En un dels pobles aborígens d’Austràlia, quan neix una criatura li diuen a cau d’orella: «No pateixis, nosaltres t’acompanyarem sempre en el teu trajecte». Aquesta és la funció comunitària, acompanyar i ajudar, sense ofegar ni imposar. La individualitat absoluta és impossible, perquè el nadó ha de ser atès i cuidat durant molts anys per al seu desplegament personal; però una col·lectivitat total esclafa la llibertat i aleshores la plenitud de la persona es torna una quimera.

Moltes de les cultures antigues i clàssiques han estat equilibrades en aquesta combinatòria entre norma majoritària i opció personal. Quan aquestes poblacions han patit l’anquilosament dels seus grups rectors i llei o moral s’han tornat formalistes, aleshores l’exigència de respecte a les diversitats grupals i individuals ha crescut fins produir un canvi de règim polític i, en casos límit, un desplaçament de les tradicions envellides o incapaces de renovar-se.

Processos de revolta contra imposicions asfixiants i de signe totalitari s’han viscut en totes les èpoques conegudes i arreu del món, però el cas més conegut –i extrem– és el del naixement de la modernitat a l’Europa occidental. L’humanisme dels segles XV i XVI va aportar un reconeixement de la llibertat inherent a qualsevol ésser humà i va reivindicar un passat clàssic grecoromà del què –ben aviat– va quedar exclosa la tradició espiritual i, en el mateix moviment, la funció comunitària. En pocs segles, les comunitats espirituals van ser marginades i les noves nacions deixaven en mans dels estats les decisions més rellevants, deixant així miríades d’individus davant el nou poder.

En els darrers tres-cents anys, l’estat-nació occidental ha colonitzat el món, ha desplaçat poblacions, ha afirmat la superioritat de les cultures imperials d’Occident i ha desenvolupat una descomunal tecnologia entorn a una militarització desfermada. Però aquest mateix estat-nació que ha menystingut tot el passat humà i tot el present de les cultures alternatives, ha colonitzat també el pensament dels seus ciutadans, atomitzats sota la seva hegemonia, i els ha convençut que l’única companyia necessària és l’artefacte tecnològic o els fàrmacs, substituint el caliu de famílies o amics.

Deia el martiniquès Césaire que aquest poder occidental ha «extirpat l’arrel de diversitat», no sols tractant de dissoldre cultures i tradicions dels colonitzats, sinó buscant també de destruir qualsevol agrupament comunitari dins les seves fronteres metropolitanes. Si al segle XIX, en expressió de Marx i Engels, el fantasma del comunisme recorria Europa, avui el planeta sencer està recorregut pel fantasma comunitari, el veritable terror de l’estat-nació. En ocasions (vegeu Xina o França), la por a les comunitats –i molt especialment a les de tradició espiritual– fa que la repressió estatal penalitzi tots els agrupaments, etnonacionals o religiosos. Molts joves han buscat en opcions comunitàries de caire totalitari –l’extremisme violent n’és un bon exemple– una sortida a l’aïllament insuportable i a la vacuïtat racionalista quotidiana.

Potser hem de recordar que comunitat indica participació conjunta, agrupament de persones que conviuen: els grecs en deien koinonia i els romans communitas, compartint l’arrel indoeuropea kon, fer plegats o junts. Avui disposem d’un terme bantú austral, Ubuntu, que ha tingut èxit donant nom al sistema informàtic no comercial Linux, i que significa “Jo sóc perquè vosaltres sou” o “Existeixo perquè vosaltres existiu”, relació que defineix de meravella la personalitat individual que es beneficia del grup i alhora hi aporta el seu concurs únic i insubstituïble. També parlem avui obertament d’ecosofia, la saviesa que les tradicions han après de la seva llarga marxa per la Terra.

Com en una llar de foc, cada brasa és única i diferenciada, però si l’apartem de la llenya encesa, la brasa s’apaga i al mateix temps la foguera es fa més petita i menys intensa. Els pobles i les tradicions, com les llars, són les comunitats més antigues i més flexibles: el vent que alimenta la transmissió dels vells focs és l’Esperit universal i d’ell es nodreixen les brases, les particulars i les comunitàries. Tanmateix, per al poder i la ideologia moderna, cap foc ha de romandre encès i tots els individus han de ser brases aïllades fins a la total extinció de la seva força i de qualsevol sentit de transcendència o d’unitat profunda amb l’univers.

La triple ruptura humanista –amb la Terra, amb la comunitat i amb la divinitat– ha sembrat la confusió i ha afeblit les llars tradicionals, les úniques que poden restablir la llum de pobles i individus. Són temps foscos, potser terminals d’un model ecocida que arriba al seu impasse final: són també temps d’esperança, perquè les antigues comunitats es redrecen com fars en la nit, mentre a tot el món nous agrupaments d’homes i dones de diversa tradició uneixen les seves experiències per obrir camins a la claror. Ubuntu, som perquè sou, és la força de reconstrucció enmig del desert de les cendres modernes.

El Consell Editorial

Agost de 2020

Agraïments

Tot l’equip editor agraeix sincerament el suport de l’Ajuntament de Barcelona, així com l’esforç i la dedicació de totes les persones de Pelle Maha al país Basaa, al Quebec i a Catalunya que fan possible continuar el camí de pau i comunitat que varem endegar fa  quatre anys.