En aquest article m’acullo a l’etimologia de col·lapse per poder fer una radiografia de la civilització dominant, marcada per la globalització d’un pensament únic que cobreix, talment un vel asfixiant, la divina diversitat d’un món al qual se li ha ofuscat l’ull interior. Un ull o una visió cecs per la il·lusió de la matèria, d’allò tangible, de la dimensió més densa, on la divinitat vibra manifestant-se; un món que ha perdut l’esguard que relliga les formes amb llurs essències i ambdues amb el substrat genèsic d’on brollen les danses de les ones i les partícules, del yin i del yang, l’oscil·lació perpètua del pol femení i masculí i, en definitiva, de totes les parelles d’oposats que l’arbre de la ciència desplega per entendre un cosmos que es presenta com un secret a desvelar. Revelació o coneixement que només esdevé unint l’enteniment que forneix la raó amb la saviesa d’aquest altre símbol meravellós que és l’arbre de la vida, el fruit del qual exigeix unir allò que la ciència separa, en una paradoxa divina que trenca tots els esquemes amb els quals es vol capir la seva Quiditat.
Foragitats del jardí on tot combregava en la unitat i perduda la visió de comunió, l’ésser humà contemporani vaga per la història com un cec, amb un sol ull, sense profunditat davant del camp que li és ofert. Perd, doncs, l’actitud d’astorament i d’adoració que la manifestació forneix a qui és despert davant de la meravella del cos còsmic de Déu, sacrificat en l’existència per a la seva delectança. Aqueixa pèrdua de profunditat li fa violentar el sagrat que tota vida duu en el seu nucli, mancant així al respecte degut a cada criatura, incloent-hi la germana aigua, la Mare Terra, el Pare Cel i tants altres noms simbòlics i formosos amb els quals la saviesa de tots els temps ha assenyalat l’admirable mosaic de realitats que configuren aquest univers.
En aqueixa pèrdua de visió, en aqueixa ignorància no rectificada, aquesta civilització exercita el mal d’un cap a l’altre de la història coneguda, en la qual tots els pobles duen el segell de la divisió, de la fragmentació, de prendre llur part com si fos un tot, que han de defensar amb la violència de qui creu que la seva frontera individual, grupal, tribal o nacional marca un istme infranquejable amb l’altre o amb l’Altre. Realitza el mal, per tant, en dividir allò que sembla separat al seu ull de Polifem, i adquireix en la seva davallada progressiva i exponencial una diabòlica velocitat de destrucció.
La segona caiguda
Ací reprenc el significat etimològic de col·lapse: lliscar vers una caiguda global i completa, car aquesta imatge em permet articular un relat on el concepte de caiguda ens adverteix del gran perill de perdre un grau més, encara, el paradís perdut. De submergir-nos, encara més, en l’oblit ontològic del nostre origen; de desconnectar-nos, més encara, en una solitud existencial roent, d’estar fora del nucli redemptor, separats de la dimensió radical que ens uneix a l’infinit, al diví; tot perdent en aquesta nova caiguda la nostra racionalitat, fins i tot, el nostre discerniment entre el que està bé o malament, entre el que és veritat o mentida, entre el que, d’una banda, ens acosta a ser un kósmos que gira ordenadament entorn d’un nucli majestuós, que regna, aleshores, el nostre jardí amb pau, harmonia i gaudi, d’allò que, per altra banda, ens allunya de la llum que sana i salva, de la llum que redimeix i rectifica, deixant-nos caure a l’abisme d’una humanitat que perd la seva ànima.
Car, de l’ànima tracta aquest article, com quasi tots els altres que he escrit, d’aquesta part de l’ésser que som que oscil·la entre la dimensió material i espiritual, que viatja per l’existència cosint el millor de cadascuna, espiritualitzant la matèria i donant carn a l’esperit perquè pugui ser conegut, agafat, menjat i begut. Aquesta part de l’ànima que és capaç de rectificar, d’ajustar-se, de ser conreada i que, davant del panorama del col·lapse que vivim té dues opcions: La primera és tancar els ulls encara més, i deixar-se endur en un corrent d’abandó dels pocs principis que encara recorda al cor, i perdre’ls en el fangar social i civilitzatori, que algunes escriptures sagrades descriuen com una societat sense centre, que farà que els éssers humans es captinguin com bèsties sense principis, profanant encara més la terra que trepitgem, desembocant en la destrucció quasi total de la humanitat actual. La segona opció, és mirar d’obrir els ulls, sense amagar-nos de la maldat que s’estén, d’aquest desbordament de vicis que deia Ovidi, del frau, la traïció, la violència i la insaciable cobdícia. Mirar fit a fit als plans dels nous imperis que serveixen al príncep d’aquest món. Posar tota la potència en el despertar, en el connectar amb la dimensió transcendent que ens convoca des del paradís que som -i hem oblidat fatalment- per tornar a nomenar i contemplar el cosmos com a teofania.
Per aquesta segona opció, el col·lapse compleix la funció indirecta que té el mal de dur-nos cap al bé. Davant d’una caiguda tant visible, la llum resplendeix amb més força per a qui es giri vers ella cercant respostes. Como Job davant del mal quan demanava a Déu, insistentment -en un diàleg ple de fruits de saviesa- el perquè de la prova. I per saber d’aquest perquè remeto a aquell fragment de Titus Burckhardt on recorda que «… si Virgili li diu (al Dant) que per a ell no hi ha altra via cap a Beatriu, la Saviesa divina, que la que passa per l’infern, això significa que el coneixement de Déu s’assoleix per la via de l’autoconeixement, el qual exigeix que es tinguin en compte tots els abismes de la natura humana i que s’eliminin totes les il·lusions sobre un mateix, arrelades a l’ànima passional; no hi ha cap expiació més gran que aquesta».
El cataclisme, personal i planetari, l’infern que alça les flames davant dels nostres ulls astorats, ens ajuda a descobrir la veritat, a veure les coses com són realment, i encén un foc de tal magnitud que il·lumina les àrees d’ombra i ens revela allò que hi ha sota de la superfície, en el nivell més pregon. I cal recordar que més enllà de la superfície històrica d’una terra que es dessagna en mil riells de ferides infligides pels cors tancats de la humanitat, hi ha la Paraula que sana i que salva. Més enllà d’un món que mor en aquest univers, deu mil altres mons possibles moren en altres universos; més enllà d’aquests milions de cèl·lules que moren a cada instant, o d’aquests milions d’éssers que estem morint a cada segon, travessant un temps que és immòbil, descobrim que aquest espectacle de mort i impermanència és la teofania d’un ensenyament magistral: tot el que és fenomènic sucumbeix, tot el que és manifestat es veu afectat pel temps i l’espai, car “El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran“ (Mateu 24:35). Car la Paraula, el so que engendra els mons, és sempre present ara i ací, com a substrat inalterable.
I això que no passa, que no és subjecte a la contingència, no és res separat, sinó que constitueix la nostra veritable identitat, la nostra llar santa, que percebem quan ‘en morir abans de morir’ ens desprenem de les falses identificacions (la casa del cos, de la ment, de la història, de la casa terrenal, o la del jo), els vels no relligats al Misteri, aquest lloc impenetrable i ocult que ens constitueix. La tribulació esquinça, obre la ferida perquè s’hi escoli la llum. Així, doncs, enmig de la gran tribulació només ens resta perseverar fins al final, amb ajuda del Cel, car el que està en joc en aquesta circumstància històrica, així com en totes -en definitiva- és l’ànima pròpia.
Això és el que sostenen autors contemporanis com Charles Upton que dóna veu, en aquesta ocasió, a l’imaginari cristià i el seu ric simbolisme, que s’ha de saber entendre en la seva justa mesura: “La batalla contra l’Anticrist es troba a un nivell diferent. Tot i que per alguns pugui incloure una vessant política, és essencialment espiritual. “El meu regne no és d’aquest món”. No és una lluita per salvar el món, sinó l’ànima humana, començant -i acabant, si s’escau- per la pròpia. Només hi ha una sortida a la tirania dels cicles còsmics, que no sols són consecutius, ans també simultanis. Recordar el que està en joc “la batalla entre la sagrada presència de Déu en el cor humà i la sacrílega violació d’aquesta presència”. Saltar de l’estat d’oblit al de desvetllat, travessar el temps i l’espai fins a l’eix intemporal que vertebra els mons i els temps i assolir, per la gràcia, la unió amb l’eix axial, amb el punt immòbil.
Només ens resta ascendir pel recte camí -aquest ha estat sempre el repte-. Per això invoquem, amb el poder de la paraula, la gràcia de comprendre que el somni o la il·lusió en la qual vivim en aquests dies de pandèmies, de guerres exteriors i interiors, no és una segona realitat -igual com el somni que somniem quan dormim tampoc no ho és- sinó simplement la Realitat velada o distorsionada, i anhelem la paraula que sana i salva, la que permet la gestació i la floració d’una nova dimensió de la realitat que transfigura al qui mira i al que és mirat, des d’un únic acte que s’anomena Amor. “L’univers és un somni teixit de somnis; només el Sí està despert” que diria Fritjof Schuon. Després de la Covid, i abans del que està en camí, dependrà de fins a quin punt de despert estigui cadascú de nosaltres, perquè la crisi esdevingui una oportunitat o una mort de tot allò que estimem.
Així que aquest col·lapse no és sinó un apocalipsi; aquest desvelament de la veritat que moltes tradicions espirituals -no només la cristiana- assenyalen que s’esdevé al nostre temps no té perquè significar només quelcom terrible, sinó també l’aparició de la veritat que romania oculta en moltes persones, darrera d’una cultura profundament materialista que, amb el seu ‘soma’ de consum i entreteniment, havia desplaçat el centre del seu eix. Com diu el meu amic Ángel Pascual “tenim la gran oportunitat de constatar com l’allunyament i negació de la Transcendència porta a la confusió, al desordre intel·lectual, a l’odi, a la violència, al dolor extrem, a la desesperança, a la vanitat inflada de futilitat… I davant d’aital constatació, reconèixer on és realment la Veritat, la Bondat i Bellesa, i fer que el nostre interior hi sigui partícip per irradiar-la enmig de la tenebra —encara que sigui a risc de perdre eventuals privilegis o àdhuc la pròpia vida, en darrer extrem- i pugui arribar la irradiació de la gràcia als altres cors vius.”[i]
Per a molts de savis,
aquest és un temps benaurat, car allò que abans s’exigia per assolir el Real,
en aquesta neuròtica societat es pot assolir amb només ‘un terç de l’esforç’
que calia abans, per la misericòrdia davant la dificultat d’aquests temps, on
talment salmons, naveguem contra-corrent d’una maldat completament desfermada.
[i] La citació d’Angel Pascual Rodrigo prové d’un post publicat a: https://www.facebook.com/angel.pascualrodrigo/posts/10219162813916696
Titus Burkhardt: Reflexiones sobre la divina comedia de Dante, expresión de la sabiduría tradicional. Fundación de Estudios Tradicionales A.C. 2007. 47 p.
Charles Upton. Extractos del libro The System of Antichrist (Sophia Perennis, 2001). Traducción de Joaquín Albaicín.
Nota no publicada a la Revista: La traducció de la sura 99 El Terratrèmol, de l’àrab al català, és de Míkel de Epalza, amb la col·laboració de Josep Forcadell i Joan M.Perujo, publicada per l’editorial Proa: L’Alcorà, 2001, pàg. 951, amb una lleugera variant.
Beatriz Calvo Villoria. Directora d’Ariadna Tv; combina la seva passió per la paraula, com escriptora, conferenciant i periodista, amb la seva passió per la meditació i les tradicions sapiencials per dotar d’eines que conreïn una ecologia de l’ànima i assenyalin el retorn cap a la llar comuna. Actualment lidera un projecte d’habitatge col·laboratiu en una finca agroecològica del Pirineu navarrès.
