Els temps que estem vivint actualment són excepcionals, ho són en molts aspectes: històricament, culturalment, tecnològicament, socialment i, en conseqüència, també espiritualment.  Quan parlo de l’espiritualitat, em refereixo a aquells estats mentals que ens connecten amb els altres i l’entorn, aquells estats que podríem anomenar transcendents, perquè van més enllà de l’individu actual i de la seva obsessió per l’auto-centrament i el situen en una nova esfera de percepció. Per tant, la transcendència o espiritualitat es revela hores d’ara com una eina molt potent per tal d’ajudar en el canvi que cal que entomem tant des del vessant individual com en el col·lectiu. Però aquest canvi, com ha de ser?. I perquè és tant necessari?. Deixeu-me doncs, benvolgudes lectores, fer-vos cinc cèntims de les crisis que estem vivint i explicar-vos perquè necessitem un canvi profund a tots els nivells, cal repensar-nos-ho tot, i crear el que podríem anomenar un nou paradigma.

L’atzucac en el que estem immersos es mostra bàsicament com un monstre de dos caps. El primer, la pandèmia, que ha fet aflorar el pitjor i el millor de nosaltres, però sobre tot ha estat la cara visible d’allò que fa dècades que no volem afrontar: les conseqüències de tractar la natura com un objecte que podem usar al nostre albir sense cap mena de retorn perjudicial. Armats amb la tecnologia que (tal com ens hem volgut creure) tot ho pot, ens hem pensat que, féssim el que féssim, no tindria conseqüències, però, ves per on, això no és així. Ha emergit del no-res un cap monstruós  de forma sobtada. Curiosament, ja l’intuíem, perquè sentíem la presència de l’altre cap del monstre: l’emergència climàtica. El canvi climàtic va avançant de forma inexorable i els seus impactes són cada cop més visibles [1] a la Terra i en la nostra societat (inundacions, temporals, sequeres…). Però el que sosté aquests dos caps és un cos que, en la majoria dels casos, no volem veure: la destrucció dels ecosistemes del planeta, la transformació (antropització) de la biosfera en el seu conjunt, de forma radical i accelerada. 

Podem conceptualitzar el problema actual en forma de tres crisis: ambiental, ecològica i energètica o de recursos. La crisi ambiental la tenim present amb l’emergència climàtica i les seves conseqüències de les quals ens n’adverteixen els informes successius i, cada cop més preocupants del Panell Intergovernamental pel Canvi Climàtic (IPCC)[1]. De la crisi ecològica en tenim mostres cada cop més importants en l’impacte de plagues o patògens en el sector agropecuari, de la pèrdua de biodiversitat, de la reducció de sòl cultivable, de la crema i tala de boscos, de la contaminació i reducció d’aqüífers, etc. Finalment, la crisi energètica ens ve a sobre en forma de la reducció de producció de combustibles fòssils (o pic dels combustibles fòssil [2]). Però a més, aquests combustibles fòssils són la principal causa del canvi climàtic i, per tant, cal treballar per a què el que en quedi, romangui sota terra. El pic de combustibles fòssils i, per extensió de qualsevol recurs natural, és el moment en el qual el ritme d’extracció arriba al seu màxim mundial, per tant, indica l’inici d’una davallada en aquest ritme. M. King Hubbert va ser el geòleg que en va formular la teoria respecte al pic del petroli [2] [3] .

El problema que tenim davant doncs, és com reduir o eliminar les causes que han creat aquest monstre de dos caps que devora tot el que té al davant o, dit d’una altra manera, com gestionar les tres crisis. Per això cal anar a la rel del problema i veure’n quines mesures de compensació podem utilitzar per neutralitzar, no tant sols el monstre de la destrucció i del col·lapse, sinó tot el dany que ha anat fent. I en aquest sentit proposo un canvi a tres nivells: col·lectiu, individual i intern (o íntim). En l’esfera col·lectiva cal veure quins canvis socials cal plantejar i quines accions són prioritàries per dur a terme la transformació cap a la sostenibilitat. Pel canvi individual cal entendre que les interaccions dels individus creen els patrons socials i les seves estructures (associacions, agents socials, institucions/governs, etc.) i, per tant, què cal fer com individus per impulsar aquest canvi?. Això es pot esquematitzar amb la piràmide invertida del canvi (figura 1), on l’individu és a la base, la societat es construeix a partir dels individus i les seves interaccions i aquesta societat interactua amb l’ecosistema i amb el medi ambient. Cada nivell té les seves pròpies retroalimentacions, tal com assenyalen les fletxes, que mantenen aquesta estructura i, el que és més important, les separacions[4]  entre nivells. Especialment crítica, com ja hem comentat, és la separació entre allò humà i la natura o els ecosistemes. Finalment, l’esfera interior, íntima (la part de l’interrogant), queda oberta i és la clau de volta per a la transformació.

Per tot el dit anteriorment, cal doncs actuar als tres nivells: col·lectiu, individual i íntim. En l’esfera social/col·lectiva i individual ens és de gran ajut la ciència, que tracta de les vessants més materials i, pretesament, objectives. En aquest sentit, actualment hi ha nombroses investigacions que intenten veure com fer una transició d’una economia fòssil a una de renovable. Una d’aquestes recerques és la que es va fer en el projecte MEDEAS  on es va analitzar com fer aquesta transició renovable tenint en compte les limitacions ambientals (Canvi Climàtic) i de recursos materials. En aquest projecte es va construir un programari de codi lliure (Python) que es pot utilitzar per projectar en el futur diferents escenaris (situacions amb hipòtesis de canvi) i veure’n les conseqüències. Aquest tipus d’eines o models ens permeten validar o testar hipòtesis a nivell col·lectiu i, per tant, preveure certs problemes o complicacions en la transició que volem dur a terme i com ajustar les polítiques per gestionar millor els canvis. En el cas dels models pymedeas,  de tots els escenaris proposats, voldria destacar-ne el que estudia seguir com fins ara, sense fer canvis substancials (l’anomenen ‘bussiness as usual’o BAU o[3]. En aquest escenari, el model projecta una situació inassumible en les properes dècades on, al voltant dels anys 2030-2040 s’entra en una recessió econòmica permanent per una escassetat de recursos, que aboca tot el sistema globalitzat al col·lapse. Per tant, les projeccions ens diuen que no podem plantejar-nos no fer res, no és una opció no actuar perquè ens duu a un suïcidi col·lectiu.

Però, a banda dels esforços que fa la ciència per donar mapes d’evolució en el futur, amb tota la potència que tenen, cal un element imprescindible per portar a terme un canvi que condueixi a una societat realment sostenible i, sobre tot, una societat que pugui transitar el període, especialment dur, que estem recorrent. Estem en el temps de la collita del que hem anat sembrant en les dècades anteriors i aquesta collita és el risc del col·lapse de la nostra civilització global. Això ens porta a un període d’incertesa creixent en el que haurem de bastir noves eines i utilitzar totes les que tinguem actualment a l’abast per fer la necessària transformació cap a un nou paradigma. En aquest canvi de paradigma és clau l’esfera interna/íntima (més enllà de l’individu) i en aquest sentit, cal transformar la visió del món que tenim. És aquest interrogant que apareix a la figura 1. La visió ens impulsa a actuar i d’aquesta actuació/interacció, emergeix la societat, que forma part d’un ecosistema que està condicionat, al seu torn, pel medi ambient. Per això és clau canviar de la visió piramidal i fortament estratificada de la figura 1 al paradigma de la figura 2.

Cap al nou paradigma

Si ja tenim clar que hem de canviar als tres nivells (col·lectiu, individual i íntim), què hem de canviar?. Per respondre a aquesta pregunta cal que ens plantegem quines són les bases de l’actual paradigma, o, dit d’una altra manera, en quins pilars es recolza l’actual visió del món. No hi ha una resposta única a aquesta pregunta, però un possible esquema és desgranar la base sobre la qual es recolza la visió globalitzada actual en tres pilars:

1.- Individualisme. La visió actual es basa en l’individu com a eix central sobre el que pivota tota l’activitat social: la societat està formada per individus que interaccionen, però el conjunt no és important, és més, el conjunt es pren com a obstaculitzador del pretès efecte benèfic del mantra de la competitivitat.

2.- Materialisme. Tot ha de tenir la seva contrapart material, quantificable en termes monetaris o de possessions avaluables. S’arriba doncs a l’extrem de posar preu a ecosistemes, a vides o fins i tot a expectatives futures. Tot s’acaba convertint en objectes susceptibles de ser intercanviats per operacions de compra-venda.

3.- L’individualisme i el materialisme fomenten l’agitació i l’estrès, un sentiment permanent d’insatisfacció que cal distreure més que satisfer. Així doncs aquesta agitació provoca un estat de fugida permanent del nostre entorn cap a una virtualitat cada cop més exagerada. A això hi col·labora la tecnologia, amb la seva fabricació de pròtesis psicològiques que creen individus dependents i addictes a aquests mateixos ginys.

Tenint clares les bases de l’actual paradigma, cal canviar cadascun dels pilars per una opció que doni suport a una nova visió. Per això proposo els tres nous pilars:

1.- Front l’individualisme, cal adoptar una visió vital. La vida (la seva preservació, la seva cura i conservació) cal que sigui el centre de l’existència.

2.- Front el materialisme, cal una visió transcendent. Hem d’entendre la vida no com un pro-objecte (objecte projectat en el futur o en unes possessions), sinó com quelcom que tingui raó de ser per si mateix, i això només pot ser si transcendim els límits conceptuals que ens imposem. Cal prendre les divisions conceptuals com mal·leables i permeables, tant en el temps com en el nombre i tipus d’éssers a considerar en aquest respecte per la vida.

3.- Front l’agitació i l’estrès, la pràctica de la meditació (en totes les seves dimensions i aspectes) que ens duu a la serenitat i la pau interior.

Els nous pilars 1 i 2, ens ajuden a treballar la nostra part racional i cognitiva canviant la conceptualització, mentre que el pilar 3 ens porta a l’experiència necessària per transformar la part emocional, necessària per fer els canvis profunds a nivell psicològic i per a que tinguin continuïtat temporal.

La nostra part emocional cal que canvii profunditzant en l’empatia cap a tot allò viu (pilar 1) treballant l’altruisme, l’amor i la compassió que ens donen una visió transcendent (pilar 2) i que ens ajuden a entomar amb serenitat (pilar 3) els canvis i la incertesa que, al cap i a la fi, és inherent a la pròpia existència.

El nou paradigma ens porta a la figura 3, on des d’una visió diferent, podem veure les connexions i la mal·leabilitat i permeabilitat de les nostres conceptualitzacions per pensar-nos com una part d’un tot, un tot que va més enllà d’allò purament material. En  adoptar un canvi de visió, canvien les creences, les  motivacions, els valors i, per tant, el comportament i, a partir d’aquí, podem enllaçar amb l’esquema de la figura 3. Aquesta seqüència bàsica la podem ordenar en el que es coneix com el model iceberg (proposat per P. Senger al seu llibre ‘La cinquena disciplina’, 1996) entès com un concepte de la Teoria General de Sistemes.  Una altra manera de veure-ho és des del punt de vista filosòfic budista (seguint els ensenyaments del ven. Lama Rinchen Gyaltsen), en el qual, depenent de la visió individual (percepció o imatge del jo) és produeix, de manera automàtica, l’auto-centrament (egocentrisme) que, al seu torn, ens indueix un desequilibri emocional degut a la percepció reduccionista i esbiaixada d’un subjecte independent i separat de l’entorn o dels altres. Això ens fa prendre accions i actituds que reflecteixen aquest desequilibri i, per tant, reforcen l’auto-centrament, que produeix desequilibris en els altres individus, en el col·lectiu, els ecosistemes i el medi ambient (les fletxes que connecten els diferents cercles concèntrics a la figura 2).

Com he comentat anteriorment, calen els tres pilars per canviar aquesta visió. Però no només cal una comprensió racional/intel·lectual/cognitiva i, per tant, entendre correctament les connexions i causacions lògiques, cal també un canvi que afecti l’esfera emocional. Això és essencial, ja que els individus i, com a conseqüència les societats, enteses com un epifenomen, som la combinació de la part conceptual/racional (aquelles idees que mantenim i que prenem com a referència) i també de les emocions (que fixen, transformen o condicionen la nostra racionalitat o cognició). Per tant, el treball de canvi de visió no pot ser mai un treball intel·lectual solament, cal recolzar-lo en l’experiència vital-emocional (d’aquí la meditació com a pràctica transformadora que recolza la visió transcendent). Un exemple senzill que podem prendre és que com individus podem valorar molt més la natura si la vivim i hi estem en contacte, això ens donarà una experiència de la nostra inter-connexió amb tot allò viu i també restarà importància al nostre autocentrament, ja que emfatitza el tot i, per tant, la petitesa de l’ego. Tot i l’exemple, existeix el perill (ben estès actualment) d’entendre aquesta natura com un producte més (o un servei) i, per això, cal anar més enllà de l’aproximació materialista i entrar en aquesta aproximació transcendent: transcendir l’individu per donar més valor a la vida en el seu conjunt. Però per fer aquesta transformació vital a favor de la vida no n’hi ha prou en experiències aïllades, cal tenir una retroalimentació al més freqüent possible per tal d’anar desmuntant aquest monstre de dos caps que tenim individualment instal·lat en la nostra ment i que, com a conseqüència, emergeix amb gran poder a nivell col·lectiu.

Per tant, el canvi de paradigma cal que comenci en l’individu, ens cal un compromís individual, sentir la responsabilitat personal per a la transformació i el canvi de visió que cal començar ara i aquí i que ens cal aplicar en el nostre dia a dia, hora a hora i minut a minut. Perquè el temps es fugisser i només podem transcendir per poder llegar si ens comprometem a recordar, al cap i a la fi, la nostra finitud en el que ja els clàssics anomenaven el ‘memento mori’. Necessitem urgentment valorar, acceptar i potenciar el canvi per superar el dol de la transformació de la nostra civilització, hores d’ara, ja moribunda.

Per ampliar el tema

El Panell Intergovernamental pel Canvi Climàtic (IPCC), un organisme de les Nacions Unides que avalua els avenços científics pel que fa a l’estudi del Canvi Climàtic. Aquest organisme publica informes periòdics per avaluar-ne els impactes i mitigar-ne els efectes, el proper informe (AR6) sortirà publicat l’any 2021. Vegeu: https://ca.wikipedia.org/wiki/Grup_Intergovernamental_sobre_el_Canvi_Climàtic

El projecte MEDEAS es pot accedir al web: www.medeas.eu  Els models pymedeas es troben a: www.medeas.eu/model/medeas-model

Ensenyaments del Ven. Lama Rinchen Gyaltsen[5]  https://es.wikipedia.org/wiki/Rinchen_Gyaltsen, els seus ensenyaments es poden trobar a la web de l’Instituto Paramita (https://www.paramita.org)

[2]  El pic de combustibles fóssils i, per extensió de qualsevol recurs natural, és el moment en el qual el ritme d’extracció arriba al seu màxim mundial, per tant, indica l’inici d’una davallada en aquest ritme. M. King Hubbert va ser el geòleg que en va formular la teoria respecte al pic del petroli.

Proposem evitar parlar d’»el planeta» i parlar de la terra o la Mare Terra, com s’havia fet durant segles, fins fa molt poc.

Cal aquesta precisió? Si ho consideres important potser es podria afegir una referència a l’acabament.
O potser el darrer llibre d’en Turiel Petrocalipsi?

Cal aquesta precisió? Si ho consideres important potser es podria afegir una referència a l’acabament.
O potser el darrer llibre d’en Turiel Petrocalipsi?

Podries recomanar algun llibre o web?