques com meritòries, han ajudat i salvat milions de vides humanes, però no han pogut modificar les causes estructurals d’aquesta situació, ni les tendències que generen. Aquests fenòmens han fet augmentar els desastres naturals, les inversions en armament, les pulsions socials destructives i evasives a gran escala, així com les manifestacions artístiques apocalíptiques, especialment conspícues en la música, la pintura i el cinema.
Conclusió
Des del fa més de trenta anys existeix un ample consens, entre la comunitat científica mundial, de que les tendències globals dominants són insostenibles i que ens menen cap al col·lapse ecològic global. Els múltiples indicadors d’extinció d’espècies, de destrucció d’ecosistemes, d’expansió de deserts, de col·lapse de pesqueres, de crisis climàtica, etc. són cada vegada més complets i incontestables. Els termes en què s’expressen els pronòstics són cada vegada més rotunds. I quan parlen privadament, llurs redactors afirmen sovint que la situació i les tendències són pitjors del que han acabat fent públic. Ensems, hi ha un consens científic generalitzat de que les solucions no poden ser tècniques només, sinó que demanen canvis radicals de valors i de model de societat. El canvis es poden declinar de múltiples maneres: solucions basades en la natura, economia social o circular, governança comunitària, ciències i savieses tradicionals, etc. i ja s’estan produint, en innombrables llocs del món, a escales comunitàries o locals, però són impotents, ara com ara, de frenar les acceleració de les tendències destructives globals.
El consens científic sobre el diagnòstic i el pronòstic de la crisi ecològica global, explicitat en la terminologia de la ciència occidental l’any 1992, s’ha ampliat i confirmat des d’aleshores. El informes dels panells de l’ONU sobre la biodiversitat o el canvi climàtic ho documenten periòdicament amb dades cada vegada més precises i detallades, més fiables, i cada nova edició constata empitjoraments i formula prediccions més greus. Les tendències globals dominants avancen cap a la insostenibilitat, acceleradament, els riscos es multipliquen, la vulnerabilitat augmenta exponencialment, i els desenllaços catastròfics són tan probables, que la gestió del col·lapse, per via de la mitigació o l’adaptació, és un dels camps científics més prometedors.
L’aturada parcial deguda a les mesures adoptades per frenar l’expansió de la Covid-19 amb prou feines ha alterat les tendències globals insostenibles. La percepció i consciència de que estem immersos en una crisi sistèmica, que la salut humana depèn de la salut de la Terra, i que el paradigma de la modernitat és en crisi, es generalitza, malgrat la propaganda del sistema que insisteix en voler fer créixer l’economia i el consum, convenientment ‘enverdits’. En contra de l’optimisme tecnocràtic, els líders més lúcids del món (religiosos, científics o polítics) reiteren que calen canvis radicals de consciència, de valors, d’institucions i de formes de vida, que permetin fer una àgil transició cap una vida molt més frugal i solidària, si es volen revertir les tendències que menen al col·lapse ecològic. L’encíclica Lloat sigueu, publicada fa cinc anys, n’és un testimoni clar i eloqüent.
Tal com diu la «Carta de la Terra» que l’ONU va aprovar l’any 2000: «Estem en un moment crític de la història: o bé creem una societat global per a tenir cura de la Terra, i tenim cura els uns dels altres, o ens arrisquem a destruir-nos nosaltres mateixos i la diversitat de la vida” I per això recomanava «aprendre a viure amb reverència davant del misteri de l’ésser, amb gratitud pel regal de la vida i amb humilitat pel que fa el lloc que ocupa l’ésser humà en la natura».
Pablo Servigne, Raphaël Steven et Gauthier Chapelle, autors francesos que varen popularitzar el camp transdisciplinari de la col·lapsologia al 2015 -sobretot als països francòfons- varen escriure una segona obra, tres anys més tard, on plantejaven una ‘col·lapso-sophie’, és dir un canvi interior, espiritual, que permeti a la societat desenvolupar valors de fraternitat, cooperació i altruisme, per tal ser capaç de viure el col·lapse i no sols sobreviure-hi.
Fritjof Capra -físic i filòsof contemporani- ho formulava així: «En definitiva, la consciència ecològica profunda és consciència espiritual. Quan el concepte de l’esperit humà s’entén com el mode de consciència en què l’individu té un sentiment de pertinença o de connexió al cosmos en general, queda clar que la consciència ecològica és espiritual en la seva essència més profunda. Per tant, la nova visió emergent de la realitat, basada en una consciència ecològica pregona, concorda amb l’anomenada ‘filosofia perenne’ de les tradicions espirituals».
Referències
Fritjof Capra (2014) The Systems View of Life: A Unifying Vision. Cambridge University Press. https://doi.org/10.1017/CBO9780511895555
Seyyed Hossein Nasr (1996) Religion and the Order of Nature. Oxford Scolarship online. DOI:10.1093/acprof:oso/9780195108231.001.0001
Pablo Servigne, Raphaël Steven et Gauthier Chapelle (2018) Une autre fin du monde est possible. Vivre l’éffondrement et pas seulement y survivre. Ed. du Seuil, col. «Anthropocène»
UNESCO – ONU (2000). Carta de la Terra. https://www.earthcharterinaction.org/
Union of Concerned Scientists (1992) Warning to Humanity. http://www.ucsusa.org/about/1992-world-scientists.html#.VaFR3rVGQg0. Warning to humanity. Traducció catalana: www.celfosc.org/cat/avis.html
UNEP (2003) The Millennium Ecosystem Assessment. http://millenniumassessment.org/en/index.html
UNEP(2012)Keeping track of our changing environment. From Rio to Rio+20 (19922012). https://sustainabledevelopment.un.org/content/documents/212Keeping_Track_UNEP.pdf
Josep Maria Mallarach és doctor en biologia ambiental, màster en ciències ambiental i llicenciat en geologia. Amant de les savieses tradicionals, coordina l’associació Silene (www.silene.ong) i el Grup especialista en valors culturals i espirituals de les àrees protegides d’UICN, inclosa la Inicitativa Delos sobre espais naturals sagrats. Dirigeix un curs universitari sobre significats i valors espirituals de la natura.
