Els fonaments del valor universal de l’ésser humà
Un enfocament comparatiu

Els humans moderns han arribat al que podem anomenar una cruïlla de camins a l’alba del tercer mil·lenni de l’era cristiana. Com a resultat de múltiples transformacions registrades al llarg del seu curs en el temps i l’espai, l’evolució de la humanitat arriba avui a un llindar preocupant, fins i tot inquietant, tant pel que fa a la seva dimensió i a les seves conseqüències com a les seves orientacions.

El nivell de coneixements adquirits amb vocació destructiva és capaç de provocar un desastre ecològic a escala de tot el planeta, ja sigui per vocació directa (armes de destrucció massiva) o per vocació indirecta (efectes secundaris de la tecnologia, risc ambiental).

Les instàncies planetàries de poder, gestió, control i guia –que suposadament garanteixen a la humanitat una supervisió tranquil·litzadora respecte als riscos esmentats– tenen una fiabilitat cada vegada més limitada. Podríem agafar d’exemple les conseqüències de la ruptura del bloc soviètic, encara avui no totalment resoltes, o l’actual pandèmia viral.

En l’àmbit social, l’aspecte dominant s’il·lustra amb una gran paradoxa. El nivell de coneixement adquirit només coincideix amb la magnitud i el pes de la misèria material i (o) espiritual sota la qual la immensa majoria de la humanitat s’enfonsa inexorablement. A l’hora del balanç global de l’evolució de l’espècie humana, aquesta paradoxa fa imprescindible assenyalar un fracàs que, per descomptat, s’acompanya de l’esmentat risc d’autodestrucció. En vista del que s’acaba de dir, la hipòtesi d’un escenari apocalíptic en un futur molt pròxim s’està demostrant cada cop més probable, resultat d’una evolució incontrolada de l’espècie humana. Diversos components de la humanitat han conegut, en diversos graus, l’extermini dels seus semblants. El tema tractat aquí implicaria aquesta vegada l’erradicació completa, prematura, de l’Homo sapiens sapiens, que s’uniria així a la llarga llista d’artefactes de l’evolució de l’espècie animal del planeta Terra incapaços d’haver-se adaptat al seu entorn natural.

La gran aventura del bipedisme haurà avançat bé amb l’Home, aconseguint a través d’ell un alliberament total de les extremitats superiors de les limitacions de la locomoció. Al mateix temps, la quota atorgada a la boca en la cerca d’aliments ha disminuït considerablement (els aliments ara van a la boca, no la boca als aliments). El mateix passa amb el cap (també la boca) com a òrgan actiu en la predació i la defensa. Tot això té com a corol·lari un prodigiós desenvolupament cerebral i un nivell de llibertat d’acció poques vegades assolit abans al regne dels mamífers terrestres. L’èxit d’aquest repte depèn necessàriament del control dels efectes perversos que es desprenen de les noves llibertats.

Equipat amb nous atributs, el principal repte de l’Homo sapiens sapiens (com totes les espècies, a curt o llarg termini) serà l’èxit de la sociabilització de la seva espècie.
L’entorn humà està poblat per espècies que han superat amb èxit la prova vital i decisiva de la sociabilitat (formigues, abelles, etc.). Per a l’espècie humana, per tant, no es tracta d’innovar, sinó de seguir un camí ja recorregut per altres espècies contemporànies. L’espècie humana, en la seva expressió dominant del present, sens dubte, no va pel bon camí. ¿Ha arribat ja a una etapa irreversible en la seva frenètica cursa cap a una autodestrucció gairebé segura? En cas contrari, la gran pregunta que es fa depèn de la seva capacitat per rectificar el curs fatal de la seva aventura terrestre.

Creiem fermament que hi ha coneixement en la humanitat que pot evitar les previsions de catàstrofe. Aquest objectiu requereix la mobilització de tots, amb, en primer pla, una profunda revisió del mode de regulació dominant. La implementació d’una acció salutífera requereix, necessàriament, una anàlisi històrica de les causes del fracàs. El concebible cas d’un desastre natural sense connexió directa amb l’acció dels humans (qualificat per això com una catàstrofe còsmica) s’evita aquí en interès de la coherència del que estem plantejant. Posar en dubte el coneixement científic adquirit seria inútil i infructuós. Es tracta molt més de qüestionar l’ús que se’n fa, d’aquests coneixements, que dels coneixements en si mateixos, que només representen un potencial d’energies que s’orientarà experimentalment, amb millor o pitjor fortuna. Els éssers humans defineixen l’ús destinat als seus coneixements, així com els fins esperats dels usos iniciats.

El qüestionament de l’ésser humà tindrà lloc a nivell de l’orientació, és a dir en el moment de l’elecció. El terme “elecció” implica un conjunt de criteris de valor que serveixen de base per a la preferència d’una opció determinada sobre d’altres. L’apreciació de la noció de valor se centrarà en última instància en la naturalesa dels intercanvis que s’estableixen entre les parts en una situació, és a dir, l’individu i el món exterior que l’envolta (inclosos els seus companys i el seu entorn). La relació d’intercanvi implica un moviment dinàmic de comunicació entre les dues parts. Per tant, la lectura de la noció complexa de valor es pot reduir a l’única avaluació qualitativa de la comunicació establerta. La naturalesa de la comunicació dependrà dels caràcters respectius de cadascuna de les parts. La comunicació, mitjançant la seva composició binària (acció-resposta), tindrà el segell de cadascuna de les parts.

La part que ens interessarà a primera vista s’aplica als éssers humans, com s’ha esmentat anteriorment al text. L’acció de l’ésser humà se situa sota la influència directa de la seva personalitat. Comprendre l’ésser humà i, per tant, la seva acció, es reduirà a identificar la seva personalitat. Aquesta personalitat es relacionarà tant amb l’ésser individual com amb l’ésser comunitari. En aquesta última perspectiva, fem servir un model teòric que ens permet distingir dos perfils oposats de la personalitat de l’ésser humà des dos enfocaments diferents. El model adoptat es basarà en l’eix fonamental que presideix el complex desenvolupament de la personalitat, a saber: la raó de ser, que podem assimilar aquí al conjunt d’esquemes de pensament que contribueixen a determinar una “visió del món” adequada.

Els diferents elements que es plantegen s’uneixen per tal de construir el codi ètic específic per a una comunitat determinada. El codi ètic d’una societat determinarà totes les aspiracions i deures legítims de l’ésser social. De la mateixa manera, permet identificar la personalitat d’aquest i, d’aquí, la seva raó de ser. Des de l’angle de lectura en una escala de la funció binària “contenidor-contingut”, la raó de ser correspondrà al punt més alt, d’acord amb la següent evolució decreixent: raó de ser – personalitat – codi ètic. La justificació permet, doncs, l’accés a la interpretació del mode de comunicació establert entre els membres de la societat, d’una banda, i entre l’individu i el seu entorn, per l’altra. La raó de ser ens sembla l’escenari ideal per a la resta de l’exposició.

A- Enfocament de la comunitat centrípeta, orientat a la comunitat

Una solidaritat lluminosa i radiant

La raó de ser del jo no resideix en si mateixa. Més aviat, la raó de ser es manifesta més enllà de l’individu, en un espai de projecció gairebé il·limitat. Estem aquí en presència del que proposem anomenar àmbit obert, del qual el jo només n’és el punt d’inici. Aquest espai obert, format per molts nivells i múltiples facetes, proporciona a l’individu el material necessari per a l’alquímia que comportarà el desenvolupament d’una configuració complexa que serveixi de marc d’expressió per a la seva raó de ser.

A partir d’aleshores, el cosmos, l’exterior, l’altre i l’alteritat, de dimensions fonamentalment exteriors a l’individu (en el sentit físic del terme), esdevenen factors determinants. La naturalesa i la intensitat de les relacions establertes entre l’individu i els factors determinants constituiran les bases ontològiques d’aquest últim. Així doncs, l’ésser, sota un enfocament centrípet, es pot percebre com una projecció cap a…, una obertura cap a…, alhora que revela el lloc preponderant de comunicació-comunió (mitjançant intercanvis de tota mena: materials i immaterials), el veritable impulsor de la dinàmica de la seva existència. Des de l’angle que es considera aquí, la comunicació s’articularà en dues etapes que requereixen diferents nivells d’acció de l’individu:

1^a La dimensió activa de l’ésser: acció productiva de l’individu. La necessitat es transforma en virtut. El contingut de la comunicació, en aquest cas, correspon a la capacitat de producció (qualitativa i quantitativa) de l’individu. L’objectiu final és un do d’un mateix als altres, considerat com un pas que pot aportar plenitud a través de la realització de l’ésser com a subjecte actiu.

2^a La dimensió passiva de l’ésser: acció productiva des de l’exterior. Els diversos plans externs a l’individu (en el sentit físic del terme), per les seves produccions combinades, s’orienten de manera que satisfacin les expectatives materials i immaterials de l’individu, constituint així un espai de seguretat i de tranquil·litat per a l’existència de tothom.

La juxtaposició, d’una banda, de la recerca de l’assoliment del primer punt esmentat anteriorment, es pren com a motor de tota l’acció de l’individu, amb l’altra, la certesa de la realització del segon punt, permet a l’individu evolucionar en una atmosfera de serè optimisme, la principal garantia de la felicitat en un univers comunitari centrípet. En aquesta etapa, tot sembla indicar un procés de reciprocitat compensatòria durant el qual l’energia emesa seria sens dubte rebuda a canvi, però de manera indirecta. En realitat, el mode de funcionament d’aquest procés es pot descriure de la manera següent: 1. Cada ésser té una obligació de producció òptima, en relació amb les seves habilitats. 2. Tots els éssers, de facto, esperen seguretat i tranquil·litat, sigui quin sigui el seu nivell de producció.

En conseqüència, veiem la possibilitat que es produeixin situacions en què l’imperatiu d’una compensació estricta ja no tingui lloc: massa producció en relació amb la compensació rebuda, o massa poca producció o fins i tot producció zero respecte a la compensació rebuda. Les frustracions individuals o col·lectives, que puguin ser legítimament derivades de la consciència d’aquests desequilibris, seran desallotjades mitjançant un sistema de doble palanca: 1) institucionalització, a l’etapa de la virtut, del do de si mateix, i 2) elevació de l’estat de l’ésser a una dimensió de transcendència: l’ésser esdevé sagrat. La sacralització de l’ésser traurà l’individu del camp de l’especulació econòmica com a paràmetre exclusivament quantitatiu i utilitari. (Una alteritat considerada com una aliada podria beneficiar-se fàcilment de l’estatus transcendent de ser sagrada).

La felicitat de l’ésser, tal com es presenta aquí, comporta, en el punt més alt, una esfera el control que s’escapa de l’individu, a saber: l’acció productiva de fora. L’optimisme i la felicitat que se’n deriven sorgiran d’una certesa absoluta, legítima i religiosa sobre la indefectibilitat de la satisfacció de les expectatives de l’individu.

L’edifici de la raó de ser es basa, doncs, en tres grans actius: la virtut de la producció, la garantia de protecció i la dimensió sagrada de l’ésser (sentiment projectat). La combinació dels tres béns té necessàriament com a resultat una harmonia universal dels éssers, un veritable reflex de la correcció del rendiment del mode de regulació social en el context comunitari centrípet.

Es pot afirmar, justificadament, que la raó de ser evocada aquí és una projecció total i serena cap a l’alteritat, fent del món extern a l’individu un aliat per a l’existència.

B- Enfocament comunitari centrífug, orientat cap a la perifèria

Una solidaritat trista i apagada

La raó de ser del jo és una tensió permanent cap a si mateix. La raó de ser es situa aquí en un nivell animat per un moviment dominant de “des-integració” de l’individu en relació a l’exterior. L’individu s’afirma davant l’exterior. El jo es converteix en l’objecte principal del resultat de la seva acció. El camp d’acció, en termes de finalitat, sembla recaure sobre l’individu, aconseguint el que anomenem un camp tancat.

A partir de la dinàmica de comunicació desenvolupada en aquest context s’establiran diversos nivells i facetes de significats que contribuiran a l’establiment d’una bastida complexa que serveixi de marc d’expressió de la raó de ser de l’individu. A través del prisma d’una actitud de tancament, la mirada emesa cap al cosmos, l’exterior, els altres, el proïsme, conduirà a una estructuració específica de les bases ontològiques de l’individu en el context comunitari centrífug. L’enfocament centrífug permet definir l’ésser com a punt de convergència d’energies i tancament sobre un mateix. Aquesta doble especificitat determina el significat que es dóna als intercanvis de tota mena (materials i immaterials) des d’una perspectiva de comunicació-possessió.

La comunicació aquí es desglossa en dues etapes que corresponen a diferents nivells d’acció de l’individu, però amb contingut específic:

1^a La dimensió activa de l’ésser: l’acció productiva de l’individu està dominada per una obsessió per la producció-acumulació. L’existència de l’individu dependrà exclusivament de la seva capacitat de produir. A partir de l’etapa universal de la necessitat, l’activitat de producció es converteix en restricció, que condueix a una obsessió real per l’acumulació de producció.

2^a La dimensió passiva de l’ésser: camp de la competència. L’exterior, un lloc de comunicació per excel·lència com a font d’energia i camp d’exercici de l’activitat productiva de l’individu, es troba situat en una relació d’adversitat amb aquest últim. La predació, la competència, la possessió exacerbades, són els termes que poden resumir l’esmentada relació, traduint alhora una feble comunió. Tal com es projecta aquí, per a l’individu, l’exterior promet generar inseguretat, incertesa i ansietat.

La combinació, d’una banda, d’una activitat de producció experimentada com a restricció i obsessió per l’acumulació-concentració, amb, d’altra banda, un exterior percebut essencialment com un camp d’intensa competència, oferirà a l’individu el marc d’una evolució en què regna –en un espai comunitari centrífug– una atmosfera poc optimista o fins i tot pessimista i que genera ansietat.

En aquest context, el procés de reciprocitat compensatòria a nivell de transferència d’energies tindrà una importància molt marginal, si no és inexistent. El mode de funcionament es pot resumir de la següent manera: 1. L’individu té el deure i l’imperatiu d’una producció òptima, siguin quines siguin les seves habilitats. 2. La seguretat i la tranquil·litat de l’exterior són incertes o inexistents.

Cal assenyalar un fet remarcable sobre la realització de l’individu. El desenvolupament material de l’individu és òptim perquè és directament proporcional a la seva capacitat de producció. Els més forts estan legítimament reforçats i protegits, mentre que els més febles es debiliten i estan legítimament exposats. Tenim el diagrama següent: 1) institucionalització, en l’etapa de virtut primera, de la producció individual, i 2) “la institucionalització” de la precarietat comunitària com a base de dades social permanent amb l’establiment d’eines de beneficència. La possibilitat real d’un “estat sagrat de l’ésser” és poc afavorida per un context comunitari centrífug on l’exterior s’erigeix com el lloc per excel·lència de la competitivitat. L’ésser abandona el camp de la sacralitat, que submergirà gradualment l’individu en el camp d’especulacions de diverses classes, com a paràmetre quantitatiu. (Una alteritat considerada depredadora o presa, conqueridor o conquerit, botxí o víctima, gairebé no es pot beneficiar de la condició transcendent d’ésser sagrat).

La precarietat, la inseguretat, la incertesa, l’ansietat (dades reals o potencials) són sentiments nocius que poden acompanyar l’individu al llarg de la seva vida, contribuint activament a un sentiment poc optimista de l’existència. L’edifici de la raó de ser es basa en tres pilars essencials: 1) la virtut imperativa de la producció, 2) la precarietat i la inseguretat ambientals, i 3) la feble dimensió sagrada de l’ésser. La combinació de la influència dels tres pilars marcarà fortament la personalitat de l’individu i la comunitat. La raó de ser, en aquest context de comunitat centrífuga, es veu com una potent dinàmica de producció cap a un mateix i una projecció espontània i antagònica dirigida cap a l’alteritat.

Hem iniciat el raonament des de dues nocions, la d’individu i la de comunitat. Des del mode de comunicació de l’individu amb l’alteritat i l’entorn, hem arribat a dos models teòrics extrems per al perfil de personalitat de l’ésser, individual o comunitari. L’experiència viscuda, real, de l’individu o de la comunitat es pot trobar en algun punt entre els nostres dos models, que són una radiant solidaritat lluminosa i una solidaritat trista i apagada.

Mbombog BADJANG
Pouques-Lormes, Agost de 2020