És possible que la idea de Pelle Maha només pogués néixer de radicals occidentals o de mestres afroasiàtics: perquè avui, la majoria d’occidentals se senten massa aclaparats per imaginar que es pot eixamplar l’horitzó planetari, cada cop més fosc i amb signes de col·lapse. Per aquesta raó, Pelle Maha és una proposta d’iniciats africans, experimentats i bons coneixedor de la ciència, mentre que els qui van acceptar el repte tenien –com a occidentals– un llarg trajecte d’esforços i fracassos. Així es va activar Pelle Maha a Catalunya, al País Basaa (Camerun) i al Quebec –convençuts, com els africans, que els nostres esforços “socials” tenen sentit, fins i tot si sovint ens trobem aclaparats i ens sembla que qualsevol esforç per aturar la modernitat globalitzada serà inútil.
Fa 2400 anys Plató va errar tractant de posar en marxa la ciutat ideal, a Sicília. Quatre segles més tard, Jesús de Natzaret va ser més prudent i va evitar de lligar estrictament la metafísica amb l’obra de govern («Al Cèsar el que és del Cèsar»): la seva no era fonamentalment una posició tàctica davant l’imperi, sinó una comprensió profunda del sentit del veritable Regne, de dimensió espiritual i eterna. El Regne té tant de metafísic com de polític. És la tensió entre el “ja està aquí” i l’“encara no”. És una manera d’estar al món. Jesús feia present el Regne quan treia dimonis, quan actuava a favor de no jutjar l’adúltera o quan desmuntava les taules dels venedors i canvistes al Temple («El Regne de Déu és enmig vostre», Llc 17, 21b). Més tard, al món europeu, amb la constantinització i l’agustinisme, la teocràcia eclesial va seguir una ruta espectacular però abocada a una creixent esterilitat, amb excepcions lluminoses sempre, és clar. Per tant, semblaria que la gent de l’Esperit s’hauria d’abstenir de pretensions de reorientar un món embogit avui per l’humanisme i el racionalisme, fent camí rigorosament individual.
Però d’alguna forma sabem que aquesta no és l’opció universal. Una cosa és no entrar directament en l’estructura cesariana –el poder polític– o no fiar-ho tot en la seva acció, i l’altra és esforçar-nos per entendre quines són les arrels del mal govern i com pal·liar-lo. La nostra tasca –no vivim en monestirs– és anar orientant la gent del nostre temps alhora que nosaltres mateixos ens esforcem per fer-ho en la nostra anònima quotidianitat. La clau serà sempre la metanoia, la transformació de cadascun de nosaltres i, per tant, una opció intermitja entre el monestir i l’activisme social. Només transformant-nos interiorment podrem –no a la manera d’un guia, sinó a la d’un testimoni (màrtir, exemple)– orientar el món. Si no ho fem així, si deixem que el món se’n vagi en orris, el temps providencial dels humans s‘escurçarà, perquè nosaltres –al nostre petit nivell– som les mans de la providència. Sempre hi haurà injustícia, desmesura i dolor, però la nostra acció quotidiana pot limitar-ho i ajudar a obrir espais vius del Regne, de l’harmonia que ho presideix tot.
A diferència dels cantors del progrés, la majoria de tradicions pensen que la Jerusalem Celeste només pot plasmar-se als cels (com transcendència), perquè, com han dit també racionalistes com John Gray, les utopies terrestres –dictadura del proletariat marxista, Reich de mil anys dels nazis, fi de la història dels ultraliberals, Singularitat dels posthumanistes– solen abocar a l’horror. Això no suposa abandonar la batalla pel Regne, creient que la podem separar del nostre propi combat pel Regne interior, perquè el desastre col·lectiu malmet molts dels esforços personals d’anar cap a la veritat última. Com deia fa anys Basili Girbau, dalt la seva ermita a la muntanya de Montserrat, el monjo i l’ermità mediten i preguen pels d’allà “baix”, però els de “baix”, que som nosaltres, tenim una altra funció i una altra manera de viure l’existència: mai hauríem de tenir la pretensió de ser “monjos urbans” –discutible concepte de Rudolf Bahro– perquè sufís, franc-maçons i altres iniciats d’arreu del món justament no formen un sistema monàstic i han funcionat sempre dins la societat que labora.
La dificultat que trobem dones i homes de tradició espiritual és que al nostre voltant tot és material, tècnic, racionalista, decadent (almenys decadent per a nosaltres, però fascinant i sofisticat per a bona part de la humanitat) i per tant el nostre discurs no fascina, o rara vegada ho fa. Però tot depèn del grau d’amenaça que els nostres coetanis identifiquin i això és el que dóna possibilitats a la reflexió simbòlica d’arquitectes, filòsofs, artesans, obrers, historiadors o tecnòlegs, siguin els de Pelle Maha o els de qualsevol altra iniciativa paral·lela d’àmbit espiritual. Tot indica que, sàviament ajustada a cada tradició i a cada país, la proposta africana de Pelle Maha o Casa de Tothom pot ser una feina que doni fruit per tot arreu. La manca de recursos materials no resulta significativa ni dissuasòria, perquè quan hi ha voluntat hi ha camí.
Recordem als lectors que, en poques dècades, aquest món desgavellat on ens toca viure està fent alguns canvis, com la creixent sensibilitat per als equilibris ecològics o per la justa equiparació entre dones i homes. Poc importa que cada millora sigui parcial i plena d’ambigüitats, perquè allò que volem indicar és que la fatalitat no existeix, ni tan sols en un model de món que sembla ineluctable i no modificable. Fins i tot els èxits mèdics que es deriven de la preocupació moderna per evitar la malaltia i la mort (pànic avui agreujat amb la pandèmia del coronavirus) –un forassenyat intent d’omnipotència– tenen, al nostre parer, un cantó aprofitable: això demostra que si es posa la voluntat en un aspecte de la vida, els resultats poden ser notables.
Si volem dur endavant un món més just i amb més sentit de transcendència, només cal començar a fer-ho i tota la realitat ja estarà millorant, potser per a uns pocs, però això garantirà sempre la transmissió de tot el que és essencial. Volem dir que quan es convenç la gent d’un canvi necessari –menjar de forma senzilla, acollir refugiats, abandonar energies no renovables– això acaba donant resultats prou acceptables, físics i anímics. Quins són els punts sensibles que poden desvetllar consciències? Tots els veiem –canvi climàtic, política confiscada, tecno-dependència, buidor existencial– però ens semblen tan nombrosos i tan fills de la modernitat embogida que sovint ens fa l’efecte que la bèstia només pot curar-se d’una manera: morint-se. Segur que això arribarà, potser en aquest mateix segle, però només si no sabem sortir del col·lapse.
Aquesta espècie privilegiada ha trencat tots els límits sense aprendre res de substantiu: insolidaritat i comportaments egoistes estan en les coordenades històriques de l’individualisme occidental. Operar contra el col·lapse climàtic i civilitzatori és indispensable, però encara quedaria molt per sota de la idea que propugnem d’una Casa de tothom o Llar dels fonaments. La proposta africana de Pelle Maha, d’una llar en comú, de la qual tota la gent de l’esperit se n’ocupi –encara que numèricament siguem uns quants sud-camerunesos, catalans i quebequesos– és una formidable idea encarnada.
Tampoc hauria d’estranyar que la proposta nasqués al si d’un poble marginal com els basaa de sud Camerun: malgrat totes les repressions patides –colonials i recents– tenen l’optimisme que els dóna l’arrelament a la seva tradició i la convicció que tot al món té el sentit i la força de la transcendència. De fet, els amics africans ens inviten a preparar un canvi radical dins la mentalitat moderna si volem que l’espècie persisteixi i ho faci de forma més assenyada. La tasca de Pelle Maha, individual i comunitària, és honorar la saviesa que se’ns ha transmès, ajudar la humanitat del nostre temps i preparar una terra més amable per als qui han de venir; aquesta és la tasca de totes les tradicions: viure per transmetre la saviesa ancestral aplicada al present. I en cas de fracàs “global”, la tasca tampoc haurà estat en debades perquè, com cantava Espriu, haurem «viscut per salvar-vos els mots // per retornar-vos el nom de cada cosa» (Inici de Càntic en el Temple, 1965).
Per això, estimada gent que ens llegiu, considerem que, analitzant les greus inconseqüències del paradigma humanista-racionalista, eixamplarem les perspectives vitals de molts contemporanis. A tot el món es necessita de manera urgent una altra idea de l’existència, tant a barriades populars com a l’interior d’institucions públiques i privades. La nostra funció, fonamentada en les bases metafísiques de les tradicions espirituals, és la de recordar a tothom que hi ha una altra concepció de l’existència, més enllà de la misèria material i de la buidor de la globalització moderna. Pelle Maha no inventa tradicions, les assumeix, les aplega i les transmet en hora present perquè s’acabin els carrerons sense sortida d’un racionalisme humanista que ja ha donat de si tot el que podia aportar. És una feina indefugible, inesgotable, però gratificant, perquè totes les tradicions estan en convivència íntima amb la Terra, la gent i la divinitat.
Ferran Iniesta – Joan Gimeno
Gener-agost del 2020
