Coevolucionem amb els oceans, els vents i els ocells. Col·lapsem amb els boscos i els refugiats.

Assistim al final d’una civilització que es resisteix a desaparèixer. No al final dels temps, sinó al final d’un estil de vida marcat per l’individualisme i el consum del món.

El col·lapse dels ecosistemes és la resposta de la Terra a l’absència de límits de la civilització tecno-industrial. Excés, desmesura i arrogància. La hybris, posa de relleu el nucli d’un problema eminentment humà, ètic, vinculat a la pèrdua de lloc que ocupem en el cosmos, a l’oblit de quina és la funció pròpiament humana en el tot.

Un ecosistema col·lapsa quan ja no és capaç de complir la seva funció; sigui regular la temperatura o mantenir el cicle de nutrients. Els humans col·lapsem com a espècie quan no sabem tenir cura d’allò comú.

Res no està separat. Per això serem part d’aquesta gran tempesta que transformarà la Terra tal i com la coneixem.

Hi ha un vincle espiritual entre els Éssers Humans, la Terra i el Cosmos. De manera invisible estem connectats amb els rius, amb l’atmosfera i el sotabosc. Íntimament vivim la vida de la Terra i això vol dir també, el temps de la Terra i el seu renaixement constant. Un pols expressat amb ritmes diferents segons cada espècie i que dóna sentit als territoris de vida.

Si ens deixéssim commoure per les dades sobre l’extinció, obriríem una escletxa en aquest tel de coneixement abstracte i sense ànima que s’enduu la bellesa i la capacitat de resposta humana.

La desaparició accelerada  d’espècies i d’ecosistemes sencers, es reflecteix en la desconnexió de la nostra pròpia veu interior, en la pèrdua de saviesa i d’autoconeixement.

Avui parlem de col·lapse global. D’una fi anunciada que tanmateix s’accelera. Com sostenir-se sencers quan el terra s’enfonsa? Com sortir del pensament apocalíptic que planteja dues úniques variables: adaptar-se o morir? De quina fi estem parlant?

Col·lapse

Quan parlem de col·lapse no ens referim a l’apocalipsi anunciat, sinó a la fi d’un món inviable i invisible per a la major part de la humanitat i pel conjunt d’éssers de la Terra.

No col·lapsa el temps de la vida, sinó una determinada organització del temps que ens ha mantingut d’esquenes a la nostra pròpia naturalesa. Som temps i espai; terra, ànima i comunitat. La fi d’una civilització és la fi d’una idea del món i de la manera com ens hem autointerpretat

La crisi sistèmica ha fet caure la fe en els mites que han dominat l’època industrial. Mites que neixen de la lluita contra la naturalesa, com aquella condició que ens limita i que hem de transcendir. Una lluita titànica per alliberar-se de la condició humana que s’expressa socialment en la fe en el progrés i  la negació de la finitud.

Es trenca la línia de la història, entesa com a relat d’un progrés exclusivament humà, engolida pels cicles dels que sempre ha format part.

Col·lapsa la literalitat i la lectura unívoca del món; les certeses i els llocs previsibles. Col·lapsa la pretensió de grandesa que ens situa davant del món com a espectadors que viuen en el tros privilegiat de la realitat.

S’enfonsa el marc cognitiu juntament amb el marc físic.  L’estructura de pensament dual que no ens deixa imaginar un recorregut diferent del previst. Extinció o salvació. Escapada al futur. Com pensar fora d’aquest marc? Ens trobem sense referències, des-situats. Aquesta és la pèrdua d’experiència cosmològica i el repte cultural més gran.  

Col·lapsen les fronteres enquistades de por i d’oblit; saturades i sordes. Col·lapsa la imatge abstracta i homogènia del món que ens ha permès violentar i abusar de la Terra. S’esgota un estil de vida marcat pel domini d’una part del món sobre l’altre, d’una racionalitat sobre altres formes d’autointerpretar-se.

Topem amb els límits físics de la Terra i aquest xoc ens retorna al lloc on sempre hem estat. A la intempèrie, sostinguts per fils invisibles, per relacions concretes, habitant un món comú sorprenent i imprevisible; connectats al fons de la realitat.

Els límits físics són clars, els límits de l’acció humana no tant. Patim de superficialitat, ens espanta tocar fons i evitem les ombres, despertant-se així l’impuls de fugir. Però no hi ha salvació externa possible ni lloc on escapar. Aquesta és la lliçó més difícil per a la mentalitat occidental. La tecnologia no ens evitarà l’experiència del xoc. Hem de saber xocar desvetllats mentre teixim un nou text simbòlic del món que volem viure.

El món no és un espectacle al que assistim com observadors, sinó més aviat un vestit que ens embolcalla. La pèrdua de paisatge ens desfigura interiorment. La sensibilitat envers la Terra ens amplia l’horitzó. Hi ha un diàleg invisible entre totes les capes de la realitat, que s’expressa a través dels sentits i la percepció.

La fi de la civilització tecnoindustrial és la ocasió d’evitar un desastre més gran. La ruptura que ve provocarà un desencaix imprescindible per restablir els equilibris, per sostenir-nos damunt d’uns altres eixos. No sortim d’una crisi defugint-la, sinó fent-nos íntims amb ella. La sortida és cap a dins, com ensenyen tots els camins espirituals

Com diu la dita xinesa: no es pot estar molta estona de puntetes. Es perd l’equilibri. Perdem peu i ens caldrà tornar a posar-nos drets sobre nosaltres mateixos. Sobre la Terra i sota el Cel, sentint el relleu del territori al caminar.

La por a un futur inhòspit, reforça actituds com la de confiar en el transhumanisme o colonitzar l’espai. Idees que repliquen el patró de buscar la salvació lluny d’aquí, en un altre món, fora de la Terra. Sabem que tant la fugida, com l’esperança de salvació en un futur hipertecnològic, són part del problema que ens ha dut fins aquí. I ens torna altra vegada a la reflexió inicial: com respondre al que ens està arribant? Tenim eines espirituals per sostenir-nos enmig de la tempesta? Podem encara proposar un marc convivencial des d’on generar suport i eines regeneratives?

Revelació

El temps no s’esgota en la línia de la història. Hi ha una dimensió vertical que connecta els diferents plans de la realitat. Al centre on convergeixen, hi trobem la porta d’entrada a una experiència atemporal. Mirar des d’aquest lloc ens aporta una perspectiva diferent.

Recordem que la paraula apocalipsi vol dir etimològicament, revelació, desvelament; fent referència a l’obertura del temps, a la seva manifestació. Què és el que es revela?

L’obertura del temps es produeix en el present, quan aturem el desfici de voler i mirem amb atenció el fons de cada cosa, tal com es manifesta, sense projectar-li desitjos ni absències. El món es desclou i es mostra sense separació entre el dins i el fora. Un estat de consciència que culturalment hem perdut i que conté la força de la transformació.

S’ha descrit aquesta experiència de moltes maneres, totes destaquen la percepció de l’origen, del misteri que compartim amb la naturalesa. Un principi vital que connecta entre sí tots els éssers i que els antics anomenaren ànima del món.

Un cosmos és un món poblat d’ancestres, animals, esperits i forces elementals que donen sentit als territoris de vida. Un món que respira. Els éssers humans som part de la seva respiració. La consciència és una propietat de la vida, no un privilegi humà. Sincronitzar els ritmes humans i naturals, tot escoltant les veus no humanes, és part del camí de la transformació.

Però alliberar-se de l’experiència dolorosa de la finitud, no vol dir negar la contingència humana ni hipotecar la vida a un futur imaginat. El temps es pot travessar si el vivim amb intensitat plena, sostenint la mirada fins que la foscor esclata. Acceptant la nostra naturalesa profunda; contingent i tangent amb el tot. Entenent que no hi ha separació entre el sensible i l’espiritual i que som part d’una aventura còsmica. És abraçant els límits com percebem l’il·limitat i ens nodrim de la seva força.

La civilització tecnoindustrial es pot interpretar com un intent col·lectiu d’alliberar-se de la condició humana i dels seus lligams amb la Terra. Avui, un dels reptes del canvi de civilització passa per recuperar la mesura humana i el sentit dels límits com a valors fundacionals d’una convivència harmònica.

Mites emergents

Cauen els mites que han dominat l’època industrial. I amb ells es desarticulen els fonaments d’una civilització que s’ha pretès global, per damunt i per sobre dels processos reals, contingents i canviants de cada dia, moguda per la creença que podem dissenyar la vida al nostre gust i controlar-la.

Els mites que col·lapsen són part d’una experiència temporal abocada al futur o reclosa en un present efímer i insubstancial. La desaparició col·lectiva d’aquest sentir ens porta a reconèixer que el temps som nosaltres mateixos i que en el present hi ha molt més que un instant fugaç que consumim amb pressa.

El col·lapse del temps lineal – és a dir, la fi del progrés i del creixement com l’hem entès fins ara – pot suposar un despertar col·lectiu. Un impuls a l’hora de fer un viratge radical que ens faci aterrar novament.

Escollim una esperança altra: no l’esperança en un benestar promès ni en una salvació del tipus que sigui. Panikkar parlava de l’esperança en l’invisible. Què vol dir això per nosaltres? Què podem esperar del desconegut?

El viratge esmentat és un retorn a la condició humana, als marges perceptius que ens corresponen com a espècie. Aquell límit fronterer entre el que veiem i el que som capaços de sostenir. Entre la consciència de la mort i l’experiència de l’infinit.

Pensar a escala; pensar sense voler imposar una interpretació damunt la realitat; sense voler categoritzar la vida; només acompanyant amb comprensió i discerniment el que ens arriba. Pensar poèticament, connectant amb els arquetips que configuren la saviesa de la Terra.

El viratge no és possible sense un mapa existencial. Per fer-lo ens cal haver abandonat la creença en un futur de benestar exclusivament humà, ens cal haver-nos rendit a l’evidència que tots els éssers vivim la mateixa vida i tenim el mateix destí.

A això es referien els antics quan parlaven de revelació. Aquell instant no buscat sinó esdevingut, en el que el món es manifesta de manera sencera i viva com aquell cos del que som part i  que contribuïm a crear.

L’agreujament de la misèria i les desigualtats, acompanyada de la crisi climàtica és una nova ocasió per a desvetllar la consciencia col·lectiva. Per acceptar la responsabilitat que cadascú té en aquest estat del món. Una ocasió per deixar anar la imatge d’un món artificial i jeràrquic  en el que hem quedat eclipsats, desposseïts de la nostra capacitat d’auto-sanar-nos, d’auto-gestionar-nos, de donar-nos sentit i de sostenir-nos mútuament.

Viure plenament no vol dir negar la contingència humana, ni hipotecar la vida a un futur imaginat. És entrant en la naturalesa finita del temps com podem trobar la solidesa del que vol dir ser humans. Una condició fràgil i alhora indestructible, una condició fronterera, que s’experimenta quan abandonem tot intent de fugida, de control i seguretat.

Atravessar la nit del no-saber forma part d’aquest aprenentatge col·lectiu. La nit és prèvia a la revelació. Cal arrelar a la part desconeguda de nosaltres mateixos, aprenent a habitar els abismes, sense voler evitar-los ni transcendir-los; essent part novament del curs del món, del curs de les estacions i l’ordre que manifesten.

Cada ésser està connectat al seu origen i així doncs, a la capacitat de renéixer. Les dinàmiques cícliques de tot sistema viu mostren aquesta connexió amb un fons de renovació permanent. Regenerar-se des de les ferides; créixer des de dins i cap al cel, com els arbres, generant una atmosfera nova. La naturalesa s’expressa en nosaltres a través dels sentits. L’infinit es manifesta a la Terra en la capacitat de regeneració i creació constant.

Ser part de la metanoia col·lectiva, vol dir deixar-nos transformar per l’experiència del desconegut. Quan no hi ha lloc on escapar, caiem en el present. Aquesta és la ocasió, la oportunitat del canvi. Aprendre a quedar-nos-hi en calma, fins que veiem que la ment no és diferent de les muntanyes i els rius. Fins que entenguem que som la transformació mateixa.

La crisi de relació amb la Terra passa per reconectar amb l’ànima del món que viu i s’expressa en mites, somnis i símbols que ens parlen del que som i de la relació que mantenim amb el conjunt de processos terrenals i cosmològics.

La força espiritual de la Terra expressada en les muntanyes, els animals i les plantes dels diferents ecosistemes, pren forma en els éssers humans en la dimensió mítica; en la part no domesticada de la ment que compartim amb el gran cos de la Terra.

Podem comprometre’ns amb una pràctica espiritual afí a la naturalesa que situï en un mateix pla l’esperit i la Terra i que, emancipant-se de tota jerarquia, ens porti a ser humans sense privilegis.

Regeneració

El camí de la regeneració té a veure amb tornar a l’òrbita gravitatòria de la Terra. És a dir, amb sortir de la hybris, acceptant els límits de la condició humana; tornant a habitar la Terra fins que veiem que la ment no és diferent de les muntanyes. Fins que entenguem que som la transformació mateixa.

Tota transformació real passa pel foc i la combustió; per esgotar un punt de vista i deixar-se desaparèixer. Hem de morir al dualisme entre humans i naturalesa, al relat autocentrat i obrir-nos a la desaparició de la societat humana tal i com la coneixem.

Hi ha un moment de rendició sense el qual cap camí espiritual no avança. Caminar implica deixar anar les certeses que ens sostenien. Sense confiar en aquest moment de no saber, no hi ha camí ni evolució possible.

Totes les tradicions espirituals parlen d’un camí iniciàtic que porta a morir al jo individual per a renéixer plenament. Una ruptura de nivell en la que l’ego s’ha de rendir descobrint-se part d’un cos simbòlic més gran. En la nostra època, aquest salt consisteix en redescobrir l’ànima d’un món que deixem, per tant, de percebre com una superfície plana i hostil, per a manifestar-se com un gran cos màgic i vibrant.

La modernitat ha suprimit els rituals que acompanyaven els diferents canvis de consciència. Podem però connectar amb les forces de la naturalesa, amb els somnis, amb les veus encara no domesticades i els seus missatges emancipadors. Podem imaginar noves formes de ritualitzar la transició que ens orientin i vinculin en aquest itinerari, deixant-nos inspirar per les savieses tradicionals que mantenen viva la imatge d’una naturalesa sencera i ens senyalen com reconectar amb les nostres pròpies arrels.

La crisi sistèmica pot llegir-se com una iniciació col·lectiva, en la qual se’ns convida a morir a l’estat anterior. Una mort simbòlica que passa per un retorn a l’origen en el qual aprenem a contemplar l’etern enmig dels esdeveniments temporals.

Una iniciació on la Terra és mestra i on cadascú aprèn a seguir-se fins al fons d’aquesta època que compartim i de tornar amb paraula renovada.